Sant Pere, un itinerari pel primer barri fabril.

     La ciutat manufacturera neix dins les muralles de Barcelona, inicialment entorn del barri de Sant Pere. En els seus carrers estrets s’ubiquen les primeres fàbriques i tallers d’indianes i pintats, que conformen el primer barri fabril de la ciutat. La proximitat al Portal Nou, al Rec Comtal i als terrenys de Sant Martí, on s’instal·len els primers prats d’indianes, juntament amb la presència de la major part dels artesans tèxtils de la ciutat, expliquen que els primers empresaris optessin per instal·lar aquí les seves fàbriques.

     En aquest itinerari pel barri de Sant Pere, farem un recorregut per les estructures industrials que encara poden identificar-se en aquest sector de la ciutat i que no coincideixen necessàriament amb les més significatives per volum de negoci. Segons el llenguatge comú de l’època les anomenarem casa-fàbrica. La formulació d’aquest model de transició de la manufactura a la indústria va ser fruit d’una permanència cultural d’origen antic que cal situar en el context creat per la conservació d’actituds, tradicions i formes de producció gremials, i per les característiques específiques de la formació de la indústria de Barcelona. És a dir, les tres raons bàsiques que estaven en el substrat de la cultura menestral barcelonina: el control personal del negoci, la preservació del «secret» de fabricació i l’economia de medis.

     Però a més d’aquestes permanències, l’aparició de la fàbrica determinà una sèrie de canvis i transformacions en la ciutat medieval en diferents àmbits:

1. Morfològic: La implantació de la fàbrica com a objecte innovador dins la morfologia urbana de la ciutat va representar un trencament de l’estructura parcel·lària basada en la tradicional casa gremial unifamiliar. Les noves fàbriques, que necessitaren una amplitud superior a 60 o 80 pams, estaven preparades per a una política de compres de diverses designes, o suma de parcel·les, que significaren, al final del procés, una eclosió interna del teixit urbà.

2. Tipològic: La casa-fàbrica era una tipologia arquitectònica de transició que combinava l’habitatge (la casa) i la indústria (la quadra) en un mateix espai:" la cour carrée", el pati quadrat al voltant del qual s’organitzaven les estances i que era el símbol paternalista de la unitat de la tasca imposada a tots aquells que participaven del treball. El patró era, abans de tot, el mestre de la fàbrica i el dipositari dels secrets de fabricació.

3. Economicotecnològic: La progressiva escassetat de sòl, la millora de les tècniques constructives i, sobretot, la mecanització, amb l’aplicació d’una força motriu superior a la humana, primer amb motors vogi de cavalleries i després amb la incorporació de la màquina de vapor, seran determinants en la formulació de la tipologia de la casa-fàbrica, configurada per a una organització productiva de sentit vertical. El programa, que havia de ser aportat necessàriament pel fabricant, implicava la consideració del «sistema de fàbrica», adaptat a allò a què Campomanes es referia com la logística «de la bondad de las máquinas».

4. Arquitectònic: El naixement de la fàbrica implicà l’aparició de les formes de treball col·lectiu i també donà forma a l’habitatge col·lectiu, és a dir, a la casa de veïns típica de Barcelona. Aquestes funcions diverses de la ciutat van ser unificades per un mateix patró formal i estilístic: el neoclassicisme, estil arquitectònic de la Il·lustració que fou adoptat per les noves classes burgeses. Durant cent anys, per mitjà de les reials acadèmies de belles arts, es formulà un projecte de ciutat neoclàssica aplicat tant als edificis com a l’espai urbà i definit per uns patrons arquitectònics unitaris i indiferents als programes funcionals diversos.

     L’itinerari del barri de Sant Pere començarà per una de les primeres fàbriques d’indianes documentada a l’interior de la ciutat emmurallada, la fàbrica Canet. El recorregut per aquest sector de la ciutat, bressol de la primera indústria moderna de Barcelona, es caracteritza per la presència del teixit urbà medieval, la petita parcel·la de la casa artesana, però també per la de les antigues companyies de comerç de Barcelona dels segles xvii i xviii. L’activitat d’aquestes últimes va ser l’origen de les fàbriques d’indianes.

1.-Casa-fàbrica Canet, 1758

Fàbrica d'indianes

Ubicació: Carrer del Portal Nou 27-29, Carrer d'en Cortines, 6 i Volta dels Jueus, 4-6

Màquines: 63 talers (1968), 63 talers (1754), 40 talers (1783)

Operaris: 190 a 120 operaris

Jaume Canet i Ferrussola (1740-1795), fabricant i comerciant, era fill d’un dels pioners de la manufactura d’indianes de Barcelona, Bonaventura Canet (? - Barcelona 1747), que s’havia casat amb Magdalena Ferrussola i que el 1738 havia estat un dels socis fundadors de la fàbrica d’indianes Canals i Canet, integrada amb la companyia Antoni Serra i Cia. i formada per quatre socis: Esteve Canals, que actuà d’administrador de la fàbrica Canals i que guardava la caixa; Bonaventura Canet, corredor de canvis i gendre de Jaume Ferrussola, que representava els interessos dels filats maltesos a la ciutat, i Antoni Serra, que exercí el càrrec de director de producció, és a dir, de fabricant.

  Esteve Canals va morir el 19 d’octubre del 1755, i l’any següent es féu l’habitual inventari dels seus béns, el qual permet verificar la importància i el volum de la fàbrica.

     En aquella època, la fàbrica Canals era la indústria més gran de la ciutat, tenia privilegis reials de fabricació i es trobava en una situació d’expansió i de prosperitat. La fàbrica, la casa, dues botigues més i el prat d’indianes de Sant Martí de Provençals passaren a mans de les dues vídues dels fundadors: Mariàngela Martí, vídua de Canals des del 1755, i Maria Magdalena Ferrussola, vídua de Bonaventura Canet des del 1747. Aviat, però, sorgí un conflicte per la possessió de la caixa entre les dues propietàries, que finalment decidiren separar-se.

El document de partició dels béns de la societat Canals-Canet no es féu efectiu fins al mes de setembre del 1759. Aquests conflictes també tenien a veure amb la taxació del valor d’alguns terrenys de la companyia, que calgué que fos feta per terceres persones, davant la discrepància de les valoracions per les parts interessades. A la fi es va fer la partició de manera que tots els béns immobles quedaren en poder de la família Canals. Els Canet, M. Magdalena Ferrussola i el seu fill Jaume Canet i Ferrussola, de 19 anys, rebrien la seva part en efectes, part de l’utillatge i diner en metàl·lic, però cap dels 101 telers instal·lats en la fàbrica Canals.

      Jaume Canet i Ferrussola, sense esperar a la resolució del conflicte, ja havia començat a treballar pel seu compte obrint una fàbrica el 1758, segons Thomson, en el mateix carrer del Portal Nou. Efectivament, l’11 de setembre del 1758 Magdalena Canet i el seu fill Jaume Canet i Ferrussola compraven a Magdalena Grosset, pel preu de 6.400 lliures catalanes, la casa del carrer del Portal Nou, número 29 (actual), que disposava de terrenys que s’estenien fins al número 6 (actual) del carrer d’en Cortines i Volta dels Jueus, formats des de la seva adquisició per cinc designes o propietats agregades.

     Es tractava d’una implantació industrial mitjana, si la comparem amb l’extensió de la fàbrica Canals, que ocupava deu designes agregades, però suficient per instal·lar-hi una fàbrica prou important. Jaume Canet, amb els coneixements heretats i part dels utillatges i béns repartits de la fàbrica Canals, partia d’unes dimensions suficients, on l’agregació parcel·lària ja havia estat realitzada prèviament pels propietaris anteriors i on, per tant, les inversions havien de dedicar-se només a l’adquisició del prat, la construcció dels edificis i la compra dels telers. Aquestes parcel·les, com veurem més endavant, han estat identificades a partir del registre de la propietat.

      El mateix any de fundar la fàbrica, el 1758, Jaume Canet començava a reformar algunes de les cases existents per construir-hi la seva fàbrica. Deu anys després, el 1768, la fàbrica Jayme Canet ja disposava de 63 telers corrents o instal·lats en la fàbrica del Portal Nou,10  punt en què se situarà la màxima ocupació. El 1772 els telers corrents es reduïren a 54 unitats, i el 1783 estaven en funcionament uns 40 telers, una xifra que d’altra banda era una de les més altes del conjunt de les fàbriques de Barcelona.

     Si bé no s’ha pogut localitzar cap acta de constitució d’una nova companyia, algunes dades assenyalen que Jaume Canet treballava en col·laboració amb l’important majorista Anglí i Sabater, una companyia de comerç que tenia vincles molt estrets amb Cadis i que s’havia dedicat fins aleshores a la comercialització de la producció de la fàbrica Canals-Canet. Jaume Canet de seguida se situà, doncs, entre les fàbriques més grans de Barcelona. Aquesta activitat portà la necessitat de renovar les seves instal·lacions, cosa que ja s’havia començat a fer l’any 1782. Jaume Canet estava interessat en la Reial Companyia de Filats de Cotó, en la Junta de Directors de la qual va ocupar alguns càrrecs el 1784, moment crucial en què s’estava substituint la filatura de llana per la de cotó.

     Canet disposava també de diverses propietats en el barri de la Ribera, principalment la que devia ser la casa matriu familiar del carrer Gignàs i del carrer Jupí,16 on el 1786 efectuà importants reformes. El mes de novembre del 1790 sol·licitava a Obreria una llicència per enderrocar l’antic edifici del Portal Nou i tornar a construir-lo amb una façana de cinc plantes i 91 pams d’alçada. L’edifici era d’una tipologia aparentment residencial, però amb una amplada de parcel·la suficient (53 pams) per albergar darrere seu una espècie de casa-fàbrica. La posició de l’escala en el front de façana i l’accés lateral al pati central de les quadres de treball permeten identificar el projecte de l’edifici avui existent en el número 29 del carrer del Portal Nou. Aquesta mateixa llicència del 1790 preveia també la instal·lació d’una botiga a la planta baixa, i incloïa la sol·licitud de penjar un rètol amb el text: «Tienda de modas de Geronimo Lalande segun el mejor gusto», disseny que amb una petita llegenda lloava el gaudi en la varietat natural dels productes. Amb la mort primerenca de Jaume Canet i Ferrussola l’any 1795, la fàbrica va ser heretada pel menor Manel Canet i Esteva, però dirigida durant un període de temps per la seva mare, Escolàstica Esteva (o Steva). El 1796 Escolàstica Esteva ja gestionava les reformes a la casa-fàbrica del carrer de la Volta del Jueus, i el 1802 gestionava també el patrimoni familiar del carrer de Dufort i de Gignàs. La fàbrica d’indianes de Jaume Canet no va poder superar la guerra del Francès, i, segons Thomson, Canet va ser una de les empreses de la secció reglamentada que es van retirar entre el 1808 i el 1818. Un cop acaba la guerra, el 1827, Manel Canet Esteva devia llogar les instal·lacions del Portal Nou. També va fer reformar la casa del carrer de Dufort i el 1829 tornà a reformar-la en els fronts del carrer de Dufort i del carrer de Jupí, sempre sota la direcció del mestre de cases Anton Benesach, que treballà habitualment per a aquesta família. Gràcies a aquestes llicències disposem d’una descripció de la casa matriu dels Canet en els carrers de Jupí i de Dufort: un edifici d’origen medieval, amb una amplada de 60 pams, que era assimilable a un antic casal comercial. El 1834 Manel Canet feia col·locar balcons a la façana del carrer de Dufort, cantonada amb Gignàs, en una nova reforma que fou realitzada sota la direcció del mestre d’obres Esteve Bosch i Gironella i que transformà totalment la façana donant-li un aspecte neoclassicista. Aquesta política d’inversions en la millora del patrimoni es repetirà els anys 1838 i 1840. Els Canet disposaven també de propietats agrícoles en el municipi de Sarrià, l’Heretat del Mas Canet, amb relacions de veïnatge amb Can Canals. És ben probable que, d’altra banda, aquestes propietats fossin les corresponents a la urbanització i promoció emfitèutica dels habitatges del carrer Canet de Sarrià, realitzada per Josep Bosch i Canet a partir del 1840, i aquests elements arquitectònics actualment estan inclosos en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona. Durant aquest període Manel Canet llogà l’espai industrial, com ho demostraria la presència, l’any 1842, en el Portal Nou, número 46 (antic), de la fàbrica d’estampats i pintats Fullós, Casas i Cia. El fabricant Esteva Frullós (o Fullós) i Bosch, després d’haver estat usuari de la fàbrica des de feia uns quants anys, el 1855 va comprar a Manel Canet el conjunt dels edificis de l’antiga casa-fàbrica d’indianes per un preu total de 10.000 duros. Aquests edificis venuts per Canet estaven formats per sis designes diferents corresponents a sis antigues entitats parcel·làries, és a dir, una més de les comprades el 1758, que devia correspondre a l’adquisició de la casa número 27 del Portal Nou, la qual completaria la descripció de la «casa con seis puertas» a què es refereixen els documents de la venda. La posició dels edificis es trobava en els mateixos carrers, organitzant les «cuadras y patio» d’acord amb una tipologia de casa-fàbrica. Esteva Frullós devia estar a la fi de la seva activitat, ja que la fàbrica no figurà a les Estadísticas del 1850 i, després de comprar la fàbrica Canet, Frullós la va revendre al cap de només tres anys. El 23 d’abril de 1858 el galoner Francesc Xavier Santonja i Bruguera36 comprà a Esteva Frullós la fàbrica Canet per tal d’establir-hi una f àbrica de cintes. Segons Mercè Tatjer, els Santonja, procedents del poble d’Oristà (Lluçanès), s’havien instal·lat a Barcelona durant la dècada del 1760, en un obrador del carrer Ripoll, i després en el del carrer de Tapineria, actuant com a galoners, cintaires de seda i perxers. L’any 1847 s’instal·laren al carrer de l’Argenteria, números 28-30 (antics), i un del germans Santonja, Xavier Francesc, fou qui comprà la fàbrica Canet amb l’objectiu de transformar l’antiga fàbrica d’indianes en una fàbrica de cintes de cotó i seda. En aquell moment, els edificis comprats pels Santonja es componien de les cases del carrer del Portal Nou, amb cinc plantes d’alçada, i les «quadres», situades en els carrers d’en Cortines i Volta del Jueus, amb només dues plantes d’alçada; aquesta era una tipologia del Setcents que havia estat utilitzada habitualment. Els Santonja foren els responsables de la substitució i ampliació d’aquests edificis amb una fàbrica en altura, de cinc plantes d’alçada, aixecada el 1875 segons un projecte del mestre d’obres Calixte Freixa, que li va conferir la fesomia que avui encara pot observar-se al carrer d’en Cortines. La fàbrica Canet-Frullós-Santonja ha estat identificada en els carrers del Portal Nou, números 27-29, d’en Cortines, número 6, i Volta dels Jueus, números 4-6, a partir de les dades aportades per la investigació del registre de la propietat. Aquests edificis, que havien format part d’una única propietat i que encara existeixen avui, donaven forma a una tipologia freqüentment utilitzada durant els segles xviii i xix, la de la casa-fàbrica, en el llenguatge administratiu, tal com pot apreciar-se en el plànol que reprodueix els quarterons Garriga i Roca del 1858. La casa del Portal Nou, número 29, amb 11 metres d’amplada i cinc plantes d’alçada, és un edifici de traçat setcentista, amb moltes intervencions i algunes reformes posteriors. Com s’ha vist, va ser edificat l’any 1790 a partir d’una llicència d’obreria presentada per Jaume Canet i Ferrussola però d’autor desconegut. La seva composició de façana està organitzada en quatre eixos verticals d’obertures, similars a les del dibuix de 1790, encara que més ben proporcionades. Els quatre eixos verticals estan a distàncies diferents a causa de la presència de la porta de l’escala d’accés als pisos superiors i d’una fornícula religiosa tapada en el lloc d’una finestra, probablement corresponent a la típica advocació religiosa relacionada amb la fundació de les fàbriques d’indianes. Els edificis dels carrers posteriors de l’antiga finca estan formats per les quadres de treball, un conjunt de tres edificis organitzats al voltant d’un pati de maniobra. La façana del carrer d’en Cortines, de 23 metres de longitud i cinc plantes d’alçada, correspon a l’edifici aixecat pels Santonja el 1875, d’estil eclèctic, segurament reutilitzant velles estructures que poden observar-se encara en diverses restes dels baixos, probablement corresponents a l’antiga fàbrica Canet. El 1875, les plantes baixes van ser llogades a l’empresa Naipes Comas i a la Ganiveteria de Josep Massons, mentre que la fàbrica de cintes Santonja continuà existint i mantingué els seus telers de cinteria en producció fins a la dècada del 1950, a la part alta de l’edifici del carrer d’en Cortines i de la casa del Carrer del Portal Nou, número 29. Aquests edificis de la fàbrica Santonja del 1875 van ser reformats per l’arquitecte J. Casadó Tisans el 1899 i han estat rehabilitats recentment pels seus propietaris actuals, que els han transformat en apartaments i lofts durant els anys 1996-1998 i segons un projecte de l’arquitecte Pere Cortacans. Contràriament, la casa Canet del Portal Nou del 1790, que en un moment no identificat fou segregada de la propietat, no ha estat objecte de cap millora ni reforma. Cal assenyalar que cap d’aquests edificis no està inclòs en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona ni gaudeix de cap grau de protecció a banda del que defineix el Pla General Metropolità.

2.-Casa-fàbrica Sala-Nadal, 1750

Fàbrica d'indianes." Fàbrica Xica"

Ubicació: Carrer del Rec Comtal, 18 i Carrer d'en Cortines, 25-27

Màquines: 40 telers (1754), 18a 40 telers (1768), 25 telers (1772), 20 telers (1783), 12 telers (1788)

Operaris: 60 a 120

Josep Sala i Vivé (o Vives, ? - Barcelona, 1781),1 era un «vidrier de llum» de professió i afiliació gremial. Va ser un dels membres més rics del gremi i va invertir també en altres i diversos negocis. Interessat per la novetat de les indianes i la seva alta rendibilitat i privilegis, formà part de la primera fàbrica d’indianes documentada, la de Jacint Esteve, amb contractes notarials de 1736. 

Sala i Aranyó eren els principals socis capitalistes. Sala, a més, havia de fer el paper de director i administrar l’empresa: «Comprar lo cotó, entregarlo als teixidors, entregarse de aquells de las pessas teixidas, cuydant de venderlas després de pintadas, cuydant així mateix de portar los gastos [que] se faran en comprar las drogas, pagar los treballadors y demés [que] se oferiran».

Per les dificultats ja conegudes, la companyia només durà un any i el 1737 es va dissoldre. Després d’aquesta primera experiència,  Josep Sala formà part també de la companyia de la fàbrica Glòria. Bernat Glòria i Bosch constituí una societat d’indianes, registrada el 1739 i amb la participació de Pere Gesceli, Joan Pau Gispert, Josep Sala, Jeroni Aranyó i Sebastià Vidal. Va fundar així una de les primeres fàbriques d’aquesta mena destinada a teixir i pintar, que no incloïa encara la filatura del cotó. Sala disposava d’una aportació de tres parts i mitja del capital. Glòria feia de director mentre que Sala i Aranyó organitzaven els processos de teixir. Josep Sala va ser seleccionat, junt amb Jeroni Glòria, per aprendre dels coneixements d’un estampador d’Hamburg i guardar-ne els secrets.6 Josep Sala va vendre les accions de la fàbrica Glòria a Joan Coromines l’agost del 1744. Aquest capital li era necessari per invertir-lo en una altra fàbrica, que havien fundat, el mes de maig del 1744, Jaume Brunés i Miquel Formentí. El mes de gener del 1745, l’empresa Glòria va ser absorbida per una societat protocol·lària formada per French, Sala, Brunés i Formentí, en la qual Sala va invertir 8.000 lliures catalanes. Aquest fet implicà una querella, que acabà amb el retorn de l’import de les accions i la desvinculació de la companyia Glòria. El 1749, Sala es desvinculà també de la companyia French i en va liquidar el capital, invertit per mitjà d’indianes i la maquinària de teixir que s’havia utilitzat en la fundació de l’empresa. L’objectiu era la creació de la seva pròpia companyia, de la qual es té com a primera referència documental el fet que el 1750 figurés entre les vuit principals empreses d’indianes. Segons Thomson, el 1754 Sala disposava ja de 40 telers instal·lats, i l’any següent cobria el mercat colonial per la via del port de Cadis. Cap al 1768, la companyia Josep Sala i Vivé havia reduït el nombre de telers a 18 unitats corrents, però aquell mateix any passà a tenir 40 telers en funcionament. És aquesta dada la que fa pensar en una nova fundació de l’empresa, entre el 1768 i el 1770, com a fàbrica reglamentada. L’any 1772, la fàbrica Sala havia reduït novament el nombre de telers en funcionament a només 18 unitats, però a final d’any ja tenien 25 unitats corrents. Aquestes fluctuacions es repetiren el 1783, amb 20 telers en funcionament. Els telers s’havien reduït a 12 unitats el 1788, any en què va començar el declivi definitiu d’una empresa que havia funcionat durant 38 anys. Segons Ramon Grau, la fàbrica Sala estava situada al carrer del Portal Nou, però ens consta per altres fonts documentals que també estava ubicada entre el carrer d’en Cortines i el carrer del Rec Comtal, i situada «en front del portal Nou». Aquesta localització de la fàbrica de la companyia de Josep Sala al carrer d’en Cortines es veu confirmada per la llicència d’Obreria presentada l’any 1783 pel propietari per connectar una claveguera de la fàbrica al carrer d’en Cortines, davant del Portal Nou. L’any 1782, la companyia de Sala disposava d’importants instal·lacions i propietats. Cal esmentar la casa-fàbrica del carrer de la Triajuhiga o d’en Cortines, davant del Portal Nou, anomenada "Fàbrica Xica"; la casa matriu paterna al carrer de la Vidreria; diverses cases i horts situats en el Pla de Barcelona; el prat d’indianes situat en el terme de Sant Adrià de Besòs, i finalment una casa-fàbrica de refinar aram situada en la parròquia de Castellar. L’1 d’octubre del 1781, Josep Sala i Vivé havia mort i havia atorgat el testament al seu hereu, anomenat, com ell, Josep Sala,  que rebé un patrimoni industrial carregat de deutes i creditors. El 19 d’octubre de 1782, per tal de no fer fallida, l’hereu Sala va signar un conveni amb el conjunt dels creditors —comerciants, adroguers, subministradors maltesos, fabricants i prestadors—, pel qual hipotecava els béns per un deute que pujava a la important quantitat de 26.800 lliures catalanes. El 19 de setembre de 1783, finalment, un representant d’una família dels creditors, el comerciant Antoni Nadal i Darrer, comprà la casa-fàbrica del carrer d’en Cortines, a canvi de fer-se càrrec dels deutes. El 1786, Antoni Nadal i Darrer, com a propietari de la casa-fàbrica Sala, presentà una llicència per «obrar» (entenem que «reedificar») la casa del carrer d’en Cortines, segons un plànol que projectava la façana d’un gran casal, de 116 pams (22 metres) de façana i cinc plantes d’alçada. Com es pot observar en la planta, la fàbrica Sala estava formada per una tipologia de casa-fàbrica, amb el cos de la casa estret i arrenglerat amb el carrer del Rec Comtal (un portal), i el cos de fàbrica format per tres quadres de 5, 6 i 10 metres d’amplada, que s’organitzaven al voltant d’un pati de treball. L’edifici, que avui encara existeix, té un traçat neoclàssic típic de l’arquitectura setcentista, amb una gran portalada amb arc rebaixat que donava accés a la fàbrica, i una composició pautada de balcons amb un ràfec que unificava les parcel·les números 25 (quadres) i 27 (habitatges) del carrer d’en Cortines. Dissenyat per un mestre d’obres desconegut, aquest edifici no està inclòs en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona.

Ha estat possible identificar-lo gràcies a la llicència del 1786 —que presenta un plànol de façana de forma pràcticament exacta a la de la façana actual— i per mitjà de l’abans esmentat contracte de compra de la fàbrica per Antoni Nadal. Més enllà de l’any 1788 no es té cap altra dada sobre la continuïtat de la companyia Sala, que probablement no superà la crisi de la guerra del Francès. L’edifici es devia llogar posteriorment com a espai industrial. Molt més endavant, el 1872, la fàbrica de teixits i filats Miguel Ruiz estava registrada en el número 16 del Rec Comtal, i la fàbrica de tints per a teixits de Josep Fàbregas, en el número 25 del carrer d’en Cortines. La fàbrica d’aprestos (llustre) de Francesc Comas ocupà també aquest edifici, en el qual el 1895 es va instal·lar un generador de vapor. Posteriorment, el 1898, se sol·licità la substitució d’aquest generador per un motor elèctric.

3.-Casa-fàbrica Aimar-Ribas, 1762

Fàbrica d'indianes de Santa Eulàlia

Ubicació: Carrer d'en Llàstics, 1-5 i Carrer de Gatuelles, 9

Màquines: 20 telers (1762), 28 telers (1768), 18 telers (1772),3o telers (1783)

Operaris: 63 operaris i 17 criatures.

Josep Aimar (o Aymar, segle xviii) era un tintorer de llana de qui es té constància que treballava a Barcelona des de l’any 1761. El mes de desembre del 1762, i amb un capital inicial de 12.000 lliures catalanes, fundà la casa Josep Aimar i Cia., en associació amb el seu germà Francesc i amb el suport de l’hereu del paraire Josep Mas i del comerciant enriquit i mestre de cases Josep Ribas (o Ribes) i Margarit (1726/1728 - ?), casat amb Maria Aimar. L’empresa estava destinada a la fabricació d’indianes: «[…] societat i companyia a efecte d’establir una fàbrica i en ella construir teixits de cotó, així sol com mesclat ab fil, per vendre-los en blanc, tenyits i pintats».

Cadascun dels quatre socis aportà 3.000 lliures a la societat, que tenia una vigència de 10 anys. Un mes abans, el novembre del 1762, havien adquirit l’edifici del carrer d’en Llàstics, un antic casal amb vestigis del segle xv que, convenientment reformat, havia de ser la seu de la fàbrica. Era una instal·lació de tipus mitjà, que va arribar a la xifra de 20 telers instal·lats. Es tenen dades d’aquesta primera etapa de l’empresa fins al 1767. Aquell mateix any, Aimar ja treballava amb el fabricant Joan Baptista Cirés, col·laboració que durà fins que aquest últim va absorbir la fàbrica Alegre el 1768. En conseqüència, Josep Aimar acabà entrant com a soci de la nova societat Cirés i Cia. Aimar ja s’havia retirat de la societat que duia el seu nom, que fou reorganitzada de nou. Josep Ribas va passar a ser-ne l’administrador,  i el 1767 la fàbrica ja funcionava amb el nom de Jph. Ribas i Cia. L’any següent, la fàbrica Aimar, ara Ribas, va experimentar un creixement que la va portar dels 20 telers instal·lats als 28, però el 1772 va baixar novament a 18 els telers en funcionament.8 Algunes fonts apunten que Josep Ribas ja s’havia començat a retirar del negoci el 1770; ara sabem, però, que aquesta fàbrica restà en funcionament fins al 1773, amb un capital acumulat de 20.425 lliures catalanes. Josep Ribas, va continuar fent inversions a la fàbrica del carrer d’en Llàstics, fet documentat per una llicència d’Obreria del 1772 per fer una remunta a la casa. L’any següent es va obtenir el domini útil dels prats o terrenys on es blanquejarien les peces teixides, situats al municipi de Sant Martí de Provençals. Ribas deixà de ser l’administrador de la fàbrica el 1773, any en què els tres socis van acordar suspendre la fabricació de teixits estampats i van vendre tot el material a la companyia de Joan Gallissà,12 a la qual es llogaren també els prats d’indianes de Sant Martí i el taller del carrer d’en Llàstics.

Al cap de tres anys, l’abril del 1776, van dissoldre la companyia Jph. Ribas i Cia. i van procedir a avaluar-ne els béns i els crèdits, que sumaven 36.450 lliures catalanes. Els hereus de Francesc Aimar i de Josep Mas renunciaren a la seva part d’aquest patrimoni a favor de Ribas, el qual restà com a propietari de la fàbrica. Thomson cita, però, com a fundació, l’acta de renovació de Joan Gallissà i Cia., de data 1 de gener de 1779, amb 4 socis, un capital de 42.141 lliures de balanç, una direcció concentrada i una responsabilitat limitada. El mateix any, Josep Ribas, com a propietari de l’immoble, va fer reedificar la casa del carrer d’en Llàstics, cantonada amb Gatuelles, i hi va construir un edifici de cinc plantes d’alçada.14 Una segona acta de refundació es signà l’1 d’agost del 1779, amb el canvi d’un soci, un capital de 20.000 lliures, direcció concentrada i responsabilitat limitada.15 L’activitat intensa de la fàbrica i la manca de sistema de clavegueram va fer que Gallissà sol·licités, el 1782, una llicència per buidar els dipòsits de la fàbrica del carrer d’en Llàstics. Gallissà tenia, però, una altra fàbrica ubicada al Raval, al carrer del Convent dels Àngels, que l’any 1783 estava equipada amb 30 telers corrents. Era una empresa interessada en la Companyia de Filats de Cotó17 i va arribar a ocupar 63 operaris, incloses 17 criatures.  Formà part de les empreses reglamentades que finalment es van retirar de la indústria cap a l’any 1790. La figura central del grup de Josep Aimar i Cia. havia estat l’arquitecte i enginyer Josep Ribas i Margarit, que, com a propietari de la fàbrica, estava implicat en negocis ben diversos, com la construcció urbana, el comerç de sucre a les Antilles o els arrendaments de drets.20 Arranz menciona Josep Ribas i Margarit,21 nascut entre el 1726 i el 1728 i investit mestre de cases entre el 1746 i el 1747. Treballà per a la casa ducal dels Medinaceli, per a la qual reformà la casa Gralla de Portaferrissa. També treballà per als ducs de Sessa ampliant el Port de Palamós i aixecà el Palau Sessa o Larrard als carrers de la Mercè, Ample i de la Plata, projecte del 1772 finalitzat el 1778.  El 1788, Josep Ribas i Margarit va fer aixecar tres cases d’habitatges, que avui ja han desaparegut, molt a la vora de la fàbrica. Encara que no ho podem assegurar amb certesa, devien estar destinades a allotjar el personal de la indústria, ja que en els plànols consten com a propietaris «Mascaró, Didac (carpintero) i Berg» i era estratègia comuna de la majoria dels fabricants. Josep Ribas i Margarit probablement també va ser l’autor d’un projecte d’una casa de veïns a la Rambla i del de la casa-fàbrica per al seu fill Marià Ribas i Aimar, fabricant de sabó i associat amb el comerciant Francesc Busquets i Vidal,  amb llicència del 1793. Segons una identificació realitzada per Octavi Alexandre, aquesta casa-fàbrica estava situada al número 42 del carrer Nou de la Rambla, ocupava una parcel·la molt ampla i profunda, fins al número 23 del carrer del Marquès de Barberà, i tenia la fàbrica situada al pati d’illa. El conjunt l’adquirí posteriorment Josep Xifré, promotor dels famosos «porxos» del Pla de Palau, que obrí un passatge entre els dos carrers a través de la seva propietat. Sembla que aquella va ser l’única incursió de Josep Ribas i Margarit en el terreny manufacturer, però no l’única de la seva família: el seu fill Marià Ribas i Aimar, a més de fabricant de sabons, també va ser fabricant d’indianes i va regentar l’empresa Marià Ribas i Cia.,30 amb la fàbrica d’indianes de Santa Eulàlia, renovada el 1795 amb 30.000 lliures catalanes de balanç. Aquesta renovació, al nostre entendre, no era més que la continuïtat de la fàbrica d’indianes Josep Aimar i Cia. i després Jph. Ribas i Cia. sota l’advocació de Santa Eulàlia, imatge llavorada en pedra que es troba a la volta de la porta principal de la fàbrica del carrer d’en Llàstics número 1. Per tant, podem assenyalar el final de la fàbrica Aimar Ribas, després Gallissà, cap a l’any 1790. Marià tingué tres nebots. El més gran, Josep Ribas i Solà regentava el 1826 una fàbrica de teixits de seda al carrer de Sant Pere Més Baix, número 65 (actual). El segon, Francesc Ribas i Solà (Barcelona 1794 - ?), adscrit a l’ideari liberal progressista, va ser també un inversor en diverses companyies de filats de cotó a mitjan segle xix, com la societat Arnau, Ribas i Vilar, que aixecà una gran fàbrica al carrer del Cid.  Fèlix Ribas i Solà (1797-?) fou arquitecte acadèmic, professió que només va exercir per mera afició, ja que fonamentalment es va dedicar a l’activisme polític en el bàndol progressista. En entrar al segle xix, l’antiga fàbrica del carrer d’en Llàstics, sense activitat aparent, va ser objecte d’una renovació important. El 1802, Josep Ribas la reformà novament fent-hi aixecar dues plantes més i modificant-ne les obertures. L’edifici resultant va ser una construcció de quatre plantes d’alçada i una amplada de parcel·la de 12 canes, és a dir, de 96 pams. Probablement devia estar destinat al lloguer d’espai industrial. Totes les referències documentals apunten que l’antiga fàbrica d’indianes va estar localitzada en els números 1-5 del carrer d’en Llàstics, cantonada amb el carrer de Gatuelles. L’edifici, originàriament del segle xv o xvi i de dues plantes d’alçada, havia estat reformat diverses vegades el segle xviii i s’organitzava al voltant d’un pati, aspecte típic dels casals medievals. Aquest edifici forma part del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona, on es fa la següent ressenya: «Restes dels murs de façana a la planta baixa i planta pis d’un antic casalot del segle xviii (potser edificat sobre vestigis del segle xv), que presenta un amplíssim portal d’arc rebaixat que donava accés a un pati situat al fons de la parcel·la i pel qual podien entrar-hi carruatges. Al costat dret hi ha un altre portal de dovelles amb fals regràs, i a mà esquerra un antic portal adovellat de mig punt i un altre d’escarser de menys entitat. Sobre el portal d’accés, s’obre un gran balcó al que era la planta noble de la casa, a la llosana de pedra del qual hi ha, dins d’un medalló de marc rococó, un bon relleu de Santa Eulàlia. A la resta de la façana queden tres balcons amb emmarcaments de pedra motllurada, petites llosanes de pedra i ferros de forja a les baranes». L’edifici va ser buidat durant la dècada del 1980 per construir-hi nous habitatges, i només es va conservar un fragment de l’antiga façana, curiosament a l’altura de la fàbrica original, anterior a la remunta de 1802. Està formada per diverses finestres i balcons de pedra i per la gran portalada amb el relleu de Santa Eulàlia, que encara pot observar-se a la clau de volta i que era l’advocació de la fàbrica d’indianes. Cal subratllar especialment que una característica molt comuna en el barri de Sant Pere, amb la reutilització d’edificis medievals, era la conservació de les antigues portalades medievals d’arc de mig punt, però moltes d’elles foren retallades amb forma d’arc rebaixat, molt més adequat per al trànsit de carruatges de càrrega comercial o industrial.

4.-Casa-fàbrica Bonaplata, 1786

Fàbrica d'indianes

Ubicació: Carrer de Sant Pere mes Baix, 73 i Carrer de Sant Pere Mitjà, 66-70

Màquines: 14 taules d'estampar (1829)

Operaris: desconegut.

     Encara que sovint s’ha afirmat que els Bonaplata eren una família oriünda de Sallent (el Bages), avui sabem que estaven instal·lats al barri de Sant Pere de Barcelona des de mitjan segle xviii, concretament al carrer de Sant Pere Més Baix. La primera referència dels Bonaplata data de l’any 1753, quan el negociant Joseph Bonaplata reformava la seva casa del carrer de Sant Pere Més Baix.

     Ramon Bonaplata i Roig (? - 1833) era un fabricant d’indianes a Barcelona. Probablement fill del negociant Joseph Bonaplata i germà de Gabriel Bonaplata i Roig, devia heretar el sistema comercial del seu pare per muntar una fàbrica d’indianes al barri de Sant Pere. El 1786 es constituí la fàbrica d’indianes de Raymundo Bonaplata, que ocupà un antic casal del carrer de Sant Pere Més Baix.

El mateix any també tenia oberta una altra fàbrica amb prat d’indianes, situada al Clot, on se servia de les aigües del Rec Comtal per a la fabricació dels pintats. El 1789 també era propietari d’una casa al carrer de Montjuïc i el 1791, de diverses parcel·les del carrer de Sant Pere Mitjà. Considerem que aquestes darreres parcel·les foren objecte d’una compra i addició destinada a la implantació de la fàbrica d’indianes en la part posterior de la casa familiar de Sant Pere Més Baix. El seu germà, Gabriel Bonaplata i Roig, que exercia també de fabricant d’indianes, el 1805 va comprar unes cases al carrer de Montcada als fabricants d’indianes Magarola per tal d’establir-se de forma independent. L’hereu, Raimon, obria fàbrica a la casa paterna de Sant Pere Més Baix. El 1806 Ramon Bonaplata realitzava les primeres reformes en la casa del carrer de Sant Pere Més Baix, números 22, 23, 24 i 25 (antics; actualment número 73), davant de la Sèquia Reial, un conjunt de parcel·les medievals que foren unificades progressivament en un procés de concentració parcel·lària.

     En conclusió, la casa-fàbrica Bonaplata fou inicialment una reutilització de quatre edificis medievals preexistents. Estava composta per un cos de casa —resultat de la unificació de les parcel·les— i se situava al carrer de Sant Pere Més Baix, actual número 73, davant del carrer de la Sèquia Comtal. La fàbrica, com veurem construïda en diferents etapes, estava situada en la part posterior de les parcel·les, donant al carrer de Sant Pere Mitjà, actuals números 66-70, amb l’organització al voltant d’un pati de treball. Aquest edifici, que encara existeix, és un clar exponent de la clàssica tipologia de l’arquitectura del Setcents: les cases-fàbrica.

     Amb l’inici de la guerra del Francès del 1808, Barcelona quedà incomunicada de la resta de l’Estat. Mentre l’antiga noblesa i els comerciants abandonaven la ciutat, en línies generals els fabricants es quedaren a peu de fàbrica per tal de vetllar pel seu patrimoni. Aquest va ser el cas de Ramon Bonaplata quan va acceptar el càrrec de regidor, el 26 de juliol del 1812, en un govern municipal dirigit per Melcior de Guàrdia i d’Ardèvol, que n’era el maire.  Per més que els desagradés ser considerats afrancesats, aquesta actitud pactista ajudà els fabricants a mantenir l’estructura industrial intacta. Malgrat l’enfonsament del mercat de les indianes, a Barcelona no va haver-hi pèrdues patrimonials, com havia succeït a Manresa o a altres llocs del Principat. Ramon Bonaplata i Roig estava casat amb Teresa Corriol i Sala. Van tenir quatre fills, Salvador, Ramon, Josep i Narcís, en el si d’una família il·lustrada i liberal que adoptà posicions constitucionalistes i s’implicà en la revolució liberal. L’any 1822, donada l’avançada edat del patriarca, el primogènit i hereu del negoci tèxtil de la família, Salvador Bonaplata i Corriol (? - Barcelona, 1855) ja s’havia fet càrrec de la direcció de la fàbrica d’estampats1 de Sant Pere Més Baix, una de les més pròsperes de la ciutat.

     Amb la revolució liberal del Trienni Constitucional, tota la família Bonaplata s’implicà en la defensa de la Constitució de Cadis. Els fabricants Ramon i Gabriel Bonaplata ocuparen càrrecs municipals i foren comissaris de barri. Pel que fa als fills de Ramon, el més gran, de nom també Ramon, ingressà com a soci de la Tertúlia Patriòtica de Lacy el 1820, i Josep va ser nomenat comandant d’una divisió de miquelets.15 El 1822, Salvador Bonaplata, a peu de fàbrica i d’acord amb l’ajuntament constitucional, fou el cervell de l’operació de la transformació de l’antic cementiri de Sant Pere de les Puel·les en l’actual Plaça de Sant Pere. Amb la restauració absolutista, tots els fills de Ramon Bonaplata varen patir una forma o altra de repressió. Per aquest motiu, sembla que nominalment el pare recuperà el protagonisme en les importants transformacions que realitzaren a l’antiga fàbrica d’indianes. El 1826, Bonaplata sol·licità a l’ajuntament 4 plomes d’aigua per al servei de la seva fàbrica. El mateix any feia reformes a la cas de Sant Pere Més Baix , i a la fàbrica de la Mitjana de Sant Pere, sota la direcció del mestre d’obres Josep Nolla. Disposem d’una representació gràfica esquemàtica de la façana, suficient per efectuar una identificació amb els edificis actualment existents.

     Amb la llicència del 1826, els Bonaplata havien començat també a reedificar la fàbrica de Sant Pere Mitjà, integrada per diferents unitats edificatòries que s’anaren repetint en forma de patró.

     L’any següent Ramon Bonaplata sol·licitava llicència per reedificar una nova part de la fàbrica21 segons el patró de les edificades fins aleshores. Al mateix temps, continuava amb les reformes de la casa de Sant Pere Mitjà sota la direcció del mateix mestre d’obres, Josep Nolla.

     Aquesta estratègia constructiva per unitats o fases no era pas nova. Responia a una actitud que s’adeia amb la inestable i complexa conjuntura econòmica del moment, que podia canviar molt ràpidament. Malgrat aquesta complexitat, tal com s’especificava a la llicència, el resultat final es corregia unificant els edificis amb la continuïtat dels ràfecs o cornises i amb l’ús d’un únic color de tractament de les façanes.

     La fàbrica Bonaplata es transformà en un important centre productiu i Salvador va ser qui va ajudar a situar la fàbrica en el lloc octau de les quaranta-set que formaven el cens barcelonès del 1829. El mateix any en què es convertí en hereu de la fàbrica d’estampats,  la societat Ramon Bonaplata i fill estava registrada al padró de fabricants al carrer de Sant Pere Més Baix, número 10 (antic) amb 14 taules de pintar.

     La branca formada pel germà de Ramon, Gabriel Bonaplata i Roig, tenia casa al carrer d’en Mònec i fàbrica al carrer de Montcada, la qual consta registrada al padró de fabricants del 1829 amb dues taules d’estampar. Era una instal·lació industrial menor, comparada amb la branca comercial dels Magarola el 1805. El 1837, arran de la mort de Gabriel, aquesta instal·lació va ser regentada pels marmessors dels seus fills. Tots els fills de Ramon Bonaplata devien treballar a la fàbrica d’indianes paterna, on feren l’aprenentatge en els secrets de l’estampació i la filatura del cotó amb màquines d’accionament manual o per cavalleries. En aquest entorn, el 1831 es va acabar formant una de les famílies protagonistes de la industrialització al nostre país, que van ser els socis fundadors de la fàbrica El Vapor de la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia. Un any després, edificarien al carrer Tallers de Barcelona la fàbrica El Vapor, la primera de filats i teixits mecànics del país moguda per l’energia del vapor seguint el model anglès. Des del 1829, el tercer germà de Salvador, Josep Bonaplata i Corriol, havia estat l’impulsor i protagonista del projecte industrial més important del país, que implicà els membres de les grans famílies de fabricants de Barcelona, com eren els Vilaregut i els Rull. Aquest projecte es va consolidar amb la creació de la ja esmentada societat Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia., a la qual Josep efectuà una aportació particular de capital de 15.000 lliures catalanes.

     El Vapor obrí les seves portes el 1833, el mateix any de la mort del patriarca de la família, Ramon Bonaplata i Roig, i també l’any en què Salvador es convertí en l’hereu efectiu de la fàbrica d’indianes de Sant Pere Més Baix. Després de cremar-se la fàbrica El Vapor el 5 d’agost de 1835, Salvador Bonaplata va continuar amb el negoci d’estampats de Sant Pere Més Baix. Un cop liquidada la societat el 1838 i amb la col·laboració de Leandre Ardèvol, el gendre de Salvador, Valentí Esparó, va reconstruir l’edifici cremat i va escollir com a marca de fàbrica l’Au Fènix, que neix de les cendres, en una clara al·legoria a la crema de la fàbrica prèvia.

      Salvador Bonaplata formà part de l’ajuntament progressista presidit per Marià Borrell els anys 1836-37 i també el 1839, al costat de Joan Vilaregut. A més, fou president de la Comissió de Fàbriques el 1838. El 1841, amb 4 accions, era accionista de la Sociedad para la Propagación de la Industria Española, que havia fundat a Madrid l’Instituto Industrial de España. Exercí de fabricant i prestador, i actuà en el comerç del cotó. Accionista fundador del Banc de Barcelona el 1844, adquirí finques a Sarrià i a Santa Perpètua de Mogoda.

     Salvador no abandonà la casa matriu de la família, l’antiga fàbrica d’estampats, que continuà oberta fins després de la seva mort el 1855, sota la raó de Salvador Bonaplata al carrer de Sant Pere Més Baix, número 73 (actual). El seu fill Ramon Bonaplata i Nadal es dedicà a la indústria tèxtil, va ser regidor de Barcelona i diputat a les Corts per Vic el 1866-68 i soci fundador de la Maquinista Terrestre y Marítima.

     Ramon Bonaplata i Corriol (?, 1793 - Madrid, 1850), va ser un liberal compromès amb el Trienni Constitucional. Formà part de la Junta Patriòtica de Lacy, motiu pel qual es va haver d’exiliar durant la Dècada Ominosa a Marsella, ciutat on treballà en una casa de comerç. Es va acollir a una amnistia i retornà a Barcelona el 1831, any en què va entrar a formar part de la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia., amb una aportació de capital de 10.000 lliures catalanes.

     Després de la mort de Josep Bonaplata, Ramon quedà com a únic propietari de la foneria de metalls i construcció de màquines que havien muntat els germans Bonaplata a Madrid després de la crema d’El Vapor. Finalment, adquirí una mina de plom a Bailèn. El seu fill, Eduard Bonaplata i Roura residí a Bailèn i es dedicà a l’explotació minera, fins que es va arruïnar i es va traslladar a Madrid. Va ser membre de la junta directiva de l’Asociación de Defensa del Trabajo Nacional y de la Clase Obrera, creada el 4 de juny del 1848 a Barcelona.

      Josep Bonaplata i Corriol, (Barcelona, 1795 - La Bunyol, València, 1843), com hem vist abans, fou un personatge singular que mereix especial atenció. S’implicà en els afers del Trienni Constitucional el 1823 com a comandant d’una divisió de 400 miquelets de la milícia nacional i com a elector parroquial. En fer-se càrrec de l’herència familiar el seu germà gran, Salvador, a partir del 1823, i amb la restauració absolutista,  Josep optà per marxar a treballar a la Gran Bretanya, on adquirí diverses patents de màquines de filar i teixir, i on també estudià l’ús del vapor com a font d’energia.

     De retorn a Barcelona, l’1 de gener del 1829 sol·licità privilegis d’importació de maquinària,46 i sense esperar el resultat de la petició, el 5 de febrer constituí la societat Bonaplata i Cia. La societat estava formada per ell mateix i pel soci majoritari Silvestre Puig, prevere que li aportà el capital de 12.000 duros. Josep Bonaplata també va constituir una societat amb Joan Vilaregut: Bonaplata, Vilaregut i Cia., a nom de la qual el 16 d’octubre de 1829 sol·licità privilegis per introduir maquinària de l’estranger per ordir, adobar i teixir tota mena de fils mecànicament. Va obtenir aquests privilegis el 26 de novembre del 1829.

     El 1830, Josep Bonaplata s’havia fet acompanyar pel fabricant Joan Rull, a l’exili, en una visita a Lancashire per examinar maquinària i col·locar un tècnic català anomenat Camps en una empresa de Manchester perquè guanyés experiència. El 18 de juny de 1830, van comprar les màquines a Carlos Luis Bahx, del comerç de Liverpool, van contractar maquinistes i van deixar encomanat el transport de la contracta a qualsevol d’aquestes tres destinacions: Barcelona, Cadis o Marsella. El mateix any, amb Joan Vilaregut, llogà a Sallent la fàbrica propietat d’Anton Torres d’Amat, ocupada des del 1817 per Manel Torrens de la casa Pau Miralda i Cia. Sota la ja esmentada raó social de Bonaplata, Vilaregut i Cia., posà el principal establiment de tissatge mecanitzat de Catalunya. Eren els primers telers mecànics del país accionats per la força hidràulica, amb un valor de 26.072 lliures el 1831. Amb privilegi reial concedit pel ministre López Ballesteros, projectà la instal·lació d’una gran fàbrica on coincidissin les tres formes del nou món industrial: la metal·lúrgia, el teixit i el filat. Amb aquest objectiu impulsà la constitució de la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia., fundada el 30 de setembre de 1831, a la qual aportà la seva part de la fàbrica de Sallent, 20.000 lliures. A més, s’encarregà de la direcció de la fàbrica. El 23 de febrer de 1835, Josep Bonaplata ingressava a la Societat Econòmica d’Amics del País. El 25 de juliol de 1835, però, esclatava la revolució liberal i, amb el avalots de les bullangues del 5 d’agost, la fàbrica El Vapor, com ja s’ha esmentat parlant de Salvador Bonaplata, fou incendiada en un tràgic episodi. Josep Bonaplata fou elegit novament oficial de la milícia i fou comissionat a València en nom de la Junta Superior per tal d’establir acords entre els components de l’antiga Corona d’Aragó.

La crema d’El Vapor va conduir la societat cap a la seva desintegració. Josep Bonaplata, que havia intentat recuperar la indemnització promesa pel govern, dirigí la seva activitat cap a la resta de l’Estat, amb projectes de nous establiments metal·lúrgics a Madrid amb la societat Bonaplata, Sandford i Cia. El 30 de maig del 1843, però, va morir de camí cap a la fàbrica madrilenya. Narcís Bonaplata i Corriol (?, 1807 - Sevilla, 1869), fill menor dels Bonaplata, també fou soci de la companyia Bonaplata, Vilaregut Rull i Cia., a la qual va fer una aportació de capital de 18.000 lliures catalanes. El 1834, havia arrendat uns terrenys de Santiago Rusiñol al barri de Gràcia i va sol · licitar una llicència per construir-hi una casa -fàbrica de nova planta. Capità del primer batalló de la milícia nacional, el 27 de juliol de 1835, va aconseguir permís per a la defensa de la fàbrica, tot i que no va poder aturar els avalots de les bullangues, que, com sabem, incendiaren la fàbrica. Després de la desintegració de la companyia, Narcís aviat va quedar com a propietari únic de l’establiment de Sevilla, una foneria de metalls i construcció de màquines muntada pels seus germans, que fou durant molt temps la més important de la ciutat. Posteriorment instal·là una fàbrica de filar i tintar cotó i fou també un dels impulsors de la Feria de Abril sevillana. L’any 1857, la primitiva fàbrica del barri de Sant Pere encara estava registrada a nom del difunt Salvador Bonaplata com a fàbrica d’estampats. A partir d’aquestes dates es pot situar el tancament de la fàbrica i l’arrendament de l’espai industrial a diferents fabricants, com les fàbriques de teixits i filats de Martin, Tey, A. Costa i Masana, establertes el 1872 al número 73 de Sant Pere Més Baix.59 En conclusió, la casa -fàbrica Bonaplata fou inicialment una reutilització d’uns edificis medievals preexistents, que van ser unificats abans del 1806 amb un cos de casa situat al carrer de Sant Pere Més Baix, actual número 73, davant de la Sèquia Comtal. La fàbrica fou reedificada en diferents etapes —la darrera el 1827— a partir de la compra de diverses parcel·les situades en la part posterior de la parcel·la principal, que donaven al carrer de Sant Pere Mitjà, en els actuals números 66 -70. L’edifici, encara existent, és un clar exponent de la tipologia de l’arquitectura del Setcents, amb la clàssica organització de les cases -fàbrica al voltant d’un pati de treball. Els edificis estan actualment ocupats per habitatges i comerços i van ser objecte de remuntes durant el segle xix. El que va ser l’antic pati de maniobra central està totalment edificat en planta baixa, i els baixos estan tots ocupats per comerços. Aquest edifici no forma part del Catàleg del Patrimoni Arqui ­ tectònic de la Ciutat de Barcelona i no té cap nivell de protecció a banda del que li assigna el PGM.

5.-Casa-fàbrica Juncadella-Escuder, 1836

Fàbrica de filats de cotó i teixits de seda.

Ubicació: Plaça de Sant Pere, 4a-4b

Màquines: 1 vapor anterior al 1846, 80 telers Jacquard (1862),( ?) (1862), 1 màquina de vapor de 6 CV (1872), 15 màquines de filar (1872), 8 màquines de tòrcer (1872), 21ctelers mecànics anglesos (1872), 135 telers manuals (1872)

Operaris: 280-300 (1862)

Jeroni Juncadella i Casanovas (Barcelona, 1805-1875) procedia del ram dels teixidors, activitat que aviat amplià a la filatura del cotó i a la de l’estampació, amb les quals va fundar una gran empresa familiar a Barcelona. Juncadella va ser un dels grans estampadors catalans i va esdevenir un dels membres destacats de l’alta burgesia barcelonina, amb fàbriques obertes tant al sector del Raval com al tradicional barri de Sant Pere. El seu germà, Salvador Juncadella i Casanovas, també establert a Barcelona durant el Trienni Liberal, es veié implicat en les obres de fortificació de la ciutat en defensa del govern constitucional, al costat dels fabricants més importants. El 1837, en plena revolució liberal, tots dos germans Juncadella ja eren fabricants reconeguts a qui s’adreçaren les subscripcions voluntàries per donar treball als aturats a causa de la crisi. Altrament, els Juncadella també eren uns importants terratinents, ja que disposaven d’una gran explotació agrícola del segle xviii, comprada a principis del segle xix: la hisenda de Can Comte, situada a la Vila de Gràcia, a l’actual carrer de l’Escorial. El 1829, Jeroni Juncadella ja tenia oberta una fàbrica de teixits al carrer del Carme, dins del recinte de l’antiga fàbrica Gònima, amb una important instal·lació de 100 telers. La reutilització de velles estructures industrials —en aquest cas les del més important fabricant d’indianes del segle xviii— va ser un factor comú en l’activitat de les noves generacions del segle xix. Va ser el cas de Jeroni Juncadella, que s’instal·là també al barri de Sant Pere comprant i reutilitzant les instal·lacions d’unavella família indianaire, els Dot. Els germans Miquel i Martí Dot havien obert el 1788, al barri de la Ribera, una modesta fàbrica d’indianes amb 12 telers corrents. Entre el 1794 i el 1799 prosperaren i, interessats en la filatura, compraren accions de la Reial Companyia de Filats de Cotó. Miquel Dot ocupà el càrrec de consiliari de la Reial Companyia.11 Superaren la guerra del Francès i el 1819 disposaven encara d’un prat d’indianes a Sant Martí de Provençals.12 Jeroni Juncadella estava en fase expansiva de la seva indústria i l’any 1834 ja ocupava càrrecs en la Comissió de Fàbriques com a vocal del ram dels teixidors, i el 1835 com a director de ram.13 Com ja hem vist, l’any 1835, en plena revolució liberal, Juncadella comprà l’antiga casa de Joan Dot a la Plaça de Sant Pere, números 10 i 11 (antics), uns edificis vells situats al costat de l’Hort dels Velluters. Jeroni Juncadella tenia projectat construir-hi dues fàbriques de nova planta, una de filats de cotó i una altra de teixits de seda. En primer lloc, el 20 de novembre de 183514 va proposar el traçat de les noves alineacions que havia de tenir la fàbrica de la Plaça de Sant Pere, proposta que va ser causa d’una disputa amb l’ajuntament constitucional. Pocs mesos després, ja entrat l’any 1836, va presentar la llicència per a la construcció d’una gran casa-fàbrica, un edifici únic que englobà les dues fàbriques de filats de cotó i de teixits de seda en un dels projectes més destacats i primigenis d’arquitectura industrial de l’època, obra de l’arquitecte acadèmic Joan Vila i Geliu. Es tractava d’un edifici de cinc plantes d’alçada, format segons una tipologia de casa-fàbrica, amb el cos de casa, de 77 pams (15 metres), al carrer que donava a Sant Pere Més Baix. Les quadres o estances donaven a la plaça de Sant Pere amb una longitud de façana de 216 pams (42 metres). La composició era jerarquitzada, amb una descomposició en tres parts simètriques, de les quals la part central estava dissenyada a partir de la repetició de forma seriada de 55 finestres. El projecte es completava amb dos cossos tancant la composició de cada extrem amb aspecte de cases o habitacions principals, un recurs típic de l’arquitectura francesa de l’École Polytechnique que es repetirà com a model durant les dècades dels anys 30, 40 i 50 del segle xix. El plànol presentat a llicència per Joan Vila i Geliu el 1836 i una lectura dels quarterons Garriga de 1858 han permès identificar l’esmentada fàbrica en els actuals números 4a i 4b de la plaça de Sant Pere. Aquest modèlic edifici, avui inexistent, era en realitat un gran contenidor d’una enorme varietat de productes tèxtils. La Guía de forasteros del 184217 assenyalava que Jeroni Juncadella tenia una fàbrica de filats de cotó en el número 11 (antic) de la plaça de Sant Pere, i que en el número 12 (antic) hi tenia una fàbrica de teixits de seda amb els següents productes: Juncadella, Gerónimo, p. S. Pedro 12,- Fábrica de Azargazos, Piel, Guindas, Refajos de algodón, Muletones en pieza, Ropa de pantalones de algodon, Id. de algodon é hilo, Lustrinas de algodon finas y entrefinas, Terlises de algodón, Id. de hilo, Embozos de Capa de estambre y algodon, Cotines de hilo, Driles de hilo, Vanuas sencillas, Id. acolchadas, Mantones de muleton de todos los tamaños de algodon, Pañuelos de algodon y estambre y de algodon solo de todos los tamaños, Pañuelos de estambre y algodon, y de estambre solo de todos los tamaños, de máquina Jaccar. Per aquestes dates, Juncadella ja havia introduït el teler jacquard, per al qual era necessària una font d’energia com la màquina de vapor. De fet, en aquells moments Jeroni Juncadella ja estava construint en el Raval un complex industrial al carrer de la Riereta, que era d’una dimensió molt important per a l’època i que es componia, en realitat, de tres fàbriques que produirien el cicle complet del tèxtil: filats, teixits i estampats, tot sota la raó social primer de Gerónimo Juncadella y Compañía, i després en associació com a Juncadella y Prats Hermanos. En l’activitat d’estampació, la qualitat de la producció dels Juncadella era coneguda arreu d’Espanya, cosa que va valer a la seva empresa la medalla d’or de l’Exposició de Madrid de l’any 1841. La fàbrica del carrer de la Riereta —d’autor desconegut però molt probablement atribuïble al mateix arquitecte acadèmic Joan Vila i Geliu— es va acabar d’edificar el 1843, amb la introducció de les més modernes tecnologies, ja que l’any 1842, segons recull Olivier Raveaux, la casa Juncadella y Prats Hermanos feia instal·lar dos vapors de 14 i 16 cavalls de potència. L’obertura del vapor Juncadella del Raval es realitzà el dia 2 de gener del 1843, i amb això es va convertir en l’empresa líder del tèxtil, fet que va ser objecte d’una notícia publicada al diari progressista El Constitucional. Per aquestes mateixes dates, les dues fàbriques de la plaça de Sant Pere també havien d’instal·lar màquines de vapor, unes de les primeres de Barcelona, probablement introduïdes sense la perceptiva llicència municipal, com veurem. Dos vapors Juncadella figuraven a la llista municipal elaborada per al dictamen previ a la redacció de l’edicte d’Obreria del 10 d’abril de 1846, en el qual es relacionaven les fàbriques de vapor existents que calia inspeccionar. Un vapor Juncadella era el del carrer Aurora, per a la fàbrica de Riereta, i l’altre no tenia adreça, però és evident que feia referència al de la plaça de Sant Pere. No s’han trobat documents relatius a aquesta legalització a què havia d’acollir-se el fabricant, però el que sembla clar és que l’obertura del complex de Riereta va relegar a segon terme la fàbrica de Sant Pere. De fet, el 1849 Juncadella ja havia tancat i traspassat la fàbrica de la Plaça de Sant Pere a la família Escuder.

Els Escuder eren originàriament uns velers del ram de la seda. Van tenir dos fills, Joan Escuder i Fàbregas (segle xix), que serà l’hereu i continuador de l’empresa familiar, i Eulàlia Escuder i Fàbregas (Barcelona, 1808-1868)que es casà el 1831 en segones núpcies amb Ramon Vilumara, industrial seder del barri de Sant Pere, i va aportar així una substanciosa legítima que contribuí a la gran expansió de la sederia Vilumara durant els anys 40 i 50. Eulàlia Escuder fou la inspiració del personatge femení de La Fabricanta, 26 una novel·la costumista de l’època que retratà l’ascens social de Ramon Vilumara «de veler a fabricant», fent una reconstrucció idealitzada del treball d’ofici i menestral de mitjan segle i de la Barcelona dels teixidors de vels, alhora prestigiosos i crepusculars. Joan Escuder i Anglada continuà la tradició familiar com a teixidor de vels, però durant la dècada dels anys 30 la seva indústria prosperà notablement i va passar a dedicar-se als filats i als teixits de seda. Els germans Escuder actuaren de forma mancomunada amb altres seders, Jaume Soler i Andreu Subirà, i van disposar d’un dipòsit de vendes comú a casa de Vicenç Jovan (?), al carrer Calderes del barri de la Ribera. Sense arribar a formar una societat, actuaren com a grup empresarial manufacturer i formaren part de la plana major dels fabricants del ram, amb Jacint Barrau, els reusencs Pere Aules i Francesc Vilanova o el manresà Andreu Subirà. L’abril del 1836, Joan Escuder i Francesc Altayó, com a cònsols del Col· legi de l’Art Major de la Seda, defensaren polítiques proteccionistes i s’adreçaren a la regent en els següents termes: la Corporación cuenta con ciento y cinquenta operatorios [o tallers governats per un mestre], trescientos maestros, y mil doscientos entre mancebos y aprendizes; quinientas máquinas denominadas de Jacuart, empleadas cuando hay consumo en la elavoración de toda suerte de artefactos, y una buena porción de telares llanos empleados en hacer toda clase de telas cruzadas y pañuelos para pintar». I resumeixen a propòsit de la mà d’obra: «Sin contar con la muchísima gente ocupada en torcer y tintar la seda, y también los muchos que se ocupan en pintar pañuelos ya de vapor y ya también de colores fuertes imitados a los que se importan de la India, ocupa esta corporación a mil nuevecientos ochenta y dos hombres y setecientas ochenta mugeres. Foren uns fabricants amb tendències gremials, que tingueren una curta vida ja que les institucions postgremials aviat reflectiren les noves jerarquies empresarials que es corresponien amb l’avenç del tissatge més o menys fabril a la seda barcelonina. Emprenedor en els seus negocis, el 1838 Escuder ja havia ingressat com a membre de la Societat Barcelonesa d’Amics del País. Els seus productes (mocadors, teixits de setí, domassos i armilles de Milà) van merèixer la Creu d’Isabel la Catòlica «por sus adelantamientos en la fabricación de tejidos de seda», a l’Exposició de 1840. El qui havia estat cònsol primer de l’Art Major de la Seda entre el 1836 i el 1842, Joan Escuder i Anglada, seria també el contribuent més important entre els «tegedores de velos» de Barcelona l’any 1844, amb 510 rals de quota industrial. El 1844 ja era accionista fundador del Banc de Barcelona, i quatre anys més tard ocupava l’onzena posició entre els més grans contribuents. Es presentà a les eleccions municipals pel partit moderat i va ser elegit regidor el 1848, dins de l’equip de govern moderat de Domènec Portefaix. Segons Francesc Cabana, el 1842 Joan Escuder i Anglada tenia oberta la fàbrica de teixits de seda al carrer del Call38, número 27 (antic), i probablement el seu germà Josep Escuder, al carrer dels Carders. Però el 184839 ja ocupava la fàbrica Juncadella, al número 10 (antic) de la plaça de Sant Pere, amb una «fábrica de tejidos de seda»

En aquesta mateixa raó social, també tenim referències de l’existència, l’any 1849,40 d’una «fábrica de paños y otros generos» que el 1854 estava valorada en gairebé 1,7 milions de rals, sedes i gèneres a part. Els Escuder disposaven també d’una filatura de seda al País Valencià, amb una inversió realitzada per un valor d’1,4 milions de rals. Probablement el 1842 la vídua i el seu primogènit, Joan Escuder i Fàbregas (segle xix), devien heretar la fàbrica situada en el número 4 (actual) de la plaça de Sant Pere, que passà a ser regentada per la companyia Escuder, Viuda é hijo de Juan.43 L’edifici aixecat per Juncadella el 1836 a la plaça de Sant Pere, número 4 estava registrat a la matrícula industrial del 1856 amb la fàbrica de filats i teixits de Joan Escuder, però compartit amb la de Roman Rodríguez Lacín, amb unes quotes importants. Aquest edifici està representat en els quarterons Garriga del 1858 amb una tipologia de casa-fàbrica que disposava d’un cos de casa i d’un desenvolupament de les quadres cap a la plaça de Sant Pere, en direcció de l’Hort dels Velluters. Era un edifici que es representava com a «modern», és a dir, de la dècada dels 30. La sederia Vídua i Fills de Joan Escuder omplí l’Exposició del 1860 de molts teixits llisos —«tafetanes, gros, glasés, radsimir, punto imperial, punto de seda, rasos fuertes para träges, ráseles, rasos de colores para tapices, canales, rizos, cordoncillos»— i sobretot llavorats —«telas para träges de señora [...] grós labrados, droguetes, gró Pompadour, gró bordado, gros de Tours, brochados, cachemires». Ca l’Escuder, la reputació de la qual tenia molt a veure amb les sederies de fantasia i en conseqüència amb la feina dels seus teixidors de jacquards, suscità elogis per «el extraordinario sistema de orden» que articulava la seva dotzena de seccions fabrils, seccions que abraçaven des de les activitats de debanat, filat i torçat de la seda, fins a les seccions «de tejidos lisos y labrados» i les de «picar cartones» i de «dibujantes», associades al tissatge amb jacquards. Aquests elogis van propiciar una visita de la reina Isabel II a la fàbrica. L’any 1862, la fàbrica Escuder de la plaça de Sant Pere i una segona fàbrica, ara ubicada al carrer de Carretes, constituïen una empresa que, malgrat que subcontractava el tintatge i el filat i torçat de la seda, també donava ocupació a entre 280 i 300 operaris i tenia 80 telers jacquards i alguns de mecànics. Per bé que no s’han localitzat dades respecte de la vaporització de les fàbriques, és evident que en algun moment es van adoptar uns avenços tecnològics —els jacquards i els telers mecànics— que, accionats per una màquina de vapor de 6 cavalls de potència, augmentaren de forma insalvable la distància empresarial entre l’elit sedera i la resta de fabricants menestrals. Quatre fabricants posseïen 266 dels 664 telers de la seda comptats, és a dir, el 40,1 %. El primer i el principal vapor seder, Dotres, Clavé i Fabra, concentrava53 dels 56 telers mecànics comptats en la seda barcelonina. Sembla clar, doncs, que la concentració empresarial i la reorganització tecnològica de la seda de la capital tingueren alguna cosa a veure amb la reculada pública dels teixidors de vels i de l’ofici —com novel·là Dolors Monserdà—, ja que no tornà a ser el mateix d’ençà que s’enfilà la «via anglesa» durant la dècada dels seixanta. En morir Eulàlia Fàbregas el 1865, el negoci quedà en mans del seu fill, Joan Escuder i Fàbregas. Segons Cabana, el pagament de les parts corresponents a les herències dels germans i cunyats, la davallada dels beneficis i la construcció d’una casa a l’Eixample, a la Ronda de Sant Pere, comportà l’ensorrada econòmica del seu propietari. El final va ser l’embargament dels béns i la subhasta de la fàbrica el 1872, que no serà venuda fins al 1875 a Francesc Vilumara i Saus, els parents seders que havien efectuat un salt qualitatiu amb la construcció d’una nova fàbrica a les Corts. En el moment de la subhasta de la fàbrica per la quantitat de 933.984 rals, aquesta contenia una màquina de vapor de 6 cavalls, 15 màquines de filar, 8 de tòrcer, 27 telers mecànics anglesos i 135 telers manuals, alguns amb jacquard incorporat de diferents amplades. La fàbrica de la plaça de Sant Pere finalment va ser enderrocada i substituïda a finals del segle xix per dos edificis d’habitatges que actualment formen part del patrimoni arquitectònic de la ciutat de Barcelona. El número 4 de la plaça de Sant Pere és un edifici neoclàssic que fou construït el 1898, creiem que reutilitzant una part de les estructures. L’edifici del número 4b també fou reconstruït entre el 1889 i el 1890.

6.-Casa-fàbrica Ribas, 1766

Fàbrica de llençols i modadors estampats.

Ubicació: Carrer de Sant Pere més Alt, 72-74, Carrer de la Victòria,4-6, Carrer de Sant Pere Mitjà, 75-79.

Màquines: 12-18 telers, (1772), 25 telers (1783, 6 taules d'estampar, 1 cilindre d'estampar (1829), 1 motor vogi per a cavalleries (1829), 1 màquina de vapor (1846), 1 màquina de vapor de 6 CV,( 1840), 1 màquina perrotina (1849)

Operaris: desconegut

Francesc Ribas i Prous (1730-1799) era un fabricant d’indianes i un dels comerciants a l’engròs més pròspers i amb més repuació de la ciutat. Procedia probablement del gremi de velers i es casà amb Josepa Formentí, filla de Miquel Formentí, comerciant matriculat i membre reputat del mateix gremi. Francesc Ribas es va especialitzar en el dibuix i en els tints, aspecte fonamental en el procés de fabricació de les indianes i els estampats. Ribas es va introduir en el negoci de la fabricació fent de soci i d’ajudant tècnic a la fàbrica que Josep Canaleta i Poch havia fet construir el 1753 al carrer de Sant Pere Més Alt. Francesc Ribas, abans de treballar pel seu compte, inicialment va fer ús de la planta industrial del seu patró, on es devia endinsar en els secrets de l’estampació i de la primera filatura del cotó. Encoratjat pel mateix Canaleta, l’any 1766 fundà l’empresa Francesc Ribas i Cia. amb una inversió inicial de 4.000 lliures catalanes i formant societat amb els germans Pau i Marià Illa,7 fabricants, i amb Joaquim Roca i Batlle, fill d’un botiguer de Vilafranca del Penedès i emparentat amb Josepa Formentí. L’empresa es destinaria a la confecció de llenços i mocadors estampats a la xinesa, per a la qual cosa va obtenir el 1767 un primer privilegi de fabricació.9 Inicialment Ribas no tenia local propi i es valia dels espais de la fàbrica Canaleta. No va ser fins després de la mort de Josep Canaleta i Poch el 1768, i en vista dels desacords amb el seu hereu en la renovació de la societat, que es va independitzar. L’agost del 1769 la família de Ribas es traslladà a una casa-fàbrica que s’estava fent construir al mateix carrer de Sant Pere Més Alt: «en la misma calle colindante con la fàbrica Formentí».11 «En el presente estoy concluyendo una casa en la calle de San Pedro, propia para la fábrica (cuya casa habitamos ya).»12 Efectivament, el 5 de febrer de 1770 Francesc Ribas, com a fabricant d’indianes i de mocadors, feia la connexió de la claveguera nova per a la fàbrica del carrer de Sant Pere Més Alt. Ribas va comprar, també per aquestes dates, uns extensos terrenys a Sant Martí de Provençals per destinar-los a prat de blanqueig: «que aora havemos establecido una piesa de tierra bastante grande para acer nuebo prado para el blanqueo, en la qual fabricamos casa y al mismo tiempo oficina para esta labor.» Ribas, com la majoria dels fabricants que tenien aquesta oportunitat, sol· licità privilegis reials de fabricació que consistien en el títol de proveïdor reial, una desgravació del 5 % en els llenços importats de l’estranger, franquícia total per a la importació de materials per a tints i franquícia total per als estampats que sortissin de la seva fàbrica. Les demandes de privilegis van ser informades per la Junta de Comerç de forma favorable i es van acceptar la majoria dels punts, però introduint-hi clàusules compensatòries. Amb una cèdula reial de data 27 d’abril de 1769, se li concedí el privilegi reial a canvi del seu compromís d’ensenyar «el secreto de dar con solidez, subsistencia y hermosura los colores y pinturas, sus composiciones, mezclas i dibujos» a dues persones cada tres anys. Ribas, tot i beneficiar-se dels avantatges fiscals que li conferia el privilegi, es va assegurar que la difusió dels coneixements sobre les tècniques de tenyir i d’estampar fos la mínima possible, bo i confiant principalment els seus coneixements als seus fills i als dels seus associats pròxims. De les sis persones que va instruir en el decurs de deu anys, dues eren els seus propis fills, Miquel i Francesc Ribas i Formentí; dues més, els fills dels seus socis d’estampació, Marià i Pau Illa; una cinquena persona va ser el fill d’un estampador, Josep Olsina, el pare del qual treballava per a Buch i Armengol, i el sisè va ser Jaume Verges, que no tenia cap lligam previ amb la indústria.16 Francesc Ribas i Cia., especialitzada en els estampats a la xinesa, treballava indistintament tant l’estampació de la seda com la de les indianes. Les vendes de l’empresa es realitzaven principalment a Castella i a Catalunya, amb destinacions a tot l’àmbit peninsular,17 però no arribaven encara al mercat colonial. El 1772, Francesc Ribas sol·licità la protecció dels seus dissenys a la xinesa, cosa que obtingué a través d’un edicte del 1772 que prohibí copiar els dibuixos de Francesc Ribas i Pau Illa. Ribas es referia col·loquialment al secret dels ingredients dels colors i dels mordents com el seu «único patrimonio». El 1772, Francesc Ribas i Cia. era una fàbrica interessada en la Reial Companyia de Filats de Cotó, que va experimentar un increment progressiu del nombre de telers de 12 a 18 unitats en funcionament a la fàbrica de Sant Pere Més Alt.20 Aquell mateix any, però, declarava també que a més de la seva fàbrica tenia 24 telers muntats a la casa de Roca, al carrer de Mercaders.21 A partir del 1776, a través de l’amistat amb Miguel Gálvez, auditor de guerra de l’exèrcit de Catalunya i destacat al ministeri de la Guerra el 1776, Ribas aconseguí el reconeixement de Madrid i el proveïment habitual de la Cort de llenços estampats a la xinesa.  Paral·lelament al sistema de comercialització que practicaven els botiguers i comerciants, que adquirien i venien els articles pel seu compte, Ribas va valer-se també del comerç a comissió. Amb aquesta finalitat connectà amb destacats homes de negocis instal·lats a l’interior peninsular i els encomanà la missió de gestionar, en nom seu, la venda dels pintats que ell els remetia des de Barcelona a canvi d’una retribució o estipendi.

Tenia destacat a Madrid el seu comissionat principal, Ramon Nadal i Guàrdia, fill de dues branques indianaires de Barcelona i encarregat de rebre bona part de les remeses i de fer-les arribar als seus destinataris, ja fos a la ciutat mateix o bé als seus voltants. El 1770, remetia productes a Àvila a Francesc Solernou i a Francesc Portero de Soria. També comerciava a Sevilla a través de Joan Roche. A finals del 1778, ingressà a la societat el gendre de Ribas, Josep Formentí, que també era fabricant d’indianes i que va fer una aportació de 5.000 lliures. El 20 d’abril del 1781, entrà com a soci el fill segon de Ribas, Miquel Ribas i Formentí, amb 4.000 lliures catalanes posades pel seu pare, ja que el primogènit, Francesc Ribas i Formentí (? - 1774), havia mort set anys abans. Aquestes incorporacions van permetre iniciar una renovació i expansió, que va implicar l’obertura al mercat colonial.26 També s’iniciaren obres de reforma i ampliació de les instal·lacions, que començaren el 1782, continuaren el 178928 i que van durar fins al 1791. El nombre de telers s’incrementà fins a 25 unitats instal·lades durant el 1783,29 tot coincidint amb el nomenament de Francesc Ribas com a director responsable de la Companyia de Filats de Cotó, direcció que va compartir amb Isidre Cathalà. El 1784, Ribas amplià les instal·lacions de la fàbrica de Sant Pere llogant un magatzem en una casa contigua a la fàbrica, que era del Monestir de Sant Pere de les Puel·les. En el mateix sentit, sembla confirmat per altres autors que Francesc Ribas i Prou fou el fabricant d’indianes que comprà, el 1791, l’heretat de Can Cavaller a la vila de Les Corts de Sarrià, situada a l’actual recinte de la Maternitat. El 1786, sent encara director de la Reial Companyia de Filats de Cotó, es presentà l’oportunitat d’introduir, per mitjà d’uns tècnics anglesos, la tecnologia de màquina filadora jenny, oferta per la Junta de Comerç a la Reial Companyia de Filats de Cotó. Malauradament, aquesta oportunitat es va deixar perdre.32 El 1788, Francesc Ribas i Cia. era encara una fàbrica petita, però molt especialitzada i interessada en la Companyia de Filats de Cotó, amb 4 accions, i amb un increment progressiu del nombre de telers fins a un total de 25 unitats en funcionament a la fàbrica de Sant Pere Més Alt. Francesc Ribas devia morir el 1798 i la seva empresa va continuar sota la raó social de Viuda de Francisco Ribas Menor, Miguel Manresa y Cía.34 El 1802, Francesc Ribas i Cia., conservant la raó social anterior, era una fàbrica interessada en la Reial Companyia de Filats de Cotó. Malgrat que el seu sistema comercial estava basat en el mercat peninsular, a principis del nou segle foren diverses les ocasions en què va mostrar el seu interès per la carrera d’Índies, i les fórmules que va emprar a l’hora de materialitzar aquests contactes van ser diverses: des de les excepcionals remeses fetes entre el 1803 i el 1804 a Ramon Canalias de Veracruz i a Joan Larrea de Buenos Aires, fins a les més habituals de valer-se d’algun comissionat —Joan Baptista Carbonell i Francesc Puch, instal·lats a Cadis— amb ordre de vendre els seus teixits al comptat o bé d’intercanviar-los per cotó «de nuestra América», sense oblidar les vendes que normalment feia als seus clients gaditans. Com a conclusió, cal remarcar que la firma Francesc Ribas i Cia. constitueix un bon exemple del que fou la penetració catalana per terres hispanes i reflecteix, sense poder avançar en quina mesura, l’interès que el mercat peninsular va tenir per la indústria del Principat al llarg del segle xviii.

El 1803, Miquel Ribas fill presentà una llicència per a la construcció d’una nova fàbrica al carrer de Sant Pere Més Alt, cantonada amb el de la Victòria.37 La llicència consistia en l’enderrocament de la fàbrica original i la construcció d’una nova casa-fàbrica de dimensions més grans. L’emplaçament corresponia a l’actual finca del número 72 de Sant Pere Més Alt, i molt probablement a la fàbrica original si considerem que Miquel Ribas era el fill menor de Francesc Ribas i Prou. El projecte, d’autor desconegut, indicava la posició de la casa-fàbrica anterior i proposava doblar-la en dimensions i volum. La nova construcció era un edifici utilitari de cinc plantes d’alçada i 183 pams de longitud (35,40 metres). Sembla clar que una inversió tan ambiciosa només era possible en el marc de l’expansió econòmica i de la puixança del comerç colonial que es van viure els primers anys del segle xix. Pels documents posteriors podem afirmar que Ribas va construir la fàbrica a continuació de la casa del carrer Sant Pere Més Alt, alineada amb el carrer de la Victòria, edifici antic que fou respectat fins al 1827, com veurem. Des del juny del 1804, però, s’acaba bruscament la correspondència de la fàbrica i és un període poc documentat. Aquesta fase econòmica es va veure interrompuda sobtadament per l’ocupació francesa del 1808 i l’inici de la guerra del Francès, que va durar prop de sis anys. Miquel Ribas devia morir al començament de la guerra, perquè trobem el seu hereu, Francesc Ribas (? - c. 1840), com a membre de la Junta d’Autoritats i de Classes, destinada a recaptar els repartiments de la despesa de l’exèrcit francès durant l’ocupació.39 Durant la crisi del 1808, Barcelona fou una de les primeres places fortes de la Península on s’establí l’exèrcit napoleònic. Davant les exigències econòmiques de Duhesme, el 9 de juny, el comte d’Ezpeleta creà una Junta d’Autoritats i de Classes, anomenada de subsistències, la qual es negà a lliurar les quantitats exigides, cosa que comportà la detenció com a hostatges de membres destacats de la clerecia, de la noblesa i del comerç. El bisbe Sitjar i el regidor degà, comte de Darnius, ja havien fugit, i la seva actitud va ser seguida per molts ciutadans, amb la qual cosa la població de la ciutat va quedar reduïda a només un terç. No va ser el cas d’alguns fabricants com Francesc Ribas, que van preferir quedar-se a peu de fàbrica i, per tal de protegir el patrimoni, adoptaren una actitud pactista. Ribas assumí la direcció de la primera d’aquestes juntes de subsistència afrancesades, destinada principalment a dotar l’exèrcit francès de subministraments. Barcelona quedà incomunicada de la resta de l’Estat. Mentre l’antiga noblesa i els comerciants abandonaven la ciutat, en línies generals els fabricants s’hi quedaren. El cas de Francesc Ribas no va ser l’únic: recordem el ja comentat de Ramon Bonaplata

Un cop finalitzada la guerra, no ens consta cap represàlia contra aquests fabricants pactistes, que posteriorment es dedicarien a la reconstrucció de la indústria. Amb l’arribada del Trienni Constitucional, Francesc Ribas intervingué en la transformació de l’antic cementiri de Sant Pere de les Puel·les a l’actual plaça de Sant Pere,40 operació col·lectiva dels fabricants i propietaris del barri de Sant Pere i dirigida per Salvador Bonaplata. El 1824, Ribas inicià les obres de reforma de la casa-fàbrica de Sant Pere Més Alt, que continuarien el 1826. Un any després hi feia aixecar un pis més sota la direcció del mestre de cases Pau Cortès. Els documents gràfics d’aquesta llicència són especialment reveladors. En primer lloc evidencien que, efectivament, el projecte d’ampliació de la fàbrica de Miquel Ribas no es va realitzar mai. En segon lloc informen de l’estat de la casa-fàbrica original, que havia fundat Francesc Ribas i Prou el 1769 en forma d’un gran casal comercial i amb la tipologia i repertori de l’època: arcs rebaixats, una sèrie de finestres en solana, galeria superior i coberta a dues aigües amb ràfecs. La reforma del 1827 implicarà la formació d’una sala de treball superior destinada als telers i ben il·luminada per una sèrie d’obertures, la formació d’un terrat pla accessible, així com la inversió dels pendents cap a l’interior, tal com manaven els edictes d’Obreria. El 1833, l’edifici encara devia estar en obres, perquè Francesc Ribas sol·licità a l’ajuntament aixecar-lo més dels 90 pams permesos, per tal de resoldre la complexitat del terrat pla, obra realitzada pel mestre de cases Josep Nolla. El 1838 Ribas encara realitzava obres de reforma en una altra casa del carrer de l’Hospital de la seva propietat.46 La fàbrica Ribas figurava al padrón de fabricants del 1829 com a fàbrica d’estampats situada al carrer de Sant Pere Més Alt, número 6 (antic), i equipada amb 6 taules d’estampar, però no com a fàbrica de filats i teixits. Francesc Ribas devia morir entre el 1838 i el 1841, amb la qual cosa va traspassar les propietats i fàbriques a la societat Vídua de l’Hereu de Francesc Ribas i Companyia. En aquells moments el model econòmic ja havia canviat, s’havia introduït el vapor a la ciutat i les antigues fàbriques d’indianes s’havien de renovar. El 1841, l’empresa dels Ribas va vendre el Mas de Can Cavaller a Josepa Calonge. En morir aquesta, la propietat passà a mans d’uns altres fabricants i tintorers de Barcelona, la família Llenas.

El 1842 l’hereu, anomenat també Francesc Ribas, estava al capdavant de la fàbrica d’estampats i pintats, registrada a la Guía de forasteros al carrer de Sant Pere Més Alt, número 4 (antic). Sembla que aquest Ribas també disposava d’una fàbrica de filats al carrer de Montalegre, número 5 (antic). Durant aquests anys, Francesc Ribas ja havia introduït els cilindres d’estampar i les màquines perrotines en substitució de les taules de pintar, que eren mogudes per un vogi de cavalleries. D’altra banda, Josep Oriol Ribas continuarà al capdavant d’una fàbrica de teixits de mescla de cotó i seda al carrer de Sant Pere Més Baix, número 64 (antic). Finalment, en vista de la difusió de l’ús de les màquines de vapor i de les limitacions que imposava l’Ajuntament de Barcelona a través de l’edicte d’Obreria del 10 d’abril de 1846, i donat que la seva casa-fàbrica estava dins de l’àrea permesa per instal·lar-hi noves màquines, Ribas presentà una llicència per a la instal·lació d’un vapor per moure les màquines perrotines i la construcció d’uns magatzems,53 segons un projecte presentat a llicència per l’arquitecte acadèmic Josep Casademunt. La documentació presentada a la llicència és prou interessant per les dades que facilita. Resseguint les descripcions dels plànols de planta, la casa-fàbrica ocupava una parcel·la de 162 pams (31 metres) de façana al carrer de Sant Pere Més Alt, que es correspon amb les dues parcel·les grans marcades amb els actuals números 72 i 74 (aquesta darrera, només edificada en planta baixa). En profunditat tenia un cos frontal que mirava al carrer de la Victòria, de 190 pams (37 metres), i que ara es correspon amb els actuals números 4 i 6, i disposava també de la propietat del grup de cases dels números 75-79 de Sant Pere Mitjà. La superfície total era, doncs, superior als 1.000 metres quadrats. La distribució en planta baixa estava dedicada tota ella a l’establiment de pintats, amb una quadra per a les màquines de cilindre, una altra per als tonells o tines, un pati de maniobra que donava a la quadra del pintador, una sala per pujar els colors, els magatzems projectats, la quadra de les màquines perrotines, una sala de banys, un local que es calcula que era per a la màquina de vapor, fins aleshores ocupat pel vogi o motor de cavalleries, i un assecador. Les façanes projectades corresponien a la tipologia de casa-fàbrica, amb el cos de casa o residència dels Ribas, de 4 plantes d’alçada, alineat amb el carrer de Sant Pere Més Alt, i les cinc plantes de quadres destinades al filat i el teixit, il·luminades gràcies a l’alineació de l’edifici amb el carrer de la Victòria. Francesc Ribas figurava en el cens electoral del 1847 com a resident al carrer de Sant Pere Més Alt, número 4 (antic), amb un important subsidi industrial.55 El 1849, Ribas presentà una nova llicència per a la instal·lació d’una nova màquina de vapor de 6 cavalls de potència i de mitja pressió, destinada a la fàbrica de pintats de Sant Pere Més Alt.

El 1857, la fàbrica d’estampats de Francisco Ribas y Compañía estava registrada encara al carrer de Sant Pere Més Alt, número 70 (actuals 72 i 74). Després de la mort de Francesc Ribas, la fàbrica passà a dependre de la societat Vídua de l’Hereu de Francesc Ribas i Cia., que va fer fallida l’any 1888. La casa-fàbrica del carrer de Sant Pere Més Alt va ser enderrocada i substituïda pel conjunt d’habitatges de la casa J. M. Bertrand, aixecada el 1888 per l’arquitecte E. Mercader, inclosa al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona.

7.-Casa-fàbrica Canaleta-Sert i Solà, 1753-1865

Fàbrica d'indianes (Canaleta) i fàbrica de filats de cotó Vilaregut), fàbrica de teixits  de mescla, tapissos i catifes (Sert i Solà).

Ubicació: Carrer de Sant Pere més Alt, 49-51 i 55, carrer de Trafalgar, 38-46 i Passatge de Sert.

Màquines: 30-55 torns manuals de filar (1765) (Canaleta), 42 telers (1768) Canaleta), 80 telers (1783) (Canaleta), (?) màquines de filar (angleses) (1800) (Vilagut), (?) màquines "xicas" (jennies) (1800) (Vilaregut).

Operaris: 181 estimats (Canaleta, 1768), 40 (Vilagut, 1800)

Josep Canaleta i Poch (1714-1768) fou mestre veler i fabricant d’indianes de Barcelona. Va ser un dels iniciadors i pioners de la introducció de la filatura de cotó a Catalunya. Canaleta ja devia ser un experimentat fabricant quan, arran de la mort d’Antoni Serra, va entrar a la fàbrica d’indianes d’Esteve Canals el 1743,  on treballà fins al 1752. Els socis van signar un acord perquè, a canvi del compromís de Canals, «de gràcia [li ensenyés] Thomàs Canet [...] lo secret de fer colors per pintar, ó estampar las Indianas, com així mateix lo modo de fer los bullisatjes, trempatjes, lluminatjes, masticatjes, y demés necessari fins a posar ditas Indianas a la perfecció en que deuen quedar». Canaleta es va comrometre a treballar com a fabricant en exclusiva per a la companyia, a mantenir el secret dels coneixements que li ensenyessin i a transmetre’ls només a les persones que li indiquessin els seus patrons, amb una penalització de 1.000 lliures per infracció. Canaleta treballà a la fàbrica Canals durant un període de nou anys, tenint com a ajudant tècnic Francesc Ribas. El 1752 donà per acabat el contracte per obrir la seva pròpia fàbrica d’indianes. L’any següent, constituí una companyia formada per quatre socis, amb un capital de 16.000 lliures catalanes i una direcció concertada.

Li van donar suport principalment els seus parents associats: el seu germà Francesc, d’ofici vidrier, el seu cunyat Miquel Vidiellas, teixidor de seda, i Antoni Grau, hostaler. La companyia teixia fil de cotó de Malta i estampava les indianes destinades al mercat interior i al colonial, amb una xarxa comercial a València, Toledo i Madrid. També tenia tractes amb la Companyia de Comerç de Caracas per a l’exportació a Amèrica. Els anys següents va gaudir d’un creixement espectacular. Josep Canaleta va fer construir la seva fàbrica el 1753 en uns terrenys situats a la part nord del carrer de Sant Pere Més Alt, a tocar de la muralla de terra. La fàbrica es va poder estendre cap al jardí i els horts i va acabar ocupant-los amb un edifici de nova planta de dimensions considerables: la quadra feia uns 32, metres per 7,75 metres. No va caldre reutilitzar els edificis vells i en les obres s’hi va remoure molta terra.8 En la construcció va intervenir el fuster Jacint Henrich,9 del carrer dels Carders, el mateix que aixecà la fàbrica Canals.10 L’emplaçament de la fàbrica ha estat confirmat en el registre d’Obreria per les obres de reforma que es realitzaren l’any 1765. L’encariment del cotó procedent de Malta va provocar les primeres crisis i les primeres experiències en la filatura del cotó americà gràcies a Jaume Campins, a Mataró, abans del 1748, i a Bernat Glòria, a Barcelona, el 1751.

Com afirmen Ramon Grau i Marina López, foren unes iniciatives conjunturals que s’eclipsaren en funció de les maniobres econòmiques dels cotoners de Malta. Per aquesta raó, l’empresa de Canaleta, oberta el 26 de setembre de 1765, es considera la primera filatura d’Espanya, ja que es va avançar a l’hora de substituir el fil de cotó de Malta pel cotó en floca de Veracruz. Va ser en aquesta conjuntura econòmica que Josep Canaleta sol·licità franquícies per importar cotó en floca de Llevant i d’Amèrica. Per avalar la seva petició, Canaleta feia saber que tenia a la seva fàbrica de Barcelona uns 30 torns manuals de filar on treballaven dones i nens. Fou també aleshores que la Junta de Comerç va donar suport a la sol·licitud de Canaleta i que es posicionà públicament per tal «que los fabricantes prefieran el algodón de nuestra América al de los extranjeros». Thomson afirma que les tècniques del filat de Canaleta procedien d’Alemanya, de la frontera suïssa, i s’introduïren grans rodes de filar dirigides per una mestra filadora de la ciutat de Constança encarregada d’instruir en el seu ús. Cap a l’octubre del 1765, Canaleta ja tenia 55 d’aquestes noves rodes de filar accionades per 55 filadores que havien rebut formació15 per fer anar unes màquines que devien suscitar la reforma de la fàbrica, iniciada el novembre del 1765. D’altra banda, per estampar, s’havia anat introduint el teixit de lli europeu destinat al comerç colonial. Es produí un autèntic boom comercial en el precís moment en què la jenny i la màquina d’Arkwright començaven a esta disponibles. El 1768, Canaleta demanà a la Junta General de Comerç la utilització de dos vaixells per exportar indianes de la ciutat de Barcelona a Veracruz i importar-ne floca de cotó. El 1768 Josep Canaleta i Poch va morir sense fills per continuar el negoci, i va deixar com a hereu universal el seu nebot Joan Canaleta i Font (Barcelona 1744-1808). La societat s’anomenava Josep Canaleta, Hereu i Cia. i estava formada per quatre socis, amb un capital de 33.401 lliures i una direcció concentrada amb el 38,8 % del capital, segons l’acta de continuació de l’1 de gener de 1770. Dos anys abans, Joan Canaleta ja havia assumit la direcció de l’empresa del seu oncle exercint de fabricant d’indianes en el període econòmicament més fructífer. Entre el 1768 i el 1799, està documentat que Josep Canaleta, Hereu i Cia. era una fàbrica interessada en la Reial Companyia de Filats de Cotó, que va registrar un increment progressiu del nombre de telers de 42 (1768) fins a un total de 80 (1783) i que tenia 4 accions. Les mateixes fonts citen que entre el 1768 i el 1785 la fàbrica estava localitzada al carrer de Sant Pere Més Alt. Aquesta dada quedà confirmada a l’Arxiu d’Obreria quan el mes de març del 1776 Joan Canaleta sol·licitava una llicència per reformar la casa de Sant Pere Més Alt, i el mes de juny del mateix any ampliava el prat d’indianes que tenia a Sant Martí de Provençals amb l’adquisició d’un nou terreny.23 Un plànol de la Sèquia posterior al 1785 confirma la localització del prat d’indianes, situat geogràficament en el municipi de Sant Martí de Provençals, a prop de la platja, i equipat amb diverses edificacions. Quan va esclatar la Guerra Gran el 1793, igual que altres fabricants com Gònima i Rull, Canaleta es comprometé a pagar deu homes armats i a muntar la guàrdia de la ciutat amb trenta homes de la fàbrica un cop per setmana. L’any següent, malgrat les dificultats que van afectar la navegació transoceànica durant els primers mesos de la guerra amb la República Francesa, Canaleta va tenir el mèrit de ser el primer a introduir una voluminosa remesa d’estampats pel port de Veracuz, amb uns guanys aproximats de 100.000 lliures catalanes. En un moment de gran sintonia amb la corona, en general, els components del cos de comerç aspiraven a un títol de noblesa, però hi hagueren excepcions entre alguns dels fabricants. La més important va ser la de Joan Canaleta i Font, home d’una innegable presència pública en la vida de la ciutat. Havia ingressat a la matrícula de comerciants el 1787 i va formar part de la Junta de Comerç del 1794 al 1799. Va ser elegit diputat del comú dues vegades, el 1795 i el 1802. Aquesta segona vegada va obtenir quaranta-vuit vots en primera volta. En paraules del baró de Maldà: «Lo comú del poble apar molt inclinat en favor de don Joan Canaleta, a qui aclamen molts com a bon patrici i mereixedor d’alguna gràcia per sos mèrits particulars». El compromís de Joan Canaleta com a diputat del comú el va fer participar en nombroses comissions d’obres públiques i d’assistència social durant la crisi econòmica de fi de segle. Va ser comissionat d’obres públiques del 1797 al 1802, director de camins el 1799 i vocal de la Junta de Conferències i Auxilis. El 1802 ocupà el càrrec de comissionat de la Reial Companyia de Filats de Cotó. I tanmateix, Canaleta, amb Gomis, Bransi i Gironella, foren escollits per formar part de la comissió de representació dels gremis per organitzar la recepció de la visita reial de Carles IV el 1802.30 Diverses fonts indiquen que Canaleta va introduir a Barcelona el cilindre d’estampar inventat per T. Bell el 1785, però sembla clar que, absorbit pel seu paper d’home públic, l’activitat de la seva fàbrica va anar decreixent, fins que el 1798 aquesta ja no figurava en el cadastre. Els fills de Joan Canaleta van seguir la carrera militar i sembla que no s’interessaren pels afers industrials. Finalment, la fàbrica va ser llogada com a espai industrial a un dels representants de les noves generacions: Joan Vilaregut i Padrós (Manlleu, 1761 - Barcelona, 1832).32 Segons el llibre d’entrades de Joan Vilaregut, l’any 1800 havia llogat la fàbrica Canaleta, on va fer instal·lar màquines de filar «angleses», adquirides el 1799, i màquines «xicas». En aquell mateix edifici també hi treballaven una quarantena de teixidors. Vilaregut havia concentrat les màquines jennies seguint els manuals fabrils que regien les «contínues» o «angleses», la qual cosa havia anat associada amb una ambiciosa estratègia empresarial que consistia a filar un ampli catàleg de fils: els ordits més bastos amb les contínues (màquines que no podien fabricar fils per a la trama) i les trames, molt fines en comparació amb el que se solia fer a Barcelona, amb les jennies.  Canaleta havia estat dirigent de la Reial Companyia de Filats de Cotó, i el 1804 encara s’erigia en representant del fabricants de Barcelona quan es va dirigir al rei reclamant mesures contra el contraban i la construcció de fàbriques d’estampats a Amèrica. Segons l’inventari del 1807, Joan Vilaregut i Cia. disposava d’una fàbrica nova de teixits amb 29 telers i prat per a pintats i tenyits de color vermell al Raval; una fàbrica de teixits i filats amb 100 telers, 46 màquines de filar i 12 de cardar al carrer d’en Cortines, i una filatura de riu a Martorell, equipada amb 18 màquines «angleses», és a dir, contínues.

No hi ha, però, cap referència a la fàbrica de Sant Pere Més Alt, probablement perquè no era de la seva propietat. Després de la mort de Joan Canaleta el 1808, i coincidint amb la crisi de la guerra del Francès, la fàbrica de Vilaregut var fer fallida. En una llicència de l’any 1846 de la casa-fàbrica Ramoneda, situada en unes parcel·les veïnes dels números 43-4538 del mateix carrer, hi ha constància documental i gràfica que la fàbrica Canaleta encara era coneguda pel nom de la família. També sabem que el 1847 Àngel Canaleta, descendent del fabricant Josep Canaleta, era el propietari de la parcel·la que arribava fins al número 57 de Sant Pere Més Baix,39 propietat d’Antoni Faura. Durant aquest període de temps la fàbrica Canaleta va estar ocupada per la fàbrica de teixits de Josep Carreras i Font.41 Probablement es van substituir les antigues edificacions i es van aixecar en el seu lloc els edificis actuals, que donen façana al carrer de Sant Pere Més Alt, números 40 i 51, i els habitatges interiors, que conformen una banda del passatge a l’estil del de Bernardí Martorell i que són d’una data posterior als quarterons Garriga del 1858. Finalment, l’antiga casa Canaleta va ser ocupada pels teixidors de llana Bonaventura Solà i Guixà (segle xix) i Domènec Sert i Rius (Barcelona, 1832-1897), que van establir-hi la companyia de catifes de llana i tapissos amb mescla de seda Bonaventura Solà i Cia., societat constituïda el 1863. L’antiga fàbrica d’indianes Canaleta —després de Vilaregut i de Carreras, finalment ocupada i reformada per Bonaventura Solà i Cia. entre el 1865 i el 1867— era una parcel·la amb una gran extensió de terreny que arribava fins a tocar la muralla de terra. Aquesta particularitat és la que va permetre que, amb la formació de l’Eixample i el traçat del carrer de Trafalgar, es realitzés, a més de la construcció de nova planta de les quadres interiors, l’ampliació dels terrenys i la construcció d’un nou edifici representatiu, datat del 1865, i amb façana principal al carrer de Trafalgar, números 38-46. Les expectatives urbanístiques, la centralitat i la tradició menestral del barri de Sant Pere, que combinava històricament tipologies de producció amb les de residència, animaren Domènec Sert i Rius a reutilitzar els edificis de la dècada del 1850 per a habitatge i per reedificar parcialment, entre el 1865 i el 1867, una casa-fàbrica per l’interior de la qual es pogués transitar a través de l’actual Passatge de Sert, amb la qual cosa el barri de Sant Pere i el nou Eixample quedaven enllaçats.43 En conclusió, l’actual fàbrica del Passatge de Sert està formada bàsicament per dos tipus d’edificacions. Per una banda, tenim els edificis corresponents a la dècada del 1850, probablement aixecats per Josep Carreras i Font, encara existents i amb façana al carrer de Sant Pere Més Alt, 40 i 51. Per altra banda, trobem una gran quadra interior i els edificis del carrer de Trafalgar aixecats per Domènec Sert i Rius el 1865. Aquesta edificació industrial està inclosa en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona.

8.-Casa-fàbrica Casas, 1785

Fàbrica d'indianes

Ubicació: Carrer de Sant Pere més Alt, 46 i Carrer de l'Atgenter, 12

Màquines: 12 telers (1785), 16 telers d'estampar (1829)

Operaris: desconegut

Marià Casas (segle xviii - segle xix) fou un fabricant de pintats de Barcelona establert al barri de la Ribera des del 1774.1 El 1782 participava en la fundació de la companyia Francesc Bruguera, Marià Casas i Cia., amb tres socis i destinada a muntar una «Fàbrica de pintar telas, cotons i altres cosas». Francesc Bruguera (segle xviii) era un torcedor de seda que s’havia associat prèviament amb un altre fabricant d’indianes, Josep Capelino. El tercer soci era Bonaventura Xuriach, també del gremi de la seda,3 mestre galoner establert en els carrers de Gignàs i Ample. Segons Thomson aquesta companyia va ser una de les principals fàbriques instal·lades al Raval, en aquest cas al carrer del Carme i amb 55 operaris, que va subsistir com a empresa reglamentada fins al 1790.6 Poc després d’aquesta primera experiència, el 1785 Marià Casas va muntar la seva pròpia fàbrica amb la constitució de la societat Marià Casas i Cia., formada per 6 socis que feren una aportació de capital molt modesta —6.400 lliures— i amb una direcció polaritzada compartida per dos dels socis principals. L’any 1789 ja era una fàbrica especialitzada en l’estampació, els «pintats» sobre llenços que es teixien en diferents llocs de Catalunya.8 Tot i que disposava d’un mínim de 12 telers corrents de la secció reglamentada, aquesta fàbrica es nodria de teixits forans.

Marià Casas, o membres de la seva família, devien participar també en la creació d’altres societats. El 1792 es renovava una societat anomenada Casas, Ricart, Amigó i Cia., amb un capital de 12.000 lliures catalanes.9 Hi ha també el cas de Valentí Casas i un altre soci, que volien posar en marxa un cilindre d’estampar l’1 d’octubre del 1800.10 La fàbrica estava situada al barri de la Ribera, al carrer de Sant Pere Més Alt, número 46 (actual), en un antic casal comercial probablement de finals del segle xvii —probablement del 1699, com diu la llinda de l’entrada principal—, que va ser reformat i ampliat per fer les funcions de fàbrica d’indianes. El 1807, un any abans de la invasió napoleònica, Marià Casas va fer reformar i ampliar l’antiga casa de Sant Pere Més Alt. Aquesta llicència, presentada a Obreria el 10 de març del 1807, ens permet observar un perfil de façana dissenyat pel mestre d’obres Pere Fiter. La coberta inclinada va ser substituïda per la coberta plana segons les exigències dels edictes d’Obreria, i la solana o galeria correguda de finestres tardomedievals va perdre les seves funcions i també va ser substituïda per una remunta de traçat neoclassicista. En aquest cas, les portes de la planta baixa són d’arc pla i no han estat transformades o mutilades com sovint passava amb les portalades medievals d’arc de mig punt. Aquest disseny de façana és plenament identificable en la parcel·la número 46 del carrer de Sant Pere Més Alt, edifici actualment existent, treballat amb carreus de pedra a la planta baixa i estucs a les superiors, que originàriament estaven esgrafiats. En planta, l’edifici té una profunditat de 16 metres, amb un pati de llums que devia estar lligat a l’entrada noble de l’habitatge principal. Els quarterons Garriga del 1858 evidencien, a la part posterior del cos principal de la casa, la presència d’uns cossos edificats d’una planta i disposats de forma simètrica, els quals devien formar part probablement de les quadres de treball. El 1803, Marià Casas ja era un reconegut estampador de la ciutat. L’any següent, la seva companyia va ser una de les signants del manifest contra el contraban que fou presentat pels fabricants a la Corona. La crisi de la guerra del Francès, entre el 1808 i el 1814, devia afectar l’empresa Casas de la mateixa manera que afectà el conjunt dels fabricants: condemnant la indústria a la paràlisi econòmica. Malgrat la guerra, va ser una de les empreses supervivents de la crisi. El 1816, Marià Casas es feia reformar unes cases de la seva propietat al carrer de l’Argenter, número 10 (antic), sota la direcció del mateix mestre de cases Pere Fiter, que com en la dècada anterior dissenyà la nova façana. Donada la proximitat del carrer de l’Argenter amb el de Sant Pere Més Alt, creiem que formaven part de la mateixa propietat de la fàbrica, en el número 16 (actual) del carrer de l’Argenter, i que feien les funcions d’habitatges vinculats a l’activitat industrial

Amb el Trienni Constitucional, el 1822 Marià Casas, que ja comerciava des del port de Barcelona, fou també un dels signants contra l’establiment d’un port franc a Cadis. Aquell any ja havia delegat responsabilitats de l’empresa en el seu fill, Joan Casas i Vilarrubia, que va assumir el paper de fabricant i representant a la fàbrica en les gestions realitzades per l’ajuntament constitucional per costejar i portar a terme l’enderroc de l’antic cementiri de Sant Pere de les Puel·les, per convertir-lo en l’actual plaça de Sant Pere. El 1826, amb la posada en marxa de l’abastiment públic de l’aigua de Montcada, Joan Casas sol·licitava el subministrament de dues plomes d’aigua per a la seva fàbrica de pintats.16 Al padró general de fabricants del 1829, en el capítol de fabricants d’estampats de la part de la Ribera, constava l’empresa de Casas amb 16 taules d’estampació —una quantitat important— ubicades al carrer de Sant Pere Més Alt, número 5 (antic). La continuïtat de la companyia de comerç Mariano Casas e Hijo està reflectida en la Guía de forasteros del 184218 i en la propietat dels prats de blanqueig que posseïen a Sant Martí de Provençals, encara a nom del fundador. L’empresa presentà a l’exposició celebrada l’any 1844 unes «indianas de varios colores de las llamadas Julianas de Lámina». Les «julianas de làmina» eren aquelles que tenien una amplada superior: 36 polzades (78 cm) en lloc de les 32 ordinàries. A partir d’aquests anys l’empresa passà als hereus i es denominà Marià Casas i Fills. Aleshores la societat estava formada pels germans Joan i Domènec Casas i Vilarubias, i el 1844 tenia interessos inversionistes en la creació del Banc de Barcelona, amb 10 i 2 accions respectivament. L’activitat industrial va ser continuada per Joan Casas i Vilarrubias, que es va situar al capdavant de la fàbrica d’estampats del carrer de Sant Pere Més Alt, número 46 (actual), segons l’anotació d’El consultor del 1857.20 Aquesta darrera adreça s’ha pres també com a referència per localitzar la reforma que Pere Fiter realitzà el 1807 per a la fàbrica d’indianes de Marià Casas. L’edifici, actualment existent en el número 46 de Sant Pere Més Alt, coincideix amb el representat gràficament pels documents d’Obreria del 1807 pel que fa a les obertures de la planta baixa, amb l’excepció, però, que alguns dels balcons previstos es van mantenir com a finestres. L’edifici està inclòs en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona,  on se’n fa la següent descripció: «Edifici d’habitatges amb principal i dos pisos [?], que té la data de 1699 gravada a la clau d’un dels baixos. Dels 5 balcons del principal, molt destacat, només els dos dels extrems tenen llosana de pedra, mentre que els altres la tenen de ferro forjat i rajoles de flor de gira-sol sobre cartel·les; a la resta, finestres i balcons amb marc de pedra. Els esgrafiats que envolten totes les obertures, fingint severs emmarcaments arquitectònics, no consten al catàleg del 1913 fet per Comas i deuen ser fruit del gust classicista de la dècada següent. A la part posterior de la parcel·la hi ha un cos edificat molt posterior a la façana, ocupat per habitatges. Al vestíbul, el principal té una escala diferent de la que condueix a la resta d’habitatges». Actualment és un edifici d’ús residencial que manté el cos frontal de la casa d’una amplada similar al projectat el 1807. Recentment la finca ha estat rehabilitada i s’han restituït uns esgrafiats perimetrals de balcons i finestres. Amb la rehabilitació, però, s’han cancel·lat els antics accessos als habitatges i s’ha format un nou vestíbul d’entrada, amb la qual cosa una finestra s’ha convertit en la porta de l’escala i l’antic portal de carruatges ha quedat integrat en la planta baixa comercial. Pel que fa a l’ocupació del pati d’illa, existeix un cos interior de cinc plantes i un altre de dues plantes, ara destinats a habitatges i a comerços, edificis aixecats en una data indeterminada, posterior al 1858,22 en substitució de les quadres. El 1862 Marià Casas i Fill tenien una fàbrica d’estampats establerta a Sant Martí de Provençals, en la qual hi havia instal·lada una màquina de vapor per fer anar dos cilindres d’estampar, una perrotina amb 28 obrers i uns prats de blanqueig veïns amb 25 operaris més. És a partir del 1869 que apareix com a successor de la companyia Joaquim Casas i Jover, propietari de diverses patents per estampar sobre batista i sobre mocadors de llana, cotó i estam. Joaquim Casas exercia d’estampador a Sant Martí de Provençals i el 1871 presentà una rica col·lecció d’indianes a l’exposició organitzada per inaugurar la nova universitat barcelonina. Casas i Jover es consolidà com una de les primeres empreses d’estampació del segle i va mantenir l’antiga casa-fàbrica del número 46 de Sant Pere Més Alt com a oficina de vendes. Aquesta empresa va subsistir fins a la segona meitat del segle xx.

9.-Casa-fàbrica Castanyer, 1779

Fàbrica d'indianes

Ubicació: Carrer de Sant Pere més Alt, 27 (fàbrique d'indianes), Carrer d'en Tantarantana (fàbrica de teixits i pintats), paratge anomenat "Lo Clot" (fàbrica de filats)i Carrer dels Boters, 4 (Palau Castanyer).

Màquines: 30 telers (Sant Pere més Alt), 27 (1783), 2crodes hidràuliques (paratge de "Lo Clot" (1803), 6 màquines "angleses" (paratge de "Lo Clot" (1804), 4vtaules d'estampar (Sant Pere més Alt, 27 (1829).

Operaris: 133 en conjunt.

Josep Castanyer i Codina (? - c. 1830), fill del fabricant d’indianes Joan Castanyer, continuà la professió paterna. Josep Castanyer fundà la seva pròpia companyia d’indianes el 1779. Especialitzada en la fabricació d’indianes i llenços, fou una de les més importants de Barcelona de l’última dècada del segle xviii i de la primera del segle xix. El negoci de Josep Castanyer provenia del seu pare, però en part també de les activitats del seu sogre, Salvador Molet i Albardasser, de Canet. El 1783 la fàbrica Joseph Castanyer estava situada en dos emplaçaments: al carrer d’en Tantarantana i també al carrer de Sant Pere Més Alt. Estava dotada de 30 telers instal·lats, una quantitat important que es mantindria fins passat el 1788. Integrada en el complex productiu de la ciutat, el 1785 la fàbrica de Pau Rovira treballava com a subministradora per a Josep Castanyer, i per la seva banda Castanyer subministrava llenços a la fàbrica Rull.  L’activitat de l’empresa de Castanyer6 va ser pròspera, ja que el 1787 el pagament del cadastre s’incrementà de 200 a 300 lliures. Joseph Castanyer era una fàbrica d’indianes interessada en la Reial Companyia de Filats de Cotó, amb 4 accions els anys 1794 i 1799,  que donava ocupació a uns 133 operaris.

L’empresari ja estava prou ben situat socialment quan va ser elegit, el 2 de maig de 1794, diputat del comú per l’ajuntament borbònic.10 Amb una conjuntura econòmica molt favorable, la fàbrica va créixer ràpidament fins a convertir-se en una de les tres més importants de la ciutat, juntament amb les de Gònima i Joan Rull. El 1800, Josep Castanyer va comprar els prats d’indianes de la família Magarola, situats a Sant Martí de Provençals, «en lo puesto dit “Lo Taulat”, y “Clos de la Mel”». Entre el 1800 i el 1801, la fàbrica, que encara no tenia prou ben integrada la filatura, comprava filats de cotó al Vallès Oriental, a les poblacions de Mosqueroles i Cardedeu.13 A partir dels primers anys del segle xix, Josep Castanyer es plantejarà la introducció de la mecanització de la filatura. L’agost del 1804 Castanyer, com a «pintador», i els seus socis Llorenç Clarós i Manel Torner escripturaren la fàbrica situada «en lo paratge anomenat “Lo Clot”», els antics prats d’indianes dels Magarola comprats el 1800. Castanyer comptà amb un capital inicial de 10.000 lliures catalanes, de les quals el 50 % era una inversió en la compra de màquines de filar: sis màquines «angleses» (contínues). L’administrador de la fàbrica era un tal Josep Guàrdia,14 «director de las máquinas de la fábrica del Clot», que, a més d’un salari de 8,25 lliures setmanals, el 1806 rebia «un catorceno de los beneficios líquidos que resultaran en dicha fábrica». Per sota de Guàrdia, només hi havia un majordom i dos nens.15 La filatura es posà en marxa sota la raó social Josep Guàrdia i Companyia, participada per Josep Castanyer i els altres socis, informacions que han estat investigades per Albert García Balañà a partir del Fons Castanyer de l’Arxiu Nacional de Catalunya.16 Llorenç Clarós (Figueres, 1754 - Barcelona, 1829)17 era un fabricant d’indianes reconegut que el 178518 havia fundat una societat, Llorenç Clarós i Cia., amb una casa-fàbrica al carrer de Sant Pere Més Alt, cantonada amb la Riera de Sant Joan.19 Interessat per la mecanització de la indústria, juntament amb Manel Torner, el 1803 obtingueren una concessió per aprofitar l’aigua del rec Comtal per impulsar unes màquines amb l’ajuda d’unes grans rodes. El dia 5 d’agost d’aquell any, l’intendent havia atorgat a Llorenç Clarós i a Manel Torner la «facultad de colocar y tener dentro de la acequia Rech Condal y en el paraje que más les acomode en la distancia o distrido que confronta con la casa de D. Juan Antúnez, sita en el lugar del Clot, dos ruedas para dar curso a la máquina de hilado de algodón que desean plantar»..20 És del tot probable que en aquest punt estiguem parlant de la mateixa fàbrica amb la raó social Josep Guàrdia i Companyia, equipada amb les 6 màquines contínues. La fàbrica funcionà fins a l’entrada de les tropes franceses el 1808, però no ha estat possible identificar la seva ubicació al Clot. Josep Castanyer disposava d’uns edificis a l’interior de les muralles, probablement una antiga casa-fàbrica, situats al carrer de Sant Pere Més Alt, número 27 (actual), que va fer enderrocar i reedificar l’any 1805 per edificar-hi un palau, un dels edificis civils més importants de l’època. L’edifici es va construir amb un traçat neoclassicista i a l’estil d’altres fabricants com els Magarola o els Gònima, que uns anys abans havien fet aixecar les seves cases-fàbrica neoclàssiques. El projecte, presentat a llicència per Josep Castanyer el 1805,21 incorporava un plànol anònim l’autor del qual, per la qualitat del dibuix i la composició de la façana, és probable que fos un mestre de cases de formació acadèmica o coneixedor de les publicacions franceses i italianes que corrien entre els mestres d’obres de l’elit. Aquesta autoria ha estat suggerida per la tesi doctoral d’Enric Mira sobre l’arquitecte italià Antoni Ginessi, resident a Barcelona. Durant anys, aquest edifici, que encara existeix, ha estat identificat erròniament amb el Palau Dou de l’arquitecte Antoni Celles, de Sant Pere Més Baix, número 31, confusió que s’ha corregit gràcies als documents d’Obreria.22 La invasió napoleònica i l’inici de la guerra del Francès interrompran els treballs de construcció del palau entre el 1808 i el 1814. Segons Maribel Rosselló, la planta baixa de l’edifici coincideix amb el disseny de la façana presentada el 1805; en canvi, el parament superior i la cornisa són diferents. És probable que els canvis fossin deguts a la intervenció d’un altre mestre d’obres quan es va reprendre la construcció, que va incorporar gerros, pedestals i un arc serlià al pati interior, que segueix uns esquemes poc ortodoxos i allunyats dels models defensats per Antoni Celles a la classe d’arquitectura de la Llotja (1815-1835). Durant l’ocupació francesa, Josep Castanyer fou un dels fabricants i comerciants que no abandonaren la ciutat, tal com hem vist en els casos de Ramon Bonaplata i Francesc Ribas. Thomson suggereix que la fàbrica reglamentada de Castanyer possiblement superà la crisi de la guerra del Francès. Àlex Sánchez apunta també que, un cop passada la guerra, els grans fabricants d’estampats de Barcelona, entre els quals Josep Castanyer, foren sensibles a la mecanització. Encara que Rull va ser el primer d’instal·lar el cilindre d’estampar el 1817 i l’únic que el tingué durant bastants anys, per les mateixes dates s’hi van interessar uns altres fabricants, com Erasme de Gònima i Josep Castanyer.26 Castanyer participà activament en el Trienni Constitucional. Va ocupar càrrecs a la Junta Municipal de Beneficència i el mateix any, el 1822 formava part de la llista de personalitats que, a proposta de l’ajuntament constitucional, havien de configurar la Societat Econòmica d’Amics del País, una de les societats impulsores de la transformació de l’economia. El 1824 fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona,28 però s’ha de dir que també ocupà el càrrec el 1828, sota l’administració absolutista.29 Durant els anys 20, s’associà amb Pere Ortenbach, financer i cònsol danès a Barcelona, i derivà finalment l’activitat cap al comerç marítim. Ambdós fundaren la companyia Ortenbach, Castanyer i Cia., documentada entre el 1824 i el 1830. Les activitats econòmiques posteriors dels Castanyer comprendrien inversions de capital en la producció, el comerç i els béns immobles. Castanyer va mantenir, però, la continuïtat de la fàbrica d’indianes, ubicada al palau neoclassicista del carrer de Sant Pere Més Alt, fàbrica activa per a la qual el 1824 havia comprat el subministrament de 4 plomes d’aigua del brollador de Montcada pel preu de 600 duros, i 4 plomes més el 5 de maig del mateix any.

Era una fàbrica equipada amb 4 taules de pintar, segons el padró de fabricants del 1829. El 2 de desembre de 1830, Castanyer encara feia reformar la casa-fàbrica del carrer d’en Tantarantana, ubicada en el número 6 (antic), per tal d’obtenir més llum a les plantes baixes, i el 1831 reformava també un edifici del carrer Tapineria de la seva propietat. Josep Castanyer i Codina, acabà sent un comerciant matriculat per la Junta de Comerç. A la mort de Castanyer, esdevinguda cap a finals del 1830,37 el va succeir el seu hereu Joaquim Castanyer i Molet (1804-1858). Havia estat alumne de les classes de Mecànica de la Llotja el curs 1820-1821, però va acabar abandonant l’activitat de fabricant per dedicar-se al comerç marítim i a les inversions industrials, financeres i agrícoles. Durant aquests anys es devia liquidar la fàbrica, ja que no hi ha continuïtat més enllà del padró del 1829, però es mantingué la casa de comerç. El 1834 Castanyer comprà una participació en la propietat del bergantí Spiridion, de fabricació anglesa, que feia el trajecte de Barcelona a l’Havana.40 Tot sembla indicar que Joaquim Castanyer relegà el palau de Sant Pere Més Alt a les funcions de fàbrica d’estampats per residir ell en un segon palau, un edifici situat a la plaça de Cucurulla, a l’actual número 4 del carrer dels Boters, construït pel comerciant Maurici Prats a partir d’una llicència del 180341 i sota la direcció de Joan Masanes. Joaquim Castanyer completarà l’edifici el 1835  sota la direcció de l’arquitecte acadèmic Ramon Molet,44 jove professional amb qui probablement devia tenir vincles familiars. Es tractava d’un edifici de tipologia residencial amb una façana de traçat neoclàssic de carreus regulars de pedra amb els baixos encoixinats i marcant franges horitzontals a la resta de l’alçat. A l’interior de la parcel·la, que donava també al carrer de la Palla, al nivell de la planta noble, hi havia un jardí amb una font i palmeres. Aquest edifici, encara existent, forma part del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona. El 1835, amb una aportació de 120.000 pessetes, Joaquim Castanyer entrà a formar part de la Companyia Catalana de Vapor, la primera empresa de vaixells a vapor del país. Això implicà una ampliació de les activitats que també es materialitzà en la compra d’unes mines de carbó a Mallorca, així com en l’adquisició dels vapors Mercurio i Delfín. El 1836, la companyia serà la promotora del taller de reparació de màquines Nuevo Vulcano. El 1847, Joaquim Castanyer estava censat al carrer dels Boters, número 9 (antic), ara ja sense subsidi industrial però amb un de territorial dels més importants de la ciutat. Castanyer era accionista de la fàbrica Güell, Ramis i Cia., oberta el 1842. Dos anys després va ser fundador i accionista del Banc de Barcelona, amb 100 accions. Fou fundador de la Companyia

Agrícola Catalana el 1846 i de l’Institut Català de Sant Isidre el 1851, així com accionista de La España Industrial el 1853, amb 100 accions. Joaquim Castanyer i Molet s’havia casat en segones núpcies amb Consol de Moragas i de Quintana (1828-1904), primera marquesa de Moragas. Va comprar una enorme extensió de terreny a l’actual Passeig de Sant Gervasi, on es trobaven propietats d’altres fabricants com ara Can Canals i la propietat de Francesc Pedralbes, que contenia una casa que a partir d’aleshores s’anomenaria Torre Castanyer.  La casa, d’una composició italianitzant on destaquen uns acabats escultòrics de terracota, disposa d’un jardí de tipus francès amb un passeig que condueix a la residència, flanquejada per dos lleons de marbre, un exemplar de cedre enorme i altres exemplars de castanyers. El 1867, la Torre Castanyer encara era propietat de la vídua de Castanyer, Consol de Moragas, que es casà en segones núpcies amb Eusebi Güell, amb la qual cosa la finca va passar a poder de la família Güell. Segons Permanyer, d’aquesta època es conserven les pintures del saló principal i les més treballades de la sala menjador amb trompe-l’oeil en els paraments i chinoiserie en els sostres. La Torre Castanyer, que va tenir una reforma important realitzada els anys 1959-1961 per l’arquitecte Francesc Mitjans, forma part del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona.  També formen part del Catàleg el Palau Castanyer del carrer dels Boters—durant molt temps residència de Joaquim Castanyer— i el Palau Castanyer del Carrer de Sant Pere Més Alt,55 que el 1867 encara era propietat de la vídua de Joaquim Castanyer. Durant la Segona República, el Palau Castanyer de Sant Pere Més Alt va ser la seu de l’Atheneum Polytechnicum, i actualment està segregat en diferents propietats. D’aquest palau se’n conserven dos sostres pintats sobre teles i la sala rodona, element singular neoclàssic que ha merescut especial atenció en la tesi doctoral de Maria Isabel Rosselló.58 Respecte del Palau Castanyer de Sant Pere Més Alt, el Catàleg del Patrimoni fa el següent comentari: Malgrat que totes les dades reiteradament publicades sobre aquest edifici són perfectament plausibles —obra d’Antoni Celles i Azcona per als marquesos d’Alòs i de Dou, projectada entre 1807 i 1818, iniciada el 1806-07 i bastida des del 1814 fins al 1818, després de l’ocupació napoleònica que interrompé les obres— la seva estricta correspondència amb bona part del que sabem d’una manera més ben provada per al palau Dou del carrer Sant Pere Més Baix, 31-31 bis, fan pensar amb força certesa en un error que es repeteix en la bibliografia des del 1947 —els autors del Catálogo Monumental serien els primers a traslladar les notícies donades per Aliberch el 1944 d’un edifici a l’altre—, i que ja es féu evident el 1973 pels autors de la Guia d’Arquitectura de Barcelona i per Lladonosa. Pel que fa als promotors de l’obra, Bassegoda (1936) sembla referir-s’hi en esmentar la residència dels marquesos de Sant Mori; d’altra banda, a la porta del pis principal, un anagrama en ferro forjat proporciona les inicials G.A.R. que podrien fer pensar novament en els Alòs, per bé que sabem de segur que des d’abans del 1858 cap persona amb aquest cognom ni amb el de Dou no ha estat propietària de l’immoble. Sigui com sigui, es tracta de la construcció privada barcelonina més notable de les primeres dècades del segle xix, amb una severa façana de pedra; la planta baixa, encoixinada i amb tres obertures de mig punt, és separada dels tres nivells restants per la balconada del principal, interrompuda per pedestals amb grans testos. El portal central mena a través d’un vestíbul voltat al pati amb escala, que s’hi obre a través d’un gran arc serlià amb columnes jòniques sense base. L’arquitecte —que, malgrat tot, bé podria ser en Celles— aplicà un classicisme monumental amb motius i recursos aliens a l’ortodòxia neoclàssica, tant en aquest original pati, com a la façana principal i a la posterior, oberta a una terrassa elevada al nivell del pis principal i amb un ordre gegant de semicolumnes jòniques en la part central, sota un entaulament que corre entre els pisos segon i tercer. Poc sabem dels salons interiors —les descripcions repeteixen en aquest terreny allò que creiem propi de l’edifici del carrer Baix—, però sovint ha estat publicada la foto d’un saló circular estil Imperi amb columnes corínties adossades, que deu pertànyer a l’obra que ens ocupa. D’ella sabem també que, als anys vint i trenta del segle xx, fou seu de l’Atheneum Polytecnicum, institució docent i cultural d’orientació obrerista.

10.-Casa-fàbrica Clarós-Serra, 1785

Fàbrica d'indianes de Nuestra Senyora de Montserrat

Ubicació: Carrer de Sant Pere més Alt, 2 i Carrer de la Riera de Sant Joan.

Màquines: 6 màquines "angleses· (paratge  de Lo Clot (1804), 22vtaules d'estampar (Sant Pere més Alt, 4 (1829), 1vmàquina de vapor de 6 CV (Riera de Sant Joan, 1842).

Operaris: desconegut.

Durant la dècada del 1780, Llorenç Clarós (Figueres, 1754 - Barcelona, 1829)1 es trobava en el nivell més alt del ram dels comerciants majoristes de Barcelona. El 17852 havia fundat una societat, Llorenç Clarós i Cia, que posseïa una casa-fàbrica d’indianes de dimensions mitjanes, la fàbrica de Nostra Senyora de Montserrat, situada al carrer de la Riera de Sant Joan. L’empresari tenia una residència setcentista al costat de la fàbrica, la Casa Clarós, coneguda més tard com Casa Serra,3 situada a la cruïlla de la Riera de Sant Joan amb el número 2 (actual) de Sant Pere Més Alt. Aquest edifici residencial, d’autor desconegut i construït segons un patró neoclassicista, ha estat mencionat per la seva importància en diversos estudis de l’època.

Sabem que disposava d’una sala de música que havia estat decorada pel pintor neoclassicista Francesc Pla i Duran, el Vigatà (Vic, 1743 - Barcelona, 1805). Es tractava d’un conjunt de nou teles obrades abans del 1785, que recreaven la mítica figura de Ròmul, representat en la seva doble faceta de guerrer i la posterior veneració com a déu Quirí. El conjunt narrava històries relacionades amb la mort del seu germà bessó, Rem, les confrontacions contra els sabins, la fundació de Roma i el pacte que establí amb el rei sabí Titus Taci per governar conjuntament la ciutat. De la construcció de la fàbrica setcentista, adossada a la residència, no en tenim constància documental en el registre d’Obreria, però sabem per les mateixes fonts anteriors que estava situada en el mateix emplaçament de la Riera de Sant Joan, i que probablement fou construïda també a la dècada del 1780. Segons Thomson, entre el 1770 i el 1786 Clarós disposava d’una altra fàbrica situada al carrer de Montalegre, que donava ocupació a 56 operaris i que en aquell moment era un dels establiments principals del Raval. D’altra banda, Ramon Grau fa esment de Llorenç Clarós i Cia., empresa interessada en la Companyia de Filats i amb 12 telers al carrer del Carme,6 és a dir, amb un conjunt d’edificis que no s’ha pogut localitzar ni al registre d’Obreria, ni a cap altre arxiu. El 1789, Clarós renovà la societat Llorenç Clarós i Cia. amb 3 socis nous, amb un capital de 39.047 lliures catalanes, una direcció concentrada i una responsabilitat limitada. S’interessà aviat per la filatura mecànica i en va ser un promotor actiu. Amb aquest objectiu, i juntament amb Manel Torner, el 1803 va obtenir la concessió d’aprofitar l’aigua del rec Comtal per impulsar unes màquines amb l’ajuda d’unes grans rodes. El dia 5 d’agost del 1803 l’intendent atorgà a Llorenç Clarós i a Manel Torner la «facultad de colocar y tener dentro de la acequia Rech Condal y en el paraje que más les acomode en la distancia o distrido que confronta con la casa de D. Juan Antúnez, sita en el lugar del Clot, dos ruedas para dar curso a la máquina de hilado de algodón que desean plantar». El 1804, Llorenç Clarós i els seus socis, Josep Castanyer i Codina (? - c. 1830) i Manel Torner, escripturaren la fàbrica situada «en lo paratge anomenat Lo Clot». És fàcilment deduïble, doncs, que Llorenç Clarós o algun dels seus socis devia disposar d’un prat d’indianes al Clot, al costat d’altres indianaires. Amb aquesta premissa es pot entendre l’establiment d’un molí accionat amb rodes hidràuliques per moure màquines de filar hidràuliques (water frame). En aquest cas tampoc no tenim altres referències documentals o gràfiques sobre els edificis que es devien construir al Clot, malgrat que devia ser una instal·lació important, si més no per la seva novetat tecnològica. Llorenç Clarós va ser un comerciant matriculat des del 1806, fet que denota la seva voluntat de controlar el circuit comercial i que confirma que ja havia assolit una posició econòmica prou important. La seva filla Mariana s’havia casat amb Domènec Serra i Armadà (Barcelona, 1796-1853),10 aleshores també fabricant d’indianes. El 1829 Clarós realitzava reformes a la fàbrica de la Riera de Sant Joan,11 que ja tenia registrada al padró de fabricants, i també a la fàbrica de pintats del carrer de Sant Pere Més Alt, número 4 (antic). Amb 22 taules d’estampar,12 aquella instal·lació perdurà fins a la dècada del 1830. En canvi, la fàbrica del carrer de Montalegre no constava registrada ni se’n tenen més notícies. En morir Llorenç Clarós el mateix 1829, el seu gendre Domènec Serra continuà l’empresa i es convertí en l’iniciador de la saga dels Bertrand i Serra. L’any 1833, Domènec Serra reformava novament la fàbrica de la Riera de Sant Joan, número 4 (antic), que feia cantonada amb el carrer de Sant Pere Més Alt,13 fent-hi posar balcons. Durant l’epidèmia del còlera del 1834, fou un dels pocs industrials que no abandonà Barcelona i presidí el ram de pintats i estampats. El 1835 efectuava noves reformes a la Riera de Sant Joan, fins que l’any 1838, continuant amb l’activitat principal de fabricació d’estampats, va engrandir les instal·lacions comprant una nova casa al carrer de Sant Pere Més Alt,15 que devia ser, segons la descripció, la finca setcentista del número 6 del mateix carrer. El 1842, Domènec Serra estava registrat a la Guía de forasteros amb una fàbrica d’estampats i pintats a la Riera de Sant Joan, número 31 (antic), i amb un prat de blanqueig de fil i llenços de cotó en el terme municipal de la vila de Sants.16 Podem situar la renovació dels edificis de la fàbrica efectuada el 1838 en un conjunt d’immobles que es veuen grafiats en els quarterons Garriga i Roca del 1858: els edificis dels números 2 i 4 van ser construïts i reformats a les dècades dels anys 30 i 40 respectivament, mentre que l’edifici antic ocupa el número 6. Es tractava, doncs, d’unes construccions destinades a la fabricació, amb una doble tramada de deu metres d’amplada, que giraven al voltant d’un gran pati, com pot observar-se amb claredat en els quarterons Garriga. Pel que fa als números 4 i 6, estan tractats com a edificis més antics. Segons Olivier Raveaux, el 1842 Serra va fer instal·lar una màquina de vapor de 6 cavalls a la fàbrica d’estampats de la Riera de Sant Joan,17 expedient que no ha estat localitzat al registre d’Obreria, on sí que s’ha trobat, però, un expedient del 1845 relacionat amb una denúncia presentada contra Clarós i Serra pels perjudicis causats pel fum i la manca d’alçada suficient de les xemeneies. Després de la revolta de la Jamància i de la Insurrecció Centralista de Barcelona, Domènec Serra fou nomenat regidor de l’Ajuntament de Barcelona el novembre del 1843, moment en què ocupava el càrrec d’alcalde Josep Bertran i Ros, el qual gestionà la rendició de la ciutat a les forces del govern del general Espartero. Domènec Serra traspassà el negoci als seus tres fills grans: Llorenç, Eusebi i Josep Serra i Clarós. El 31 de desembre del 1851 va néixer la firma Serra Germans i Companyia, que va continuar la fabricació dels estampats. A partir del 1860, l’empresa va tenir oberta una nova factoria a Sant Feliu de Llobregat, i el 1862 fundà el Vapor Vell i el Vapor Nou a Rubí.20 Sota aquesta raó social funcionava Serra Germans el 1857, com a fàbrica d’estampats ubicada al carrer de la Riera de Sant Joan, número 22,21 i als edificis històrics de Sant Pere Més Alt, número 2. El 1878 Flora Serra i Casanoves, filla d’Eusebi Serra, és casà amb Manel Bertrand i Salsas (1848-1912), fill d’uns rics fabricants d’indianes, que s’incorporà al negoci i li donà un nou impuls constituint la companyia Serra i Bertrand. Vers l’any 1860, els Bertrand s’havien instal·lat també a Manresa, on l’any 1893 Manel Bertrand i Flora Serra van decidir construir una fàbrica, situada en el torrent de Sant Ignasi. Aquí s’inicià la primera Fàbrica Nova de Manresa, més coneguda com la Fàbrica del Remei, que es va inaugurar el 1894 i que es convertiria en la més gran de la ciutat, amb uns 1.000 treballadors. Serra i Bertrand amplià les activitats de la tradició familiar amb noves inversions: una fàbrica de sucre a Lleida —La Sucrera del Segre i del Trenquet, que tenia el seu propi ferrocarril—22 i una gran explotació ramadera al Prat de Llobregat que va ser molt coneguda, la finca la Ricarda.23 El fill de Manel Bertrand, Eusebi Bertrand i Serra, va ser un dels més grans industrials del seu temps. El 1904, després de la mort del seu avi, canvià la denominació de l’empresa per la de M. Bertrand i Fill. Eusebi Bertrand i Serra va compaginar la seva vida empresarial amb incursions en la vida política. Així, el 1907 va aconseguir l’acta de diputat a Corts pel districte de Puigcerdà, per la Lliga Regionalista. Cinc anys més tard, després de la mort del pare, es convertí en propietari únic del negoci. El 1913, Eusebi Bertrand portà a terme una política d’expansió amb la compra de la fàbrica més important de teixits estampats de Barcelona, la Felip Ricart, amb la qual cosa va aconseguir duplicar la capacitat d’estampació de la seva empresa. A això es va afegir l’ampliació que va fer de la fabrica del Remei de Manresa. També incorporà al conglomerat d’empreses la Colònia Güell, de Santa Coloma de Cervelló, el 1945. El 1913, els edificis de la primitiva fàbrica del carrer de Sant Pere Més Alt, números 2 i 4, i de la Riera de Sant Joan es van veure afectats per l’obertura de la Via Laietana, coneguda com la reforma interior de la ciutat. L’edifici situat en el número 4 de Sant Pere Més Alt encara existeix i està inclòs en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona.

L’immoble és de tipologia residencial, de quatre plantes pis amb habitatges, i s’organitza a l’entorn d’un pati central, des del qual s’accedeix independentment a la planta noble i a l’escala de veïns. L’edifici data de l’any 1788, tal com indica l’esgrafiat de la façana interior, malgrat que es poden apreciar intervencions de la segona meitat del segle xix. A la façana del carrer es disposen tres obertures per planta, amb eix central de simetria (que coincideix amb l’accés al pati) i amb elements que reforcen la composició horitzontal (imposta a cada planta, fris i ràfec al coronament). La planta baixa és de pedra amb obertures amb arc rebaixat. Les obertures són balconeres amb balcó individual amb llosana de pedra d’una amplada que es va reduïnt en alçada. El parament de les quatre plantes conserva esgrafiats projectats per l’escenògraf Francesc Soler i Rovirosa el 1898, que va incloure gerros de flors, garlandes i emmarcaments de gust barroc que probablement prenien com a model els esgrafiats del xviii existents. La façana del pati d’illa, més ampla, també es compon a partir d’un eix de simetria central i d’un tram central amb esgrafiats del mateix autor, on s’indiquen els anys 1788 (possible data de construcció de l’edifici) i 1898 (data de l’execució dels esgrafiats). També es conserven esgrafiats —mutilats en part per la ventilació dels locals— a la tanca del terrat de la planta baixa, al qual s’accedeix des de la planta noble, ocupada actualment per una escola d’ensenyament secundari de l’Ajuntament de Barcelona. Com hem vist, creiem que l’edifici del número 6 de Sant Pere Més Alt va ser incorporat a la fàbrica Serra l’any 1838. Es tracta d’un immoble d’origen setcentista, amb una reforma efectuada a mitjan segle xix que afectà els revestiments i els ornaments romàntics perimetrals de les finestres. També està inclòs en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona25 amb la següent descripció: Edifici d’habitatges de planta baixa i tres plantes pis. La composició de la façana s’estructura a partir de sis eixos de simetria, els extrems formats per finestres i la resta per balcons. Malgrat la verticalitat que defineixen els eixos, impostes a cada planta remarquen una acusada horitzontalitat. Els balcons, de més volada a la planta principal, tenen llindes de disseny historicista-goticista. Els edificis corresponents al número 2 de Sant Pere Més Alt i de la Riera de Sant Joan, la fàbrica i la casa Serra, foren enderrocats, si bé abans foren retirades les pintures atribuïdes al Vigatà, que van ser dipositades en el Palau de Pedralbes i incorporades a la col·lecció Bertrand del MNAC. La casa Serra va ser adquirida i enderrocada per un particular que hi va fer construir un nou edifici arrenglerat amb la Via Laietana, la Casa Francesc Moragas, un conjunt de quatre edificis noucentistes de l’arquitecte Enric Sagnier, inclosos també en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona. Resten en peu, però, la casa del número 4 de Sant Pere Més Alt del 1788, amb funcions de residència, i la casa del número 6 del mateix carrer, amb funcions de fàbrica, que hipotèticament va ser incorporada el 1838. Una investigació en el Registre de la Propietat ha permès vincular la propietat del número 2 de Sant Pere Més Alt amb el fabricant Domènec Serra i Armadà, segons el testament publicat el 1853, on es fa una descripció de la casa-fàbrica.28 No és el cas del número 4, que corresponia a la família Ravella i després Carbonell, ni del número 6, que no ha estat possible localitzar en el Registre de la Propietat.

11.-Casa-fàbrica Vermell-Martí, 1779

Fàbrica d'indianes

Ubicació: Carrer de Junqueres, 10

Maquinària: 50 telers (conjunt, 1783), 31 telers (1829)

Operaris: 93 segons estimació (1829)

        El dia 9 de juny de 1846, la vídua Jacinta de Martí i el seu fill Josep de Martí i de Cardeñas, propietaris de la casa-fàbrica del carrer de Jonqueres, número 5 (antic), presentaven a Obreria els plànols de la fàbrica, seguint les directrius de l’edicte del 10 d’abril de 1846, per a la instal·lació de màquines de vapor. Els documents a què feia referència la llicència («los planos de la casa-fàbrica referida») no figuraven en l’expedient d’Obreria, per raons que desconeixem.

     Una investigació realitzada en la secció de Gràfics de l’AHCB va donar com a resultat la localització d’un plànol d’una façana del carrer de Jonqueres a nom de Martí i Cardeñas, datat del 1846 («Perfil de la fachada de la dicha casa fábrica»), i d’un altre plànol d’una planta, igualment a nom de «Madre e Hijo Dª Jacinta y D. José de Martí y de Cardeñas» i corresponent a un edifici situat al carrer de Jonqueres, número 5 (antic), però erròniament datat per l’arxiu a l’any 1852. Aquests dos documents han permès identificar la casa-fàbrica Martí amb la finca del carrer de Jonqueres, número 10 (actual), edifici que avui encara existeix.   

     La casa-fàbrica Martí és un casal de traçat setcentista amb transformacions del segle xix, alineat amb el carrer de Jonqueres i amb un desenvolupament interior de les quadres de treball al voltant d’un gran pati. Per tant, és un edifici construït a mitjan segle xviii que progressivament ha sofert diverses transformacions, la més important de les quals va ser el cobriment del pati de la fàbrica amb una estructura de pilars de fosa i voltes de maó, típica de la darreria del segle xix. A la façana es va realitzar l’obertura de les 5 portes actuals, així com l’addició d’una planta superior amb finestres en galeria.

     A partir d’aquestes dades, investigar els orígens de la família Martí es feia difícil, ja que el seu cognom era molt comú a Catalunya. Una pista que podia aclarir de qui estàvem parlant era l’origen del títol noble de Cardeñas, inexistent a Catalunya en aquella època i que creiem que probablement era una castellanització del sobrenom d’Ardenya de la família Martí, comerciants i fabricants enriquits del Tarragonès. Aquestes castellanitzacions foren habituals entre la burgesia de mitjan segle xix. 

     Els Martí devien tenir també diverses branques de la família implicades en la indústria de les indianes de Barcelona. Així, el 1786 un tal Josep Martí posava taulell amb mostrador al carrer Ample. Probablement era Josep Martí i Serra, amb qui Antoni Martí i Franquès mantenia correspondència des de Tarragona. També es té notícia, entre el 1788 i el 1805, d’un Francesc Xavier Martí, el qual havia fundat a Barcelona una fàbrica d’indianes, la societat Francesc Xavier Martí i Cia.

     Una entrada a l’Arxiu Històric del Registre de la Propietat ha clarificat la investigació, ja que ha donat com a resultat que la finca del carrer de Jonqueres número 10 havia estat propietat indivisa de Jacinta de Cardeñas i de Foraster, i del seu fill Josep Martí i de Cardeñas, adjudicada per escriptura de la divisió de béns entre ells dos i la branca dels Martí i Estruch: Ramon Martí i Estruch, Marianna de Castellví i de Martí, i Lluïsa de Martí i Estruch, del 9 d’octubre de 1845.

     Es tractava, doncs, d’un repartiment entre els hereus de la família Martí, que l’Arxiu de Protocols Notarials ha acabat d’aclarir: Josep Llimona de Martí, mort el 1843, havia estat l’hereu del comerciant Thomàs Llimona, el qual havia fet aixecar la casa-fàbrica d’indianes del carrer de Jonqueres, associat amb Anna Maria Miquel i Darrer, muller del botiguer de panyos Joseph Miquel i Sales, i el fabricant d’indianes Pere Vermell, que feia d’administrador. Aquella societat responia a la denominació Pere Vermell i Cia.  

     Pere Vermell era un fabricant amb una trajectòria pròpia. Havia fundat una fàbrica d’indianes al carrer del Portal Nou, al Barri de Sant Pere, l’any 1772, en un moment de gran expansió de la indústria cotonera, després de les mesures proteccionistes de Carles III i poc després de l’aliança dels fabricants en la Companyia de Filats de Cotó. La fundació d’aquesta fàbrica queda substanciada per les llicències d’Obreria presentades entre el 1772 i el 1773, ja conegudes des de fa temps per les investigacions de Marina López i Ramon Grau.

     En efecte, Pere Vermell presentà llicència d’Obreria el 9 de juliol de 1772 per a la construcció d’un edifici de nova planta al carrer del Portal Nou, edifici que estaria dotat d’estenedors per a les indianes. Malauradament, la llicència encara no exigia la presentació de cap plànol, i per tant en desconeixem la localització, les dimensions i també el mestre d’obres.

     Aquest edifici va ser modificat quan les obres estaven en marxa, ja que es presentaren successives llicències per alterar-ne aspectes parcials. Ara bé, la llicència presentada el 19 d’abril del 1773 per augmentar una planta més la fàbrica d’indianes és la que permet determinar la posició de la fàbrica entre els carrers del Portal Nou i d’en Cortines. Convé fer notar que devia ser una instal·lació de petites dimensions, amb un nombre de 13 telers corresins que el 1772 augmentaren fins a 16 unitats.

      És durant l’any 1779 que s’ha de situar l’ampliació de la companyia Pere Vermell i Cia., que es va fer amb l’adquisició de terrenys procedents de sis designes i la construcció d’una fàbrica de nova planta al carrer de Jonqueres, obra que va ser contractada per l’administrador Pere Vermell al mestre fuster Magí Henrich.

     Thomàs Llimona de Martí (? - 1793) era un mercader de sedes i llenços amb botiga al carrer de l’Argenteria, i casa matriu al carrer del Regomir,1 edifici d’origen medieval conegut avui en dia com Pati d’en Llimona. Amb l’objectiu que fes l’aprenentatge a la seva botiga, Thomàs Llimona va acollir l’hereu de la important casa de comerç vallesana Pau Baldrich i Martí, que serà el vincle de la futura relació amb els Martí d’Ardenya.

     El 7 de juliol de 1779, en nom dels socis restants —Anna Maria Miquel i Pere Vermell—, Thomàs Llimona va sol·licitar una llicència per edificar de nova planta una casa-fàbrica de tres pisos d’alçada al carrer de Jonqueres. Era una de les de més grans dimensions de la ciutat i ha estat identificada amb la finca actual del carrer de Jonqueres, número 10, gràcies a les precisions que fa el mateix expedient d’Obreria, indicant el carrer i la composició dels socis de la companyia.

     Aquest edifici, sense oblidar el del Portal Nou, devia permetre a la fàbrica Pere Vermell i Cia. realitzar un salt qualitatiu amb l’ampliació del nombre de telers fins a 50 unitats corrents el 1783. A la casa-fàbrica de Jonqueres, número 10, el 1788 es continuaren efectuant obres de reforma, en un moment en què ja era una empresa interessada en la Reial Companyia de Filats de Cotó amb una acció del 1794.

     Anna Maria Miquel i Darrer era vidua de Joseph Miquel i Sales, un botiguer de panyos. A més de la participació en la fàbrica, n’havia obtingut censos el 1790. Anna Maria Miquel devia morir entorn d’aquestes dates, de manera que la seva participació es va transferir a Josepha Mornau i Amat, muller del comerciant Josep Francesc Mornau. El 1793, la societat es plantejà la divisió dels béns de la fàbrica28 i la propietat de la indústria del carrer Jonqueres va passar a Josep Llimona, l’hereu de Thomàs Llimona.

     Com a propietari de la fàbrica, Josep Llimona de Martí (? - 1843) continuà mantenint correspondència amb els Martí d’Ardenya fins la seva mort el 1843. En aquest llarg període de temps, marcat pels desastres de la guerra del Francès, la companyia Pere Vermell i Cia., limitada a l’antic edifici del Portal Nou, no va superar el conflicte. Segons Thomson, Pere Vermell i Cia. es va retirar de la indústria entre el 1808 i el 1818.

     Durant el Trienni Constitucional, Josep Llimona i de Martí s’implicà com a elector parroquial el 1821 i el 1823, i no ens consta cap pena de repressió posterior. Josep Llimona, convertit en un dels més grans contribuents de la ciutat, devia tornar a posar en marxa el negoci, ja que el 1827 un Antoni Martí (segle xviii - segle xix) —potser fill de Josep Llimona o l’administrador familiar de la fàbrica Martí— havia comprat, al carrer de Sant Pere Més Baix, un gran casal que estava sent redistribuït pel mestre d’obres Jeroni Vidal.

     Probablement era el mateix Antoni Martí que va estar registrat en el padró general de fabricants del 1829 com a fabricant de teixits al carrer de Jonqueres, número 32 (antic), amb 31 telers instal·lats. El 1843, quan Josep Llimona de Martí va morir sense hereu únic, l’activitat industrial es paralitzà i la fàbrica i altres propietats de la família Martí quedaren dividides entre diverses branques de la família. El 1845 s’escriptura la divisió dels béns entre els familiars més directes, Ramon de Martí i Estruch (? - Barcelona, 1880);  Jacinta de Martí i Cardeñas, vídua de Tomàs de Martí i Estruch; el seu fill Josep Martí de Cardeñas; Marianna de Castellví i Martí, i Lluïsa de Martí i Estruch.

       El patrimoni de la família Martí consistia en propietats a diversos punts de Catalunya: terres a l’Empordà, Sant Feliu de Guíxols, Montcada, Olesa, Abrera i a la vila de Cardona. Les propietats urbanes de la ciutat de Barcelona consistien en una casa a la Rambla, número 11 (antic); al carrer de la Boqueria; la casa-fàbrica del carrer de Jonqueres; una segona casa -fàbrica al carrer del Carme, cantonada amb el carrer de Montjuïc; cases al carrer de Xuclà i al carrer del Correu Vell; la casa principal al carrer del Regomir; una altra al costat de Sant Cristòfol; la casa anomenada «de la Ribera»; la Casa Civit; una altra al carrer Ample; els camps de Sarrià i el «Prat de Ygual» (suposadament el prat d’indianes de la família Igual). Tot aquest patrimoni estava valorat en 409.960 lliures catalanes, 8 sous i 3 diners. Com a resultat del repartiment de l’herència de Josep Llimona de Martí, escripturada el 1845, la fàbrica del carrer de Jonqueres passà a mans de Jacinta de Martí i Cardeñas, vídua de Tomàs de Martí i Estruch, i del seu fill Josep Martí de Cardeñas.

     Josep de Martí i de Cardeñas (o Cardenyes, Barcelona, ? - 1904) era membre de la família Domènech-Martí, una de les branques dels Martí amb propietats a la Ribera de l’Ebre (Vinebre) i a Barcelona. De professió arqueòleg, el 1873 ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi com a acadèmic de número, i fou un gran col·leccionista d’obres d’art. Publicà diversos escrits de caràcter històric. Va ser autor de Ideas sobre el arte y sus exposiciones y medios para fomentar la afición al mismo en Barcelona (1871) i El arte en la sociedad (1887).

     Mare i fill, tots dos situats al marge dels negocis de la fabricació, intentaren posar en joc una propietat que aquells anys havia de tenir molt valor i moltes expectatives. Amb aquest objectiu s’ha d’entendre la presentació de la llicència d’Obreria del 1846, arran de l’edicte del mateix any.

     Aquests documents constaven d’un memorial i dos plànols de planta i façana respectivament, i estaven destinats —encara que la llicència no ho menciona explícitament— a estudiar la possibilitat d’instal·lar una màquina de vapor. El plànol de façana presentava de forma esquemàtica tres grans portes i 5 eixos verticals d’obertures,  pams d’amplada (28 metres) i dues plantes d’alçada, tot plegat coincident, en línies generals, amb l’edifici actual.

     El plànol de planta, datat erròniament de l’any 1852, formava part de la mateixa llicència del 1846. Estava realitzat amb tinta i aquarel·la i signat pel mestre d’obres Francesc Joan Batlle. Presentava l’organització d’un edifici que s’identificava en planta i alçat amb l’actual finca número 10 del carrer de Jonqueres.

     L’edifici, amb una tipologia exemplar de casa-fàbrica, estava format per un cos de casa, alineat amb el carrer de Jonqueres, de traçat oblic, de 28 metres d’amplada per 12 metres de profunditat i amb una porta principal d’accés al pati. L’interior s’organitzava a partir del desplegament de dues ales de quadres de treball de 7 metres d’amplada i dues plantes d’alçada, i d’una última quadra de només una sola planta d’alçada que tancava el gran pati de maniobra.

     El 1872, la casa-fàbrica del número 10 del carrer de Jonqueres ja havia estat llogada a diverses empreses. Dues firmes ocupaven la fàbrica Martí: Hijos de J. Lladó i Sres Recolons, Guifreda y Compañía, de la branca de fàbriques de filats i teixits. Devia ser per aquests anys que es realitzà la remunta d’una planta més amb un grup de finestres en galeria, una regularització de les portes de la planta baixa i la cobertura del gran pati central amb una estructura de pilars de fundició i voltes de maó pla.

     A l’etapa final, a principis del segle xx, l’antiga fàbrica Martí va ser ocupada en planta baixa per un magatzem tèxtil conegut com R. Senesteva, com es pot observar a les portes del vestíbul, que presenta decoracions i ornaments modernistes. Ens referim a Ramon Senesteva i Anglès, fabricant que el 1914 muntà una fàbrica tèxtil a Manlleu, d’on procedia la seva família, i que també va tenir tallers de maquinària tèxtil al Poble Nou. El 1945, Ramon Senesteva comprà a Concepció de Martí la propietat de la fàbrica44 per la quantitat de 875.000 pessetes. Aquesta empresa subsistí amb el nom de Viuda de Ramon Senesteva fins als anys 60 del segle xx.

     L’edifici es conserva íntegrament. El 1997 la totalitat de la finca pertanyia al Restaurant Flo, que va realitzar-ne una rehabilitació integral segons un projecte de l’arquitecte José Luís Sayós del Castillo i amb la intervenció de la companyia hotelera de Jordi Clos. Aquest projecte va ser una de les primeres experiències a Barcelona de rehabilitació integral d’un antic edifici industrial, que es va subdividir en diversos apartaments o lofts, als quals s’accedeix a través del pati de l’antiga fàbrica. Aquest edifici no està inclòs en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona, i la seva qualificació urbanística (13a, Zones de densificació urbana intensiva) no presenta cap sistema de protecció patrimonial, situació que s’ha mantingut inalterada des del Pla General del 1976.

Visites culturals