Tota la zona que actualment conforma el territori del Districte d’Horta-Guinardó era rural i muntanyenc i ric en aigua subterrània que en molts casos aflorava i en d’altres era conduïda fins a un altre punt que convenia més: eren les fonts. La zona dels turons i de la serra de Collserola és on hi havia més quantitat de fonts. Moltes han desaparegut per l’avenç de la urbanització o l’abandó i falta de manteniment. Aquestes fonts que se situen en la zona indicada són de diferents menes. La majoria ja no hi són. Fonts de muntanya, fonts de fontada i reunió, fonts d’aigua comercialitzada, fonts per aprofitament rural, fonts per a ús d’aigua ornamental... Aquí es fa una relació de totes i en capítol a part ens estendrem en les fonts d’ús més complex. En alguns casos assenyalarem fonts que se surten actualment del l’àmbit de la zona estudiada, cap el que havia estat Sant Andreu de Palomar, cap a Gràcia, Vallcarca o Sant Gervasi. Són fonts que eren de la vall d’Horta i de la zona limítrof amb Sant Andreu, de freqüentació dels pobladors d’aquella zona. Actualment les fonts existents i que mantenen encara una dignitat i manteniment millor són les de la serra de Collserola.
1. Font de can Masdeu
GPS 41.445632, 2.156554
Les referències més antigues de la masia de can Masdeu són del segle XVI i ha estat sempre una masia rural que aprofitava tots els recursos hidràulics al seu abast. Fonts, mines, pous i torrents eren aprofitats per a la captació de l’aigua que es necessitaven pels conreus. I encara ho fan actualment. Des del 2002 la masia està habitada per un col·lectiu alternatiu que és conscient de la importància de l’aigua per a la subsistència en aquest lloc, ja que no tenen accés a l’aigua de xarxa. El torrent de can Masdeu inicia el seu recorregut a peu del coll de la Ventosa i a la llera encara hi ha les restes d’una gran bassa que antigament era utilitzada per recollir l’aigua de pluja. Al peu del camí que puja al coll de la Ventosa, al costat del desaprofitat hospital de Sant Llàtzer, hi ha l’entrada a una mina que encara manté cabal i és aprofitada pels habitants de la masia. En el llindar de la porta està esculpit l’any 1680 (veure apartat de mines). A l’entrada al recinte de la masia hi ha la font de Sant Josep (amb un mosaic d’aquest sant) al costat de l’altra bassa a la qual alimenta. A la caseta del costat d’aquesta font existeix un antic pou d’uns 60 m de fondària que encara té aigua. Al estar situades les edificacions en un fort pendent hi ha restes de canalitzacions que en el seu moment recollien i aprofitaven l’aigua de pluja.
2. Font de Santa Eulàlia
GPS 41.447670, 2.161603
Situada en el vessant sud-oest del turó d’en Segarra en un petit pla i al costat del corriol ,que puja des de la carretera Alta de Roquetes cap el coll de la Ventosa. Està molt a prop dels inicis del torrent de can Masdeu o Santgenís, de l’antic camí de Sant Iscle i per sota de la casa de can Rius. La font està protegida per una caseta que oculta la mina de captació i que habitualment està coberta de vegetació. A davant hi ha un petit pla on els usuaris de la font han condicionat una zona enjardinada amb bancs i taules de fusta. L’any 1995 es va obrir la mina per fer el manteniment. Té uns 35 m de profunditat i al final hi ha una altra galeria de 26 m més.
3. Font de can Santgenís
GPS 41.440815, 2.161235
Només un alt mur de pedra separa la font de can Santgenís de la plaça Karl Marx. La font està en uns jardins davant la façana de l’edifici principal de la finca i dona aigua a un estany amb diferents plantes aquàtiques i una imatge del Sagrat Cor. La propietat pertanyia als Magarola, important família burgesa de Barcelona des del segle XVIII. El 1890 la finca la compra l’Hospital de la Santa Creu per a usos terapèutics per a malalts mentals amb activitats de granja i corral. Amb el nom de Granja de la Santa Creu subministrava aliments a l’Hospital Mental de la Santa Creu ubicat a Sant Andreu de Palomar, ara barri de Nou Barris. Actualment la finca és la residència de les religioses Germanes Hospitalàries de la Santa Creu. L’heretat Santgenís tenia una gran extensió i disposava de tres mines d’aigua que subministraven prou cabal per a la font i per regar els horts. Actualment el cabal de la font ha minvat però encara raja gràcies a les atencions del senyor Josep Maria que es preocupa del seu manteniment.
4. Font de can Quintana
GPS 41.439213, 2.160988
La font estava situada a tocar de l’actual ronda de Dalt per sota de la benzinera de la plaça Karl Marx. Exactament en una porció de terreny que encara està per asfaltar a peu de la benzinera i que és el final del carrer Camí de la Font d’en Quintana. No en queda cap resta, però els veïns encara recorden que estava situada exactament al costat d’una roca. Devia tenir prou cabal per subministrar aigua a la masia i regar els horts. Xavier Coll relata al llibre Fuentes en las montañas de Barcelona, de 1956: “Al extenderse la urbanizacion de Horta la Fuente ha perdido su encanto al desaparecer la magnifica umbria de antaño”.
5. Font Baliarda
GPS 41.442072, 2.156195
Can Baliarda era una antiga masia reconvertida en torre senyorial i que encara existeix amagada i envoltada d’un dens jardí a l’inici del passeig de Valldaura, prop la carretera d’Horta a Cerdanyola. L
ra aquesta font ja desapareguda que la situaven al final d’aquest carrer tocant el carrer de Logronyo i el camp de futbol de Canyelles. La zona és l’inici del torrent de can Baliarda.
6. Font de Can Glòria
GPS 41.439391, 2.153200
Can Glòria era una torre senyorial neoclàssica amb un extens territori i que estava situada prop de can Cortada on ara hi ha la ronda de Dalt. Al segle XVIII el propietari era el ciutadà honrat de Barcelona, Bernat Glòria que va iniciar la importació de cotó d’Amèrica. La torre estava envoltada de jardins d’estil romàntic i disposava d’un estany. Va ser enderrocada tot i estar protegida i de la font no hi ha més referència que la descripció de Xavier Coll de 1956, “frente a la verja de acceso a esta casa de los alrededores de Horta, un camino baja entre frutales a la mina, que vierte su agua a un lavadero. Mana 1 litro por minuto”
7. Font de la Pocilla
GPS 41.446792, 2.145651
Hi ha un camí que connecta la carretera BV-1415 i la carretera de les Aigües del sector d’Horta, entre el turó d’en Fotjà i el Forat del Vent. Al costat nord d’aquest camí hi ha les restes d’una paret de maons i una cavitat on estava la font de la Pocilla. Es troba abandonada i únicament les restes d’un trencadís de rajoles són els vestigis d’on era el broc i la pila que rebia l’aigua. Sembla ser que el trencadís de rajoles de tonalitats blaves va ser la decoració dels constructors de la font que van ser, cap els anys cinquanta, els habitants de les cases primerenques que ara formen part del barri de la Font del Gos.
8. Font del Gos
GPS 41.442336, 2.146980
Els canvis urbanístics han modificat la ubicació de la font del Gos del seu lloc original. Anteriorment estava a la llera del torrent de cal Notari prop d’on ara hi ha un col·lector i que quan es va construir va fer desaparèixer la font. Aquesta font avui està situada prop dels vestuaris del camp de futbol que hi ha a tocar del CEP Can Llupià. El frontal és una nova construcció de maons i una pica de ciment que va ser retolada l’any 2005. També era coneguda com a font de can Gras que era l’altre dels noms del torrent de cal Notari, on estava situada. La mina de captació està uns metres més amunt de l’actual situació. Els anys cinquanta el cabal d’aigua era d’un litre i mig per minut. L’estiu del 2018 estava totalment seca.
9. Font de la Poca Aigua
GPS 41.445478, 2.137252
Situada a la part més alta del torrent de Fondenills just per sota del coll de Valldaura i a la dreta del torrent per sota de la desapareguda torre Massó. Fins fa una dècada encara hi havia les restes del que havia estat la font de la Poca Aigua o de la Paciència. Tenia dues piques de les quals només queden les restes d’una. En una roca per sobre del broc de la font hi havia restes d’una rajola que recordava el lloc. Miquel Tormos en el seu llibre Camins d’aigua diu que la rajola tenia aquesta frase: “Cassador que assedegat vas pel bosc, ací trobaràs aigua i repòs per tu i pel gos” El nom de la font ja ens indica que devia ser de poc cabal. Fonts del Parc del Laberint Joan Antoni Desvalls i d’Ardena (1740-1820), marqués d’Alfarràs, va fer construir els jardins del Parc del Laberint a finals del segle XIX. Ell va dissenyar l’estructura i va encarregar l’obra a l’arquitecte italià Domenico Bagutti que hi va treballar entre 1791 i 1808. Els descendents del marquès van anar ampliant el parc afegint el Jardí Romàntic fet per Elies Rogent el 1853 i posteriorment el Jardí Domèstic al costat del palau Desvalls on hi ha la Torre Sobirana del segle XII. En total una superfície de 9 ha enjardinades amb estanys i canals que necessitaven molta quantitat d’aigua pel seu manteniment. La finca del marquès d’Alfarràs tenia una extensió de 50 ha entre els turons de Collserola i la vall d’Horta. Per obtenir l’aigua, la propietat disposava dels drets de captació i d’excavació de galeries, mines i també per construir aqüeductes. Aquesta captació va permetre el manteniment de diversos estanys i basses a través de les tres fonts que abastien la finca: font de la Marquesa, font del Ferro i font del Garrofer.
10. Font de la Marquesa de can Gras / de la Senyora
GPS 41.445887, 2.138789
Per sota del coll de Valldaura a prop de la font de la Poca Aigua i de l’antiga torre can Massó avui desapareguda, està aquesta font que té diversos noms. Al frontal de pedra on hi ha el broc hi ha la data 1988 i un gran cartell que l’anomena com Font d’en Gras - Mina de la Marquesa. Ha conegut temps millors que els actuals quan va ser condicionada i enjardinada de forma popular i l’entorn estava ordenat i cuidat. Cap els anys cinquanta tot i tenir un cabal abundant no era gaire visitada pels amants de les fonts, segons comenta Xavier Coll. Avui hi raja aigua contínuament però l’entorn està abandonat, brut i pintat de grafits. La mina es troba a pocs metres per damunt de la font i és una de les tres mines que subministraven aigua al jardins del Laberint mitjançant canalitzacions que arriben a una caseta i una bassa a la part més alta 1 4 3 5 6 9 7 10 8 11 2 34 35 AMDHG AMDHG ATLES DE L’AIGUA D’HORTA-GUINARDÓ ATLES DE L’AIGUA D’HORTA-GUINARDÓ 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 64 63 F. de la Paciència (Guinardó) F. de la plaça Catalana F. del Cuento F. de la plaça de la Font Castellana F. mina de can Baró FONTS n Desapareguda n Existent o amb alguna resta F. de can Masdeu F. de Santa Eulàlia F. de can Santgenís F. de can Quintana F. Baliarda F. de can Glòria F. de la Pocilla F. del Gos F. de la Poca Aigua o de la Paciència F. de can Gras / de la Marquesa (de la Senyora-Mina del Laberi del Parc del Laberint. El broc està en un frontal de pedra amb uns bancs per a descans dels visitants. Al voltant hi ha alguna taula i bancs de fusta. L’aigua sobrant de la font era aprofitada i distribuïda per mànegues per regar els parterres enjardinats que hi ha encara (molt desatesos), vessant avall.
11. Font de la nimfa Egèria
GPS 41.440848, 2.144669
La font de la nimfa Egèria presideix el gran estany davant el Pavelló de Carles IV, del Parc del Laberint. És una font ornamental situada a la part més alta del parc molt a prop de la bassa on arriba l’aigua de la mina de la Marquesa. Dedicada a la nimfa Egèria que a la mitologia romana era la deessa de les fonts i dels parts. Segons la llegenda quan el seu marit el rei Numa el Pietós va morir, Egèria el va convertir en pou i tant va plorar la seva mort que es va transformar en una font.
12. Font del Ferro
GPS 41.440126, 2.144575
La font del Ferro no està en ús però encara es pot veure la caseta on arribava l’aigua, entre el costat oest del jardí del Laberint i el Jardí Romàntic per on avui corre l’aigua que ve de la cascada ornamental.
13.Font del Garrofer
GPS 41.439630, 2.145608
La font del Garrofer era la tercera font que brollava al Parc del Laberint entre el fals cementiri i el palau, la zona de menys alçada de la finca en el traçat de l’antic torrent de can Pallós. Per aquest motiu era la utilitzada pels veïns per omplir garrafes en les darreres dècades.
14. Font de les Heures
GPS 41.437103, 2.140938
El Palau de les Heures el va fer construir a final del segle XIX en Josep Gallart i Forgas a l’antiga finca del mas Duran que era travessada pel torrent d’en Duran o de Sant Cebrià. El subsòl d’aquest torrent era ric en aigua com ho demostren les diferents fonts que brollen al llarg del recorregut. El Palau de les Heures tenia projectat uns grans jardins per competir en qualitat amb les finques del grans propietaris del voltant i necessitava de l’abastiment d’un bon cabal d’aigua. L’any 1894 en Josep Gallart sol·licita permís a la Diputació de Barcelona per construir una pressa i canalitzar aigua per la llera del torrent. “...la altura que ha de emplazarse la coronacion de la presa a puntós fijos del terreno resulta que deberá situarse a 1,39 metros sobre el tejadillo que recubre la Fuente de San Cebrián” “... que la conducción se hará por tuberia de hierro de 0,20 metros de diametro proyectada con una pendiente del 2 por ciento” El cabal d’aigua que va obtenir era de “seis litros por segundo con destino al riego de siete hectàrees de terreno de la finca llamada Mas Duran o las Euras”. Al llibre de Josep M. Riutort Historia y Leyenda de las Fuentes urbanas y campestres de Barcelona, menciona que el 1875, quan la finca encara era el mas Duran, “se cometió un crimen pasional que fué, durante muchos, años, la comidilla del vecindario”. Potser la informació no és exacta ja que el mateix autor ubica un altre crim passional a la font de Sant Cebrià, el 1870. Desconeixem la ubicació actual d’aquesta font.
15. Font d’en Barret
GPS 41.432840, 2.142177
Can Barret havia estat el mas Gelabert i després convertit en casa senyorial que ocupava una part del barri de Montbau, aproximadament on actualment hi ha el carrer de la Pantomima. La font d’en Barret era la que subministrava d’aigua a la masia. L’aigua procedia d’una mina excavada a la muntanya amb la boca d’entrada a pocs metres dels jardins entre el carrer de la Ceràmica i l’Escola Baloo. Tenia dues galeries una de 120 m direcció nord i l’altre direcció nord-est d’una longitud indefinida. En urbanitzar la zona es va mantenir la font desplaçant la sortida uns metres més avall i ara es troba dins dels jardins. La font raja contínuament per dues aixetes amb una cabal a l’estiu de 2018 de 90 litres/hora i és habitual veure els veïns amb garrafes per aprofitar l’aigua d’una mina natural.
16. Font del camí de Sant Cebrià
GPS 41.436004, 2.139181
El carrer de l’Harmonia puja des del passeig de la Vall d’Hebron per endinsar-se al Parc de Collserola pel camí de Sant Cebrià. Quan perd l’asfalt és una pista forestal que en alguns trams va en paral·lel al torrent de Sant Cebrià en direcció al turó de la Magarola. Al llarg del recorregut d’aquest torrent hi ha diverses fonts. La primera està a la llera del torrent, prop dels inicis de la pista forestal en una zona de densa vegetació on hi ha una caseta que actualment no té porta ni finestra d’accés. El senyor Jaume, cuidador de l’ermita de Sant Cebrià, comentava fa uns deu anys que la van tancar perquè estava seca a causa dels canvis a la capa freàtica.
17. Font de can Llong
GPS 41.437058, 2.137467
Continuant per la pista forestal, que és el camí a Sant Cebrià, pocs metres més endavant hi ha a la dreta les restes d’unes edificacions i un corriol que creua el torrent. Just a l’encreuament del camí amb el torrent hi ha la font de Llong o de can Llong. Per un bloc quadrat de ciment surt el broc i l’aigua cau a una pica també de ciment i desaigua al torrent d’en Duran o de Sant Cebrià. Es desconeix l’origen del nom d’aquesta font. 18. Font de Sant Cebrià GPS 41.436744, 2.133910 L’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina és d’origen romànic i ha estat destí de romeries
Cebrià des del poble d’Horta encara conserva una part del seu traçat que antigament pujava per la riera de Marcel·lí i entre les finques del Laberint i de les Heures. L’ermita de Sant Cebrià és en una desviació a l’esquerra del camí ascendent i té als costats unes humils edificacions. Una d’elles és un safareig on arriba l’aigua de la font a través d’una mànega. La font brolla uns metres més amunt a l’oest, per sota de la casa de can Carlets i a la llera del torrent de la Llet. Sembla l’entrada a una mina o galeria formada amb roques i una gran pedra que fa de llindar, tot encastat a la muntanya. En realitat és només una cavitat que se suporta per roques naturals i alguna paret de maons per on brolla l’aigua que recull una pica. El conjunt està en un estat molt descuidat.
19. Font de la Serp (de la Mina)
GPS 41.440173, 2.133544
La continuació del camí de Sant Cebrià, que s’enfila a Collserola i deixant a l’esquerra el camí que va cap a l’ermita, porta a les ruïnes d’una explotació minera o una pedrera que fins fa poc encara mostrava torres i restes d’elements metàl·lics de les instal·lacions. Pocs metres més amunt en un petit pla a la dreta del camí creix un petit canyissar que ens indica on és la font de la Serp. Brolla directament de terra i omple un petit espai que alimenta la vegetació. Fa encara pocs anys una minsa plataforma de maons i rajoles permetien l’accés a l’aigua. Actualment està totalment oblidada.
20.Font de la Meca
GPS 41.441064, 2.133246
Es troba la font de la Meca continuant l’ascens pel camí que ara és només un corriol i alhora la llera del torrent d’en Duran o de Sant Cebrià. És el primer tram del torrent i prop de la carretera de les Aigües i del turó de la Magarola. A l’esquerra del camí hi ha una casa que sembla que era on vivia el responsable de la pedrera comentada a l’apartat de la font de la Serp. A tocar de la casa està la font de la Meca. Deu haver tingut temps millors per les restes que queden avui. El broc sobresurt de la paret de la muntanya en un suport fet amb ciment i pedres i envia l’aigua a una pica feta amb pedres petites que imita un trencadís. El sobrant d’aigua anava a una segona pica que ara està totalment desfeta i continua torrent avall. Actualment el cabal és minso, potser perquè la font està situada molt a prop del principi del torrent, o potser és a causa del canvi climàtic ja que fa una dècada rajava amb més alegria.
21. Font de la Llet
GPS 41.435185, 2.132612
Al nord del revolt de la Paella, a la carretera de la Rabassada, té els orígens el torrent de la Font de la Llet. Igualment que la font de Sant Cebrià, la font de la Llet s’alimenta de la llera d’aquest torrent. Era una font popular a mitjans del segle passat. Disposa de dos brocs, un d’ells encastat a la roca, separats per uns dos metres. El cabal actual és molt pobre o inexistent però no sempre deu haver estat així. L’any 1950, Xavier Coll en el seu recull Fuentes en las montañas de Barcelona deia d’aquesta font: “A pesar de ser varios los caños por donde mana el agua, su caudal es tan exiguo que los domingos se originan series discusiones entre los que acuden desde primeras horas a llenar garrafas y otros recipientes” J. M. Riutort argumenta el nom d’aquesta font perquè “el agua mana ligeramente blanquejada”
22.Font de la Cabra
GPS 41.432833, 2.135771
Està situada a molt poca distància del revolt de la Paella, a la carretera de la Rabassada. L’accés millor és per la pista forestal que ve de l’ermita de Sant Cebrià, en direcció sud, i que conduirà a la font situada en una clariana a pocs metres de la corba que marca el torrent de Generet o d’en Barret i just per sobre del barri de Montbau. El broc està encastat en una roca protegit als costats per dos pilars cimentats amb petites pedres. No hi ha cap pica que reculli la poca aigua que raja i va directament muntanya avall. La Diputació de Barcelona i l’Obra Social de La Caixa van engegar un projecte l’any 2009 per recuperar i millorar antigues fonts de Collserola. La font de la Cabra va ser una des les tretze fonts seleccionades. Se’n van recuperar vuit però la font de la Cabra no va tenir sort i continua a l’espera en un estat total d’abandonament.
23.Font dels Frares
GPS 41.430783, 2.130220
Aquesta font també era una de les fonts de mina que alimentaven d’aigua l’antic monestir de Sant Jeroni de la Vall Hebron. El monestir va deixar d’existir la primera meitat del segle XIX arran de les desamortitzacions eclesiàstiques i les bullangues contra el clero. El conjunt d’edificis que el formaven estaven repartits a l’explanada de la carretera de la Rabassada cap el quilòmetre 3 on ara hi ha la benzinera. Encara podem veure algunes restes de l’estructura, murs i una petita ermita a tocar a la banda muntanya de la carretera. Davant de la benzinera, també a la mateixa banda, hi ha un hort amb una edificació baixa i allargada al costat. Al fons de l’hort es pot apreciar un antic mur que és una de les parets d’una de les basses d’aigua que donaven servei al monestir. En el costat nord de la bassa, a tocar de l’edificació, està l’entrada a l’antiquíssima mina que encara aporta un importat cabal d’aigua. La finca ara és de propietat particular i no es pot accedir a la font. Un dels documents de les amortitzacions del notari Calvillard de 1845 descriu: “El huerto junto al monasterio que se supone de tenida un cuarter de mojada de tierra, la que unida con el alberque grande que hay en el y otro de pequeño, y sirven para depositar las aguas por el riego de dicho huerto y unas paredes que
circuyen part del mismo y la mitad de las aguas que discurren de las dos fuentes, la una nombrada de la Reina, u la otra que viene del conducto de la parte de Sant Medí”. 24.Font de l’Hotel San Jerónimo GPS 41.430296, 2.127706 Pujant per la carretera de la Rabassada abans d’arribar al pla on havia estat el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron (actual benzinera) hi ha les restes abandonades de l’edifici de l’Hotel San Jerónimo. A l’esquerra de l’edifici en una zona contigua a l’hotel, que devia haver estat enjardinada, hi ha les restes d’una font protegida per un arc d’obra decorat amb sanefa de pedretes i bancs al costat del frontal. El broc situat dins de l’arcada rajava a una pica en un entorn que devia ser de calma i tranquil·litat. L’aigua probablement procedia d’una mina excavada a mitja muntanya prop de la residència Vista Rica. La mina està abandonada i l’aigua que recull es filtra per la muntanya i ja no arriba a la font, però a la muntanya encara hi ha restes de la canonada de conducció de l’aigua. L’entrada a la mina és per unes escales a una galeria suportada per maons formant fins a set arcs ogivals.
25.Font Tenebrosa
GPS 41.427556, 2.126605
Només el nom ja incita a llegendes. Es deia que aquell paratge s’havia anomenat “porta del infern” per existir un pou del qual ningú havia trobat el fons i si t’acostaves al brocal veies l’avenir. També es deia que a les nits de tempesta un monjo blanc del monestir de Sant Jeroni es dirigia a la font amb un espelma en una mà i un llibre d’oracions a l’altra, pregant per fer fugir el dimoni que sortia del pou que conduïa a l’infern. La font Tenebrosa coneguda ara és un pilar construït en un revolt de la carretera de la Rabassada poc després del quilòmetre 2, prop de la benzinera i de les ruïnes de l’antic monestir de Sant Jeroni de la Vall Hebron. Al pilar hi ha un broc de ferro per on degota l’aigua que regalima fins a terra. La font no està habilitada per poder beure i així ho indica un senyal d’aigua no potable. En realitat la deu original es troba uns 50 m dins la muntanya i està completament tapada per la vegetació i només s’arriba a veure un broc que sobresurt d’un petit mur.
26.Font del Roure Font de Sant Jeroni
GPS 41.429032, 2.128900
La font del Roure d’ara no es deu assemblar a la d’altres temps. Va ser arranjada pel Col·lectiu Agudells, de Sant Genís, el 1986. Al final del carrer Costa Pacheco es canvia el nom per carrer de la Font del Roure i enmig d’uns jardins trobem la nova font en un mur de pedra amb una rajola que la identifica. Una mica més amunt de la font hi ha un petit espai molt deteriorat amb bancs i al costat un pou en una finca particular. El conjunt és un fondal en l’extrem més alt del barri de Sant Genís dels Agudells. Abans la font estava en aquest fondal i alguns veïns antics recorden venir a buscar aigua a la font que li deien la mina. Segons plànols del segle XIX situen aquesta font a l’inici del torrent de Sant Genís i l’anomenen font de San Jerónimo per estar a pocs metres del monestir homònim a la carretera de la Rabassada. Amb tota seguretat era una de les fonts que subministraven aigua al monestir de Sant Jeroni de la Vall Hebron fundat el 1393 per la reina Violant de Bar.
27. Font de can Borni
GPS 41.423508, 2.122735
Es coneixen poques dades de la masia de can Borni. Estava situada a prop de l’anomenat camí antic de Collserola, que pujant de Gràcia per la finca de can Gomis i les terres de can Borni es dirigia a Sant Cugat del Vallès. Amb motiu de l’exposició Universal de 1929 l’arquitecte i paisatgista Rubió i Tudurí va dissenyar un jardí d’aclimatació de plantes de tot el món. Posteriorment va ser un viver municipal i ara són jardins públics. En enderrocar la masia la font va ser traslladada on està avui, al costat del camí que puja de la carretera de les Aigües a la carretera de la Rabassada. Tot i el cartell que indica que és aigua no tractada és usada per caminants i ciclistes. La font desaigua a les basses dels vivers de can Borni i és l’inici del torrent de la Font del Bacallà que finalitza a la Clota i la riera de Horta. Hi ha referències no documentades d’una altra font dita de la Tarongeta per sota de can Borni i que deu estar desapareguda.
28. Font del Bacallà
GPS 41.422230, 2.125703
La font del Bacallà va ser molt coneguda i popular durant decennis. En Joan Amades, insigne folklorista al seu llibre Històries i Llegendes de Barcelona explicava que a la plaça de Santa Anna de Barcelona hi havia la Taverna de l’Aigua on venien aigua de la font del Bacallà, d’en Xirot i d’altres fonts de la carena de Collserola de les quals els nostres avis n’estaven enamorats. Els anys quaranta Riutort diu d’aquesta font: “punto de reunion dominguera en el pasado siglo, de los barceloneses amigos de pasar el dia en el campo. De acceso fàcil y agua excelente era teatro de alegres àgapes y bailes animados que duraban hasta bien entrada la noche”. Cap els anys cinquanta Coll diu: ”Paraje muy bien cuidado y de gran belleza. Hay dos Fuentes en una plataforma muy bien arreglada con fogones”. Són prou referències que donen fe de la popularitat i acceptació d’aquesta font al llarg dels anys. A finals del segle passat va caure en desús i la vegetació va dificultar i impossibilitar l’accés fins que va ser arranjada de nou pel Col·lectiu Agudells els anys vuitanta. Posteriorment el camí a la font va ser rehabilitat pel Consorci del Parc de Collserola i actualment és de fàcil accés tan des de la corba de la carretera de la Rabassada com des del camí que baixa de can Borni. És l’inici, amb la font de can Borni, del torrent del seu nom, un dels més llargs d’Horta, que travessa Sant Genís dels Agudells i és un dels formadors de la riera d’Horta.
29.Font de can Soler
GPS 41.425180, 2.132571
A mitjans del segle XIX can Soler era coneguda com cal Boix i era una masia que disposava de molta aigua que aconseguia del torrent de la Font del Bacallà. Ara és un espai de divulgació del patrimoni natural de la zona i seu de diverses entitats i al davant de la casa hi ha parterres on els veïns de Sant Genís mantenen horts gràcies a l’aigua que omple la bassa que hi ha al costat de la casa i que habitualment és plena. Per sobre de la bassa hi ha una antiga caseta distribuïdora d’aigües, ara en desús, on a la pedra de la llinda de la porta hi ha gravat l’any 1841.
30.Font dels Pins
GPS 41.424886, 2.132948
La font dels Pins va ser un berenador popular la primera meitat del segle XX per estar prop de la ciutat i ser de fàcil accés. Antigament també s’anomenava font de la Tonyina. A la carretera de la Rabassada (BP1417) a l’alçada del quilòmetre 1,5 i davant de la masia de can Soler hi ha el restaurant Els Pins que inicialment era un berenador popular. L’activitat com a restaurant ha estat intermitent els darrers anys i en aquests moments es troba tancat. En el menjador interior a tocar una de les parets laterals i sota d’un quadre amb la imatge de les instal·lacions dels anys noranta, encara sobresurt el frontal que protegia la font amb les lletres Font dels Pins pintades al ciment. Molt a prop de terra hi havia una tapa registre que donava accés a l’aigua i al mecanisme que subministrava la font.
31. Font de can Safont o de Sant Genís
GPS 41.427700, 2.136401
L’església de Sant Genís dels Agudells és mil·lenària i la masia de can Safont, que és al costat, té orígens medievals. Les referències documentals a l’anomenada font de Sant Genís són molt vagues i no especifiquen una ubicació exacta que per l’antiguitat del lloc caldria esperar. Probablement la font de Sant Genís seria la mina d’aigua de can Safont, edifici situat entre els carrers de Natzaret i de Saldes. Els vestigis actuals situen una boca de la mina en un passatge que hi ha entre l’església i la casa Safont. El mur nord d’aquest passatge és de pedres molt irregulars però s’aprecia clarament un arc fet de maons i uns carreus que han tapat l’entrada. La masia disposava d’una gran bassa que rebia l’aigua i estava situada entre el carrer de Natzaret i el final del carrer d’Idumea on hi ha un fort desnivell. L’aigua de can Safont va ser motiu de disputa amb els monjos del monestir de Sant Jeroni de la Vall Hebron, situat ben a la vora.
32.Font d’en Gomis / del Cigró / de la Maduixera
GPS 41.419807, 2.128279
El pla dels Maduixers és utilitzat com aparcament a l’inici de la carretera de les Aigües per sobre de l’estació del funicular al Tibidabo. Continuant la carretera direcció al barri de Penitents, per un tram ara asfaltat, hi ha la font d’en Gomis o del Cigró en uns terrenys de l’antiga casa Gomis que estava on ara se situa la plaça d’Alfons Comín. Durant molts anys la font no era més que un tub de goma de llampant color groc que sobresortia ben alt a la carretera de les Aigües amb un minso degotall. Fa uns anys una construcció de pedra amb bancs ha dignificat la font molt utilitzada pels esportistes que recorren el camí de les Aigües. Llàstima del poc cabal, només un degoteig de 3,6 litres/hora (86 litres/dia).
33.Font de Vall Par (antiga font d’en Falcó)
GPS 41.420975, 2.133208
En realitat el Manantial de Vall Par és només un dels noms que ha tingut aquesta mina i font al llarg del temps. Antigament coneguda com la font d’en Falcó era una de les fonts que subministraven aigua a les primeres fonts urbanes de Barcelona. La mina va ser catalogada pel mestre fontaner Francesc Socies en el seu Llibre de les Fonts de la present Ciutat de Barcelona Compost per Francesch Sosies Mestre de cases y de las fonts de la present Ciutat en lo Any de 1650. En el capítol 114 fa un croquis de la “caseta de la mina de la font que se diu de falcó”. El nom canviava amb el pas dels anys d’acord amb el canvi de propietaris dels terrenys o dels usos: font de can Gomis, font dels Penitents, font de Sant Albert, font de Vall Par i Manantial la Nina, eren alguns d’aquests noms. Estava situada en l’extrem del vessant de Collserola de la gran finca de mas Falcó denominat Gran Bosc de can Falcó, ara barri de Penitents en el carrer de Vallpar entre els de Josep M. Jujol i Maduixer.
34.Font de l’Avi
GPS 41.417732, 2.132157
A la vorera de muntanya del carrer de l’Enginyeria hi ha la font de l’Avi amb un frontal i una pila fets de maons. Era una font de muntanya fins que la urbanització de la ciutat ha anat creixent i ara ha quedat en un punt fronterer del Parc de Collserola. La font i el carrer de l’Enginyeria està en el traçat del torrent de Maduixer, també dit del Frare Blanc, que baixava des de la carretera de les Aigües fins a la vall d’Hebron.
35.Font de Montalt
GPS 41.430609, 2.150351
Can Montalt és ara la seu del local social del Club Esportiu Hispano Francès i es troba a l’encreuament dels carrers de Jorge Manrique i l’avinguda del Cardenal Vidal i Barraquer. Quan la vall d’Horta estava sense urbanitzar la conjunció dels tres grans torrents de muntanya, el de Sant Cebrià, de can Barret i de Montbau, s’unificaven en aquest punt. La família Montalt disposava de l’anomenat Manantiales Montalt amb una planta envasadora en la qual es comercialitzava l’aigua. A pocs metres brollava la popular font d’en Marcel·lí. També s’iniciava en aquest punt una de les galeries de la mina de can Travi. L’escultura Mistos de Claes Oldenburg és ara a sobre de la capa freàtica que tants recursos hídrics facilitava.
36.Font d’en Marcel·lí
GPS 41.430308, 2.151547
En Marcel·lí Oliva Yglesias va conrear les seves terres al costat de la riera d’en Marcel·lí fins que va morir l’any 2017. El seu avi també es deia Marcel·lí i és qui va donar nom a la font, la riera i el carrer. Molt coneguda per la gent d’Horta, la font va desaparèixer definitivament amb les obres d’urbanització de la zona amb motiu de les Olimpíades de 1992. Estava ubicada a l’encreuament de l’avinguda Cardenal Vidal i Barraquer i el carrer del Pare Mariana sota l’escultura dels Mistos. Aquest era el punt d’unió de tres dels torrents importants de la vall Horta: torrent de Sant Cebrià o d’en Duran, de can Barret i de Montbau, que aportaven un bon cabal d’aigua subterrània. Amb les obres les aigües es van canalitzar al clavegueram però encara resta alguna pista d’on era la font. A pocs metres de l’encreuament dels carrers mencionats hi ha una petita palmera al costat d’un pou amb reixa on es veu aigua al fons. I creuant l’avinguda, al final del carrer de la riera de Marcel·lí hi ha l’accés d’entrada al clavegueram a l’antiga llera del torrent.
37. Font del carrer Campoamor (mina de Cortada)
GPS 41.433797, 2.156370
A principi del segle XX es va urbanitzar els voltants de la rambla de Cortada, ara carrer Campoamor. El projecte de la família d’Oriola-Cortada (can Cortada) era la creació d’una colònia estiuenca que es va denominar les Estires. Per subministrar aigua a les cases que s’anirien edificant es va excavar una mina per portar l’aigua fins a dues torres distribuïdores situades al carrer de Campoamor, des d’on els usuaris la podrien conduir a les seves cases. Amagada entre la filera d’edificacions d’aquell carrer encara existeix una d’aquestes torres repartidores a l’alçada del número 35. La torre està totalment en desús i molt deteriorada però a la vorera del carrer hi ha el frontal restaurat on hi havia la font pública. mina de can Travi
38. Font de la plaça de les Masies
GPS 41.430754, 2.159179
Potser és la primera font pública que va existir dins del nucli d’edificacions de l’antic poble d’Horta. Forma part de l’acord de l’Ajuntament d’Horta amb Josep de Travi i Josep Jordà, emprenedors i propietaris de la mina d’aigua de can Travi per abastir d’aigua pública els ciutadans. Per poder comercialitzar l’aigua de la mina es van construir quatre pilars repartidors d’on els compradors canalitzaven l’aigua als seus domicilis. L’Ajuntament va ser un dels compradors de plomes d’aigua per abastir el poble amb dues fonts públiques. El primer pilar repartidor d’aigües de la mina de can Travi és l’existent a l’actual plaça de les Masies, tocant el carrer de la Plana. El pilar va ser construït cap el 1860 però la font pública no estava al peu com és el cas de l’altre font al carrer d’Horta (antic carrer Major). La que avui és la plaça de les Masies era un nucli de cases entre els carrers de Guardiola, de la Plana i Alt de Mariner. La font original ja no existeix. Fins els anys cinquanta una font de ferro havia substituït la font original que estava situada a pocs metres del pilar repartidor davant la façana de l’edifici amb el número 21-23 del carrer Alt de Mariner.
39.Font del carrer Horta
GPS 41.430867, 2.161329
És la segona de les dues fonts que s’abastien d’aigua de la mina de can Travi que l’Ajuntament del municipi d’Horta va planificar com a fonts municipals i públiques a mitjans del segle XIX. La torre d’aigua que hi ha 29 30 31 32 34 35 36 38 37 33 39 40 Sant Albert, font de Vall Par i Manantial la Nina, eren alguns d’aquests noms. Estava situada en l’extrem del vessant de Collserola de la gran finca de mas Falcó denominat Gran Bosc de can Falcó, ara barri de Penitents en el carrer de Vallpar entre els de Josep M. Jujol i Maduixer. 34.Font de l’Avi GPS 41.417732, 2.132157 A la vorera de muntanya del carrer de l’Enginyeria hi ha la font de l’Avi amb un frontal i una pila fets de maons. Era una font de muntanya fins que la urbanització de la ciutat ha anat creixent i ara ha quedat en un punt fronterer del Parc de Collserola. La font i el carrer de l’Enginyeria està en el traçat del torrent de Maduixer, també dit del Frare Blanc, que baixava des de la carretera de les Aigües fins a la vall d’Hebro.
40.Font del carrer Cartellà
GPS 41.429157, 2.167056
El carrer de Cartellà era l’antiga riera d’Horta. La fàbrica de midó de Jacint Oliver situada a la llera de la riera, necessitava aigua per a la seva indústria i va facilitar la construcció en els seus terrenys d’un pilar repartidor d’aigua procedent de la mina de can Travi d’Horta a canvi d’una rebaixa en el preu de compra de l’aigua. El pilar va ser construït el 1862 per repartir aigua als compradors del poble de Sant Andreu de Palomar. A la base del pilar va existir una font i una pica fins l’any 2001 en què l’Ajuntament va rehabilitar el pilar repartidor que ja no tenia ús.
41. Font del turó de la Peira
GPS 41.433681, 2.164321
La masia de can Peguera estava situada al peu del vessant nord-oest del turó de la Peira. Va donar nom al barri i fou enderrocada parcialment el 1928, per construir la parròquia de Sant Francesc Xavier, i derruïda totalment el 1954. El bosc del voltant era propietat de la masia i disposava d’horts, vinyes, granja d’animals, mina d’aigua i una font que per memòria oral se situa molt a prop de la masia. Als anys cinquanta, al costat de la font hi havia un berenador molt popular on la gent anava a fer l’entrepà o carns a la brasa.
42.Font del camí dels Àngels
GPS 41.421060, 2.147091
El camí dels Àngels connectava el coll de Penitents (Sant Genís dels Agudells) amb el santuari del Coll i el del Carmel per l’actual carrer del Santuari. A l’alçada del carrer Mare de Déu dels Àngels el camí travessa una zona enjardinada i en un mur lateral hi ha les restes de la font. La font tenia una pica on recollia l’aigua i uns bancs decorats amb trencadís i pedretes. Fa anys que és totalment seca i es troba abandonada.
43.Font del Paradís
GPS 41.422273, 2.151771
El final dels carrers de Sigüenza i de Llobregós és l’inici del torrent de la font del Paradís que arribava fins la riera d’Horta. L’abundància d’aigua subterrània generava la font del Paradís i diferents mines de captació per al seu aprofitament. El passatge Sigüenza està amagat entre els edificis d’aquells dos carrers i, a la part més alta, és on estava la font i una bassa on anava a parar l’aigua. Abans de la urbanització de la zona i fins mitjans del segle passat, el recorregut del torrent on estava la font i la bassa era lliure d’edificacions perquè era un fondal. En els seixanta la intensificació constructora obliga a omplir i aplanar els terrenys que recorria el torrent desdibuixant totalment el paisatge.
44.Font Radial (casa Santsalvador)
GPS 41.418986, 2.148271
La casa Santsalvador va ser construïda per Josep Maria Jujol cap el 1909. Es va excavar un pou per proveir-la d’aigua i van trobar que tenia restes d’activitat radiològica. En aquells moments es considerava que la radioactivitat era bona i van decidir comercialitzar-la amb el nom d’Agua Radial exagerant les qualitats medicinals de l’aigua. La publicitat deia “aperitiva, diureica, laxante, finíssima agua de mesa”. Al poc temps el pou es va assecar. Als baixos de la casa, Jujol va practicar uns passadissos per accedir millor al pou i a la planta embotelladora la qual cosa va endarrerir la construcció de la casa. Aquests passadissos encara existeixen. La casa Santsalvador està al passeig de la Mare de Déu del Coll número 79 i és actualment la seu del Taller d’Història de Gràcia.
45.Font de can Marsans
GPS 41.416685, 2.145794
La finca de can Marsans té forma trapezoïdal i està situada al principi del passeig de la Mare de Déu del Coll. La casa, més aviat un palau, va ser construïda a principi de segle XX per la família Marsans. És d’estil modernista i neoàrab i avui és Patrimoni Cultural Europeu. La part del darrera de la casa són jardi
font que rebia la captació d’una mina que està excavada a la part més alta del jardí. L’entrada a la mina està a tocar el carrer de Castellterçol, al final d’un passadís de roques i blindada amb una porta de ferro. A pocs metres de la mina hi ha un pou, també tancat amb tapa metàl·lica amb escala de gat a l’interior i restes d’antics mecanismes d’extracció d’aigua. L’accés al pou està protegit per una balustrada de ferro treballat amb ornamentació floral.
46.Font del Remei
GPS 41.416876, 2.148973
Al carrer del torrent del Remei número 22 està la casa i la finca on es trobava la font del Remei. A final del segle XIX formava part de l’heretat de can Mora i hi havia unes tauletes, pou, safareig i arbrat. En una tempesta cap l’any 1870 un llamp va matar tres persones (citació de Riutort). Fins el 1917 va ser un lloc públic molt concorregut per veïns que atribuïen a l’aigua propietats digestives. Avui existeix la casa amb un frondós jardí amb palmeres i un gran plataner que segurament és centenari.
47. Font del Coll – Font-rúbia
GPS 41.419233, 2.151372
Que el Santuri de la Mare de Déu del Coll també fos conegut antigament com el Santuari de Font-rúbia ja ens indica l’antiguitat d’aquesta deu d’aigua que ja abastia la Barcelona antiga i que surt citada al Llibre de les Fonts del mestre fontaner Francesc Socies el 1650. Més coneguda posteriorment com font del Coll l’aigua era vermellosa per la concentració de mineral de ferro abundant als turons del Coll i del Carmel. Situada a pocs metres del santuari del Coll era un lloc molt popular i habitual de reunions, festes i romeries. Explica Riutort: “El número de fontades al Coll que hacian los barceloneses cada año era incontable. Incluso los partidos políticos iniciaron la costumbre de organizar meriendas al Coll en obsequio a determinados personajes. Estuvieron el Coll i probaron sus aguas Castelar, Pi i Margall, Canovas del Castillo y don Alejandro Lerroux.” Amb la intensa urbanització de la zona la font s’oblida fins que a finals dels noranta es va netejar i van aflorar rajoles molt malmeses però es veia clarament que era de 1807. Dues curtes galeries aporten l’aigua. Una d’uns 20 m de profunditat s’endinsa fent una corba cap el carrer del Portell i l’altra de 19 m és paral·lela cap al carrer Tirso tenen un alçada entre 1,50 i 1,80 m. Amb els anys el deteriorament de la font va ser total fins que el 2014 es va dignificar el solar amb una nova font i un nou mosaic al carrer de Tirso, 44.
48. Font de Sant Salvador d’Horta
GPS 41.415914, 2.150165
Aquesta font es troba a dins la zona boscosa del vessant de l’antic municipi d’Horta, al Park Güell, entre l’avinguda Coll del Portell i el carrer del Torrent del Remei. Les escales i els espais terrassats de l’entorn de la font van ser dissenyats per l’arquitecte Joaquim Casamor. Els anys vint s’anomenava font del Beato Salvador d’Horta quan tot el barri estava per urbanitzar. Integrada dins els voltants arbrats del Park Güell als anys seixanta va ser rehabilitada amb bancs, escales, una bassa i ornamentada amb una rajola dins una fornícula amb una imatge de sant Salvador i la Mare de Déu. Els últims anys la font i l’entorn van patir abandó i deteriorament, però actualment s’ha tornat a arranjar tot l’entorn retornant-li la dignitat que mereix. Potser perquè aquesta font és als inicis del torrent del Remei el cabal no sempre era abundant. Als anys cinquanta, Xavier Coll comenta: “Debido a las intermitències del manantial y para facilitar la estància a las muchas familias que acuden a merendar en tan bello paraje, la Fuente es alimentada actualmene con agua de Dos Rius”.
49.Font del mas Falcó
GPS 41.413257, 2.147636
La finca coneguda com mas Falcó o can Falcó era una extensa propietat del baró de la Barre i estava dotada de diverses fonts. El mas Falcó estava situat al vessant de la muntanya prop de la riera de Vallcarca i va ser enderrocat els anys vint. L’aigua del mas Falcó abastia d’aigua el poble de Gràcia a través d’un aqüeducte anomenat de can Turull que data del segle XVIII i del qual encara es pot veure algun vestigi. A l’espai Aula Ambiental Bosc Turull hi ha un tram tallat de l’aqüeducte que es pot veure des del carrer de la Mare de Déu del Coll, 139, cantonada amb el passeig Turull. Dins del Bosc Turull hi ha la darrera arcada de l’aqüeducte.
50.Font de can Muntaner (Park Güell)
GPS 41.413938, 2.152306
Can Muntaner és l’edifici on avui hi ha l’Escola Baldiri Reixac dins del recinte del Park Güell. La torre era també coneguda com casa Larrard i va ser comprada pel comte Güell el 1899 quan projectava la construcció, a càrrec d’Antoni Gaudí, de la ciutat jardí que havia de ser l’actual Park Güell. La font de can Muntaner era l’única existent al parc i devia estar situada on avui hi ha la sala hipòstila a tocar de l’actual l’escola. També era coneguda amb el nom de font de les Columnes per estar situada al final de la sala hipòstila on hi ha l’accés a una de les mines documentades del parc i a un gran dipòsit al subsòl d’aquesta sala. Gaudí va projectar un sistema de recollida d’aigua de pluja que la transportés a les cisternes subterràni - es per subministrar aigua per al reg. A principis del segle XX l’aigua de la mina va ser comercialitzada per subministrar a hotels, restaurants i farmàcies amb el nom Sarva, que segons sembla és una traducció de la paraula salut en sànscrit.
51. Font d’en Xirot
GPS 41.416449, 2.154199
Augirot o Auxirot era el nom del propietari el segle XVIII de les terres al costat del Park Güell que ara ocupen les instal·lacions municipals del camp de futbol del Carmel. Amb els anys el nom va derivar en Xirot i així era coneguda la masia i la font els darrers temps fins que va desapa - rèixer definitivament els anys setan - ta. L’aigua de la font era ferruginosa com correspon a la geologia de l’en - torn molt rica en aquest mineral que va ser objecte d’explotacions mi - neres (coves d’en Cimany). Aques - ta característica de l’aigua era una qualitat apreciada per obrir la gana i remeiar estats de feblesa. Els obrers del gremi de teixidors de Barcelona solien anar a celebrar una fontada cada 10 de maig, dia de Sant Pan - cràs. Primer perquè havien d’anar a reunir-se lluny de la vigilància poli - cial i posteriorment per raons festi - ves. Al juliol de 1855, en plena vaga general, els treballadors revoltats van triar la font d’en Xirot per trobar-se. El 1860 l’escriptor Antoni Altadill i Teixidó publica el que serà un bestseller Barcelona y sus misterios i situa a la font d’en Xirot un dels seus capítols amb una il·lustració d’Euge - ni Planas.
52.Font del Santuari del Carmel
GPS 41.418572, 2.157059
Al coll del Carmel culmina la carretera del Carmel i era un pas natural entre Sant Martí de Provençals, Grà - cia i el municipi d’Horta. Ara comuni - ca els barris de Can Baró, el Guinardó i Gràcia amb el Carmel i els barris de la vall d’Horta. El santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel es va cons - truir en aquest coll el 1864 i era lloc de celebracions religioses, romeries i aplecs. Aquest lloc de pas va canviar molt a partir dels anys seixanta. Cap els anys vint al santuari s’hi arribava pujant unes escales que començaven a peu del carrer, com les que hi ha ac - tualment però molt més en pendent. A l’inici d’aquestes escales hi havia la font del Carmel avui desapareguda i oblidada. Al corriol que puja la mun - tanya vorejant el mur del santuari hi ha una tapa de registre metàl·lica que té l’interior ple d’aigua que podria ser algun vestigi de la font. Únicament al - guna foto dels anys vint és testimoni de la seva existència.
53.Font de la Cabreta
GPS 41.414701, 2.156238
Molt a prop de la carretera del Carmel, entre el Complex Esportiu de can Toda i el Cottolengo del Padre Alegre, baixava la riera de can Toda. La font de la Cabreta o del Cabrit es - tava envoltada d’horts i va ser condi - cionada per les persones que cuida - ven aquests horts poc abans dels anys quaranta. Abans que s’edifiqués a la zona, els veïns van aconseguir que es fes una font pública. La imatge de la font dels anys setanta tenia una es - tructura rectilínia, un frontal i una pica fetes de maons situada a tocar la paret de la muntanya. Aquesta és la imatge recordada encara pels veïns d’una font avui totalment desapareguda.
54.Font del Carbó
GPS 41.412609, 2.154861
A l’encreuament de la rambla de Mercedes amb el carrer de Marianao està l’entrada al parc de la font del Carbó. La font va ser inaugurada el 1875 i restaurada els anys quaranta amb dos mosaics en el frontal. A dalt, la imatge de la Mare de Déu de la Salut amb la inscripció Salus Infirmo - rum (la salut dels malalts ) i a baix el nom de la font i l’any 1941 (quan es va fer de la rehabilitació), tot entre ornaments florals. En aquella dècada el lloc era el Polígon de Tir de la Salut i actualment és la finca del Cottolengo del Padre Alegre. La font es va tancar perquè estava contaminada i l’entorn s’ha anat deteriorant fins que el 2007 va ser ocupat per un col·lectiu de jo - ves per reclamar la rehabilitació del petit parc. Hi ha un projecte de re - habilitació per a la font i el parc des de l’any 2015 que encara continua a l’espera. Avui el mosaic està fet mal - bé, ple de grafits igualment que els voltants de la font que havien estat decorats amb mosaics de rajoles.
55.Font de la Salut
GPS 41.411943, 2.157360
Molt poques referències hi ha d’aquesta font. Estava a pocs metres de la capella de la Mare de Déu de la Salut. L’ermita va ser impulsada per de Antoni M. Morera i Colom propietari de terrenys a la zona i la primera missa es va celebrar el 1864. Expli - quen que quan extreien pedres de la zona per a la construcció va brollar una font d’aigua ferruginosa i li va posar el nom de font de la Salut. Avui desapareguda, les referències la situ - en dins de la finca número 59 del carrer Mare de Déu de la Salut, contigua a les instal·lacions del Club de Tennis la Salut.
56.Font Hortina
GPS 41.424149, 2.164016
De la font Hortina només queda alguna fotografia i el record de la gent. Estava localitzada a mitja pu - jada del passeig de la Font d’en Fargues, al carrer de Pedrell. Els anys vint i trenta va ser l’aglutinador del jovent del barri. A l’explanada de la font, la gent s’hi anava a refrescar i a beure aquella aigua picant feta amb procediment “sidralístic” (una barreja de citrat de magnesi) per fer-la picant, qualitat que llavors era molt apreciada. Fins l’any 1988 va conservar la fornícula de la font.
57. Font de la Mulassa
GPS 41.421622, 2.162933
A molt poca distància de la font Hortina i de la d’en Fargues estava la font de la Mulassa avui desaparegu - da. A la par t més alta del passeig que porta el seu nom hi ha una placeta amb una font de ferro i algun arbre que rememoren el passat del lloc. An - tigament, a mà esquerra de la plaça, hi havia una petita gruta pel rajolí de la font. Al fons hi havia un cobert on venien anissos i xarops, segons expli - quen els testimonis de la seva exis - tència. La tradició diu que el nom és a causa que el seu propietari del segle passat posseïa una mula de gran en - vergadura. A mitjans del segle XX Josep Maria Riutort fa referència al lloc: “fué varias veces sitio escogido en el passado siglo, para reunión de conspiradores de menor cuantia. Con frecuencia la Policia desbarataba sus confabulaciones. Ello no mermó en la mas minimo su popularidad, que seguia intacta a fines de siglo”.
58.Font d’en Fargues
GPS 41.421364, 2.164796
Pere Fargas i Montserrat de Ca - sanovas van decidir a final del segle XIX explotar l’aigua de la font a la seva propietat del turó de la Rovira. Es va canalitzar l’aigua i el 1900 es va construir una petita cova i un re - cinte per fer-hi berenades. Aquestes aigües oligometàliques i lítiques van aconseguir un gran prestigi i el 1905 la font va ser declarada d’us públic. L’aigua es comercialitzava i s’envia - va en garrafes a Barcelona, i el punt de venda a la ciutat era al carrer Ro - ger de Llúria, entre els carrers Dipu - tació i Consell de Cent. Hi havia un carro amb un cavall que transportava l’aigua, però també hi havia un tir de sis cavalls amb un carro conduit per un carreter que duia casaca, boina i fuet per picar els animals ja que la pujada era forta i molts cops en males condicions (descripció d’una persona que encara ho recorda). Per a l’explotació comercial de l’aigua es van ampliar les mines que la captaven dins la muntanya. Una llarga galeria amb dos ramificacions laterals recollien l’aigua que era con - duïda al broc de la font i a una sala al costat esquerra de la gruta on hi havia la planta embotelladora. La font encara existeix al final del passeig de la Font d’en Fargues en una explanada envoltada de plataners. La pila de la font està en una gruta a la muntanya i havia estat protegida per una reixa modernista. Al costat dret hi ha un quiosc també modernista servia de taulell de distribució de begudes a les taules del berenador. A final del segle passat el lloc havia perdut el seu encant i estava molt deteriorat. Una edificació amb ús de restaurant ados - sat a l’antic quiosc i el posterior aban - donament, l’ocupació com a campa - ment de caravanes i el vandalisme van deteriorar el lloc. L’any 2013 la zona va ser desallotjada i derruïdes les construccions no originals. Actu - alment està en fase de recuperació per part de l’Ajuntament.
59.Font del Panorama
GPS 41.420542, 2.164018
Era una zona de muntanya amb molt poques edificacions però molt freqüentada el primer terç del segle XX. L’any 1900 es van construir les escales que accedien al carrer Gran Vista des de molt a prop de la font d’en Fargues i que encara existeixen.
en els terrenys de l’actual Institut Ferran Tallada, a tocar d’aquestes escales, hi havia el restaurant-berenador de can Rafel i l’anomenada font del Panorama. L’aigua sortia movent la maneta d’una roda metàl·lica que servia per pouar l’aigua. En un plànol de 1915 és anomenada Fuente de las Escalinatas.
60.Font de can Baró
GPS 41.416400, 2.163120
L’heretat de can Baró era un extens territori que el segle XVIII abastava des de la ronda del Guinardó fins el cim del turó de la Rovira. La masia de can Baró encara perdura al mig del barri a la plaça del seu nom i que ara és la seu de l’escola ACIS Artur Martorell. La font de can Baró està documentada almenys des de 1749 i estava situada davant de la masia al costat d’uns safarejos, a la banda dreta de l’actual plaça de can Baró on ara hi ha un desnivell que salven unes escales. Fins els anys setanta va existir la font que els veïns coneixien com la mina on anaven a buscar aigua. En realitat era una mina que s’enfonsava a la muntanya de la Rovira i que tenia la sortida exactament al carrer Baró de Sant Lluís, 35, a la qual s’hi accedia baixant unes escales. Per estar pròxima a la ciutat i en un entorn amable les referències de fa un segle deien “los domingos solo reinavan las risas, los cantos y aun el baile, pues nunca faltava un acordeón o, más tarde, un organillo...” També va ser coneguda com la font dels Bessons per la casualitat que en un curt radi de distància de la font havien nascut diverses parelles de bessons.
61. Font de la plaça Castellana
GPS 41.415117 2.165955
El nom de la plaça ens indica que hi havia una font de la qual desconeixem la ubicació real tot i que alguna referència la situa a la part de dalt de la plaça ovalada. Avui és una gran font ornamental amb un gran mosaic al mig de la rotonda que ordena el trànsit. A principi del segle XX el carrer de la Font Castellana era la continuació de la travessera de Dalt i havia de ser un eix de connexió entre Gràcia i Horta a través dels carrers de Dosrius (ara Mare de Déu de Montserrat) i el d’Amílcar, fins el passeig Maragall. Les places de Font Castellana i de la Font Catalana eren nòduls de enllaç amb altres carrers.
62.Font del Cuento
GPS 41.419337, 2.170151
La font del Cuento és un element identitari del barri del Guinardó. Els seus inicis es poden remuntar a mitjans del segle XIX . Situada en el recorregut d’una de les branques que formaven el torrent de la Guineu de manera que la mina que origina la font està excavada en la capa freàtica del torrent. La mina de la font del Cuento era propietat del mas Guinardó i la font primitiva no seria altra cosa que el sobreeixidor de la mina. El Parc del Guinardó és obra de Forestier i Rubió i Tudurí i cap el 1917 la font queda integrada en l’entorn amb la imatge que manté actualment. S’hi accedeix per unes escales que donen a un recinte de tres parets de pedra. Al mur frontal hi ha dues portes simètriques i el broc de la font al mig. Als murs laterals hi ha bancs. La porta de l’esquerra és falsa i la de la dreta dona accés a la mina. En el frontal hi ha un bloc de pedra amb la inscripció 1739 i un petit escut de Barcelona, provablement reaprofitat d’un altre lloc ja que la font és posterior a aquell any. La font i el parc eren molt freqüentats pels veïns per passejar, fer fontades, aplecs, concursos de beure a galet o enterrar la sardina el Dimecres de Cendra. Va existir un berenador i sembla que el nom li ve perquè era un lloc adient per fer les parelles passejades íntimes i fer cuento. La mina va ser utilitzada com a refugi antiaeri durant els bombardejos de la Guerra Civil. Amb el creixement del barri es posa en dubte la potabilitat de l’aigua i es tanca la mina. El 2018 amb motiu de la celebració del centenari de la creació del Parc del Guinardó la font ha recuperat protagonisme amb un cicle de lectures de contes.
63.Font de la Paciència
GPS 41.426059, 2.171068 Poques referències tenim d’aquesta font recordada només pel testimoni oral dels veïns. Estava situada al vessant del turó de Santa Eulàlia ara barri de la Font d’en Fargues, a la cruïlla del carrer de l’Arc de Sant Martí i el carrer de Dalmau Creixell.
64.Font de la plaça Catalana
GPS 41.421700, 2.172945
Aquesta font manté l’estructura original i està en perfecte estat després de la darrera rehabilitació. És al mig de la plaça que porta el seu nom en un gran pilar ornamentat amb l’escut de Barcelona i el nom de la plaça en relleu de pedra que havia estat destruït després de la Guerra Civil. Inicialment, a principi del segle XX, el nom del lloc era plaça de la Font Catalana i la font s’alimentava d’una mina d’aigua. En un entorn encara per urbanitzar i de forts pendent, en els dies de pluja les esllavissades podien tancar l’entrada a la mina com va passar el 1907. En la planificació urbanística d’aquell principi de segle la plaça de la Font Catalana havia d’estar connectada amb la plaça de la Font Castellana en una via com a continuació de la travessera de Dalt provenint de Gràcia fins al passeig de Maragall, pel carrer d’Amílcar. 60 61 62 63 64 Dibuix de la font de can Baró i l’entrada a la mina Buscar, CANALITZAR, Guardar M INES D’A IGUA L es mines d’aigua semblen tenir origen fa uns milers d’anys a l’antiga Pèrsia, actual Iran. Són els denominats qanats, una excavació d’una galeria que s’endinsa a la muntanya amb un suau pendent i un canal central que recull l’aigua de la capa freàtica i les filtracions per conduir-la a l’exterior. Al llarg del recorregut hi ha pous de ventilació o d’accés. Hi ha mines de desenes de quilòmetres. La tècnica va ser exportada i ha estat utilitzada per tot el planeta. Les masies depenien dels conreus i les mines eren el sistema primordial per obtenir aigua perquè la força de la gravetat s’encarregava d’aflorar-la i omplir les basses per poder-la administrar en moments de sequera. Això si, necessitaven de bon manteniment perquè eren habituals els despreniments i el canal de conducció s’havia de netejar sovint de pedres, sediments i arrels. Habitualment i en èpoques més recents les parets i la volta són revestides amb maons o ceràmica prefabricada per evitar els despreniments. Prop de la boca d’entrada a la mina és habitual que l’aigua passi per uns dipòsits o banyeres per decantar els elements sòlids i evitar que els sediments tapin les conduccions de distribució. La serra de Collserola i per extensió la vall d’Horta i els Tres Turons, són zones muntanyoses i propenses a la construcció de mines per obtenir aigua. La Barcelona més plana i prop del mar no podia excavar mines i el recurs era l’excavació de pous i l’extracció de l’aigua per diferents mitjans. Avui sembla que és una procediment antiquat i obsolet per la facilitat d’accés a l’aigua a les ciutats, però el món rural encara utilitza les mines. Al territori estudiat sorprendria saber que encara hi ha un grup petit de mines que són aprofitades actualment fins i tot dins de la ciutat urbanitzada. Intentar catalogar avui les mines d’aigua que han existit i existeixen és una feina de molt difícil precisió. Les dificultats venen per la manca de documentació sobre aquestes estructures en temps passats, pel secretisme que envolta la possessió d’un bé tan apreciat com era i és l’aigua, i els entrebancs per accedir a informació actual pública o privada. En aquest treball de compilació sorprèn el gran número de mines que, amb molta o poca informació documental, han existit o existeixen al nostre voltant. minES de can Masdeu 1. Mina 1680 2. Mina Sant Josep La vall de can Masdeu és una conca amb alta densitat de mines excavades. Fins a sis mines captadores d’aigua estan repartides entre les finques de can Masdeu i de can Santgenís que ocupen el triangle que forma la vall des del coll de la Ventosa i el Forat del Vent a l’actual plaça Karl Marx. Els diversos i incipients torrents són l’origen de la riera de Sant Andreu. 1 Galeria de la mina de can Masdeu excavada a la roca. A la pedra del llindar de l’entrada hi ha gravat l’any 1680 Antigament els veïns i veïnes de la barriada anaven a buscar aigua a la font del Cuento.
Caminades
Afegeix un nou comentari