Abans del segle XI, als monjos se’ls solia anomenar «soldats de Crist», ja que menaven una vida de sacrifici i de renúncia als plaers. Coincidint amb la sacralització de les guerres per la defensa de l’Església, els guerrers van començar a ser definits com a «soldats de sant Pere» o «soldats de Crist». Els més elogiats van ser els croats que marxaren a Jerusalem, perquè anaren a combatre per la fe en un viatge molt arriscat.
Però, per gran que fos el seu fervor, resultava obvi que en un escenari de lluites dilatades en el temps no es podia confiar en el compromís total d’aquests homes. Per defensar Terra Santa, calia un nou tipus de «Milícia de Crist» que es caracteritzés pel seu servei permanent i abnegat. La fórmula es trobà quan, a Jerusalem, uns cavallers feren vots monàstics i decidiren viure en comunitat, i van crear el primer orde religiosa-militar, format per monjos que eren a la vegada guerrers.
Primera Croada
La Primera Croada (1096-1099) va ser una expedició militar promoguda pel papa Urbà II per conquerir Jerusalem i alliberar del poder musulmà Jerusalem i altres llocs considerats sants, a més d'ajudar l'emperador romà d'Orient Aleix I Comnè a combatre els turcs que estaven envaint les seves terres a l'Àsia Central i Pèrsia. El papa Urbà II, al Concili de Clarmont, va predicar la Primera Croada al crit de «Déu ho vol» (Deus vult), amb l'objectiu d'alliberar Jerusalem del domini musulmà, sota el qual portava 400 anys. La seva predicació va provocar un encès fervor religiós entre el poble i la petita noblesa.
Durant la croada, cavallers i pagesos de moltes nacions de l'Europa Occidental van viatjar com a croats per terra i per mar, en primer lloc en direcció a Constantinoble i després cap a Jerusalem.
Els pagesos eren molt més nombrosos que els cavallers, i ambdós grups es van dividir en exèrcits separats, però com que els pagesos no estaven tan ben entrenats en combat, el seu exèrcit no va arribar a Jerusalem. En canvi, els cavallers van llançar un assalt a la ciutat i van capturar Jerusalem el juliol del 1099. Van establir els estats croats del Regne de Jerusalem, el Comtat de Trípoli, el Principat d'Antioquia i el Comtat d'Edessa.
La Primera Croada va ser part de la resposta cristiana a l'expansió de l'islam, i va ser seguida per més accions similars, des de la segona croada fins a la novena croada, però els èxits aconseguits van durar menys de 200 anys. Va representar el primer pas important cap a la reobertura del comerç internacional a Occident des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident.
Els pobres cavallers de Crist
El regne de Jerusalem trigà uns anys a consolidar-se i la ruta dels peregrins continuava sent perillosa. Vers el 1120, per combatre aquesta situació, nou cavallers liderats per Hug de Payens (Huges de Payens) es reuniren en confraria i van jurar protegir els pelegrins en el seu trànsit als Llocs Sants.
El nou cavallers eren: Hug de Payens, Godofred de Saint-Omer, Godofred Bisol, Payén de Mont-Didier, Archembaud de Saint Aignant, Gondemar, André de Montbard, Hug de Champagne i Jacques de Rossal.
Al cap de poc, el rei Balduí II (Baudouin II), que volia aprofitar la força militar d’aquests «pobres cavallers de Crist», els oferí les estances del seu palau (la mesquita d’Al-Aqsa).
Com que es creia que aquell edifici era el temple de Salomó, començaren a ser coneguts com a templers.
L’elogi de la nova milícia
Els templers trobaren un ferm aliat en Bernat de Claravall (Bernard de Clairvaux), fundador de l’orde del Cister. Aquest ajudà a resoldre el dilema de com es podia ser monjo i soldat alhora, i va afirmar que era possible si el templer combatia contra els enemics de la cristiandat. El 1129, un concili autoritzà l’orde i la seva regla. Per a reforç del seu ideal, Bernat va escriure poc després l’Elogi de la nova milícia, on justifica l’elecció vital dels frares i els lloa com a guardians dels pelegrins i els Sants Llocs.
El reconeixement final de l’orde
El paper del Temple seria finalment sancionat pel papa Innocenci II a la seva butlla Omne datum optimum, on definia els frares del Temple com a «defensors de l’Església i adversaris dels enemics de Crist». El papa els deslliurava de l’obediència al patriarca de Jerusalem, i a qualsevol altre bisbe, i els situava directament sota la tutela de la Santa Seu. La butlla també estatuïa la jerarquia i els privilegis de l’orde, com ara el fet de poder disposar d’esglésies, cementiris i capellans propis.
La vida dels templers
Com a religiosos professos, els templers es caracteritzaven per una rígida disciplina, necessària tant per a la rutina diària d’oració i entrenament com per a la vida en campanya. No eren un orde intel·lectualment brillant. Excepte els seus capellans, cap templer no rebia els ordes majors i, per tant, no podien dir missa ni administrar els sagraments. La gran majoria de templers no coneixien el llatí ni sabien llegir ni escriure. Això els feia difícilment dipositaris d’una saviesa ancestral que alguns autors els han atribuït.
El Temple estava format pels:
- Cavallers. Els únics que vestien el mantell blanc. Havien de demostrar ser fills legítims de cavallers i estar sans i sense obligacions familiars. Combatien a cavall, assistits per escuders.
- Sergents. Vestits de negre o marró, havien de ser homes lliures, fills de persones no nobles, sense obligacions familiars i en bon estat de salut. També combatien a cavall, però armats de manera més lleugera. Podien tenir càrrecs importants (almirall, turcopolier) i participaven en la tria de cada nou Gran Mestre quan un moria.
- Criats i donats, que participaven en els treballs manuals quotidians de les comandes.
- Confrares (també dones) que ajudaven econòmicament l'orde i vivien complint similars obligacions espirituals. S'esperava que, en morir, deixessin els seus béns al Temple i eren sebollits en els seus cementiris.
- Capellans (sovint frares franciscans) que en dirigien la vida espiritual.
- Mercenaris a sou: turcoples.
La jerarquia dels templers era formada per:
- Gran Mestre. L'autoritat suprema i càrrec vitalici. Era triat pel Capítol General i, encara que tenia el poder militar i econòmic, havia de consultar el capítol en decisions transcendentals. Quan calia escollir un gran mestre, el senescal triava un gran comanador, aquest un altre, aquests, dos i així fins a dotze electors, vuit cavallers i quatre sergents. No podia fer regals del patrimoni templer.
- Senescal. Era conseller del gran mestre i la segona autoritat de l'orde. Custodiava el segell.
- Mariscal. El cap de les operacions militars. Assistit per un sots-mariscal i per un turcopolier.
- Gonfanoner. Teòricament portava el gonfanó de l'orde (l'estendard «balçà» 'blanc i negre').
- Draper. Encarregat de la logística.
- Comanadors de les diferents províncies: d'ultramar (Jerusalem, que actuava com a tresorer, Antioquia, Trípoli); i d'Aragó, Catalunya i Provença; Pulla, Anglaterra, França, Hongria, Aquitània, Alemanya, Castella, Portugal i Escòcia.
La vida religiosa
El Temple seguia una regla molt semblant a la del Cister, fins al punt que templers i cistercencs es consideraven «germans de religió». La seva jornada monàstica estava estructurada segons la jornada tradicional establerta per sant Benet ja en el segle VI. Els oficis diaris hi eren detallats amb tota precisió. El silenci, la modèstia i l’obediència eren encoratjats en el comportament dels frares. Es deia que els templers no faltaven mai a les pregàries i eren constants en la seva devoció.
L’hàbit i els emblemes
L’hàbit dels templers seguia el vot de pobresa que feien en entrar a l’orde. No es podien portar teles cares ni adorns extravagants. Les robes eren grisoses, marrons o negres. La capa blanca distingia els cavallers dels sergents, que la portaven negra. Els emblemes principals eren la creu vermella i l’estendard balçà, blanc i negre. El segell de l’orde representava dos frares en un sol cavall, com a símbol de solidaritat, i la cúpula del Sant Sepulcre en l’altra cara, com a recordatori de la seva missió.
L’armament i l’equip
Per tal de regular la pobresa dels germans, la Regla del Temple estatuïa quines i quantes havien de ser les armes personals de cada home. La protecció comuna del cos eren les malles de ferro, i les armes les típiques de la cavalleria i infanteria medievals. Els templers desdenyaven les decoracions ostentoses de l’equip, així com els estreps decorats i els esperons platejats o daurats. Ara bé, acceptaven les donacions d’utensilis rics, encara que no els embellien, per així provocar-ne el desgast i ocultar-ne d’aquesta manera el caràcter luxós.
La defensa dels Sants Llocs
Els templers eren una de les poques tropes permanents amb què els sobirans d’Ultramar podien comptar. Eren combatents obstinats, disciplinats i professionals. En trobar-se en estat de guerra permanent, les seves pèrdues sempre van ser molt nombroses. Contínuament hi havia xocs i escaramusses amb els sarraïns i la seva esperança de vida no era gaire alta. Si queien presoners, els esperava el martiri i la mort, ja que només els comandants eren rescatats a canvi de diners.
El Temple a la Corona d’Aragó (Catalunya + Aragó)
El 1130 els templers van enviar un frare a la península Ibèrica perquè els fes publicitat. Aviat obtingueren el suport dels dinastes catalans i aragonesos, que els volien implicar en la guerra contra els sarraïns. Pocs anys després, el Temple governava grans districtes a les terres conquerides als andalusins. Però l’orde mai no va veure les terres ibèriques com un camp de batalla, la major part d’aquests guanys territorials la van rebre per donació pietosa o per negociació política.
Si Terra Santa era el seu terreny de lluita, les seves possessions europees eren la granja que l’alimentava. Com a senyors feudals, els templers adoptaren les bases econòmiques de la seva època i fomentaren la repoblació i els drets locals. A més a més, a les ciutats apostaren per l’economia monetària. Per guanyar-ne el favor polític, es convertiren en eficaços col·laboradors dels reis d’Aragó.
L’establiment del Temple a Catalunya i Aragó
El primer èxit dels templers a casa nostra va arribar quan el comte Ramon Berenguer III es va fer frare en el seu llit de mort i els va atorgar el castell de Granyena (1131).
Aviat reberen més donacions i molts catalans entraren a l’orde.
A Aragó, Alfons el Bataller va fer donació del seu regne d'Aragó al Temple, a l’Hospital i al Sant Sepulcre de Jerusalem.
Els aragonesos s’hi van oposar i van lliurar el regne a Ramon Berenguer IV. A canvi de renunciar a Aragó, els templers rebrien la cinquena part de les terres que serien conquerides als andalusins (1143).
L’organització territorial: les comandes
Els establiments templers al nostre país eren de natura molt diferent: a la Catalunya Vella dominaren les comandes granja o bé les cases urbanes. A la Catalunya Nova, els templers pogueren disposar de grans dominis territorials i de castells. Cada comanda tenia uns espais residencials, d’altres per a l’emmagatzematge i l’estabulació i, finalment, una església o capella. Els temples de l’orde solien tenir fama d’estar ben guarnits i decorats i en alguns casos foren objecte de la devoció de la gent dels voltants.
Comandes catalanes de l'orde del Temple
1. La Catalunya nova
1.1 Les comandes de l'Ebre
1.1.1 L'organització del districte de Ribera
1.1.2 La comanda de Tortosa (el Baix Ebre)
1.1.3 La sotscomanda de Prat (el Baix Ebre)
1.1.4 La comanda de Miravet (la Ribera d'Ebre)
1.1.5 La sotscomanda de Gandesa (la Terra Alta)
1.1.6 La sotscomanda d'Algars (la Terra Alta)
1.1.7 La sotscomanda de Nonasp (la Terra Alta)
1.1.8 La comanda d'Horta (la Terra Alta)
1.1.9 La comanda d'Ascó (la Ribera d'Ebre)
1.1.10 La sotscomanda de Riba-roja (la Ribera d'Ebre)
1.1.11 Patrimoni arquitectònic templer de l'Ebre
2.2 Les comandes del Segre
2.2.1 La comanda de Gardeny (el Segrià)
2.2.2 La comanda de Corbins (el Segrià)
2.2.3 La comanda de Barbens (el Pla d'Urgell)
2.2.4 La comanda de Torres de Segre-Gebut (el Segrià)
2.2.5 Patrimoni arquitectònic templer del Segre
2.3 Les comandes de la Primera Marca
2.3.1 La comanda de Granyena (la Segarra)
2.3.2 La comanda de Barberà (la Conca de Barberà)
2.3.3 La sotscomanda de l'Espluga de Francolí (la Conca de Barberà)
2.3.4 La sotscomanda de Vallfogona (la Conca de Barberà)
2.3.5 La sotscomanda de la Masó del Rourell (l'Alt Camp)
2.3.6 La comanda de Selma (l'Alt Camp)
2.3.7 Patrimoni arquitectònic templer de la primera Marca
3. La Catalunya Vella
3.1 Les comandes del sud dels Pirineus
3.1.1 La comanda de Castelló d'Empúries (l'Alt Empordà)
3.1.2 La comanda d'Aiguaviva (el Gironès)
3.1.3 La comanda de Puig-reig (el Berguedà)
3.1.4 La Comanda de Palau Solità - Barcelona (el Vallès i el Barcelonès)
3.1.4.1 La casa del Vallès
3.1.4.2 La casa de Barcelona
3.1.5 La comanda de la Joncosa (l'Alt Penedès)
3.1.6 Patrimoni arquitectònic templer de les cases del sud dels Pirineus
3.2 Les comandes del nord dels Pirineus
3.2.1 La comanda del Masdéu (Rosselló)
3.2.2 La sotscomanda de Perpinyà (Rosselló)
3.2.3 La sotscomanda del mas de la Garriga (Rosselló)
3.2.4 La sotscomanda d'Orla (Rosselló)
3.2.5 La sotscomanda de Palau del Vidre (Rosselló)
3.2.6 La sotscomanda de Sant Hipòlit de la Salanca (Rosselló)
3.2.7 Les sotscomandes de Corbós, Centernac i Prunyanes (Fenolleda)
3.2.8 Patrimoni arquitectònic templer del nord dels Pirineus
Activitats dels templers catalans
La principal activitat templera va ser l’explotació dels béns que havien obtingut al llarg dels anys: les terres de cultiu, la ramaderia, els drets i monopolis senyorials i l’exercici de la justícia. A les ciutats, prestaven diners, acceptaven dipòsits de moneda i objectes i preparaven les travessies cap a Terra Santa. Aquestes es feien cada estiu, en un vaixell atapeït de frares, cavalls, armes i diners. Els templers també van exercir com a oficials i comptables dels reis d’Aragó i dels de Mallorca.
La caiguda de Sant Joan d’Acre
Sant Joan d’Acre va caure després d’un sagnant setge en què molts templers van morir a mans del soldà mameluc del Caire al-Àixraf Khalil. A la caiguda de la ciutat, seguí la fugida cap a Xipre de les guarnicions que encara resistien en altres punts forts de la costa: Tir, Sidó, Beirut, Tortosa de Síria i Athlit. Davant de Tortosa, els templers encara tingueren una guarnició a l’illa de Rwad. Però el 1302 l’abandonaren a causa de la dificultat de mantenir-s’hi. El mestre del Temple anà a residir a França, ben a la vora del rei.
La fi del Temple
El 1291, el que quedava del regne de Jerusalem va ser destruït pels mamelucs. Aquest fet posà en dubte la utilitat dels ordes militars. Els crítics deien que Déu no els concedia victòries a causa del seu capteniment erroni. Corrien molts rumors i xafarderies sobre els templers, que els acusaven de ser garrepes, heretges i sodomites. El seu pes polític i la seva riquesa els feien impopulars.
Aquest desprestigi va ser aprofitat pel rei Felip IV de França per ordir una conspiració contra els templers del seu regne. Va reunir «proves» d’heretgia i els va arrestar en nom de l’inquisidor. D’aquesta manera, pretenia reforçar la seva imatge de rei defensor de la fe i eliminar els deutes que tenia amb l’orde. La resta de sobirans europeus seguiren l’exemple francès i, amb el suport papal, el Temple va ser suprimit el 1312.
El darrer mestre, Jacques de Molay, va ser cremat viu dos anys més tard.
El desprestigi i l’arrest
El mestre del Temple esperava mobilitzar una gran croada que reconquerís Terra Santa, però això era una fantasia. L’opinió més comuna, suportada per intel·lectuals de la talla de Ramon Llull, era que els ordes militars havien de ser unificats en un de sol. Però, mentrestant, en un únic dia d’octubre del 1307, el rei de França va fer arrestar tots els templers i els va obligar amb coaccions i tortures a confessar tota mena de delictes: des de l’adoració d’ídols fins a la negació de Crist o escopir sobre la creu.
El procés dels templers catalans i aragonesos
Jaume II d’Aragó decidí imitar el seu parent francès. Però els templers ja estaven advertits, així que molts es van tancar en castells. Calgueren mesos per obtenir-ne la capitulació. Els interrogatoris no aportaren res de concloent. Finalment, el papa autoritzà l’ús de la tortura, però les confessions de culpabilitat foren poques i el concili de Tarragona del 1312 va decretar la innocència dels templers catalans. Mentrestant, però, el Temple ja havia estat suprimit a escala mundial per una butlla papal.
El patrimoni dels templers
El papa volia que tot el patrimoni immobiliari del Temple anés a parar a l’orde de l’Hospital. Tanmateix, Jaume II no veia amb bons ulls la creació d’un gran espai senyorial en mans hospitaleres.
Per això va pactar la creació d’un nou orde militar, el de Montesa, en terres valencianes, que absorbiria el patrimoni templer i hospitaler d’aquell regne. L’Hospital només conservaria una comanda a la ciutat de València. El 1317, el patrimoni templer de Catalunya era traspassat als hospitalers.
La llegenda
A mitjan segle XIV, el record dels templers es va anar apaivagant a mesura que morien els últims frares. Només uns pocs cronistes continuaren recordant-se de la seva dissort. Calgué esperar la Il·lustració perquè la figura del templer ressorgís en l’imaginari col·lectiu, si bé ho féu de manera esbiaixada. Durant el segle XVIII els francmaçons buscaren identificar el seu grup amb una societat perseguida i dipositària de secrets, i per això es declararen hereus dels templers. Se’ls va atribuir tota mena de gestes, com ara que van ser els instigadors de la Revolució francesa. Els templers també aparegueren en la literatura romàntica com a personatges cruels i decadents.
Ja al segle XIX començaren a sorgir erudits preocupats pel relat real de l’orde. La consulta dels arxius va ser clau per comprendre’n el paper històric veritable i això va permetre el redreçament de la història templera.
Les fal·làcies templeres
El ràpid creixement i la sospitosa i cruel abolició de l'orde han donat lloc a tota mena d'especulacions sobre el veritable objectiu; encara que la gran majoria no tenen cap base probatòria, cal ser molt curós en la interpretació de la veritable naturalesa i funció (cabdal a Occident) de l'Orde del Temple, doncs, sovint, quan es tracta d'esoterisme i iniciació la història ha de ser interpretada en clau simbòlica.
- La suposada possessió del Sant Greal. L'origen del mite és el fet que Wolfram von Eschenbach, autor alemany del segle xiii, els faci custodis del greal (sigui aquest el que sigui: copa de Josep d'Arimatea, calze del Sant Sopar o maragda del front de Llucifer) en el seu Parzival.
- La suposada custòdia de l'Arca de l'Aliança. Ho abonaria el fet que sota la caserna principal de l'orde a Jerusalem és on va estar enterrada pels reis d'Israel a fi de protegir-la de les invasions dels assiris. Modernament s'ha volgut relacionar les esglésies etíops de Lalibela amb els monjos templers que cercaven nous amagatalls per a l'arca.
- La possessió de la pedra filosofal, que els permetria obtenir l'or de l'alquímia. Ha difós aquesta idea l'autor francès de pseudònim Fulcanelli, en les obres El misteri de les catedrals i Les morades filosofals. Aquest or explicaria les fabuloses riqueses que se'ls atribuïen (que, tenint en compte que actuaven com a banquers, no els pertanyien, sinó que tan sols les custodiaven).
- La suposada introducció de l'art gòtic a Europa. No hi ha cap base per suposar-ho, i més si tenim en compte que les construccions templeres no deixen entreveure cap innovació tecnològica.
- La seva suposada fugida cap a Amèrica amb grans tresors. Dona peu a la llegenda del parador desconegut de la flota templera, especialment la del port de La Rochelle, després de la destrucció de l'orde.
- La pervivència de l'orde en unes o altres de les societats secretes modernes. La raó d'aquesta creença és el fet que alguns ordes maçònics tenen com a graus denominacions que fan referència al Temple. Les societats secretes han reclamat aquests antecedents per dotar-se del prestigi d'una tradició que també volen remuntar fins a l'antic Egipte, sense cap base real.
- Coneixements sobre secrets comprometedors de l'Església Catòlica que els feien perillosos (llinatge de Jesús, superioritat de Joan Evangelista sobre Crist...). No hi ha cap prova, excepte la seva especial devoció per Maria Magdalena i per sant Joan Evangelista.
- Intent d'implantar una sinarquia (govern mundial) respectuosa de les idees de totes les religions. Cap base, tret de la política dels templers a partir del regnat de Bàybars I, inclinada a treves i pactes, per evitar les ofensives cada vegada més poderoses dels soldans.
La banca
Un dels aspectes en què l'orde destacà de manera extremadament ràpida i d'èxit fou a l'hora de forjar tot un sistema socioeconòmic sense precedents a la història. La dura tasca de dur a terme un front a ultramar els feu proveir-se d'una increïble flota, una xarxa de comerç fix i establert, més un bon nombre de possessions a Europa per mantenir en peus un flux de diners constant que permetés subsistir l'exèrcit defensor de Terra Santa.
A l'hora de donar donacions, la gent ho feia de bon grat; uns, per guanyar-se el cel, d'altres per quedar bé amb l'orde. D'aquesta manera, l'orde rebia possessions, béns immobles, parcel·les, terres, títols, drets, percentatges en béns, i àdhuc pobles i viles senceres amb llurs corresponents drets i aranzels. Molts nobles europeus confiaren en ells com a guardians de llurs riqueses i fins i tot molts templers foren emprats com a tresorers reials. Fou el cas del regne francès, que disposà de tresorers de la Maison du Temple a París, que tenien l'obligació de personar-se en les reunions de palau en què es debatés l'ús del tresor.
Per mantenir un flux constant de diners, l'orde havia de tenir garanties que el capital no fos usurpat o robat en els seus desplaçaments. Amb aquesta finalitat, establí a França una xarxa de comandes, repartides pràcticament per tota la geografia francesa i que no estaven separades més d'un dia de viatge les unes de les altres. Així s'asseguraven que els comerciants dormien sempre a recer i garantien sempre la seguretat dels camins.
No només saberen crear-se tot un sistema de mercat, sinó que esdevingueren els primers banquers des de la caiguda de Roma. Ho feren sabent de la manca de moneda a la vella Europa i oferint en els seus tractes interessos molt menys usuraris que els oferts pels mercaders jueus. Així dons, crearen llibres de comptes, la comptabilitat moderna, els pagarés i fins i tot la primera lletra de canvi. En aquesta època pesava molt la idea de transportar diners en metàl·lic pels camins, i l'orde disposà de documents acreditatius per poder recollir una quantitat anteriorment lliurada a qualsevol d'altra comanda de l'orde. Només calia la signatura, o en el seu cas, el segell.
Els temps immediats
Encara en temps medievals, alguns autors, que consideraven els templers homes íntegres que van patir la pitjor de les injustícies, van deixar constància de les seves vicissituds. Els llocs que senyorejaren foren testimoni permanent de llur presència. Moltes van ser les ciutats i viles que conservaren les paraules Temple o Templers a la seva toponímia. En la literatura, els templers van estar envoltats d'una aureola llegendària en obres com el Tirant lo Blanc o el Parzival, però van perdre tota traça de verisme històric.
Els temps moderns
Els temps moderns van viure la creació de la pseudo-història templera, afavorida per tota mena d’autors esotèrics. L’interès que van despertar els templers també va fer que els historiadors investiguessin què hi havia en realitat darrere d’aquelles invencions. Malgrat que l’arxiu central de l’orde s’havia perdut durant la invasió turca de Xipre (1571), els arxius de moltes províncies templeres es conservaven encara a Europa, la qual cosa va permetre el naixement reeixit dels estudis templers.
Tertúlies
Afegeix un nou comentari