Santa Maria del Mar

 
Introducció

Santa Maria del Mar, símbol de la ciutat de Barcelona, emblema del barri de la Ribera i orgull de tots els barcelonins; puresa, bellesa, senzillesa, harmonia... Costa molt adjectivar una construcció com és aquest temple gòtic i és que la seva estructura és, sense miraments, la seva pròpia arquitectura; els seus arcs, les voltes i vidrieres, les seves columnes, els contraforts i murs. Tot això és Santa Maria del Mar, equilibri, perfecció arquitectònica, silenci i pau.
Els estrets carrers que envolten la basílica, amb la gent, el xivarri, el moviment... fan que Santa Maria del Mar sigui l’epicentre del barri, el cor per on la sang circula en direcció a la resta del cos, Barcelona.

Breu apropament a la basílica de Santa Maria del Mar

Ubicada en el barri de la Ribera, com a nucli central d’aquest, Santa Maria del Mar està rodejada per diversos carrers, com són els de l’Espaseria, el de Sombrerers, el Passeig del Born, el de les Caputxes o el dels Abaixadors.

La basílica va ser construïda entre l’any 1329 i el 1383 i dirigiren l’obra l’arquitecte Berenguer de Montagut i el seu ajudant Ramon Despuig; l’edifici és d’estil gòtic, tot i que,

historio-gràficament, es tendeix a pensar que, més que gòtic, l’estil de Santa Maria és el gòtic català, o meridional. Val a dir que el temple és catalogat com un dels màxims, si no el màxim, exponents d’aquesta arquitectura gòtica catalana.

L’obra va ser realitzada per la voluntat de la burgesia, dels membres de l’església, dels mercaders... i en si per tot el propi barri; volien i necessitaven construir una edificació religiosa que estigués a l’alçada de les circumstàncies, i és que el barri estava creixent –era el punt més important del comerç de la ciutat-, però, a més, el fet de que s’estava construint la Catedral va incrementar més aquestes ganes de que s’iniciessin les obres d’aquest nou temple gòtic, en substitució de l’anterior temple romànic –si més no, la demografia, en augment, també afectà a prendre aquesta decisió-.

El barri de la Ribera

La ciutat de Barcelona, al voltant del segle X, estava rodejada pels murs romans i limitada per dos torrents, o rieres; una que baixava per l’actual Torrent de l’Olla (aquesta riera era anomenada Riera de Sant Joan). L’altra era la que baixava per l’actual Rambla.
Tanmateix, aquestes limitacions de fronteres no van fer altra cosa que afavorir la proliferació de nuclis urbans exteriors, coneguts com a vilanoves, entre els segles X i XI, i on en la franja marítima prenen una clara importància.
El mar s’endinsava més cap a la ciutat que actualment, fet pel qual el nucli urbà que s’estava desenvolupant estava altament vinculat a l’activitat que aquest els hi oferia; eren pescadors, mariners, descarregadors de naus... que vivien en barraques. Aquest nucli urbà s’anomenava Vilanova de la mar, o burg de la mar.
Aquest barri de pescadors connectava amb la ciutat de Barcelona, amb el Portal Major (proper al Mercadal, o plaça principal de comerç, situada on es localitza el Mercat del Born), per l’actual carrer del Marqués de l’Argentera (anteriorment era conegut com el carrer de la Mar).

Proper a aquest barri de pescadors es trobava un altre nucli que havia sorgit al voltant dels murs de la ciutat, era el de Sant Cucufate (es localitzava un temple dedicat a aquest sant, tot i que al 1936 va ser destruït); els dos barris estaven força vinculats, inclús connectaven a la ciutat pel mateix carrer, ja esmentat. Però, s’ha de constatar que l’element d’unió clau va ser el carrer Montcada.

L’any 1153, Guillem Ramon de Montcada –juntament amb la seva dona- obtingué, del comte sobirà, els drets sobre uns terrenys, arenals, que rodejaven Santa Maria. Decidí parcel·lar i vendre aquestes terres i mica en mica va anar formant-se i creant-se el carrer Montcada. La via estava formada per famílies de nobles militars i territorials que, fins aleshores, no havien abandonat el nucli fortificat. I és que la segona muralla (segle XIII), la qual servia com a element de protecció dels nuclis urbans que cresqueren just al costat de Santa Maria del Pi i Santa Maria del Mar, on el seu conjunt venia a construir la Barcelona d’aleshores.

A causa de les característiques socials del seu fundador, el carrer Montcada va veure’s envoltat d’un veïnat de categoria. Durant aquest segle van construir-se importants cases o albergs, ocupades primerament per famílies de la noblesa militar, però amb predomini, posteriorment els rics mercaders, que a vegades foren, a la vegada, ennoblits.
Tal va ser la qualitat de les edificacions del carrer, que ja al segle XV-XVI, el Consell de Cent els va utilitzar per a donar hostatge a personatges il·lustres que visitaven la ciutat.

El poblament, no tan sols del carrer Montcada, sinó de tot aquest territori, va contribuir a que es forgés, mica en mica, el conegut barri de la Ribera.
Amb la noblesa, la indústria, la mercaderia, les arts... el barri s’anava consolidant, envoltant-se per diversos sectors socials.
Les industries principals necessitaven aigua, aprofitada pel Rec Comtal, a més de fusta, per a la construcció de vaixells (el carrer de la Fusteria així ho recalca).

L’any 1209, la propietat de la platja més pròxima passà a mans de Guillem Durfort (anteriorment pertanyia a la Canònica i a la Catedral). A partir d’aquest moment la planificació arquitectònica entre l’actual carrer del Marqués de l’Argentera i el mar s’iniciaven.

El barri de la Ribera, ja al segle XIII, estava dotat d’una important demografia, a més de ser ric, no només econòmicament, també socialment. Per això, el mateix poble decidí la construcció del temple gòtic de Santa Maria del Mar; es buscava una rivalitat amb la mateixa Catedral.

Els segle XIV va ser una època de renovació urbanística i arquitectònica –tot que hagueren diverses etapes de crisis-. “Barcelona estava dividida en quatre quarters: de la Mar, de Framenors, del Pi i de la Salada o de Sant Pere”.

S’hi van produir diversos canvis socials, polítics i econòmics, que s’havien iniciat al voltant del segle XIII. Alguns exemples d’aquests canvis serien els següents: Als inicis del segle XIII, algunes ordres mendicants arriben a la ciutat i funden els seus convents –els dominics al 1219, els franciscans l’any 1232-. A més, però, les oligarquies locals, la burgesia i els mercaders pressionaven a la monarquia per a obtenir una àrea de poder pròpia.

En l’àmbit comercial, estava caracteritzat per ser el nucli principal del sector. La descentralització d’aquest, marcat, sobretot, pel noms dels carrers, com el d’Especiers, el del Mill, la volta de la Llet... a més del de places com la de les Cols, de l’Oli, fan veure com el Mercadal quedava insuficient per a l’abastiment comercial de tota la ciutat –afegir que el camí de la platja passava per Santa Maria i per la via s’establia tot el tràfic marítim, per això se’n deia Mercadal-. Els gremis eren els grans protagonistes del barri.
Els argenters, per exemple, s’establiren en el troç que hi havia entre la plaça del Blat (de l’Àngel) i l’església de Santa Maria del Mar; residirien en aquesta localització fins a finals del segle XIX, quan es van traslladar les botigues i els obradors al carrer de Ferran. Malgrat això, l’any 1870 encara es descriu, el carrer de l’Argenteria, com el més resplendent de Barcelona, ja que les joies, anells, caixes de llumins, segells per als rellotges, i tot el luxe que això comportava, eren els màxims protagonistes. I és que “les més antigues famílies d’orfebres de la ciutat procedeixen dels obradors d’aquest carrer”.
Socialment, el barri cobrava cada vegada més vida; reunions populars, fires, tornejos per a la noblesa (cal puntualitzar que el nom de Born prové del verb “bornar”, és a dir, justar) al Passeig del Born...

Durant el segle XIV el barri de la Ribera creix notablement, al mateix temps que els gremis i tot el seu sector comercial; argenters, pescadors, sabaters, sastres, mariners, forners... I és que, Barcelona, estava envoltada de grans conjunts arquitectònics d’ús religiós –molts d’ells tenien, adossades o a la vora, altres edificacions de caire educacional, caritatius o culturals-, “a més d’edificis destinats a activitats artesanals, comercials i governamentals”.
El barri s’estructurava per sectors, o per oficis; el nom dels carrers, a gairebé tota l’extensió del barri, fan referència als oficis que s’hi realitzaven –el carrer de la Fusteria, dels Flassaders, de la Pescateria Vella i Nova, el dels Calderers...-.
Tanmateix, és important considerar que el Rec Comtal i l’aprofitament de les seves aigües va comportar l’agrupació de determinats oficis al seu entorn o bé l’existència dels Molins de la Mar i del Molí d’En Malla, o d’adoberies com la d’En Llobera.

Molts menestrals presenten, al mateix carrer, els seus objectes confeccionats, per a la venta del públic, fet que ocasiona que els carrers del barri es vegin força aglutinats; les persones, els carros i cavalls fan que les autoritats tractin de posar ordre; limiten per un costat les zones per les quals poden passar bèsties de bast i per una altra part es mira de controlar la instal·lació de taulells fora del portal de les cases d’artesans i botiguers, si bé sovint no s’aconsegueix.
Alguns d’aquests venedors fan veure de lluny, amb la ajuda de pals de fusta, els productes que venen i realitzen. Alguns establiments on es ven vi, com les tavernes o els hostals, llueixen, per ordre dels consellers, un ram sobre el portal.

Al Mercadal s’hi venien molts productes, de molta diversitat, però l’any 1300 se li canvia el nom, la qual seria coneguda com a Plaça del Blat. L’any 1351 es crea un projecte –que comença l’any 1355-, on s’enderroquen les cases per ampliar la Plaça del Blat a l’antic Mercadal, ja que l’espai quedava insuficient per a realitzar les activitats comercials de la ciutat a causa de que els punts de distribució dels productes de primera necessitat s’incrementen –tret del blat-; posteriorment s’hi construeix un porxo, per a tenir cobert els blats den temps de pluja. A partir d’aquest moment, la plaça es converteix en el punt neuràlgic de la ciutat. Tot i que realment, la ciutat, en si, és un mercat, ple de vida; el peix, sobretot, serà venut a la Ribera, a un mercat cobert i estable, on les dones dels pescadors el venien.

Però al llarg del segle XIV, quasi bé tots productes es venien en llocs específics: les fruites i verdures es venien a les placetes de les Cols i les Cireres, situades entre la Seu i la plaça del Rei –posteriorment aquests productes es venen al Born i a la plaça Nova; l’oli, el formatge i l’aviram es venen a la plaça de l’Oli; el carbó, a la placeta del Pou de l’Estany; l’estam i les llanes filades, a la plaça de la Llana; les parades de les sederes es posen entre el Palau Reial Major i la cort del veguer cada dissabte.

I és que als mercats s’escoltaven, diàriament, les paraules dels pregoners, que tractaven de posar ordre als aldarulls que s’hi formaven; “que cap revenedor d’oli, ni revenedora, ni mesurer, ni traginer, no gosi posar algun ordre d’oli sobre les taules on els forners venen el pa a la plaça de l’Oli”, “que cap home ni cap dona no gosi seure ni pujar sobre les dites taules on es ven el pa tret dels forners”...
Puntualitzar que el grup dels mercaders va ser el més nombrós i compacte entre els veïns rics del barri; alguns dels seus representants són: Berenguer de Castellet, Arnau sa Bastida, Guillem de Carboners, Simon de Puigverd, Bernat Vidal o Bernat Lambart.
Al voltant de l’any 1341, i abans del període de crisis demogràfiques del segle XIV, la ciutat de Barcelona contava amb uns 40.000-50.000 habitants, però la Pesta Negra acabà amb la vida d’un terç d’aquella població. En els anys posteriors, vora l’any 1363, “sembla endevinar-se un estat depauperat de la família “nuclear”, coincidents amb la segona etapa d’epidèmies que afectà principalment als infants”.

Santa Maria del Mar i el “Plat dels pobres vergonyants”

Ja s’ha esmentat que al barri de la Ribera els gremis, la burgesia, els mercaders... foren els grans protagonistes, amb papers altament destacats, incrementant l’activitat mercantil del barri, construint grans palaus...
Van haver-hi ciutadans que van gaudir de béns i fortunes econòmiques importants, però que, a conseqüència de diferents causes relacionades amb els negocis, quedaren en la misèria. Aquestes persones anomenades, degut a la seva situació, pauperes verecundos –els quals encara posaven per davant la seva dignitat, avergonyits de la seva nova situació, la qual ocultaven com podien- s’acolliren al conegut com a plat dels pobres vergonyants o plat dels vergonyants.

Durant el segle XIV Barcelona tenia una demografia –tal i com s’ha citat- d’uns 40.000-50.000 habitants, fet que proposa a pensar que un rellevant nombre d’aquesta població, segurament, vivia en condicions força desfavorables. Degut a aquest fet, a la ciutat existien vuit institucions parroquials de caràcter benèfic conegudes, com ja s’ha esmentat, com a Bací, Col·lecta o Plat dels pobres vergonyants; se li ha de sumar la Pia Almoina de la Catedral.
Sembla que la més antiga d’aquestes va ser la de Santa Maria del Mar, ja que, “pel testament de Pere de Mirambell, es dedueix no obstant que existia ja el Plat al 1320”, a més “un pergamí d’abril de 1296 referent a les terres i als horts contigus al carrer dels Canvis, sota el senyoriu primer de Miquel Rossell i després de En Puig Despí, que prestaven tots els anys determinat cens en metàl·lic al bací dels pobres vergonyants”.
Realment no se sap amb exactitud la data de la seva fundació, tot i que es pot intuir, mitjançant la documentació, que podria haver-se produït vora l’any 1275, quan l’expansió econòmica de Barcelona va veure’s frenada; aquesta situació afectà, segur, a moltes famílies relacionades amb els mercaders o el comerç marítim.

El que els ciutadans honrats atorgaven no eren tan sols terres i altres béns immobles, sinó béns econòmics, com ja s’ha vist – a finals del segle XIII i principis del XIV es tenia la costum de donar 12 diners a cadascun dels hospitals de pobres de la ciutat; Bernat Oliver, parroquià de la ciutat, és un exemple.

La llista dels beneficiaris és la següent: Presbiteris; Hospitals; Llegats Pius; Monestirs, convents; Esglésies; Persones necessitades; El mateix Plat; Parròquies.

Al voltant de l’any 1344 es considerava que cada any s’escollissin, a cadascuna de les parròquies de la ciutat, a certs prohoms que tenien la obligació de demanar almoina per als pobres vergonyants i, quan la recaptaven, la distribuïen en secret –es podrien considerar com a administradors d’aquestes institucions-. A Santa Maria del Mar eren dos, tot i que algunes vegades podien ser quatre.

“En el testament d’algun burgés adinerat, com el del mercader Bernat de Preixana, del 29 de Juny del 1347, es troba la cessió al Plat de Pobres Vergonyants de Santa Maria del Mar de la suma de conc maravedís d’or de cens anual a perpetuïtat, suma respectable”.
Molts altres membres de la burgesia feren donacions, per exemple, de 4 maravedís de cens anual, 500 sous...

Pot observar-se com, paulatinament, aquestes institucions guanyaven pes en la societat; tant és així que el dia 11 de novembre de 1379, el rei Pere III el Cerimoniors, atorga un privilegi que oferia “protecció reial del Plat” i reconeixia la seva eficàcia social; va dispensar de les activitats militars als administradors del Plat de Santa Maria del Mar –només en el cas de que el propi rei, o el seu primogènit dirigissin una expedició militar, haurien d’incorporar-se-.

A partir de l’últim terç del segle XIV, i al convertir-se el Plat en una institució important per a la ciutat, es va considerar oportuna la realització d’uns quaderns, on s’anotaven les quantitats econòmiques atribuïdes a aquestes institucions, per seguir les contes...

Fases de construcció

Santa Maria del Mar, la basílica que avui coneixem, ha tingut diverses fases fins arribar al gran temple que avui dia podem veure. L’enclavatge al barri mariner de la Ribera va ser clau per al seu desenvolupament, tant arquitectònic, com d’importància a Barcelona, ja que s’ha de tenir en compte que el primer, suposat, temple que oferia culte a Santa Maria era força simple, una petita capella; a partir d’aquest moment, i com es podrà observar al llarg d’aquest punt, la transformació de l’edifici serà absoluta.

Els primers vestigis del temple apareixen en el moment de l’arribada –presumpta- de Sant Jaume i de Sant Pau a Barcelona fins a l’edicte de Milà (any 313); temps en el qual la Colònia Iulia Favència Augusta Paterna veié arribar la fe cristiana –també a causa de la Pau de ‘Església, és clar-. A partir d’aquest moment es creà una petita comunitat, a l’exterior de les muralles; aquesta comunitat va construir algunes capelles, vora el mar.
Es pensa que hi havia un temple, o sepulcre, possiblement vora l’actual Arc de Triomf, on va ser enterrada la màrtir Santa Eulàlia el febrer de l’any 303, degut a la ordenació d’aquest acte, pel pretor Dacià. La construcció d’aquests temples, o petites capelles, podria explicar l’antiguitat de Santa Maria del Mar, establerta fora de les muralles i enmig d’horts propers a l’areny de la platja.

La segona època de construcció transcorre des de l’edicte de Milà i fins a la declaració de Santa Maria de les Arenes, o del Mar, ja com a parròquia, l’any 693. En aquesta fase s’amplià el primer temple i s’adapta al culte del cristianisme, seguida d’una comunitat monacal segons la regla de Sant Agustí.
Com s’ha dit, l’any 693 el temple va ser nomenat com a parròquia (a partir del Concili de Toledo del mateix any); un fet important és que Santa Maria de les Arenes, ja anomenada del Mar, va ser la primera parròquia de Barcelona i una de les primeres de tota la Península.
Estaria, a partir d’aquell moment, dirigida per a figura d’un Rector.

Una tercera fase aniria des del nomenament com a parròquia (any 693) i fins al començament de la construcció del temple d’estil gòtic (segle XIV).
En aquest període, les incursions àrabs a la ciutat de Barcelona (la primera l’any 715) van obligar a amagar el cos de Santa Eulàlia, per a evitar una possible profanació, dins del tercer temple, el qual va ser una ampliació del segon, per a garantir que no s’hagués de traslladar el culte a una altra localització geogràfica o edifici –normalment els temples s’engrandien a partir dels anteriors, que quedaven a l’interior del nou i eren enderrocats quan la construcció del temple successiu estava ja enllestida-. Aquest nou temple va iniciar la seva construcció durant el segle X, era d’estil romànic i de grans dimensions; obra de tres naus, les quals estaven separades per columnes i pintades amb figures de sants, que s’alçaven sobre bancs de fusta, algun d’ells propietat de famílies benestants i de renom a la ciutat.
Constatar que l’any 801, quan Lluís el Pietós, fill de Carlemany alliberà la ciutat,

s’havia perdut la memòria del lloc on van ser amagades les despulles de Santa Eulàlia del primer trasllat, però Frodoí, bisbe de Barcelona, tingué la voluntat de trobar les restes, les quals trobà, enterrades a una fossa a la dreta de l’altar, a Santa Maria del Mar, l’any 877; es diu que, durant tres dies, tota la gent del barri (tant nens com grans, com laics, membres de l’Església de la ciutat...) van pregar amb himnes i espelmes enceses durant nit i dia per a que la localització de la sepultura fou mostrada al bisbe. Posteriorment a la trobada, es va seguir amb el trasllat, l’elevació i la deposició del cos de la santa a la Catedral de Barcelona.
L’any 1339 va celebrar-se una gran cerimònia per al trasllat –el segon- de la Santa a la Catedral de la ciutat; una gran quantitat de personalitats –el cardenal Bernat d’Albi, delegat del Sant Pare, els Reis Pere III de Catalunya i Jaume II de Mallorca, la Reina Elisenda de Montcada, vídua de Jaume II d’Aragó, l’arquebisbe de Tarragona i el bisbe de Barcelona, fra Ferrer d’Abella- anaren en processó a Santa Maria del Mar.
“Les relíquies de la santa, paradigma del poder episcopal a la època carolíngia, recorren de nou els carrers de la ciutat, es dirigeixen en processó al lloc del seu inventio i regressen solemnement al cor de la ciutat, a la seva nova església”.

Actualment es pot observar, al sepulcre –situat al fons de l’absis de la cripta de la Catedral- i concretament, a la part frontal, la escenificació de la cerimònia; a la part posterior del sepulcre hi ha representada l’anima de Santa Eulàlia, que ascendeix al cel, juntament amb diversos àngels.

Durant aquest període, el temple ja contava amb 38 títols beneficials, amb els seus respectius altars, la qual cosa verifica la importància i categoria que anava adquirint la basílica.
L’1 d’Octubre del 1324, el bisbe Pons de Gualba decidí instituir a la diòcesi barcelonina –el territori de la qual es repartien unes 234 parròquies- , els tres ardiaconats de la Mar, del Vallés i del Penedès, unint diverses esglésies parroquials a distintes dignitats de la Catedral i, en concret, a l’Ardiaconat de Santa Maria del Mar.

La quarta època s’inicià quan va començar-se a edificar el temple gòtic i acabà durant la sentència “Patriarcal” (segles XIV-XV). El procés de construcció del temple gòtic de Santa Maria del Mar s’inicià l’any 1329 i finalitzà al 1383. Sobta pensar que una construcció d’aquestes dimensions es forgés en un període, tan sols, de dues generacions, però el fet de que sempre va seguir un model únic –i que va ser respectat-, fa que sembli més normal que la periodització de la realització del nou temple fos tan breu.
Duran i Sanpere descobrí, a l’Arxiu Notarial de la ciutat, el protocol del contracte per la construcció del nou temple, “que firmaren Berenguer de Montagut i el seu ajudant Ramon Despuig (sens dubte el mateix de Manresa), pel jornal de dos sous i sis diners cadascun, a més de cent sous anuals per indument”. A més, la inscripció lapidària –en referència a l’inici de l’obra-, situada en la porta, vora el Fossar de les Moreres diu el següent: “En nom de la Santa Trinitat, a honor de Madona Santa Maria fou començada la obra d’aquesta Esgleya lo dia de Santa Maria de Mars en l’any mil tres-cents vint i nou, regnant N’Anfòs per la gràcia de Deu Rey de Aragó qui conqués lo regne de Cerdenya”.

Hi ha controvèrsies alhora d’assegurar si Santa Maria del Mar va ser construïda en el mateix emplaçament que el temple romànic o si, al contrari, el temple romànic i el gòtic no es van trobar en una mateixa localització geogràfica; la mida de l’antic temple romànic ha sigut, també, objecte de discussió; a més, la dificultat en quant a saber per on va iniciar-se l’obra també és un tema a debatre.

Per a tractar aquestes qüestions he seguit el text de la Cristina Borau, Els Promotors de capelles i retaules a la Barcelona del segle XIV, on, a més d’exposar i argumentar amb diverses hipòtesis d’altres autors, afegeix una conclusió, la qual he trobat força adequada i eloqüent.

L’emplaçament de l’església romànica ha sigut motiu de debat per a força autors: Pi i Arimon; Roca i Colí; Sanpere i Miquel; Carreras Candi; Bassegoda i Amigó... Aquests foren els primers estudiosos sobre el tema i la opinió que tenen és que el temple romànic no es localitzava en el mateix lloc que el gòtic.
Diversos documents, relacionats amb donacions realitzades durant els segles X i XIII, indiquen que la localització de l’edificació romànica es trobava vora el Fossar de les Moreres. Seguint aquestes dades, Pi i Arimon situa el temple romànic a la cantonada de l’antic carrer de la Sabateria Vella ; Sanpere i Miquel també té una opinió semblant i situa l’antiga església entre l’actual Santa Maria i el carrer Pescateria Vella (actual carrer Espaseria).
En canvi, Bassegoda i Nonell i Tort (Francesc) exposen que la construcció del temple gòtic va realitzar-se al voltant del mateix temple romànic i que, per tant, la situació geogràfica d’ambdós era la mateixa.

La segona qüestió és la de la mida de l’edificació religiosa d’estil romànic. Si bé és cert que el temple es trobava dins del barri de la Ribera i que aquest gaudia de gran popularitat, se suposa que la mida de l’edifici hauria d’haver sigut considerable, però, malgrat això, a les excavacions realitzades els anys 1960 i 1961 no van trobar-se restes arqueològiques que facin suposar –o saber- la mesura de la seva superfície –concretar que en aquestes excavacions només es va excavar des del presbiteri i fins el començament de la nau gòtica-, ja que les evidències allades es troben en el subsòl de l’església actual.

L’autora esmenta que la teoria que té més sentit –al voltant de les excavacions- és la dels primers estudiosos sobre Santa Maria del Mar: “L’església primitiva no devia tenir unes dimensions catedralícies ja que si no s’havia disposat d’espai suficient per ampliar-la allà on suposem que era, a una banda del fossar de les Moreres. Tot i això, la seva capacitat havia de ser adequada al funcionalment del culte beneficial i al nombre de feligresos existents abans d’iniciar-se la reconstrucció. És a dir, suficient per a contenir els onze altars romànics que hi havà a l’església, segons la informació proporcionada pels Registra Dotaliarium i per l’Speculum de Campillo, i suficient per aconseguir la feligresia d’un barri que ja havia començat a ser massa populós per poder cabre en un espai massa reduït”. Aquests altars romànics van ser posicionats en la zona dels peus de la nova església.

Per últim, per on va ser començada l’obra del nou temple gòtic? La falta de documentació i la manca de restes arqueològiques rellevants han creat un buit d’informació sobre aquesta qüestió –també afecta als altres dos temes esmentats-.
En aquest cas hi ha, també, diverses teories; un document notarial (AHPB, 14/2, f. 70 r, 4-10-1344) exposa que a l’any 1344 ja s’estava promovent la capella de Sant Pau i Santa Praxedis, la primera de la girola a la banda de l’evangeli, més reculada que l’altar major. Per tant, és provable que a l’any 1341 ja s’hi hagés posicionat l’altar major en aquest lloc i s’hagués enderrocat totalment l’antiga església.

Bassegoda i Amigó afirma que la construcció de l’església gòtica va ser iniciada per l’absis. Aquesta teoria xoca, si més no, amb el següent argument. L’itinerari que seguia el visitador pastoral de 1363 –el recorregut s’inicia a l’altar major i es segueix cap a la capella de Sant Mateu i Santa Marta (la primera de la girola), seguidament es procedeix cap a les de la nau (banda de l’epístola) i, finalment, s’atura a la de Sant Jordi i Santa Helena (la penúltima de la girola, banda de l’evangeli)- indica que les capelles de l’absis de Santa Maria encara no estaven construïdes –faltaven per construir-se sis de les nou capelles de la girola-. Destacar, a més, que la situació de l’altar major, al començament de la nau, provocà que la resolució de l’absis –suposadament tardana- no tingué cap repercussió en el seu funcionament.
Per tant, la teoria de Bassegoda i Amigó, en quant a la localització de l’inici de la construcció, sembla no definir amb claredat els fets tal com van ocórrer. Tot i així, s’ha de constatar que aquest és un tema prou fangós com per a ser prudent alhora d’afirmar o rebutjar les hipòtesis o teories que exposin els estudiosos de Santa Maria del Mar; és clar que com més documents, dades i restes arqueològiques es trobin i es tinguin, les facilitats per a estudiar i opinar sobre aquests temes seran més planeres.

Una altra hipòtesis és la que s’extreu del Registra Dotaliarum (la documentació notarial), la qual indica que l’obra fou començada des dels peus i en direcció a l’absis, si més no pel que fa a les capelles perimetrals.

L’autora afegeix una cronologia sobre la construcció de les capelles, la qual pot donar informació al voltant de l’inici de la realització del temple gòtic. És la següent: “Les dels peus poden correspondre a la dècada del 1330-1340 ( fundació pel benefici a la capella de la Trinitat per Saurina Durfort, promotora de la capella, i possible llegat de Pere de Guardiola per a la construcció de la de Santa Anna), les de la banda de l’evangeli als anys c. 1337-1345 (llegat de Berenguera Llull per al benefici del Corpus i promoció de la capella de Sant Pau i Santa Praxedis per l’hereu de Bonanat Sapera), les de la banda de l’epístola als anys c. 1341-1348 (ordre testamentària de Jaume d’Olzet de fundació del benefici 2 de Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista, ubicat a la capella que porta el seu escut, i ordre de Jaume de Gualbes de fundació del benefici de Sant Mateu i Santa Marta en la capella que havia promogut amb els seus germans) i les de la girola als anys c. 1362-1364 (ordre testamentària de Jaume Cavaller de fundar el benefici de Sant Jordi i Santa Helena en la capella que havia promogut, la darrera visitada l’any 1363, i ordre de Jaume Solà, que consta com a difunt l’any 1364, de fundar el benefici de Sant Felip i Sant Jaume, ubicat en la capella que porta el seu escut)”.

Les conclusions dels tres punts esmentats, segons l’autora, serien els següents: La construcció de la nova església s’hauria d’haver iniciat pels peus, i no per l’absis, com sostenen altres autors; l’absis s’hauria realitzat al final de l’obra –així ho demostra, possiblement, amb la seva cronologia de les capelles-; en les excavacions realitzades no s’han trobat restes de cap absis romànic, només l’arrancada d’un mur perpendicular a la nau, el qual no és un element que es pugui vincular amb els peus de l’antic temple –a causa de la inusual orientació que hauria tingut l’església-.

Voldria afegir que la meva intenció ha sigut seguir les indicacions, sobretot, del text de la Cristina Borau, ja que, segons els meus coneixements sobre el tema, les seves teories són les més consistents entre totes les que he pogut tractar. Considero que el fet de l’exhaustiva recerca de documents que realitza l’autora i el seu argument dels fets, recolzant-se d’una magnífica cronologia de les capelles, a més d’utilitzar la informació arqueològica, són un factor clau per a que les seves teories es sostinguin amb una alta rigidesa; motiu pel qual he cregut convenient tractar un tema força convuls.

L’any 1379 s’acabaren les tres voltes de la nau superior, on, a les claus hi apareixen el Naixement (apareixen totes les figures de la Sagrada Família, el bou i la mula, al portal de Betlem), l’Anunciació (es representa la Verge Maria, l’arcàngel sant Gabriel; entre les dues figures, el gerro amb els lliris de la puresa; a dalt del gerro i entre les dues figures, el colom de l’Esperit Sant) i el Rei a cavall (apareix el pare de Pere el Cerimoniós, Alfons III el Benigne, a cavall, amb un escut amb la senyera a la mà esquerra i a la dreta una espasa).

La nit del 25 al 26 de desembre de 1379, amb l’obra gairebé finalitzada, es va produir un incendi al temple, a més d’altres parts, la quarta clau de volta –l’última esmentada-. El foc va fer malbé altres parts, que van ser, de seguida, reparades. I és què, tot i aquest fet, totalment inoportú, ni la construcció ni el culte a la parròquia es van aturar.
Realitzades les dites reparacions es va continuar amb l’obra: el tram de la façana principal on hi és la clau de volta amb l’escut de la ciutat, o de Santa Maria. Aquesta va ser la última clau de volta i va ser col·locada el 3 de Novembre de l’any 1383 –“ a tres de novembre de 1383 fou posada amb gran solemnitat la darrera pedra de la clausura de la volta de Santa Maria del Mar, y lo die de Santa Maria de Agost fou dita la primera missa en el altar nou de dita Iglesia; digué-la el Bisbe Pere de Planella”. ; l’edificació va ser consagrada el dia 15 d’Agost de l’any 1384 –ja ho esmenta el text anterior-: “Se li va afegir el títol de basílica i es va donar culte singular a la titular Assumpta, imatge de la qual presidiria sempre, fins l’any 1936, l’altar major”.

La nova edificació religiosa va construir-se a causa, sobretot, de l’increment de la població i, vinculat amb aquest aspecte, de la falta d’espai al temple romànic; aquest fet està directament lligat al fet de que el barri de la Ribera seguia el ritme de procés comercial de Barcelona, i de Catalunya.
En part, va ser construït a partir de les aportacions de l’Ardiaca (com ja s’ha esmentat, l’any 1324 van ser creats tres ardiaconats, el del Mar, el del Vallès i el del Penedès; aquest fet modificà la forma de regència de Santa Maria del Mar, creant la nova figura d’Ardiaca, la qual administrà la cura pastoral mitjançant el Vicari Perpetu i tres Vicaris Curats), de la Comunitat de Beneficiats, dels reis i col·laboracions dels parroquians, com és el cas dels Bastaixos.

Un fet a destacar són les combinacions de càrrecs entre l’Ardiaca, la del Vicari Perpetu, els Vicaris Curats i la Comunitat de Preveres Beneficiats. Aquestes combinacions de càrrecs van originar alguns petits problemes, els quals, i per sort, van anar solucionant-se i regulant la vida de les institucions de la basílica mitjançant sentències i concòrdies, com la “Concòrdia Luliana” de 1341 o la “Sentència Patriarcal”, ja a l’any 1413.

Al segle XV hi ocorregueren diversos fets que afectaren directament a la basílica de Santa Maria del Mar; el terratrèmol de l’any 1427 provocà l’enderrocament de la rosassa central, causant diversos morts.
A mitjans del mateix segle, es creà una mena de col·laboració canònica dels obrers en el govern material que posteriorment s’anomenaria a tota l’Església “Junta d’Obra”, la qual estaria força subjecta al Bisbe – tot i que entre els segles XIX i XX les funcions canòniques van deixar-se una mica de banda i la intenció era la de mantenir en virtut diversos privilegis-.
L’any 1488 s’enderrocaren diverses cases que hi havia a la plaça de Santa Maria per a ressaltar la façana de la basílica –es tornaren a construir durant el segle XIX -.

La ubicació de l’edifici també va comportar una forta vinculació amb aspectes polítics, esdeveniments socials, militars... Per tant, és important senyalar que l’obra de Santa Maria del Mar, ja com a temple gòtic, va ser objecte de visita de tots els reis, prínceps i altres personalitats quan es trobaven a Barcelona; Alfons el Magnànim l’any 1423, Joan II el 1458...

Protagonistes que feren possible l’aixecament del temple gòtic

Quan es va decidir construir la Catedral de Barcelona, l’any 1298, els habitants del Barri de la Ribera consideraven adient no quedar-se enrere i construir un temple gòtic, que estigués a la moda, que garantís que el barri assolís la rellevància que li pertanyia. Així doncs, Ardiaques, Rectors i Obrers, a través del Consell de la Vinticinquena i de la Junta d’Obra decidiren fer causa comuna per a construir un gran i bell edifici religiós que estigués a l’alçada (i superés) la Catedral. “Volien pregar a Déu i a la seva Santíssima mare en un temple tan gran com la seva fe”.

L’Ardiaca Bernat Llull (nomenat l’any 1327) va obtenir la independència de Santa Maria del Mar, la qual estava lligada, des de l’any 1006, a la Canonja Catedralícia. Seguidament, el 2 de març de 1329 es signà un contracte entre Santa Maria del Mar i Berenguer de Montagut i Ramon Despuig.

El dia 25 de Març (coincidint amb la festa de l’Anunciació) ja va col·locar-se la primera pedra al cap de l’església, com a símbol d’inici de construcció del temple gòtic, amb presència de l’Ardiaca Bernat Llull i del Bisbe Pons. “Segons el Llibre de Cerimonial: “església construïda per la pietat i devoció dels seus parroquians i de bell nou edificada”.

1- La burgesia va ser un factor clau per a la construcció del temple. Aquest sector de la societat passava a ser un dels grans protagonistes de la història; la ciutat els hi aportava sedentarisme i tota classe de luxes, a més de la substitució dels valors d’ús als valors de canvi, propis d’una societat de mercaders. Durant la restauració d’una de les claus de volta, la de l’Anunciació, s’observà que en el tambor de la clau aparegué, en relleu i quatre vegades repetit, un escut gentilici i policromat, el qual pertanyia a la família Bertran (el seu escut es pot identificar en un dels murs de la capella de la Vicaria del claustre de la Catedral), rics mercaders; Berenguer Bertran oferí al rei, Pere el Cerimoniós, 325.000 escuts per a la guerra contra Castella. I és que aquelles famílies que atorgaven beneficis al voltant de la construcció de la edificació, volgueren deixar cisellats llurs escuts en els murs i voltes. Alguns exemples més són els dels Durfort, de Fàbrega, Monach, Cavaller, Coll, Serra, Pera o Sapera, Ballaró, Boscà, Llull, Busquets, Cardona...
Després de la Batalla de Muret (13 de setembre de 1213) la burgesia catalana inicià un enriquiment que –i paral·lelament a l’expansió mediterrània del regne català- permeté, al llarg de dos segles, que aquest sector pogués ascendir dins la societat; aquest ascens causà una certa voluntat de construir diverses construccions per part de la burgesia, per a la seva representació –ja al segle XIV-.
Santa Maria és una de les primeres construccions que realitzà la burgesia catalana i ha estat, des del moment de la seva construcció, considerat com un dels seus temples més representatius.

2- Es pot sumar un altre participant prou important a la construcció de l’església: els gremis. Degut a la restauració d’una de les claus de volta (la de l’escut de la ciutat de Barcelona) s’ha pogut observar com, en el tambor de la clau, hi ha representades unes bosses de ferres, un guant, unes balances... és a dir, que el món gremial va ser un factor clau per al desenvolupament de la edificació de Santa Maria del Mar.

Dins d’aquests gremis trobem el dels Bastaixos, o Macips de la Ribera (s’ocupaven de la descàrrega dels vaixells al moll), els quals transportaven, sense esperar res a canvi, les pedres des de les pedreres de Montjuïc; a la porta principal de l’edifici es poden observar dues plaques de bronze on hi són representats, transportant pedres sobre les espatlles. Aquestes pedres, però, van ser obsequi del Rei.

Fent referència a la obra dels Bastaixos: “Em permeten parlar en major detall dels comens de Santa Maria del Mar i enforteixen l’opinió de que dit temple fou exclusivament obra del poble, ja que tota la gloria –com diuen Pi i Arimon, Piferrer i Capmany- pertany a la parròquia, als seus fills i successos. També he vist fins a quin punt estava vinculada la vida del Gremi de Bastaixos, amb la monumental construcció. Hi havia qui, no tenint millor recurs que la seva força material, oferien portar damunt les espatlles i sense percebre cap estipendi, tota la pedra i demés materials necessaris per a l’edifici. Aquests homes forts i abnegats que durant mes de mig segle el veïnat de Santa Maria veié desfilar tots els dies traginar les pedres cap al lloc del emplaçament, eren els cristians Macips de Ribera que per amor a Déu feien aquesta cosa. Del seu oferiment res deixaren escrit, de llurs noms res se’n sap, però, l’obra que portaren a cap, el poble la recorda”.
Els Bastaixos tingueren assignada la capella de Sant Maties i Santa Tecla, posteriorment de Sant Bartomeu. A més, se’ls hi van oferir diversos privilegis i es va dignificar la seva feina amb la perpetuació de la seva imatge a la porta principal de Santa Maria del Mar i en els capitells de l’edifici.

L’aportació, en tots els sentits, d’aquest món gremial –no només dels Bastaixos, sinó els Estampers, Ferrers, Impressors, Guanters, Sabaters, Mercers, Revenedors...- és quelcom altament important per a l’avenç de la construcció del temple gòtic de Santa Maria del Mar –inclús posteriorment a la construcció total del temple, amb l’abillament de l’interior de Santa Maria, amb altars, ornaments, orgues o retaules-. La comunitat gremial girava al voltant de la edificació religiosa, i és que és important remarcar que la universitat dels parroquians, al comú dels feligresos –agrupats en gremis- foren un dels majors partícips de l’obra.

3- No s’ha de passar per alt la participació en la construcció del rei Pere III el Cerimoniós, ja que “a desgrat de la misèria dels temps, el rei cerimoniós no es mostra gasiu i, per devoció en la Verge Maria, autoritza a trencar pedra de raig amb tascons de la seva pedrera de Montjuïc, en el lloc dit de La Roca, i dóna a l’Obra deu mil sous”.

L’arquitectura gòtica catalana

Hi ha dos elements de l’Arquitectura gòtica que no té precedents: la utilització de la llum i la relació entre la estructura i l’aparença. En una església romànica la llum no pren quasi bé protagonisme. És clar que no totes les esglésies gòtiques són lluminoses per dins, però sí que hi ha una notable diferència entre les que són romàniques i les que són gòtiques. De fet, les vidrieres gòtiques són l’element que va substituir els calorejats murs de l’estil romànic; aquestes vidrieres seran murs translúcids, ja que tot i que deixen passar la llum, no són del tot eficaços. A més, al mateix temps que apareixen els vitralls, els finestrals van augmentant la seva mida. S’havia arribat a l’esplendor de l’arquitectura romànica, definida pel seu caràcter estructural i amb l’aparició de les creus de volta.

Altament important va ser la voluntat de manifestació de vinculació i devoció, de la població, cap a la Divinitat mitjançant les grans construccions realitzades al voltant dels segles del gòtic.
Les naus laterals, les tribunes sobre les anomenades naus laterals, el deambulatori i les capelles de capçalera varen fer-se més estretes i menys profundes. Els murs exteriors podien observar-se rodejats de fileres de finestres.

A principis de la Edat Mitjana, quan un escriptor parla d’una església, es basava, sobretot, en les seves pintures; l’arquitectura no hi apareixia, gairebé, en els seus escrits. En el cas del gòtic, la decoració és tota la seva arquitectura, en conjunt: els arcs de mitja volta, les voltes i de fet, tot el sistema estètic que forma la unitat arquitectònica, és el que es pot considerar l’art en si. I és que ni els mosaics ni les pintures formaran part d’aquestes noves estructures arquitectòniques; la llum, durant aquest període, simbolitza la sublimació de la divinitat i, de fet, la simbologia domina els artistes d’aquest època.
I és que aquesta nova arquitectura arriba a nivells gairebé perfectes; els monuments catedralicis guarden, al seu interior, una harmonia difícil d’explicar, però que transmet, sobretot, sorpresa i admiració. I és que és tal la seva bellesa que costa de creure que la seva arquitectura sigui, en si, la seva pròpia estructura.

L’arquitectura gòtica catalana es consolidà durant el segle XIII i XIV en un moment on el prestigi dels estaments reials i religiosos es trobaven a l’alça (degut a les conquestes entre els segles XII-XV: Mallorca, València, Sicília, Cerdanya) i on el comerç prenia, de mica en mica, protagonisme en la societat catalana –i especialment a la barcelonina-, expandint-se cap a totes les grans ciutats del Mediterrani. L’arquitectura gòtica catalana va implementar-se tant en edificacions civils, militars, com religioses.
Ens trobem en un moment en el qual, a Catalunya, s’aixequen edificis religiosos com la Catedral de Girona, el monestir de Santa Maria de Pedralbes o la mateixa basílica de Santa Maria del Mar. La majoria, però, d’esglésies barcelonines que van construir-se entre els segles XIII i XV –també s’haurien d’incloure les edificades a tota la Corona d’Aragó, tot i que prenen importància els territoris de Catalunya, Balears i València- eren de nau única (una de les característiques de les edificacions religioses de l’Europa del Nord); afegir que, també a la ciutat de Barcelona, començaren a emprar les cobertes amb creus de volta abans que en, gairebé, altres territoris.

A mitjans del segle XII, i arrelat a les conquestes dels nous territoris àrabs, es van construir, a la Catalunya Nova, algunes edificacions que trencaven amb el cànon de l’arquitectura romànica, estil amb que s’identificaven les construccions de les comarques del Nord, a la Catalunya Vella.
Seria convenient exposar els casos de les catedrals, tant de Tarragona com de Lleida; començades a construir a finals del segle XII i principis del XIII, les seves plantes segueixen sent de planta romànica, però són cobertes amb arcs de volta, símbol de l’arquitectura gòtica. Tot i així, a finals del segle XIII ja incorporaran els trets característics del gòtic, com el campanar de la Catedral de la Seu Vella de Lleida, o la façana de la de Tarragona.

A l’inici de la fase de plenitud, durant la primera meitat del segle XIV, l’arquitectura gòtica catalana presentava, ja, la seva tipologia més característica: l’ església de nau única amb la capçalera poligonal i capelles laterals entre els contraforts. També és rellevant el fet de que els campanars fossin, sobretot, de planta octogonal, sense graduació de volums i amb final pla. Presenten aquestes característiques l’església de Santa Maria del Pi i el monestir de Pedralbes.

La simplificació geomètrica, la nitidesa de les arestes i la carència d’aquella mescla de ser i no ser que representen, el gòtic europeu, les creueries, les frondes, els pinacols... La presència de l’espai significa, a la vegada, la presència de mur. Per altra banda, el mur no està revestit, com en la tradició de l’arquitectura del Sud del Mediterrani, d’ornamentacions policromes que, com si es tractés de tapisseries, l’oculten.

La distinció de l’arquitectura gòtica catalana dins de l’àmbit europeu –territoris del Sud de França i de la Corona d’Aragó- va començar a estudiar-se amb comoditat, en quant a la diferenciació estructural, a partir de la segona i tercera dècada del segle XX. “El coneixement de l’arquitectura gòtica septentrional es fomenta en una llarga i rica tradició historiogràfica. D’ençà del segle XVIII, o fins i tot abans, ja va ser objecte d’estima i d’estudi”.
És a dir, que aquesta anomenada distinció és un concepte d’estudi força recent. Però a part de les distincions, també van crear-se relacions entre l’arquitectura gòtica meridional i la italiana, tot i que aquesta “ha estat objecte d’un tractat crític a part, com passa amb la resta de la seva producció artística.” .

Pierre Lavedan estudià Santa Maria del Mar i el seu component arquitectònic, disposant de les obres de Rubió i Bassegoda. Però anà un pas més enllà i uní, en un mateix capítol, la Seu de Palma de Mallorca i Santa Maria del Mar, afirmant que, tot i que en la planimetria i en la concepció els dos temples no s’assemblen, ambdós són el major exemple del gòtic català, on la màxima finalitat és la mateixa: la conquesta de l’espai interior.
A més, l’autor, a partir d’un estudi sobre les proporcions de la basílica, ha argumentat, mitjançant els càlculs que realitzà Josep Bracons en “Com va ser traçada la planta de Santa Maria del Mar” –el mòdul ve donat per la fondària de la capella lateral i equival a deu peus, segons les seves mesures-, que la mesura que es va prendre com a base de tots els càlculs fou el peu de 33 cm, utilitzat a la Seu de Lleida (segle XIII); l’amplada de Santa Maria del Mar i de la Seu de Lleida és de cent peus, equivalent a l’hecatompedon dels temples grecs.

L’arquitectura de Santa Maria del Mar

Santa Maria del Mar és un cas altament rellevant en l’arquitectura gòtica meridional, o catalana, i un magnífic exemple d’església sala, on l’alçada de les naus laterals s’iguala pràcticament amb la de la nau central. “Per a Cirici, Santa Maria del Mar és un exemple modèlic de construcció de tres naus en la qual es materialitza allò que ell anomena l’espai compacte: el que iguala als eixos i les naus, apropant-se a la hallenkirche germànica, però també el que tendeix a disminuir i a distanciar els suports”.
Santa Maria del Mar és una sala de dimensions considerables, d’uns setanta-vuit metres de longitud per trenta-set d’amplada. La nau central està formada únicament per quatre grans trams quadrats de més de 13 per 13 metres, que descansen sobre columnes hexagonals de 18 metres d’alçada. Les voltes –quatripartites, de planta quadrada en la nau major i rectangulars en les laterals- es tanquen a 32 metres de nivell, a una alçada gairebé igual a l’amplada total de l’espai –contrariant la arquitectura septentrional-. Les naus colaterals, de 25 metres d’alçada, només permeten que entre les seves arcades i els arcs de mitja volta centrals es situïn petites obertures. No té tribunes, triforis i finestrals; des de baix, l’espectador creu estar davant de tres naus iguals. El grup de prismes octogonals que s’acumulen a l’absis de la basílica fa que el contrast entre l’enorme espai entre les columnes –És tan gran la separació entre columnes, que en l’espai entre contraforts hi caben tres capelles laterals- , realment primes i força separades les unes de les altres, i la resta de la edificació sigui realment impressionant, donant una visió contínua i regular de tota l’edificació –afegir que l’absència de creuer i la localització, totalment unitària, de les capelles, són un punt a favor d’aquesta magnífica visió que hom té a l’interior de l’església-. I és que la unitat espacial es defineix a partir de la reducció dels pilars octogonals; la vinculació, quasi simbiòtica, entre l’espai i el volum, i afegint el menyspreu pel detall inútil, són trets essencials que defineixen Santa Maria del Mar a la perfecció.
És interessant el fet de que, des de qualsevol punt del deambulatori és accessible una visió nítida de l’altar major, i la única distància consisteix en la diferència de nivell, sense escales, que impossibilita l’accés al lloc sagrat dels que giren pel deambulatori.

Aquestes característiques arquitectòniques han originat que la basílica hagi sigut, merescudament, lloada; i és què a l’interior de Santa Maria hi conviuen, en plena sintonia i amb la màxima puresa i harmonia, els elements que formen el màxim exponent de l’arquitectura gòtica catalana.

Conta amb dues torres de prima octogonal (una d’elles, la del cantó Sud, més estreta i copiada en èpoques més modernes) , de proporcions molt esveltes, apropant-se a alçades d’unes deu vegades la amplada.
El temple està construït mirant cap al Llevant, direcció en que miren els assistents al culte, on la intenció és la de dirigir-se cap a l’Orient, cap a la font de la llum.

Seguint amb la llum, és important tractar els vitralls més emblemàtics de Santa Maria del Mar:
El vitrall de les escenes de la vida de Crist: “Lavatori i ascensió” (segona meitat del segle XIV); se suposa que formaven part d’un sol vitrall, ja que va ser trobat en una finestra tapiada de les capelles del deambulatori de la basílica, exactament en l’antiga capella de Sant Salvador.
En la escena del “Lavatori de peus”, s’observa la figura de Jesús, agenollat i al costat d’un dels apòstols, que té la cama dins d’un gibrell verd; al voltant d’ells trobem sis apòstols, observant.
L’altra escena, “Ascensió”, representa el moment en que, Jesucrist, puja al cel, entre els núvols; la figura de Jesús, al mig –i d’una mida petita, en comparació dels altres personatges- és envoltada per diversos personatges, com Sant Joan, la Mare de Déu i, se suposa, altres apòstols.

La rosassa de Santa Maria del Mar (segle XV). La primera rosassa de la basílica va ser destruït

durant el terratrèmol de 1428 –“2 de febrer 1438. Festa de la Purificació de Maria, a les 8 hores ans de migjorn feu molt gran l’espantós terratrèmol i de gran durada per lo qual en la yglesia de Ntra. Sra. Del Mar caigué certa part de la O, quants homens i infants i dones moriren XXI o XXII”- , fet que ha condicionat que l’actual (també del segle XV) tingui estil flamíger –és curiós el fet de que al contracte per a la realització del nou rosetó, encarregat al vitraller Antoni Llonye, no apareix especificat el tema iconogràfic, ni els vidres i tècnica a utilitzar, quan, i normalment, succeïa en aquest tipus de documents-.

El tema central és el de la Coronació de la Mare de Déu, escena situada en l’ull del vitrall i rodejada per una gran quantitat d’àngels, sants, santes, bisbes, apòstols i màrtirs. La composició es basa en un òcul totalment buit, només tancat pel vitrall policrom. La buidor del centre prové de la nova moda de trencar les façanes de les edificacions per a l’emplaçament de les pedres angulars, vistes al segle XV com a símbols de resistència.
S’observa una clara desaparició de tota forma radial, de formes estrellades, de polígons regulars i de formes rígides. I és que si agafem un dels vuit sectors en els que es repeteix el dibuix, podem adonar-nos de l’esglaonament des d’un element central fins a quatre elements perifèrics: un (us inflat); dos (llàgrimes o peixos); tres (pètals); quatre (peixos).

El següent és el vitrall dels Apòstols (finals del segle XV) i d’una mida de 7,75 x 2,76. Els quatre

apòstols representats estan drets i cadascun d’ells guarda posició “en un rengle ocupant cadascun tres plafons de cada llanceta, i sobre sengles peanyes, les quals ocupen, també, tot el rengle inferior de plafons” . La primera llanceta representa un apòstol amb un llibre tancat a la mà dreta i una llança a l’esquerra. La segona llanceta escenifica un apòstol, dret i de costat, en actitud de llegir un llibre obert que té a la mà dreta; a l’esquerra portava un gros bastó, però degut a les restauracions s’ha substituït aquest objecte i part de la mà per tres peces de bordura de “claustres” . A la tercera llanceta s’observa un altre apòstol, també dret, amb un llibre tancat, i amb els folis daurats, sota el braç dret; a la mà esquerra duu una llarga i fina asta amb una creu. Finalment, a la quarta llanceta observem la figura d’un apòstol, dret i de costat, on a la mà dreta porta un gran coltell i a l’esquerra un llibre tancat, de cobertes blanques amb ornamentació.

El vitrall amb la Mare de Déu i Sant Miquel (Mitjans del segle XV), de 7,16 x 1,30 metres; S’observen dues figures, a l’esquerre la de la Mare de Déu, dempeus, portant l’infant a coll i a la dreta, la de Sant Miquel Arcàngel amb llança i escut, matant el drac que té als peus.

El vitrall del Juí (Judici Final), de l’any 1494, té un mida de 5,88-2,42 metres. Representa, a l’estil clàssic, la escena del Judici Final. Jesucrist centra l’escena on, a la part alta i al seu entorn, succeeix l’escena; l’Arcàngel Gabriel –vora Jesús-, amb una llança, enfrontant-se a un dimoni; la Mare de Déu i Sant Joan Baptista (són a la dreta de Jesús i agenollats, rodejats per quatre àngels (dos a sobre i dos sota la mare de Déu i Sant Joan Baptista).
Segueix l’escena Leviatan (envoltat de flames que surten de la seva boca), a la dreta de Jesucrist; un dimoni agafa del coll a un ressuscitat que surt de la tomba i un altre, fa el mateix amb una dona. A l’esquerra de l’Arcàngel, diversos individus es dirigeixen a Sant Pere, el qual guarda la porta del Paradís (representada com a una gran torre).

Cirici afirma, en el seu llibre Barcelona pam a pam, fent referència a la part exterior de la basílica: “Santa Maria del Mar és l’única gran església gòtica catalana perfectament acabada en el seu exterior. A les façanes hi ha els caràcters essencials del gòtic català, que la diferencien del gòtic continental o europeu: domini de les línies horitzontals; predomini dels espais plens sobre els buits; coberta amb terrats, sense teulades; preferència per les grans superfícies nues; contraforts massissos, sense arcs boterells, i torres octogonals, acabades amb terrats”.

És important tenir en compte que la senzillesa dels portals segueix amb l’estructura global de l’edifici.

Des del carrers de Sombrerers s’observa la porta més antiga, d’estil que s’apropa més al romànic –el qual es pot identificar amb la porta de la Catedral o la de Sant Iu-. Hi apareixen, ja esculpits al segle XV, la Verge Maria i Jesús, al timpà.

Seguim amb el portal major de Santa Maria, provablement construït entre el 1340 i el 1365. A la construcció, en un pla paral·lel al de la façana, s’ha introduït un gablet, de perfil triangular, amb traceria en els vessants. El gablet té una funció purament decorativa. Al timpà hi trobem una imatge de Jesucrist, i a la vora d’aquest trobem Sant Joan i la Verge Maria, de genolls i en actitud d’oració. Als laterals dels brancals estan les figures de Sant Pau i Sant Pere. Es pot observar que també hi apareixen alguns dels representants dels gremis del barri, promotors de la obra als capitells de les arquivoltes i les figures de dos àngels a l’inici del gablet.

Al carrer de Santa Maria, abans carrer del Born, es localitza la porta de la Passioneria, just al davant del Fossar de les Moreres; s’observen les dues làpides commemoratives de la col·locació de la primera pedra –en llatí i en català-, als laterals de la porta. Aquesta porta es caracteritza per la ubicació de l’accés en un pla paral·lel al del mur de la façana, el qual sobresurt una mica, de tal forma que no trenca la tendència a la unitat de pla del conjunt –és una solució ja emprada en alguns edificis romànics, identificats amb la idea de l’arc triomfal-. La simplicitat segueix sent el model a seguir.

La porta restant és la del Born, la qual és la més tardana de totes –l’any 1546 se li atorgà a l’arquitecte, Bernat Salvador, la carta de pagament per a la realització del portal- ; té relació amb la porta de la Catedral, ja que s’encarregà a l’arquitecte que prengués el model de la porta de Santa Eulàlia.
Al costat d’aquesta porta trobem la capella dels Santíssim, la qual va ser inaugurada el dia 2 de febrer del 1835; és un exemple de l’arquitectura neoclàssica a Barcelona.

Visites culturals