Caminada al Pantà de Vallvidrera i Vil·la Joana

Pantà de Vallvidrera:

La construcció del pantà de Vallvidrera començà el 1850 amb l'objectiu de garantir el subministrament d'aigua a l'aleshores municipi de Sarrià. Si bé s'acabà el 1860, no fou inaugurat fins al 1864. Considerat com una joia de l'enginyeria hidràulica del segle xix, l'obra de l'arquitecte Elies Rogent constitueix un exemple excepcional de presa d'arc de gravetat construïda amb obra de fàbrica. Les seves dimensions en la coronació són de 50 metres de longitud, 3 d'amplada i 15 d'alçada, podent arribar a embassar fins a uns 18.000 m³ en una làmina màxima d'aigua de 7.780 m². A la base es troba una galeria d'inspecció per la qual discorren uns tubs destinats a drenar la

cimentació i evacua l'aigua per la galeria. Perpendicularment a aquesta en surt una altra que arriba al túnel de la Mina Grott per on discorre l'aigua que actualment cau pel tub i on va arribar a circular un carrilet. A través d'aquest túnel de circulació d'aigua poden arribar a transvasar-se 400.000 litres diaris. A partir dels anys 60, però, l'abandonament va fer que la vegetació cobrís l'obra, al mateix temps que la presència de sediments van fer disminuir notablement la capacitat d'embassament. Entre el 2005 i el 2006 va ser reformat íntegrament per tal de preservar la fauna i la flora, ja que conté una població destacada d'amfibis, entre els quals destaca l'espècie de granota reineta (Hyla meridionalis), però també perquè les persones puguin gaudir de l'entorn natural del parc de la serra de Collserola. Actualment, l'antiga casa del guarda, un cop restaurada, serveix com a espai d'interpretació del Pantà

Casa del Guarda:

Edifici de planta baixa i pis, dissenyat cap a l'any 1850, en estil eclèctic, pel mateix arquitecte que va fer el pantà,

Elies Rogent i Amat (Barcelona, 1821 – 1897). La casa va ser restaurada i rehabilitada com a espai d’interpretació de tot l’àmbit del pantà. L’equipament ofereix al visitant una petita exposició sobre el procés històric de construcció de la presa i la consolidació de l’hàbitat aquàtic per a les poblacions d’amfibis de la serra

 

Mina Grott:

És un túnel, de quasi un quilòmetre i mig, situat al terme municipal de Barcelona, que connecta el Pantà de

Vallvidrera amb la part baixa del barri de Vallvidrera, a prop de l'estació inferior del Funicular de Vallvidrera. La boca inferior —abandonada— és a l'esquerra de les vies del Funicular de Vallvidrera, en la drecera de Vallvidrera, s/n de Barcelona, vorejant per l'esquerra el col·legi Montserrat, pujant les escales, a mitja distància entre l'estació inferior dels ferrocarrils i la "carretera de les aigües". La seva construcció es dugué a terme l'any 1855, per dur l'aigua del pantà fins a l'antic municipi de Sarrià. Fins a l'any 1927 està documentat l'ús de la canalització per portar aigua a Sarrià. L'any 1940 la companyia d'aigua de Sant Cugat del Vallès hi va instal·lar una canonada per portar aigües de Barcelona cap a Sant Cugat. Més tard la companyia d'aigua de Sabadell també va aprofitar l'obra.

Al començament del segle xx, un jove enginyer de la companyia de tramvies anomenat Carles Emili Montañès i Criquillion presentà un revolucionari projecte que pretenia construir-hi una via de 0,60 metres —i a la vegada ampliar-ne la secció— per a fer-hi passar un trenet destinat a traslladar els barcelonins que anaven a gaudir de la natura a la serra de Collserola. A la vegada el projecte assegurava la continuïtat del transvasament d'aigua des del pantà. El 13 de juny de 1908 quedà tot enllestit i es va dur a terme el viatge inaugural. Es tractava d'un vagó elèctric amb capacitat per a 36 passatgers, el vehicle disposava de dos carburers i per tot el túnel hi havia vuitanta bombetes de colors. L'èxit del trenet fou total; de fet prop de 40.000 persones van viatjar-hi durant el curt període en què va funcionar, per la qual cosa tant el Parc d'atraccions del Tibidabo com l'empresa explotadora del tren de Sarrià hi van veure un fort competidor. Les pressions i influències en contra de l'opinió popular, però, van obligar que la instal·lació deixés de funcionar el 1909. Malgrat això, encara es va resistir a desaparèixer i fou de molta utilitat per al transport d'obrers i material en la construcció del túnel Ferrocarrils de Catalunya, actualment Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, fins a la seva clausura el 1916. Uns anys després, la mina entraria en un estat de quasi abandonament fins que les noves canalitzacions d'aigua la rescatarien de l'oblit per transportar novament aigua, aquest cop, però, en sentit invers, des de Barcelona fins a Sant Cugat del Vallès i Sabadell.

Santa Maria de Vallvidrera:

Les primeres referències documentals d'aquesta església (Santa Maria de Valle Vitraria) daten de l'any 987 i, pel que

sembla, depenia de Sant Cebrià d'Aiguallonga (l'actual Valldoreix). És probable que fos destruïda durant la invasió sarraïna del 985 i posteriorment reedificada. Entre els segles XII i XIV hi ha referència de diverses disputes

jurisdiccionals amb Santa Creu d'Olorda. Adquireix categoria de parroquial al segle XIII. L'edifici actual és fruit de la reconstrucció efectuada l'any 1540. D'estil gòtic tardà, de nau única, capçada amb un absis poligonal, reforçat amb contraforts. El campanar és de torre, de planta quadrada. Adossada a l'església hi ha una masia i, a l'altre costat, l'antic cementiri.

Font de la Budellera:

El projecte d’aquesta font fou encarregada a l’arquitecte paisatgista francès Jean Claude Nicholas Forestier. L’obra

va ser realitzada el 1918. El 1988 va ser restaurada i la tardor del 2007 va ser arrengada degut a greus desperfectes per culpa de les pluges de la tardor anterior. El nom de la font podria ser degut al fet que les seves aigües eren beneficioses per guarir problemes estomacals (budells). També hi ha qui diu que, anys enrere, hi havia una casa al peu de la font on es fabricaven cordes per guitarres que estaven fetes de budells d’animals. Dany Àlvarez a la revista Guiaparcollserola del mes d’abril de 2006 i a la del mes de gener de 2008 diu: El nom de la Budellera sol ésser atribuït a l’aspecte del seu broc, semblant a un petit buda per les seves formes arrodonides. Malgrat aquesta llegenda popular, el seu origen fa referència a una feina tan singular com la fabricació de cordes de guitarra. Antigament les cordes es feien amb budells d’animals assecats o salats, que les budelleres havien d’estovar amb aigua abans de trenar-los. La font, amb el seu raig constant, esdevingué un lloc ideal per aquesta tasca.

Vil·la Joana:

Antiga masia documentada des del segle XVI, modificada l'any 1708 segons podem veure inscrit a la llinda de la

porta principal. Va ser adquirida al segle XIX per la família Miralles, la qual la va transformar en torre d'estiueig i li va donar el seu aspecte actual. És un edifici de planta baixa i dos pisos, que conserva la planta basilical original, amb galeries laterals afegides i una destacada torratxa. La façana principal està coronada amb un rellotge de sol i un campanar d'espadanya. Deu la seva popularitat al fet d'haver estatjat a Jacint Verdaguer a la darreria de la seva vida i on va morir, l'any 1902. Entre 1921 i 1973 va acollir un centre d'educació especial. Actualment allotja un museu dedicat a la vida i l'obra de Verdaguer.

Caminades