El castell de Torre Baró

El castell de Torre Baró constitueix una autèntica icona del districte de Nou Barris per la seva antiguitat, la seva singularitat i la seva posició geogràfica, i és visible des de molts punts de Barcelona i fins i tot des d'uns quants quilòmetres de distància. Encara que rep aquesta denominació gràcies a la barriada on s'emplaça i no al revés com molts creuen, anteriorment hi va haver dues torres més del Baró. La primera, del segle XVI, va pertànyer a la baronia de Pinós, propietària de l'anomenada Quadra de Vallbona (on avui s'emplaça el barri de Vallbona), que es va erigir en un enclavament just al costat de l'actual estació ferroviària de Torre Baró-Vallbona-Ciutat Meridiana".

A causa de les seves simpaties amb  l'arxiduc Carles d'Àustria , l'edifici va ser destruït el 1714 durant la Guerra de Successió per les tropes de Felip V com a represàlia. Posteriorment, el 1797 es va construir una segona torre a càrrec de Ramon Francesc de Copons i Despujol. El 30 d'octubre del 1869, els problemes econòmics de la família Pinós va motivar la subhasta de l'heretat, sense que ningú no la comprés. No va ser fins al 30 de març de 1871 que va ser adquirida per Carlos Edmundo Sivatte, marquès de Vallbona, signant-se la compravenda el 18 de març de 1873 incloent-s’hi la Torre del Baró.

La família Sivatte solia passar llargues estades a una casa de Sant Vicenç de Sarrià tret dels mesos d'estiu, on residien a la torre. Durant bona part del segle XIX i part del XX, just al costat de la torre a la carretera de Ribes s'hi va instal·lar un burot, "portazgo", és a dir, un avantpassat dels peatges d'autopista on els carros i diligències s'havien d'aturar i pagar una suma de diners per poder prosseguir el viatge. Estaven regits per arrendataris que procuraven treure'n el màxim rendiment possible. Amb el producte obtingut, que no era gaire, l'Estat mantenia així el cos d'enginyers civils i atenia la conservació dels camins i les carreteres. Pel que sembla, els aldarulls eren habituals en aquest punt perquè la majoria dels majorals passaven sense satisfer-ho.

Durant els anys compresos de la postguerra al desenvolupisme, aquesta torre va ser testimoni de les nombroses voltes ciclistes que se celebraven amb motiu de les festes majors dels barris. Finalment, la construcció de la nova avinguda Meridiana com a autopista urbana va propiciar el 1967 l'enderrocament de l'antiga Torre del Baró, juntament amb les altres cases construïdes al llarg de la carretera.

L'actual Torre Baró que ens ha arribat fins als nostres dies es va erigir durant la primera meitat del segle XX. El 26 de març de 1904 es va constituir davant de notari la Companyia d'Urbanització de les Altures del Nord-est d'Horta "Las Roquetas" , que tenia com a objectiu la creació d'una ciutat-jardí per a gent de classe obrera i popular. Constaria d'un conjunt de cases unifamiliars erigides als boscos de la serra de les Roquetes i que actualment ocupa el barri de Torre Baró. El Consell d'Administració estava format per nou membres (industrials, enginyers i advocats), entre els quals van destacar Romà Fabra i Puig (industrial i mecenes) i Manuel María Sivatte Llopart (fill de Carlos Edmundo). Tot i la baratura dels terrenys, els problemes econòmics sumats  a l'escassa densitat de població i les males comunicacions van fer fracassar la iniciativa, de manera que només es van materialitzar alguns pocs elements. Un va ser la carretera Alta de les Roquetes, a través de la qual es preveia la prolongació del tramvia de Barcelona a Horta per connectar amb la nova urbanització. La seva construcció no va estar exempta de nombrosos problemes.

 

Un altre element que va quedar com a testimoni del projecte va ser la torre en forma de castell medieval situat a la part més alta del Turó de les Roquetes, en realitat una torre residencial propietat de la família Sivatte la construcció del qual es va iniciar probablement entre 1915 i 1918. Era un edifici aïllat, construït en maçoneria comuna amb obertures emmarcades en maó vist. Estava format per dos cossos ben diferenciats, el primer dels quals era una construcció de planta quadrada amb una petita reculada a la qual se li va afegir un segon cos en forma de torre. L'edificació, de planta baixa i tres pisos per l'entrada principal es va incrementar en un pis més a causa de la topografia del terreny a la banda oest. El regust medievalista es manifestava a les obertures de mig punt ia la coronació a base d'merlets que imitaven una fortificació. La torre és atribuïda a l'arquitecte Josep Torres Argullol (?).

Sobre l'origen de la torre existeix la llegenda que en realitat va ser construïda perquè Mercedes Sivatte i de Bobadilla  (malalta de tuberculosi)  i Antonio Sivatte del Valle (malalt de diftèria), tots dos fills de Manuel María Sivatte Llopart, anessin a reposar per curar-se de les malalties. Tot i això, tots dos van acabar morint el 1918 amb tan sols dos dies de diferència.

Un altre testimoni del projecte frustrat de ciutat-jardí que actualment ens ha arribat va ser el Xalet de la Trinitat o Casa de la Bruixa. Inaugurat el 12 d'octubre del 1915, es va concebre com el prototip de casa unifamiliar que s'havia de construir. Aquella casa va ser també propietat de la família Sivatte, romanent habitada fins ben entrats els anys setanta. Actualment està en ruïnes i se'n reivindica la recuperació com a icona del barri.

Durant els anys posteriors, el castell va ser un punt de trobada d'excursionistes que es delectaven de les magnífiques vistes de Barcelona i de les comarques vallesanes, i de famílies humils procedents de les barriadesde Sant Andreu, Trinitat, Vilapicina, Roquetes, Verdum, Charlot i Prosperitat que els diumenges i festius anaven a celebrar els seus tradicionals aplecs i fontades. Diuen algunes llegendes que al voltant del castell es van arribar a celebrar aquelarres. Probablement des de la seva construcció mai no va estar habitada, si bé alguns testimonis de l'època asseguren que ocasionalment la família Sivatte havia fet estades temporals.
En esclatar la Guerra Civil, a principis de 1937 el castell va ser ocupat per tropes republicanes que ho van habilitar com a torre de vigilància, instal·lant una cuina als baixos i dormitoris a les plantes superiors. Als voltants van col·locar un potent focus de llum procedent del Palau Nacional de Montjuïc i dues metralladores. El lloc, que va funcionar com a bateria antiaèria, es coordinava amb la del Turó de la Rovira. la nit del 24 al 25 d'octubre del mateix any, a prop del castell, entre la Font Muguera i Can Cuiàs va ser abatut un avió italià trimotor Savoia-Marchetti SM81 gràcies al pilot rus Anatoly Serov, conegut com a Rodrigo Mateo.

Acabada la Guerra Civil, entre 1939 i 1942 el castell va ser ocupat per les tropes nacionals i els voltants es van utilitzar com a camp de concentració per recloure els excombatents del bàndol republicà, encara que va ser una mica efímer que no va tenir continuació. Després l'edifici va ser abandonat, moment en què els veïns dels barris propers van aprofitar per buidar per dins l'edifici, de manera que només hi van romandre les façanes. Van ser sostretes les bigues i les portes d'accessos i finestres, totes elles de fusta de melis, de gran qualitat, motiu pel qual pagaven bé al mercat.
Als anys del desenvolupamentisme, "desarrollo", a petició de les Auxiliars Seglars Diocesanes presents des de l'inici de la parròquia de Sant Sebastià, es va plantar una creu de ferro a pocs metres del castell, construïda per uns voluntaris residents al barri de Verdum. L'acte de benedicció es va celebrar el 20 de maig de 1962, i

des de llavors el lloc es va convertir en punt de trobada de feligresos que sovint es congregaven mitjançant els anomenats Grups d'Amistat.

L'aprovació del Pla Parcial Torre Baró-Vallbona-Trinitat Nova va amenaçar, a més dels barris afectats, el castell que mancava de protecció patrimonial. Afortunadament, la suspensió del projecte gràcies a la lluita veïnal va aconseguir la seva salvació.  Durant la dècada del 1970 el castell i els voltants van ser punt de concentració de militants antifranquistes i organitzacions veïnals clandestines que planejaven les seves lluites per aconseguir millores socials per als barris. Anys després, entre 1983 i 1984 s'hi van celebrar les anomenades "acampades urbanes" per part de residents dels barris de Nou Barris limítrofs amb la muntanya, la finalitat dels quals era denunciar l'estat d'abandó i degradació d'aquell sector de Collserola que era un pulmó verd per al districte. Bàsicament se sol·licitava la neteja dels boscos, la reforestació de les zones degradades, la rehabilitació del castell i l'eliminació de les torres d'alta tensió així com qualsevol projecte d'urbanització.
 

El 1985 l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris va fer una exposició a l'escola d'adults Freire sobre el castell per donar a conèixer la seva història i proposar-ne la catalogació. Poc després, l'any 1987 la mateixa entitat va participar al concurs de l'Ajuntament de Barcelona Faci Vostè d'Alcalde presentant el projecte d'una Escola de la Natura al Castell. Tot i que aquest treball no va guanyar, la proposta va tenir igualment una repercussió destacada i l'aval de diverses associacions i entitats.

L'any 1989 l'Ajuntament de Barcelona va rehabilitar el castell reforçant-ne l'estructura interior i a pocs metres de distància va construir un mirador. Tot i això, durant els anys posteriors i fins a l'actualitat, els continus actes de vandalisme i la deixadesa del lloc per manca de manteniment el van tornar a degradar malgrat la seva catalogació (aconseguida el 1992) i la protecció oficial (manteniment integral de l'actual construcció). Davant d'això, l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris va iniciar una campanya de sensibilització entre el veïnat, les entitats i els organismes públics per posar remei a la situació

d'abandonament que patia un dels símbols emblemàtics del districte. Després d'un consens unànime per part de totes les forces polítiques de Nou Barris sobre la necessitat de recuperar el castell, aquest any es va procedir a efectuar obres de reparació a la façana i la reposició de merlets per garantir-ne la seguretat, ia partir d'octubre s'iniciaran les obres de conversió amb mirador amb minibar i punt d'informació del Consorci Metropolità de Collserola.

Quan el castell de Torre Baró va funcionar com un autèntic castell (1937-1942)

El castell de Torre Baró està de moda. Des de la seva darrera rehabilitació i obertura com a mirador i punt d'informació l'11 de novembre del passat any 2014 es troba molt concorregut de visitants que volen delectar-se de les magnífiques vistes panoràmiques que ofereix aquest edifici històric des dels seus merlets. Asseguren que fins i tot el veí restaurant El Cordero s'està fent d'or gràcies a això i que el negoci els roda de meravella.

Sobre aquesta icona del districte de Nou Barris, a més de patrimoni històric i arquitectònic des del 1992 gràcies a l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, caldria aclarir que en realitat no es tracta d'un castell. Destinat a ser un petit hotel o bé una torre de segona residència per a Manuel Maria de Sivatte Llopart, un dels accionistes de la

societat que va pretendre materialitzar una urbanització de cases unifamiliars a la serra de les Roquetes, la seva arquitectura només imita el que sembla un castell.

No obstant això, hi va haver una breu etapa de la seva història en la qual es va convertir en el més semblant a un castell de veritat mentre desenvolupar una funció com a fortalesa militar de defensa. Això va ser en el període comprès entre 1937 i 1942, i no precisament per casualitat.

Després d'esclatar la Guerra Civil Espanyola, les tropes republicanes van prendre posició dels punts de Barcelona considerats estratègics per controlar i alertar l'arribada d'avions enemics. El 13 de febrer i el 16 de març del 1937 s'havien produït els dos primers bombardejos aeris sobre la ciutat. El diumenge 18 d'abril del citat any a les 6:00 h. del matí el Comitè Pro Exèrcit Popular Regular, responsable de la formació de nous combatents, va mobilitzar un total de 6.500 homes que van participar en unes maniobres destinades a defensar la ciutat dels atacs aeris. Els voluntaris van formar dues columnes, una de les quals travessant el barri d'Horta va arribar fins a Sant Cugat del Vallès (llavors anomenada Pins del Vallès) mentre que l'altra ho va fer cap al nord de Sant Andreu (actual districte de Nou Barris), ascendint per la serra de les Roquetes fins a Torre Baró: “ L'observador va poder veure l'habilitat i els coneixements militars dels que van participar a la batalla de la Torre del Baró (…) Consistia la maniobra en un suposat moviment de forces enemigues que es disposaven a atacar Barcelona en direcció a la carretera que va de Sant Andreu a Montcada. Aquestes forces —sis batallons— van ser manades pel comandant Alonso de Medina. Les forces de defensa, en nombre inferior, les manava el comandant Edmundo Dutval, i van aconseguir trencar la columna central d'atac, impedint la pèrdua de les posicions importants en cas d'un assalt a Barcelona (…) El comandament suprem de les maniobres el portava el tinent coronel M. Suriano, que amb els convidats i la Premsa havia pres posició a la mateixa Torre del Baró ”. (La Vanguardia 20/04/1937).

Un cop allà van prendre les tropes van prendre possessió del castell, el qual, malgrat no haver estat mai habitat, es trobava en bon estat atesa la qualitat arquitectònica de la seva construcció. L'edifici, tot i estar abandonat, conservava intacta la seva estructura i plantes interiors, així com les portes de fusta tant dels accessos principals com de les finestres. De seguida va ser obert i ocupat per un destacament militar. A la planta baixa es van instal·lar la cuina i el menjador, mentre que a les plantes superiors es van col·locar les lliteres per dormir. Al voltant del castell es va habilitar una petita bateria antiaèria, més senzilla que les del Turó de la Rovira, Montjuïc o el litoral barceloní, amb un focus de llum procedent del Palau Nacional de Montjuïc i un parell de metralladores tipus Bofors o bé Oerlikon de 20 mil·límetres . Els avions enemics travessaven perpendicularment Barcelona des de Collserola fins al mar. Prèviament al bombardeig, aquests llançaven unes bengales per il·luminar durant la nit les zones estratègiques a destruir. Des de la bateria o més aviat punt de vigilància de Torre Baró s'alertava mitjançant el focus de la presència d'avions bombarders a la bateria del Turó de la Rovira, ambdues coordinades. El 29 de maig i l'1 d'octubre següents es van tornar a patir bombardejos sobre la ciutat.

També s'explica que aquells militars disposaven d'una mula que transportava el menjar fins als ocupants del castell i que després d'anar a recollir llenya on actualment s'ubica el cementiri de Collserola es reunia amb quatre soldats més. Un dels voluntaris es dedicava a repartir les provisions a la resta de companys que es trobaven a diferents punts de vigilància de la muntanya. Un altre lloc estratègic era un túnel situat al carrer de les Torres amb sortida a la Guineueta que va ser aprofitat per guardar material militar. L'aigua era recollida gràcies a una deu propera actualment desapareguda i de les fonts de Canyelles i de Santa Eulàlia, relativament properes. L'aportació d'aquest home ha estat fonamental per esbrinar amb detall que el castell de Torre Baró va ser durant aquells anys convulsos un punt de vigilància, fet que demostra la gran importància de les fonts orals, ja que a penes hi ha cap informació escrita o fotogràfica sobre el tema.

La nit del 24 al 25 d'octubre del mateix 1937 un avió italià va ser abatut a prop del castell de Torre Baró. Es tractava d'un trimotor Savoya-Marchetti SM81 popularment conegut com "la ratapinyada". Després de ser disparat pel pilot soviètic Anatoly Sérov, que aquí es feia dir Rodrigo Mateo, el bombarder italià va caure entre la Font Muguera i el peu del Turó de Can Cuiàs. Aquest personatge es va convertir en el primer pilot soviètic que va ser capaç d'enderrocar un avió durant la nit.

Quan va acabar la Guerra Civil el castell, continuant les seves funcions com a fortalesa militar, va passar aquesta vegada a estar ocupat per les tropes nacionals. La bateria antiaèria va ser desmantellada i al seu lloc es va habilitar un petit camp de concentració per a poc més d’un centenar de presoners del bàndol republicà. Alguns testimonis de l'època asseguren que els reclusos van ser sotmesos a dures condicions, patint gana, set i fred. Un grup de músics tocaven tres himnes abans del dinar i abans del sopar: l'Orriamendi (dels carlins), el Cara al Sol (falangista) i la Marxa Reial. Els diumenges i els festius un sacerdot jesuïta s'encarregava d'impartir la missa. Finalment, el 1942 el castell va ser novament desocupat. Es diu que els presoners van ser traslladats amb tren fins a Miranda d'Ebre, on anys després serien alliberats. Un cop deshabitat, els veïns van pujar i progressivament el van buidar completament per dins. Cada planta estava construïda amb unes bigues de fusta de melis de gran qualitat, motiu pel qual les van arrencar i van aprofitar per vendre-les, ja que les pagaven molt bé al mercat.

El castell es va abandonar definitivament la seva funció de fortalesa militar per tornar a ser el que en veritat sempre va ser, romanent abandonat fins a convertir-se a partir del 1970 en icona dels anomenats "9 Barris", renovat el 1989 com a monument i recuperat definitivament l'any 2014 com mirador.

 

Visites culturals