MARIA AURÈLIA CAPMANY. L'escriptora enamorada de Barcelona.
Maria Aurèlia Capmany va néixer i créixer al barri xinés (El Raval) de Barcelona. El seu amor per Barcelona va tenir molt a
veure amb la reforma del Raval. Escriptora, intel·lectual, feminista i política, té un carrer dedicat al vell mig del barri que la va veure néixer. Des de l’ajuntament de Barcelona, va contribuir a pensar com havia de ser el Raval i tota la ciutat.
Capmany va néixer l’any 1918 en una família de cistellers, tot i que el seu pare era folklorista i un intel·lectual que es podria considerar modernista. A les seves memòries recorda les passejades que feia de petita pel barri, que aleshores era conegut com el barri Xino. Des de ben aviat, Capmany va saber que volia estudiar i escriure, i va ser una gran lectora. Finalment va encaminar la seva formació cap a la psicologia i la filosofia, i a partir d’aquí va començar a escriure.
Les seves arrels intel·lectuals són modernistes. De fet, a les seves memòries afirma que ella era una nena modernista: “A casa em feien anar amb tirabuixons, em feien portar una palma plena de dolços… I en canvi, les nenes noucentistes anaven amb el clatell net i, en lloc de la palma, duien el palmó”. Parlar de modernisme als anys 40 implica situar-se en una tradició progressista, d’esquerres i catalanista, que és el què ella sempre va defensar i que la portarà a col·laborar als anys 80 amb el projecte de Pasqual Maragall.
Feminista compromesa amb la ciutat.
Tota la seva obra literària gira al voltant d’uns temes molt concrets, que li interessen com a dona, com a escriptora i també com a ciutadana. El seu gran tema és Barcelona: la Barcelona vista des de la perspectiva de la dona, amb personatges femenins. Una Barcelona, sobretot, del segle XIX. La Barcelona silenciada durant els anys del franquisme. Capmany estava enamorada de Barcelona, perquè en aquesta ciutat, al barri del Raval, hi tenia la seva infantesa.
Abans dels jocs olímpics, Maragall considerava que el Raval s’havia d’esponjar. Capmany no hi estava del tot d’acord amb aquesta idea. Considerava que aquesta ciutat, aquest barri, té moltes cultures pròpies, gent molt diversa, moltes llengües… i que això calia preservar-ho. Per ella, la ciutat tenia sentit si era el lloc on la gent es podia trobar, podia parlar, barallar-se, queixar-se… Molt probablement, Barcelona, el Raval en concret, serien molt diferents si Capmany no hagués explicat aquest concepte de ciutat a Maragall en un moment en què el projecte de transformació del barri era molt agressiu.
Maria Aurèlia Capmany va rebre el Premi Sant Jordi de novel·la el 1968 amb l’obra “Un lloc entre els morts” i el Premi Joanot Martorell el 1948 amb “El cel no és transparent”.
DOLORS ALEU. La primera metgessa llicenciada de l’estat espanyol.
Al carrer de Montalegre, 7, a l’antiga Casa de la Caritat, la doctora Aleu, especialista en ginecologia i pediatria, va visitar durant 25 anys i de manera altruista, dones i infants sense recursos.
Una carrera d’obstacles.
La doctora Aleu va néixer el 1857, en una família amb recursos econòmics que li va permetre estudiar Medicina anant a les classes amb escorta i llicenciar-se l’any 1882, molts anys després d’acabar els estudis. Va estudiar amb dues dones més, Maria Elena Maseras i Martina Castells, que no van aconseguir exercir la medicina, una perquè va morir quan va donar a llum i l’altra perquè no va poder superar els obstacles constants per exercir la professió.
Unes dificultats que des del ministeri de Madrid va retardar la llicenciatura de la doctora Aleu, que va basar la seva tesi en l’educació higiènica i moral de les dones per potenciar la seva autonomia. Explica científicament perquè les dones s’han d’alliberar de les cotilles físiques i mentals.
Ginecologia i medicina infantil.
Tenia una consulta privada a la Rambla de les Flors, primer, i després a la rambla de Catalunya, que alternava amb passar consulta a la Casa de la Caritat de manera voluntària, atenent dones i nens sense recursos. Va tenir dos fills, el més gran, en Camil, es va contagiar de tuberculosi metre feia pràctiques als estudis de Medicina va morir amb 23 anys. Una mort que la doctora Aleu no va poder superar i es va traslladar a viure al barri de la Salut, on va morir el 1913.
L’obra de teatre ‘Barbes de balena’ va inspirar-se en la història de la doctora Aleu, amb la cotilla com a símbol d’opressió de les dones.
MARIA PEPA COLOMER, la primera aviadora catalana.
Maria Pepa Colomer va fer realitat el seu somni de volar convertint-se en pionera de l’aviació catalana. A la
Sagrera hi ha uns jardins que recorden aquesta aviadora, la primera dona amb llicència de pilot. Mercè Martí, pilot i empresària, va conèixer Colomer a finals dels 90 i en recordava la seva figura en aquest capítol de ‘Va passar aquí’.
Dues pilots, dues èpoques.
Mercè Martí va tenir notícies de Colomer a finals dels 90 quan preparava una expedició aèria per l’Àfrica. Aleshores va descobrir que una de les pioneres de l’aviació catalana encara estava viva i va decidir que l’havia de conèixer.
Martí explica que ella i Pepa Colomer i es van fer amigues i recorda que a Colomer li brillaven els ulls cada cop que explicava que havia volat. La recorda com una persona inquieta, amb caràcter i geni. Una dona valenta. De petita s’havia llançat pel balcó amb un paraigües pensant que podria volar i es va trencar les dues cames. També s’escapava d’amagat dels seus pares i se n’anava als aeròdroms, on avui hi ha l’aeroport del Prat. Amb el temps, va aconseguir ser la primera dona amb llicència de pilot. Es va relacionar amb altres pilots i entre ells, el que seria el seu marit.
Pilot a la Guerra Civil.
En començar la guerra, va ser de les primeres dones a servir a la República. Durant la Guerra Civil no va entrar en combat, però se li van encarregar missions de vigilància per evitar l’entrada d’avions italians, de reconeixement i de trasllat de ferits. Probablement va ser la primera dona espanyola a fer aquesta mena de tasques.
En aquesta època va conèixer la seva companya, la Dolors Vives, que va ser la segona dona pilot catalana, i van tenir una molt bona relació els anys 30-31. Eren dones molt avançades al seu temps, molt decidides, que trencaven motlles. Però la seva trajectòria va quedar tallada per la guerra civil i Colomer i el seu marit van haver de marxar a l’exili.
L’exili.
A Anglaterra, el seu home, en Carreres, es va consolidar com un gran aviador i va treballar pel govern britànic. Colomer es va dedicar a tenir cura de la família i a la granja de cavalls que tenien.
Martí recorda que va quedar molt impressionada en una visita a casa de Colomer veient la quantitat de records, fotografies, copes i medalles que havia tenia de la seva època d’aviadora.
Els últims anys de vida se li van dedicar diversos homenatges, com el que va organitzar la mateixa Martí juntament amb la Generalitat per reunir les dues aviadores, Maria Pepa Colomer i Dolors Vives.
DOLORS MONTSERDÀ. La primera escriptora feminista catalana.
Va ser la primera dona a presidir uns Jocs Florals i el seu pensament conservador no li va impedir l'activisme per reclamar els drets de les dones.
Dolors Monserdà va posar un especial èmfasi en lluitar per l’educació de les dones, el que li va valdre la consideració de primera escriptora feminista catalana.
Monserdà va néixer a mitjans del segle XIX, al carrer de la Palla 2. La infantesa de la poetessa va transcórrer en un entorn cultural important. El seu pare, relacionat amb el món de la literatura, feia tertúlies amb personatges com Víctor Balaguer, Narcís Monturiol o Frederic Soler, àlies Pitarra. Per aquest motiu, Montserdà, a l’edat adulta, es relacionava amb Narcís Oller o Francesca Bonnemaison.
La ‘fabricanta’ i els jocs Florals.
Dolors Monserdà va destacar en dues vessants: la literària i la social. La novel·la cabdal va ser “La fabricanta”. La protagonista és una noia de classe obrera que aconsegueix progressar gràcies al seu esforç.
D’altra banda, Monserdà es va convertir el 1909 en la primera dona que va presidir uns jocs florals. En aquella edició va guanyar un dels premis Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert, amb la novel·la “Solitud”. Pel què fa la vessant social, Monserdà va crear el 1910, la patronal d’obreres de l’agulla, que oferia a les cosidores assistència mèdica gratuïta, fils i roba a preu de fàbrica i borsa de treball.
Feminisme d’ideologia conservadora.
El feminisme de Monserdà era de caire conservador . En molts dels seus escrits de la revista “Feminal”, fundada per la seva amiga Carme Karr, deixava molt clar quin era el paper de la dona, una mena d’àngel de la llar sacrificat que mai havia de perdre els valors tradicionals. Malgrat tot, les aportacions de Monserdà van ser claus per millorar les condicions de vida de la dona treballadora de finals de segle XIX. També va col·laborar a la premsa, primer encarregant-se del suplement ‘Modas y Labors’ del Diari Català i després al diari catalanista La Renaixença.
Monserdà es va casar amb un dels joiers més prestigiosos de l’època, l’Eusebi Macià, amb qui va tenir una filla que es casaria amb l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Va ser ell qui se’n va encarregar de la decoració de la joieria de Macià al carrer Ferran, de la qual encara avui se’n conserva el sostre, el terra i algun altre element.
Monserdà va morir el 1919 a Sarrià, quan encara era una vila independent. El barri va dedicar un carrer al seu record. El seu llegat és clau per entendre el moviment feminista a Catalunya.
SOR EULÀLIA DE ANZIZU. La monja intel·lectual.
Va ser un referent literari de la Renaixença i defensora del patrimoni del Monestir de Pedralbes.
Sor Eulàlia Anzizu va ser una escriptora i dona silenciada que va deixar un important llegat intel·lectual molt vinculat al moviment de la Renaixença i va ser decisiva en la conservació del patrimoni del Monestir de Pedralbes.
De bona família.
Anzizu va néixer al 1868 en una de les famílies més benestants de la ciutat. Per part del pare, la família Girona, els banquers que van pagar la restauració de la façana de la catedral; i per part de la mare, la família dels Güell, protectors de Gaudí. Als deu anys ja era orfe i amb 15 anys es va quedar sense avis. Sor Eulàlia de Anzizu va optar per ingressar al monestir de Pedralbes com a monja de clausura.
Gran intel·lectual.
Les seves, unes aptituds intel·lectuals sense precedents, es poden comprovar en una producció poètica constant, articles en revistes com ‘La veu de Montserrat’ i tractats històrics. Va ser la primera persona que va posar en ordre les col·leccions del Monestir per fer un museu i també va fer la primera gran restauració del conjunt arquitectònic. La seva obra va quedar recollida a “Fulles històriques”, crònica documentada del Monestir. La opció eclesiàstica li va permetre desenvolupar les seves inquietuds en solitud però amb independència.
ROSA SENSAT. Una mestra que volia ser transcendent.
Va crear a Barcelona el seu gran projecte: les escoles a l'aire lliure.
Rosa Sensat va ser una mestra pionera amb un gran projecte pedagògic. Va crear l’Escola del Bosc a la
muntanya de Montjuïc, a l’avinguda de Miramar, 7-9, amb la intenció d’educar infants en plena natura.
La descoberta d’una pedagogia diferent.
Rosa Sensat i Vilà va néixer al Masnou. Filla d’un mariner i d’una família artesana, va estudiar per ser mestra a Barcelona i als 15 anys ja havia acabat la carrera. Més endavant va anar a Madrid i allà va conèixer els membres de la "Institución Libre de Enseñanza". Això li va despertar la necessitat de crear alguna cosa nova.
El seu interès per conèixer altres realitats diferents la va impulsar a visitar diversos llocs d’Europa, primer acompanyada del seu marit i, més tard, sola gràcies a una beca de la Junta d’Ampliació d’Estudis. Abans de la Segona Guerra Mundial havia viatjat a Brussel·les, Suïssa o Alemanya. En aquests viatges va quedar impactada per una de les figures cabdals de la pedagogia, Ovide Decroly. A l’escola de l’Hermitage va descobrir que els alumnes treballaven d’una manera molt diferent a la que ella coneixia.
El projecte de l’Escola del Bosc.
Després dels viatges per Europa, Sensat va tornar a Barcelona i va iniciar el seu gran projecte: les escoles a l’aire lliure. L’Ajuntament de Barcelona va creure en el projecte i es va obrir l'Escola del Bosc a Montjuic.
L’escola era un projecte a l’aire lliure on totes les activitats, fes el temps que fes, es realitzaven a l’exterior: matemàtiques, ciències naturals, treballs manuals… En alguns moments concrets, les activitats es desenvolupaven en alguns pavellons coberts per aixoplugar-se.
Els primers alumnes van ser els fills dels obrers de les fàbriques de la ciutat, que hi anaven per prescripció mèdica. Es conserva una fotografia del 8 de maig del 1914, el dia de la inauguració solemne de l’escola.
El diari de Rosa Sensat.
A la seu de Rosa Sensat, es conserven documents de molt d’interès relatius al projecte, alguns escrits per ella mateixa. Un d’aquests documents és el seu diari, que va escriure a l’Escola del Bosc mentre n’era mestra i creadora. El diari comença així: “Avui comencen a funcionar les escoles del Bosc. Tenim pluja abundant i persistent. La pujada té les seves dificultats, però no obstant això, no hi ha cap incident que ens hàgim de lamentar. Tot s’ha efectuat d’una manera perfecta”. En total, són unes 4.000 pàgines escrites entre el 1914 i el 1928.
El projecte va tenir continuïtat i es van crear altres escoles posteriorment, però l’Escola del Bosc és l’única que va dirigir Rosa Sensat.
El 1965 es va crear Rosa Sensat com a moviment de renovació pedagògica , que després va ser una associació de mestres al capdavant de la quan va estar la pedagoga Marta Mata. Després de 50 anys de la seva creació, la tasca de l’associació és continuar amb el llegat de Rosa Sensat, de l’Escola Nova i de la renovació pedagògica.
FRANCESCA DE BONNEMAISON. La pedagoga que va fomentar la lectura.
Va morir pensant que el seu projecte havia fracassat.
Francesca Bonnemaison va crear la primera biblioteca per a dones d’Europa. Va ser el 28 de març de 1909 a la parròquia de Santa Anna i es deia La Biblioteca Popular de la Dona.
L’èxit de la biblioteca va obligar a buscar un emplaçament més gran a la Casa de la Caritat al carrer d’Elisabets i va passar a dir-se Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la dona, un equipament que era conegut com La Cultura. Arriben a tenir 8000 sòcies i es van traslladar a l’actual seu a Sant Pere més baix en un espai de set mil metres quadrats. S’hi feien conferències, educació física, formació professional i trobades entre dones.
Bonnemaison, una sufragista declarada.
La Paquita, com la coneixia tothom, va néixer en una família acomodada que tenia botiga a La Rambla i es va casar amb Narcís Verdaguer i Callís, advocat i polític catalanista i cosí de Mossèn Jacint Verdaguer Era una dona amb empenta, conservadora i religiosa. El seu objectiu era donar cultura a les joves obreres però va esdevenir un espai de llibertat i de reivindicació del vot femení.
El 1931 Francesca Bonnemaison s’integra en els moviments sufragistes. Francesc Cambó líder de la Lliga Regionalista li demana crear la secció femenina es presenta a les eleccions municipals de 1934. Un cop acabada la Guerra Civil, s’exilia a Suïssa. Quan torna a Barcelona descobreix que el seu centre és un espai de la "sección feminista franquista".Va morir pensant que el seu projecte havia fracassat però l’any 2004 la Diputació de Barcelona reobre l’espai amb l’esperit de la Francesca Bonnemaison.
RAQUEL MELLER. La reina del Paral·lel.
La cupletista que va debutar el 1911 al Teatre Arnau i va aconseguir dignificar el gènere dels cuplets
Raquel Meller, una de les artistes que va debutar al Paral·lel, es va convertir en una de les més grans estrelles
internacionals del primer terç del segle XX.
Una estrella del Paral·lel.
Francisca Marqués López treballava en un taller de confecció freqüentat per artistes de teatre on va conèixer la cantant Marta Oliver. Francisca va debutar al saló La Gran Peña el febrer del 1908 amb el nom artístic de La Bella Raquel. Poc després va adoptar el nom de Raquel Meller i va debutar el 16 de setembre del 1911 al Teatre Arnau. Va ser la primera a cantar èxits de l’anomenada cançó espanyola, amb cuplets com ‘La violetera’ o ‘El relicario’ i va fer una gira l’any 1926 pels EUA com una gran estrella.
La cantant, cupletista i actriu de Tarazona va aconseguir dignificar el gènere dels cuplets, fins aleshores considerats cançons vulgars pròpies de cafè teatre barat. Gràcies a Meller els cuplets van entrar al repertori dels millors teatres i sales d’espectacles d’arreu del món.
Charles Chaplin volia que participés de la gran obra mestra del cinema clàssic, "Llums a la ciutat", però Meller tenia compromisos en diverses gires. Chaplin li va demanar permís per posar ‘La violetera’ a la banda sonora de la pel·lícula.
Durant la Guerra Civil va romandre a l’Argentina i un cop acabada va tornar a Barcelona. Els últims anys de la seva vida va viure sola i pràcticament oblidada pel públic. Va morir el 26 de juliol del 1962 a Barcelona i va ser enterrada al cementiri de Montjuïc.
DOROTEA DE CHOPITEA. La benefactora de Barcelona.
Va invertir la seva gran fortuna en crear escoles, asils i hospitals per als més desafavorits
Barcelona porta l’empremta de Dorotea de Chopitea, una dona que va invertir la seva gran fortuna a crear
escoles, asils i hospitals per als més desafavorits.
Una de les famílies més riques de Barcelona.
Dorotea va néixer a Xile, fruit del matrimoni entre un aristòcrata i comerciant basc i una dona xilena. El 1819, la família de Chopitea ha de migrar a Espanya perquè davant el procés d’independència del país, està posicionada a favor de mantenir la colònia espanyola.
Quan arriben a Espanya, s’estableixen a Barcelona, concretament al barri de la Ribera, a prop del Mercat del Born. Allà conviuen estretament amb una altra família exiliada de Xile, els Serra, d’origen català i amos d’una important indústria metal·lúrgica. Dorotea s’acabarà casant amb el fill de la família, en Josep Maria Serra, i es convertiran en una de les famílies més riques de Barcelona.
La família de Dorotea tenia unes profundes conviccions cristianes, cosa que marcarà la seva vida i obra. En uns temps convulsos per a l’església, la Dorotea va impulsar una sèrie d’obres caritatives avançat-se al Vaticà, que en aquells temps encara no havia establert aquestes pràctiques com un costum dins l’organització.
Va crear asils, guarderies i escoles.
Amb la caiguda de les muralles de Barcelona, l’espai de la ciutat es multiplica per 10 i Dorotea veu en aquest fet una oportunitat per comprar terrenys i convertir-los en hospitals, escoles o cases d’asil. Com a mare de sis noies, també té una especial sensibilitat per les dones treballadores, especialment per les que treballaven a les fàbriques i que sovint no podien atendre els seus fills o, fins i tot, els havien d’abandonar als torns de les esglésies. D’aquesta manera va crear els asils, una mena de llars d’infants que va situar al costat de les mateixes fàbriques.
Dorotea va fer obres a diferents barris de la ciutat, com ara Sarrià (escola Sant Ignasi, els Jesuïtes), Gràcia, la Barceloneta, al Poble-sec, les Corts (La Salle), l’Eixample (els Jesuïtes de Casp), etc. Va ajudar a posar la primera pedra de l’Hospital de Sant Joan de Déu, el primer hospital infantil d’Espanya. I fins i tot va construir una petita ermita al Tibidabo, origen del temple actual.
Tota la fortuna invertida.
Dorotea de Chopitea va invertir tota la seva fortuna en obres de caritat i, en conseqüència, va morir sense diners i no va deixar res de l’herència personal a les seves filles, que sí van rebre la dot corresponent.
Avui, les seves despulles reposen al santuari parroquial de Maria Auxiliadora de Sarrià. El 1983, l’Església Catòlica va proclamar venerable Dorotea de Chopitea i el seu procés de beatificació està obert des del 1927.
JOANA RASPALL. La poetessa més estimada pels nens i nenes.
Ernest Cauhé, net de la poeta, recorda que la seva àvia es feia dir “poeta” i no “poetessa”. Cauhé va descobrir que la seva àvia havia nascut al carrer del Marquès de la Quadra número 9, a la Barceloneta. El cas és que hi va
néixer de manera casual, perquè aquest era el pis d’una amiga. Hi van anar perquè el pare tenia un comerç de fruita al costat del Mercat del Born, al carrer de la Fusina, 11, i aquest lloc era a la vora quan va arribar el moment de parir.
En realitat, Raspall vivia al Masnou i va desenvolupar la seva vida a Sant Feliu de Llobregat. Allà es va casar amb el doctor Antoni Cauhé i va tenir tres filles i un fill. Els primers anys de criança va fer vida familiar i ajudava el seu marit. Cauhé era metge i algunes nits havia de sortir d’urgències i això l’obligava a estar despert fins tard. Ella l’acompanyava desperta i aprofitava per escriure, que era allò que més li agradava.
Recull de poemes als 69 anys.
Va començar a fer feina de lexicògrafa d’una manera espontània. Com va dir Espriu, “salvava els mots”. En unes capses de sabates que encara es conserven, anava guardant les fitxes dels mots, expressions, frases fetes i sinònims que recollia. Durant molt de temps, aquest va ser l’únic material lexicogràfic disponible per l’estudi.
L’Escola de Bibliotecàries, amb mestres com Carles Riba, va tenir un paper molt important en la formació de l’autora. Ernest Cauhé recorda que la seva àvia va treballar sempre d’una forma molt discreta. S’ocupava dels fills i tenia molt poca projecció pública. Va publicar el seu primer recull de poemes als 69 anys: “Petits poemes per a nois i noies”. Per Cauhé, això demostra que mai no és massa tard per fer allò que volem fer. Després d’aquesta primera publicació en van venir d’altres, les quals la van acabar de fer famosa a tot Catalunya.
La poesia de la Joana Raspall va esdevenir un petit fenomen literari i va demostrar que serveix per parlar de qualsevol cosa. La seva és una poesia molt moderna, que té molt a veure amb els valors i les actituds dels joves, però també els prepara per observar el món que els envolta. També hi inclou referències als nous ginys, com els ordinadors. La seva poesia accessible i quotidiana l’ha fet, probablement, l’autora més llegida a les escoles.
La poetessa de les escoles.
La popularitat de Joana Raspall va esclatar de forma especial a partir del seu centenari, el 2013. La poeta el va viure en persona, tot i que va morir el desembre d’aquell mateix any. Aquella celebració va fer encara més coneguda i llegida la seva obra, a les escoles però també entre els adults, perquè Raspall també té obra lírica. L’ocasió també va servir per recollir tota la seva obra publicada.
L’obra lírica de Joana Raspall té una gran importància. Forma part d’una poètica que va anar construint al llarg de la seva vida. Probablement, no l’escrivia per publicar, sinó per ella mateixa. Va ser pionera en l’estrofisme japonès, els haikus i tankes.
Segons Carme Arenas, comissària de l’Any Raspall, hi ha un poema de Raspall que resum la seva obra. Diu així: “Estimo les lletres que formen els mots, els llavis que els diuen, el cor que els entén… perquè als mots hi ha l’ànima de tota la gent!”.
En una gravació de la seva darrera època, Raspall va deixar dit: “Estic molt contenta de poder fer tot el que tinc ganes de fer, que no és gaire, però no és poc”.
Tertúlies
Afegeix un nou comentari