Les tres guerres carlines

INTRODUCCIÓ

El carlisme és un dels fenòmens més interessants de la història contemporània d'Espanya i Catalunya. S'origina arran del problema successori plantejat per Ferran VII. El fet de no tenir fills barons va fer que Ferran VII abolís la Llei Sàlica, que impedia de regnar les dones, a través de la Pragmàtica Sanció (1830). Amb aquesta decisió, el rei deixava oberta la successió a la seva filla Isabel.

La jugada de Ferran VII fou rebutjada per Carles Maria Isidre, el seu germà, que aspirava a la corona. Ell i els seus seguidors sempre consideraren il·legal la Pragmàtica Sanció i van fer valer els seus pretesos drets a la successió.

S'obria així un conflicte dinàstic dins la família dels Borbó, que encara perdura avui en dia. Els descendents de la branca de Carles Maria Isidre, els carlins, es consideraren legítims aspirants a la Corona d'Espanya.

Les aspiracions carlines es concretaren en tres guerres i diversos intents per fer-se amb el poder, usurpat, segons ells, per la branca descendent d'Isabel de Borbó.

Les guerres carlines no foren només conflictes dinàstics, sinó lluites polítiques entre dues concepcions polítiques oposades.
Els carlins eren defensors de la tradició (a la que al·ludien per legitimar els seus drets) i dels seus valors inherents (Déu, Pàtria, Furs, Rei); consideraven el liberalisme una doctrina de la nefasta modernitat i , per tant, eren radicalment contraris a les reformes polítiques liberals.
Els liberals, en canvi, apostaven per la modernitat i el progrés, d'acord amb els nous corrents que es vivien al món desenvolupat.

D'aquestes guerres en sortiran guanyadors sempre els liberals.
Això explica la consolidació de l'estat liberal a Espanya i la definitiva derrota d'aquells que encara somiaven amb el retorn a les velles estructures de l'Antic Règim o, si més no, en una societat tradicional.

Primera Guerra Carlina

1.      Guerra civil (dita també modernament guerra dels Set Anys). Motivada, d'una manera inmediata, pel plet successori plantejat a la mort de Ferran VII, però la causa profunda de la qual era la divisió del país en absolutistes, que sostingueren la causa de l'infant Carles Maria Isidre de Borbó (Carles V), germà de Ferran, i en liberals, agrupats al voltant d'Isabel II, filla de Ferran i de Maria Cristina, representada per la seva mare com a reina governadora i regent durant la minoritat. D'ací els noms de carlins i d'isabelins o cristins donats als uns i als altres, respectivament. La ruralia era absolutista, però no assolí a tot arreu la força necessària per a manifestar-se carlina d'una manera efectiva. També era carlí el clericat regular i una bona part del secular. Els absolutistes comptaren, a més, amb els voluntaris reialistes, que a la fi de la Dècada Ominosa eren una força que arribà als 120 000 homes. Ultra absolutistes monàrquics, els carlins eren partidaris de mantenir els privilegis de l'Església, i els més extremistes (apostòlics), del restabliment de la inquisició. L'esperança il·lusòria d'un aixecament general influí en els plans carlins. El partit isabelí era molt heterogeni: hi figuraven l'aristocràcia madrilenya, els alts funcionaris i els caps i oficials de l'exèrcit, i la burgesia, la menestralia i el proletariat urbans. A més, Maria Cristina cercà el suport dels liberals més actius, exiliats o presos (decret d'amnistia general del 15 d'octubre de 1832). Els canvis polítics (del despotisme il·lustrat de Cea Bermúdez a Mendizábal, passant pel moderat Martínez de la Rosa) es reflectiren en indecisions del govern, rivalitats entre generals i, al carrer, en moviments anticlericals (matança de religiosos, a Madrid, el 17 de juliol de 1834; crema de convents a Reus i a Barcelona, el 23 i el 25 de juliol de 1835), puix que el poble considerava l'Església suport principal del carlisme i promotora de la guerra. Aquesta guerra fou, doncs, el resultat d'un conflicte entre els grups socials en un moment que el país efectuà una virada històrica (esfondrament de l'antic règim, 1814-33; revolució burgesa, 1833-44). La localització de l'aixecament carlí, que fou constant a totes tres guerres carlines, comprèn Navarra i el País Basc (residència del pretendent i escenari de la lluita decisiva), les comarques muntanyenques de Catalunya (Berguedà, Lluçanès i Solsonès sobretot), les terres muntanyoses del sud de l'Ebre, les quals hom sol anomenar imprecisament el Maestrat, fent extensiva la denominació del baluard principal (Ports de Morella — Alt Maestrat) a una regió extensa i de límits mal definits que comprengué, sota Cabrera, part de les comarques tortosines, el Baix Aragó, part de la Serrania de Conca i algunes comarques valencianes de l'interior. Això palesa la força que tingué en l'adhesió popular al carlisme el sentiment foralista, expressament salvaguardat al conveni de Bergara (1839). L'aixecament carlí es produí a mesura que es difongué la notícia de la mort de Ferran VII (el 29 de setembre de 1833): a Talavera de la Reina, el 3 d'octubre; el dia 5, a Bilbao, Vitòria, Prats de Lluçanès (on Josep Galceran llançà el primer crit a favor de Carles V); el 8, a Guipúscoa, i gairebé simultàniament a Navarra i a La Rioja. Al Maestrat fou més tardà: el baró d'Herbers, Rafael Ram de Viu, proclamà Carles V el 13 de novembre, a Morella. La reacció del govern de Maria Cristina fou immediata i eficaç: Dalmacio Vélez Sarsfield i Jerónimo Valdés al nord de la Península Ibèrica, Manuel Bretón al Maestrat i Manuel Llauder a Catalunya ocuparen les places insurrectes i dispersaren les primeres partides (com la d'Agustí Saperes al Principat); Santos Ladrón, cap de l'alçament a Navarra, i el baró d'Herbers foren jutjats i afusellats. Però aquell mateix any (14 de novembre) el general Tomás Zumalacárregui prengué el comandament de les forces carlines a Navarra, les organitzà i instruí, i aviat redreçà la situació amb un seguit de moviments i combats (a Nazar i Asarta; presa de la fàbrica d'armes d'Orbaizeta, combats del pont d'Arquijas, d'Ilarregi i Larremiar, etc), executats amb audàcia i destresa tàctica. Successivament es desprestigiaren com a comandants en cap de les forces isabelines els generals Jerónimo Valdés, Vicente Quesada, José Ramón Rodil i fins i tot el vell guerriller Francisco Espoz i Mina. Els liberals s'hagueren de retirar a la dreta de l'Ebre i abandonar gairebé tot Navarra, llevat de Pamplona. La necessitat d'obtenir una victòria esclatant que permetés de finançar la lluita obligà Zumalacárregui a assetjar Bilbao (10 de juny de 1835); pocs dies després morí ferit per una bala, i els carlins hagueren d'aixecar el setge (1 de juliol). El tractat de la Quàdruple Aliança (25 d'abril de 1834) assegurà a Isabel II l'ajut de França, Gran Bretanya i Portugal, algunes tropes franceses procedents d'Algèria i la legió britànica de George Lacy Evans, que ajudà les tropes d'Espartero a trencar el setge de Sant Sebastià (maig del 1836) i disputà la sagnant batalla d'Oriamendi (16 de març de 1836). Amb els carlins lluitaren legitimistes francesos i oficials prussians. Carles V fou reconegut per Sardenya i les Dues Sicílies; el Vaticà, Àustria, Rússia i Prússia es mantingueren a l'expectativa; simpatitzaven, però, amb la causa carlina. Encoratjats pels èxits de Zumalacárregui, drenaren cap al nord una bona part de les forces governamentals i encoratjaren els carlins dels Països Catalans: Manuel Carnicer i Ramon Cabrera reorganitzaren les partides aragoneses, valencianes i tortosines (hivern de 1833-34). Un intent de Carnicer d'enllaçar amb els carlins de la Catalunya Nova fracassà a Maials (10 d'abril de 1834), on els caps liberals Josep Carratalà i Manuel Bretón obtingueren una victòria rotunda. Carnicer fou detingut (abril), jutjat i afusellat pels liberals, i Cabrera prengué el comandament de les forces del Maestrat. Els seus principals comandants foren Llagostera, Domènec Forcadell (el Serrador), Tallada, Quílez i Cabañero. Des del primer moment la guerra fou d'una gran duresa per a tots dos bàndols. Vicente Quesada, en fracassar el seu intent de negociar amb Zumalacárregui, inaugurà el sistema de represàlies (abril del 1834), immediatament correspost pel cap carlí. Ningú, però, no assolí una fama d'implacabilitat comparable a la de Cabrera (el Tigre del Maestrat, per als liberals); l'afusellament de la seva mare a Tortosa (16 de febrer de 1836) a petició del general Agustí Nogueras i amb la conformitat del capità general de Catalunya, Francisco Espoz y Mina, portà la lluita a extrems d'inaudita crueltat. El conveni d' Elliot (abril del 1835) no es féu extensiu a Catalunya fins pel juliol del 1837, i al Maestrat fins per l'abril del 1839 (conveni de Segura-Lécera, amb pactes similars). Al Principat persistí l'acció de partides d'escassa o nul·la cohesió. Ni entre els capitosts sorgits del clericat o del poble, com Benet Tristany (mossèn Benet), Climent Sobrevias (el Muchacho), Bartomeu Porredon (el Ros d'Eroles), Manuel Ibáñez (el Llarg de Copons), Joan Cavalleria, Josep Galceran, Josep Pons (dit Pep de l'Oli), Antoni Borges, Joan Castells, Pere Grau, etc, ni entre homes més preparats militarment, com Ignasi Brujó, Josep Joan de Torres, Josep Masgoret, el baró d'Hortafà, Josep Segarra i altres, no aparegué cap figura de la talla de Cabrera o de Zumalacárregui. Mort aquest, el comandament de les tropes carlines havia passat al general Vicente González Moreno (dit el Botxí de Màlaga pel fet d'haver participat en la mort de José M. Torrijos), home sense dots de comandament, que fou derrotat per Luis Fernández de Córdoba a Mendigorría (16 de juliol de 1835). En aquest context cal situar la crisi del govern moderat i el triomf dels progressistes, a cavall de la protesta popular que, a Barcelona, prengué formes revolucionàries: crema de convents (25 i 26 de juliol de 1835), assassinat del general Bassa, incendi de la fàbrica Bonaplata (5 d'agost). Aquest malestar social es comunicà al País Valencià i a Andalusia; les juntes es multiplicaren i obraren amb una autonomia que vorejava la independència, sobretot la del Principat de Catalunya, però també les del País Valencià, Saragossa, Màlaga i Cadis. Primer el comte de Toreno i després Mendizábal (15 de setembre) encarrilaren la protesta popular: desamortització dels béns eclesiàstics, creació de les diputacions provincials, transformació de la milícia urbana (els urbans) en guàrdia nacional (els nacionals). La caiguda de Mendizábal provocà el motí dels sergents de La Granja (13 d'agost de 1836), però el retorn dels progressistes fou contrarestat pel moviment revolucionari dels oficials de la guàrdia reial (Pozuelo i Aravaca, agost del 1837). La situació política dels cristins i el propòsit de crear un front unit des de Galícia fins a Catalunya mogué els carlins a organitzar diverses expedicions: la de Basilio Antonio García, la de Miguel Gómez (juny-desembre de 1836), a la qual s'afegí Cabrera, que des d'Astúries i Galícia arribà per Lleó i les Castelles fins a Andalusia (presa de Còrdova) i Extremadura. L'afebliment de l'exèrcit cristí del nord, que havia destacat forces en persecució de Gómez, permeté als carlins un nou intent de prendre Bilbao; Espartero, successor de Fernández de Córdoba en el comandament suprem (setembre de 1836), derrotà els assetjadors en la duríssima batalla de Lutxana (24 de desembre) i es convertí en la primera figura militar del partit cristí. A Catalunya, l'acció enèrgica d'Espoz y Mina reduí l'activitat carlina. Juan Antonio Guergué, en anar-se'n de Catalunya, deixà el comandament general repartit entre Benet Tristany i Ignasi Brujó, dualitat que no millorà el rendiment de les forces carlines. Per l'agost del 1836 arribà per França el comandant enviat des de Navarra: Rafael Maroto, però fou derrotat a Prats de Lluçanès (9 de setembre) i hagué de sortir per Andorra. El succeí el seu cap d'estat major, Blas María Royo, el qual féu un treball seriós d'organització. L'indisciplinat mossèn Benet derrotà els liberals als Hostalets, prop de Cervera (22 de febrer de 1837), on el «canonge general» féu afusellar 240 presoners, acte reprovat per Royo, que havia iniciat els contactes amb el cap cristí Ramon Meer, baró de Meer, per a aplicar el conveni d'Elliot a Catalunya. Royo topà amb la Junta Superior Governativa de Catalunya, constituïda pel novembre del 1836, dita més tard Junta de Berga (havia estat instal·lada abans a Borredà i a Solsona); aquestes diferències degeneraren en conflicte obert amb el seu successor, el mariscal de camp Antonio de Urbiztondo (juny del 1837 — gener del 1838). Aquest prengué Berga (12 de juliol de 1837), que des d'aleshores substituí Solsona com a capital carlina de Catalunya. Destituït per la junta, Josep Segarra es féu càrrec del comandament. En el camp cristí l'exercia el barceloní baró de Meer, general. El desig d'aprofitar la creixent puixança de Cabrera al Maestrat, i potser també el motí dels sergents de La Granja, originà l'expedició contra Madrid, que fracassà. Durant el seu pas per Catalunya es confirmaren les característiques de la guerra al Principat: les comarques riques, que haurien pogut mantenir un exèrcit, eren a mans dels liberals; els carlins mai no posseïren la Seu d'Urgell ni Puigcerdà, Vic o Olot. Juan Antonio de Zaratiegui avançà per Castella, entrà a Segòvia (4 d'agost de 1837) i arribà fins a Las Rozas i Torrelodones simultàniament a l'expedició reial, que era a Arganda amb l'avantguarda, manada per Cabrera, a les envistes d'El Retiro. El 1838, per influència dels apostòlics, que dominaven en els consells de Carles V, fou nomenat comandant en cap el mediocre Guergué en substitució de José Ignacio de Uranga. Espartero assolí una victòria important: la presa de Peñacerrada (22 de juny de 1838), i Carles V substituí Guergué per Maroto, exiliat a Bordeus des del 1836, figura destacada del partit moderat carlí (oposat al dels apostòlics, intransigents o furibunds), que reorganitzà l'exèrcit. El front del nord passà a segon terme a causa de la brillant activitat de Cabrera al Maestrat: prengué Morella (26 de gener de 1838) i en féu la capital de la seva administració. Ocupà diversos pobles del Matarranya i del Baix Aragó, obligà el veterà Marcelino Oraa a aixecar el setge de Morella (16 de juliol — 17 d'agost) i infligí, a les envistes de Maella, una derrota total a la columna comandada per Ramón Pardiñas (1 d'octubre). El 2 de juliol havia entrat a Catalunya, per Andorra, el nou comandant general Charles d'Espagnac, ben conegut per la seva actuació com a capità general del Principat (1827-32). L'elecció no pogué ésser menys encertada: ordenancista i aferrat a la disciplina, millorà la instrucció de les tropes, però els seus rampells de sàdica crueltat i l'apatia que demostrà al camp de batalla (pèrdua de Solsona, 27 de juliol; fracàs de l'expedició a la vall d'Aran) el desprestigiaren, malgrat els assalts victoriosos a Manlleu, Ripoll i Moià, viles que féu incendiar, i tingué una fi tràgica (2 de novembre de 1839). El cansament dels combatents es féu evident; entre els carlins es produïren, a més, la desmoralització i les lluites de partit: Maroto féu afusellar Guergué i altres caps del partit navarrès (19 de febrer de 1839) i féu el cop d'estat de Villafranca de Oria (Ordizia) (25 de febrer) per obligar Carles V a anul·lar la seva destitució i a exiliar el bisbe de Lleó i altres consellers apostòlics; ultra això, hi hagué l'aparició entre els bascs del moviment Pau i Furs d'Antonio de Muñagorri. L'esfondrament del carlisme del País Basc era previsible quan Espartero proposà a Maroto un conveni, tot esperonant l'ofensiva de les forces liberals a Biscaia (ocupació de Durango, 22 d'agost). Maroto acabà limitant les seves pretensions a dos punts: respecte als furs (poc explícit en el document signat) i reconeixement dels graus militars carlins (perfectament clar i que hom féu efectiu tot seguit). El conveni de Bergara (31 d'agost de 1839) no fou acceptat per Carles V, que passà a França, seguit per alguns fidels. La pacificació de Galícia, Astúries, Extremadura i La Manxa fou quasi immediata. Però les autoritats carlines de Catalunya, que havien rebutjat el conveni, continuaven la guerra. Espartero aplegà totes les seves forces i marxà contra Cabrera; ocupà Morella (30 de maig de 1840) mentre aquest es retirava amb el seu exèrcit (uns 6 000 homes) al Principat de Catalunya (juny); Antonio Van-Halen havia lliurat la darrera batalla a Peracamps (28 d'abril) contra Josep Segarra. Cabrera, en passar l'Ebre, es féu càrrec del comandament al Principat; encara defensà Berga, però el 6 de juliol travessà la frontera amb les darreres forces carlines.

Conveni d'Elliot
Conveni concertat per liberals i carlins gràcies als bons oficis de lord Elliot, agent del ministre britànic Palmerston, per tal d'evitar l'afusellament sistemàtic dels presoners i regular-ne el bescanvi. El firmaren Jerónimo Valdés (liberal) a Logronyo i Tomás Zumalacárregui (carlí) a Eulate el 27 i el 28 d'abril de 1835 per al teatre d'operacions del nord. Al Principat, aquest tractat fou aplicat des del juliol del 1837 (comunicat del cap liberal baró de Meer al cap carlí Antonio de Urbiztondo el 3 de juliol a Miralcamp, i notificació d'Urbiztondo a la Junta Superior de Berga el 9 de juliol des d'Avià). Cabrera no l'acceptà fins a les acaballes de la guerra (tractat de Segura-Lécera, nom dels pobles on fou, respectivament, signat per Cabrera l'1 d'abril de 1839 i per Van Halen el dia 3 d'abril). Actuà com a intermediari el coronel britànic Lacy. Bé que no fou observat rigorosament, contribuí a mitigar l'aspresa de la guerra.
L'Expedició Reial
Expedició que efectuaren els carlins contra Madrid (del 15 maig a l'octubre del 1837), per causes no enterament aclarides. En prengué part part el pretendent, Carles Isidre, amb la seva cort. Sortí d'Estella, travessà l'Aragó per Osca i Barbastre i entrà al Principat per Tragó de Noguera (7 de juny). Derrotada, però no decisivament, pel baró de Meer a Gra (12 de juny), es refugià a Solsona (14 de juny). Per Súria, Santpedor, la Segarra, Vinaixa i Margalef, l'expedició arribà a l'Ebre, que travessà a Xerta (29 de juny), emparada per Ramon Cabrera. Prosseguí cap a Ulldecona i el País Valencià: Sant Mateu, Borriol, Vila-real, Nules, Burjassot. Des de Xiva, on fou lliurada (15 de juliol) una batalla aferrissada, finalment favorable als liberals, l'expedició s'endinsà cap a Móra de Rubiols i Cantavella, des d'on, pel Baix Aragó (batalla de Villar de los Navarros, 4 d'agost) entrà a Castella. El dia 12 d'agost els expedicionaris arribaren a Arganda i a les envistes de Madrid. Cabrera —que manava l'avantguarda— i altres caps volien assaltar Madrid, però el quarter general ordenà la retirada. L'expedició, perseguida per Espartero (que obtingué una clara victòria a Aranzueque, el 19 de setembre), retornà directament a Navarra, on arribà en plena derrota. Cabrera, poc després d'iniciar-se la retirada, tornà amb la seva gent al Maestrat.
Junta Superior Governativa de Catalunya
Organisme de govern i de coordinació de les forces carlines de Catalunya, creat pel novembre del 1836. Fou establerta successivament a Borredà, a Solsona i a Berga, on rebé el nom de Junta de Berga.
Junta de Berga
Nom que rebé la Junta Superior Governativa de Catalunya en establir-se a Berga (juliol del 1837). Féu batre moneda a nom del pretendent Carles Maria Isidre. Arran del conveni de Bergara (1839) publicà una al·locució als catalans en la qual es negava a admetre'n els termes. A instàncies seves, el comte d'Espanya, Charles d'Espagnac, fou nomenat capità general de les forces carlines del Principat, però davant les seves crueltats el detingué i probablement el féu executar. Es dissolgué a la fi de la guerra (juliol del 1840).
Consell Superior Central de Catalunya
Organisme creat a Barcelona l'agost del 1837 pel capità general Ramon de Meer, baró de Meer, per tal de finançar la lluita de l'exèrcit liberal contra els carlins, davant la inoperància del govern de Madrid. Format per dos delegats de les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, dos intendents, l'ordenador militar i el comissari de guerra, administrà els recursos del Principat i aplicà immediatament una contribució extraordinària de tres milions de rals (setembre del 1837). Poc temps després fou substituït per una junta d'administració i revisió de comptes.
Conveni de Bergara
Nom amb el qual és conegut el pacte acordat per Espartero i Maroto, caps respectius de l'exèrcit cristí i carlí, a Oñati. El conveni fou signat a Oñati i ratificat per ambdós caps a Bergara (31 d'agost de 1839). Implicava el reconeixement d'Isabel II com a reina legítima, la conservació dels furs bascs compatibles amb la Constitució del 1837, la promesa d'una amnistia i el respecte a la graduació dels militars carlins. El pacte fou rubricat amb l'abraçada dels dos ex-rivals (Abrazo de Vergara). El conveni de Bergara no fou reconegut pel rei carlí Carles V ni pels carlins catalans, ja que Cabrera continuà la guerra (1840), bé que, perseguit per l'exèrcit liberal, hagué de retirar-se a França.

Segona Guerra Carlina
Guerra civil, dita també guerra dels Matiners, que s'inicià pel setembre del 1846 i durà fins al maig del 1849. Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ramón María de Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans. El projecte (patrocinat, entre d'altres, per Jaume Balmes i Antoni Aparici i Guijarro) d'unir les dues branques borbòniques amb el casament d'Isabel II amb Carles Lluís de Borbó i de Bragança, comte de Montemolín, fill i successor de Carles V (Carles VI, per als seus partidaris), fracassà, puix que Isabel fou maridada amb Francesc d'Assís de Borbó (octubre del 1846). Això creà les condicions polítiques necessàries per a la revolta. Les causes econòmico-socials ja hi eren: a la muntanya catalana el trabucaire era en camí de convertir-se en un símbol de la protesta popular. D'altra banda, continuaven vius la majoria dels capitosts carlins de la guerra dels Set Anys, alguns dels quals ni tan sols no s'havien expatriat. La guerra començà pel setembre del 1846 amb l'aixecament de Benet Tristany a Solsona, al capdavant d'una partida de tres-cents homes. El seguiren Pitxot al Camp de Tarragona, Joan Cavalleria i Josep Puig (Boquica) al Berguedà, i Jeroni Galceran, Josep Borges, Bartomeu Porredon, Miquel Vila (Caletrus), Josep Estartús, Rafael i Miquel Tristany —nebots de mossèn Benet—, etc, a diversos punts del Principat. Dividits en partides poc nombroses, els montemolinistes dugueren a cap una gran activitat (sorpreses de Cervera, de Terrassa, de Martorell, de Lleida, etc). A diferència del que havia ocorregut durant la primera guerra, el capteniment dels carlins fou força moderat, en contrast amb la duresa de la repressió governamental (ban del capità general Manuel Bretón, del 4 de març de 1847, que prescrivia pena de mort per als qui posseïssin armes sense permís i "amb intencions sospitoses", i per als qui amaguessin o assistissin un ferit o un pròfug rebel). Durant aquesta lluita foren capitans generals de Catalunya Bretón, Manuel Pavía, marquès de Novaliches, Fernando Fernández de Córdoba i Manuel Gutiérrez de la Concha, marquès del Duero. Per l'agost del 1847 l'exèrcit governamental disposava de 42 000 homes, contra menys de 2 000 dels montemolinistes. A la fi de la guerra, Concha arribà a disposar-ne de més de 70 000, per uns 5 000 de Cabrera. El 17 de maig de 1847 fou afusellat a Solsona el mariscal de camp carlí Benet Tristany, i exposat el cadàver del brigadier Porredon, mort a baionetades en el seu llit de malalt, a Clariana. A la darreria del 1847 Pavía anuncià la pacificació de Catalunya, tal com desitjava Narváez. Però si la guerra, en bona part per manca de mitjans, havia llanguit, hom no la podia pas considerar acabada, i per l'abril del 1848 reprengué quan Josep Masgoret entrà a Catalunya i es posà al capdavant de les forces montemolinistes (victòries carlines de Sant Jaume de Frontanyà i del Pont de Rabentí, i presa de Vidrà), mentre Ramon Cabrera entrava (23 de juny) per Oceja, fet que donà impuls a la lluita, i publicava una proclama de to moderat. Després d'enviar Forcadell al Maestrat, organitzà alguns escamots de cavalleria i cercà una victòria que equilibrés la seva inferioritat. Però la guerra no canvià de manera substancial: els audaços cops de mà dels carlins (atac a la vila de Gràcia i al portal de l'Àngel, pel juliol del 1848) eren contrarestats per les victòries governamentals i pel fracàs de l'aixecament fora de Catalunya: derrota i afusellament de Joaquín Julián de Alzaa, promotor de l'aixecament a Guipúscoa (juny-juliol del 1848); fracàs de la temptativa a Navarra i a Burgos; ineficàcia de les partides del Maestrat i del Baix Aragó i als Montes de Toledo. La victòria de Borges sobre el brigadier Paredes a l'Esquirol i la de Cabrera a Avinyó sobre la columna Manzano (16 de novembre de 1848) i la incorporació a la lluita dels republicans del brigadier Ametller, de Francesc Bellera i de Joan Barrera, particularment forts a l'Empordà, i de Baldrich i Escoda, que operaven a la rodalia de Barcelona i de Tarragona, no modificaren la relació de forces. Si el sometent aixecat pel govern (repartiment de 6 000 fusells) no donà gaire resultat, la política d'atreure i subornar alguns capitosts montemolinistes (mitjançant diners i el reconeixement dels graus militars) resultà eficaç: s'hi acolliren, entre altres, a Aragó, el Coix de Carinyena; a Catalunya, Miquel Vila (Caletrus), Bartomeu Poses, i fins i tot, des de França, Josep Pons (dit Bep de l'Oli). Això sembrà entre els carlins la por a la traïció, causa principal, juntament amb una revifalla de l'antiga suspicàcia i implacabilitat de Cabrera, de l'afusellament d'un mitjancer de pau: el baró d'Abella, Josep de Calassanç d'Abat i de Subirà (23 de febrer de 1849). Pel gener, mentre Ametller era derrotat a la Vajol, Concha atacà el reducte principal de Cabrera (les Guilleries i la vall d'Hostoles). Aquest derrotà les columnes Hore (a les Planes) i Ruiz, però l'endemà fou batut i ferit (accions del Pasteral). Aquesta fou la darrera acció important de la guerra; la detenció del pretendent carlí pels duaners francesos quan intentava d'entrar a Catalunya (4 d'abril) desanimà els seus partidaris, i el 26 d'abril Cabrera passà a França. El 14 de maig els darrers montemolinistes travessaren la frontera, manats pels Tristany, o bé es lliuraren als governamentals.

Tercera Guerra Carlina
Guerra civil (1872-76) iniciada pels partidaris de Carles Maria dels Dolors de Borbó, pretendent carlí (Carles VII). Aquest, hereu (1868) dels drets del comte de Montemolín, aprofità la situació d'interinitat sorgida de la Revolució de Setembre del 1868 i el fracàs dels candidats carlins partidaris de la via legal a les eleccions convocades per Práxedes Mateo Sagasta (abril del 1872), i féu pública a Ginebra una declaració de guerra (15 d'abril). Els escenaris de la guerra foren, com a les anteriors, el País Basc (anomenat el Nord) i el Principat de Catalunya; secundàriament, el Maestrat (anomenat oficialment el Centre), i d'una manera esporàdica, Galícia, Lleó, Castella i fins i tot Andalusia. Al Nord, la primera fase de la guerra fou adversa als carlins, manats per Eustaquio Díaz de Rada, i el general Francisco Serrano, president del consell de ministres, els oferí el conveni d'Amorebieta (24 de maig de 1872), al qual s'acolliren alguns caps bascs. Aquest conveni no tingué aplicació a Catalunya; d'altra banda, Carles VII declarà traïdors els qui l'acceptessin. La manca de recursos econòmics s'aguditzà a l'estiu del 1872 i comprometé al nord de la Península la partida del capellà d'Ernialde, Manuel Santa Cruz, que féu una guerra bàrbara, i que, més tard, fou perseguit pels mateixos carlins. La guerra agafà una nova empenta en proclamar-se la República (febrer del 1873) i afegir-se als carlins diversos sectors monàrquics. Antonio Dorregaray, nomenat comandant en cap del País Basc, malgrat haver estat derrotat inicialment per Ramon Nouvilas a Monreal, acabà portant la iniciativa de les operacions (victòries d'Eraul i d'Irurzun) i dominà un territori més extens que durant la primera guerra. El pretendent, que comptava amb l'ajut del segon president de la Tercera República Francesa, general Patrice Maurice Mac Mahon, entrà per segon cop a Navarra pel juliol del 1872 (el primer cop havia estat derrotat a Orokieta i havia hagut de tornar a França). El cap de l'exèrcit republicà del Nord, Domingo Moriones, intentà inútilment de trencar les línies carlines (combat de Santa Bárbara de Mañeru, 6 d'octubre; batalla de Montejurra, 7-9 de novembre de 1873); la guerra es desenrotllà, en els seus trets generals, com la de 1833-40. Els carlins iniciaren el setge de Bilbao (desembre del 1873), però la resistència de la plaça permeté, malgrat les victòries carlines de Lutxana i Portugalete, que els generals Serrano i Manuel Gutiérrez de la Concha acabessin vencent Joaquín Elío (Nicolás Ollo i Teodoro Rada (Radica) havien mort en combat) i l'obliguessin a abandonar el setge (2 de maig de 1874). Concha marxà contra Estella, però fou mortalment ferit al mont Muru, prop d'Abrazuza (27 de juny). A Catalunya es repetí la manca d'entesa entre els caps carlins, característica de la guerra dels Set Anys, malgrat la presència de l'infant Alfons Carles, germà del pretendent, que el representava i que havia de coordinar l'acció militar. Posteriorment passà al Centre, on fracassà, i acabà retirant-se de la guerra, a França (octubre del 1874). Però les forces carlines catalanes, disciplinades i ben instruïdes, obtingueren èxits, en part a causa de la major indisciplina de les forces republicanes, que les accions dels guerrillers republicans, com el Xic de les Barraquetes, no podien arribar a contrarestar. En general, l'acció de les forces carlines catalanes fou molt més àgil que no pas durant la primera guerra: l'audaç atac de Joan Francesc a Reus (1 de juliol de 1872) i la conquesta per sorpresa de la plaça forta de la Seu d'Urgell (15 d'agost de 1874). Ciutats com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que ni tan sols no havien estat amenaçades durant les guerres anteriors, foren simultàniament ocupades pels carlins. Entre llurs caps principals cal citar Rafael Tristany, que exercí un quant temps de comandant en cap, Francesc i Ramon Tristany, el vell Joan Castells, Martí Miret, Huguet, Vila de Viladrau, Vila de Prat, Muxí, Guiu i d'altres. Però el més destacat de tots, per la seva perícia en la guerra de guerrilles, fou Francesc Savalls, que vencé tots els generals que operaren a Catalunya, especialment Josep Cabrinetty (Alpens, 9 de juny de 1873) i Ramon Nouvilas (Castellfollit de la Roca, 14 de març de 1874), i guanyà Berga i Olot, bé que fracassà a Puigcerdà. Al Maestrat, la lluita no assolí en cap moment la volada de la primera guerra, bé que al començament del 1875 els carlins disposaven de més de 10 000 homes i quasi un miler de cavalls. La situació era semblant a la de Catalunya: diferències i rivalitats entre els caps carlins i efectius molt reduïts en relació amb les exigències de la guerra i de l'exèrcit governamental. Els caps principals foren Pascual Cucala (que operà també al Principat), Josep Santés, Manuel Marco (Marco de Bello), Pascual Garmundi, Vallès, Juan de Dios Polo i altres; exerciren el comandament, a més de l'infant Alfons Carles, Manuel Salvador Palacios, Quintín Velasco, Antonio Lizárraga i Antonio Dorregaray. Els carlins obtingueren uns quants èxits brillants però efímers: presa de Sogorb, de Sagunt i, sobretot, de Conca (16 d'octubre de 1873), contrarestats per fracassos i derrotes (a Gandesa, l'Alcora, València, etc). L'expedició de Miguel Lozano a Múrcia (setembre del 1874) no admet comparació amb la de Miguel Gómez el 1836, i, com aquesta, no tingué conseqüències positives per als carlins. La caiguda de la base carlina de Cantavella (6 de juliol de 1875) completà la desmoralització dels carlins, que, amb Dorregaray al capdavant, intentaren de passar a Navarra, però, rebutjats per les columnes governamentals, s'hagueren de refugiar a Catalunya sense que el general Valerià Weyler pogués evitar llur unió amb les forces carlines del Principat (juliol). La proclamació d'Alfons XII (29 de desembre de 1874) havia, però, reagrupat al voltant del nou règim la majoria de les forces conservadores; Arsenio Martínez de Campos, cap de l'exèrcit alfonsí de Catalunya, prengué Olot (25 de març de 1875) i, juntament amb Joaquín Jovellar, cap de l'exèrcit del Centre, la Seu d'Urgell (27 d'agost), a despit dels esforços de Tristany, Savalls, Castells i Dorregaray. La guerra, sostinguda sobretot per Castells, que encara obtingué algun èxit, durà fins al novembre; un sometent general posà fi als darrers escamots carlins. El 19 de novembre de 1875 Martínez de Campos donà la lluita per acabada i posà en llibertat els carlins presos a Barcelona. L'acabament de la guerra de Catalunya permeté de reforçar l'exèrcit del nord de la Península Ibèrica, que ja lluitava amb èxit, malgrat l'episòdica victòria carlina de Lakar, on intervingué personalment el rei Alfons XII (3 de febrer de 1875). A l'hivern tingué lloc l'ofensiva general: Martínez de Campos ocupà la vall del Baztan (gener del 1876); Jenaro de Quesada lliurà una aspra batalla al pas d'Elgeta contra les forces carlines de Biscaia i Guipúscoa, i Fernando Primo de Rivera entrà a Estella (19 de febrer), després d'haver lliurat, dos dies abans, el combat de Montejurra. La pèrdua d'Estella desmoralitzà els carlins, i el 27 de febrer de 1876 Carles VII passava a França per Arnegi, mentre que Alfons XII entrava a Pamplona.

El carlisme, com a moviment de tendència absolutista, té els seus antecedents durant el regnat de Ferran VII.

Manifest dels Perses
Manifiesto de los Persas. Nom amb què és conegut el document signat per un grup de diputats, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales, que fou presentat a Ferran VII d'Espanya a València (abril del 1814). El manifest demanava la supressió de la constitució i dels decrets de les corts de Cadis, i serví a Ferran VII per a justificar a posteriori el restabliment de l'absolutisme.
Banda de la fe
Durant el Trienni Constitucional, nom que hom donà a cadascuna de les partides absolutistes. Actuaren especialment a la zona nord de Catalunya. Es destacaren les dirigides per Joan Costa (el Misses), pel Trapense i per l'antic republicà Georges Bessièrs. Llur actuació facilità l'establiment de la Regència d'Urgell (1822), però, davant els atacs d'Espoz y Mina, la majoria passaren a França. Foren dissoltes el 1824, un cop restablert l'absolutisme.
Regència d'Urgell
Organisme de govern dels reialistes, revoltats contra el règim constitucional, instituït a la Seu d'Urgell després de la presa d'aquesta ciutat per El Trapense (juliol del 1822). El 15 d'agost fou instituïda oficialment, a partir d'una Junta Superior Provisional de Catalunya, i era formada per l'arquebisbe preconitzat de Tarragona, Jaume Creus, per Bernardo Mozo de Rosales, marquès de Mataflorida, i per Joaquim d'Ibáñez-Cuevas, baró d'Eroles. Si bé l'arquebisbe Creus en detenia la presidència, el marquès de Mataflorida en fou la veritable ànima, mentre que el baró d'Eroles s'ocupava principalment de convertir les partides de guerrillers en un exèrcit organitzat, tasca que li resultà impossible. D'altra banda, no sembla haver-hi hagut gaire avinença entre els membres de la Regència: la proclama d'aquesta en nom de Ferran VII com a rei absolut fou seguida d'una altra de particular del baró d'Eroles adreçada als catalans i en la qual demanava l'existència d'unes corts que moderessin el poder del monarca. La instauració de la Regència mogué el govern liberal a actuar fermament a Catalunya; el general Francisco Espoz e Ilundain (conegut amb el nom d'Espoz y Mina), nomenat capità general de Catalunya, emprengué una campanya ràpida que li permeté d'ocupar la Seu d'Urgell (11 de novembre de 1822). La Regència passà a Llívia i, d'allí, a França, on els seus membres se separaren. Ni el govern francès ni Ferran VII, en recuperar aquest el poder absolut, no agraïren a la Regència la seva actuació, ja fos per les queixes dels mateixos caps de partida contra el marquès de Mataflorida, ja fos per les intrigues del grup absolutista rival, que dirigia Francisco Ramón de Eguía. Només el baró d'Eroles fou nomenat per a dirigir l'avantguarda de reialistes que s'adherí a l'exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.
Manifest dels Reialistes Purs
Manifiesto de la Federación de Realistas Puros. Proclama publicada pel novembre del 1826 pels voluntaris reialistes espanyols, partidaris de l'absolutisme i descontents per l'actitud lleugerament més moderada de Ferran VII. El document propugnava un pronunciament militar per tal de donar el poder al germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre de Borbó. És considerat el primer acte públic del carlisme. Contribuí poderosament a vigoritzar els alçaments absolutistes catalans.
Guerra dels Malcontents
O guerra dels Agraviats. Alçament armat promogut el 1827 a Catalunya pels ultrareialistes, que consideraven massa suau la política repressiva de Ferran VII contra els liberals. Les queixes principals es referien a la negativa a restablir la inquisició, a l'indult (bé que molt parcial) atorgat als liberals, a la permanència en l'exèrcit i els càrrecs públics de gent tinguda per liberal i a la relegació dels voluntaris reialistes (els antics guerrillers del Trienni Constitucional), els caps dels quals foren apartats en bloc de l'exèrcit, amb llicència il·limitada, i aviat deixaren de percebre els sous promesos. Les esperances ultrareialistes, posades primerament en Ferran VII, s'anaren decantant cap al seu germà Carles; la conspiració de la cort, mostra de la qual fou la revolta de G.Bessières per l'agost del 1825, enllaçava amb el descontentament dels reialistes catalans, principalment a través de personatges eclesiàstics, en contacte a la vegada amb antics caps de partida. El 1825 les queixes es convertiren en un malestar de semiconspiració a Cervera de Segarra, Manresa i algunes poblacions menors, i culminaren en un intent de Llobet i Trilla d'ocupar Tortosa. El 1826 el reglament dels cossos de voluntaris reialistes, molt poc favorable a les aspiracions d'aquests, produí una nova efervescència, testimoniada per la proclama d'aquell any mateix. La revolta esclatà pel març del 1827, amb l'aparició simultània de diverses partides. El fracàs d'un nou intent de Llobet i Trilla sobre Tortosa i l'afusellament d'aquests i alguns altres caps de partida fets presoners, juntament amb l'indult per a tots aquells qui deixessin les armes, i les pastorals dels bisbes contra els revoltats posaren fi a la primera fase de la rebel·lió. Però rebrotà aviat, amb una organització millor i amb l'obtenció del suport de molts batallons de voluntaris reialistes. Una sèrie de partides, dirigides per Planes, Narcís Abrés (el Carnisser), Bosc i Ballester, Guri (Dinat), Rafí i Vidal, Vilella, Castells i altres, amb una autoritat superior, que es disputaren Agustí Saperes (Cargol) i Josep Bussoms (Jep dels Estanys), dominaven a mitjan agost una gran part de la Catalunya de l'interior, i el 25 entraren, sense resistència, a Manresa, on Saperes organitzà la Junta Superior Provisional de Govern del Principat de Catalunya. Ràpidament foren ocupades Vic, Cervera, Valls, Reus, Talarn i Puigcerdà, i romanien assetjades Cardona, Hostalric, Girona i Tarragona. Simultàniament aparegueren grups de revoltats a Aragó, el País Basc, Còrdova i el Maestrat (excepte aquest darrer, tots ràpidament abatuts). El govern actuà amb decisió. El 14 de setembre el marquès de Campo Sagrado era substituït en la capitania general de Catalunya pel comte d'Espanya, alhora nomenat cap de l'exèrcit expedicionari, i el 18 Ferran VII anunciava el seu viatge a Catalunya; el 23 el comte d'Espanya era ja a Tortosa amb les seves tropes, i el 28 el monarca i el comte entraren a Tarragona. La presència del rei, l'indult concedit i el paper de la jerarquia eclesiàstica facilitaren la campanya del comte d'Espanya. Manresa es rendí, sense lluita, el 8 d'octubre, i a continuació ho feren Cervera, Vic i Olot. Quan tothom pensava en un tractament benigne dels implicats, Ferran VII defugí qualsevol petició de gràcia; nou dels principals insurrectes foren afusellats a Tarragona, mentre que uns 300 foren deportats a Ceuta. Després el rei passà a Barcelona, on, gràcies a nous decrets proteccionistes, s'atragué els liberals moderats i la burgesia tèxtil; restaven, així, delimitats els camps per a la propera primera guerra Carlina.

El conflicte dinàstic comença arran de la mort de Ferran VII, que per la Pragmàtica Sanció havia declarat hereva la seva filla Isabel.

Llei Sàlica
Disposició que excloïa del tron les dones de les famílies reials i llurs descendents. D'origen sàlic (franc), fou invocada per Felip V de França a la mort del seu germà Lluís X (1316). Vigent també a la corona catalano-aragonesa, fou introduïda a la corona d'Espanya per Felip V d'Espanya (1713). Carles IV intentà d'anul·lar-la, bé que les corts reunides pel seu president Campomanes el 1789 en declararen la vigència. Fou suprimida per Ferran VII en la Pragmàtica Sanció del 20 de març de 1830, fet que motivà la primera guerra Carlina.
Pragmàtica Sanció
Resolució presa per les Corts espanyoles (1789), seguint una proposta de Campomanes, per la qual hom no feia distinció de sexes en la successió al tron i derogava la llei sàlica. Carles IV no arribà a publicar-la, però ho féu Ferran VII (1830), quan Maria Cristina esperava la futura Isabel II. Això provocà el plet successori d'on nasqué el carlisme. Després dels fets de La Granja, Isabel II accedí al tron (1833) —sota la regència de la seva mare—, cosa que menà a la primera guerra Carlina.
Fets de La Granja
Nom amb què són coneguts els esdeveniments que tingueren lloc a La Granja de San Ildefonso (setembre del 1832) amb relació a la qüestió de la successió de Ferran VII. El 13 de setembre el rei, de sobte, emmalaltí greument. Calomarde, cap efectiu del govern i cap de la conspiració a favor de la successió al tron de Carles Isidre, féu signar al rei, gairebé inconscient, un codicil que derogava la Pragmàtica Sanció (dia 18). Assabentada la infanta Lluïsa Carlota, germana de la reina Maria Cristina, li retragué la seva feblesa, bufetejà Calomarde i aconseguí que el codicil fos anullat; a més, el rei, que s'havia revifat, confirmà aquesta anul·lació. El primer d'octubre Calomarde fou destituït i desterrat, i Zea Bermúdez ocupà la presidència del gabinet. Aquests fets consolidaven els interessos de Maria Cristina quant a la successió de la seva filla Isabel.

El plet dinàstic desembocà en tres guerres carlines. S'enfrontaren dos bàndols amb ideologies contraposades: liberals i carlins.
Els liberals defensaven els principis democràtics.

Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848), defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).
Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques.
Laïcisme
Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat, i més particularment de l'Estat, de tota influència eclesiàstica o religiosa.

Els carlins defensaven els principis tradicionalistes.

Tradicionalisme
Doctrina política que defensa la sobirania reial exercida a través de les institucions pròpies de la societat foral i estamental. A l'estat espanyol fou adoptada pel carlisme i significava el rebuig de les idees liberals sorgides durant la guerra contra Napoleó i el retorn a la monarquia absoluta, basada en la tesi de la legitimitat de la llei sàlica, el dret diví de la monarquia i, pr tant, la defensa aferrissada de la religió catòlica i de les seves institucions, idees que ja es troben presents en els moviments reialistes del Trienni Liberal i en la guerra dels Malcontents, al Principat. Posteriorment, aquesta doctrina cercà una justificació històrica en la identificació de la monarquia absoluta amb una suposada monarquia tradicional medieval, pel fet de la pervivència, encara que inoperant, d'algunes institucions tradicionals, com les corts castellanes. Aquesta identificació (que historiadors com F.Suárez Verdeguer i la seva escola han volgut situar en l'origen del carlisme i fins i tot en el del Manifiesto de los persas) es completà amb el reconeixement dels furs o lleis tradicionals dels diferents regnes de la monarquia hisppànica, fet que explicaria l'arrelament del tradicionalisme als Països Catalans i al País Basc. De fet, però, no fou fins a la tercera guerra Carlina que hom creà institucions com la Diputació General de Catalunya que comportessin l'aplicació d'aquests principis. Arran de la crisi del carlisme causada per l'actitud liberal del pretendent Joan de Borbó i de Bragança (1862), Maria Teresa de Portugal, la seva madrastra —i vídua del pretendent Carles Maria Isidre de Borbó—, formulà, en una cèlebre carta (1864), la tesi de la doble legitimitat (d'origen miguelista) necessària per a la successió al tron: la d'origen i la que ella anomenà d'exercici. Després de la tercera guerra Carlina, el tradicionalisme cercà una base doctrinal més intel·lectual; Juan Vázquez de Mella recollí les idees dels pensadors neocatòlics i elaborà un esquema doctrinal pròxim al feixisme, que no fou acceptat per determinats sectors carlins i que ha estat considerat precursor, en part, de l'anomenat Movimiento Nacional.
Absolutisme
Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes, el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis de Bonald) i originà el tradicionalisme modern.
L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment).
L'absolutisme és, també, la doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema polític absolutista.
Monarquia absoluta
Sistema polític predominant a Europa entre els segles XVI i XVIII, en què el rei concentra tots els poders (executiu, legislatiu, judicial). El seu poder absolut es justificava en considerar que li era delegat per voluntat divina.
Per extensió, qualsevol sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic.
Doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema polític absolutista.
Catolicisme
Forma del cristianisme amb què es defineix l'Església Catòlica romana. És la religió dels seguidors de Crist que són en plena comunió amb el bisbe de Roma, cap del col·legi episcopal, successor del col·legi apostòlic. Aquest és l'aspecte preeminent que distingeix, des del punt de vista institucional, el catolicisme romà de les altres esglésies cristianes. És, també, el sistema doctrinal propi de l'Església Catòlica, fonamentat en la Bíblia i en la Tradició i el Magisteri. És, encara, un pensament i una visió de les realitats humanes d'acord amb aquesta mateixa doctrina.
Teocentrisme
Doctrina, concepció o actitud existencial que hom pot caracteritzar pel fet que Déu o el diví són considerats com a centre de tota la realitat, la qual ha d'ésser ordenada en qualsevol dels seus àmbits o aspectes concrets en relació amb aquest centre.
Foralisme
Doctrina que propugna la conservació i el conreu dels diversos drets forals.
Fur
Norma jurídica d'origen consuetudinari o per concessió sobirana que recull el dret vigent en una localitat o territori.
Legitimisme
Corrent de pensament polític que dóna suport a una determinada branca dinàstica perquè la considera amb més drets al tron que una altra.
A l'inici de la Revolució liberal, els legitimistes eren partidaris del retorn de l'Antic Règim.

Formes de lluita.

Partida
Guerrilla, escamot, conjunt poc nombrós de gent armada, organitzada militarment, malgrat que no sigui considerada part integrant de la tropa regular.
Guerrilla
Lluita armada irregular de grups de paisans contra l'opressor, sigui un exèrcit ocupant o el mateix poder constituït. La guerrilla té regles pròpies, basades en la preferència per l'emboscada, el coneixement del terreny (preferentment accidentat), la rapidesa de dispersió i de concentració de forces, la complicitat del paisanatge, la solidaritat del grup i una comunitat d'objectius que, com a element de cohesió, són l'equivalent de la disciplina de l'exèrcit regular. La guerrilla, lluita nacional i popular per excel·lència, sol anar acompanyada de reivindicacions socials.
Requetè
Grup de combatents carlins. Rebé aquest nom, durant la primera guerra Carlina, el tercer batalló de Navarra i, en la tercera guerra Carlina, la guàrdia de minyons que tenia el fill del pretendent. Però hom coneix amb aquest nom, sobretot, els grups armats carlins que durant la monarquia alfonsina i la Segona República es preparaven militarment i que, organitzats en terços, participaren en la guerra civil de 1936-39.
Terç
En el carlisme, unitat superior de l'organització paramilitar del requetè.

Altres aixecaments carlins.

Aixecament Carlí
Aixecament armat carlí (1855-56) que intentà d'explotar la situació política creada per la Revolució del 1854. La insurrecció es produí simultàniament a Àlaba, a Navarra, al Baix Aragó i al Maestrat, on inicialment semblà que podria assolir una gran volada, i al Principat de Catalunya, on l'acció militar fou més aspra i més llarga que enlloc. Les primeres partides catalanes aparegueren pel juny del 1855, coincidint amb l'agitació obrera a Barcelona (vaga general i mort de Josep Sol i Padrís). Aquestes partides eren manades per Josep Borges, Estartús i Marcel·lí Gonfaus (Marçal), el qual, com a comandant general, féu pública una proclama (27 de juny). Pel juliol entrà a Catalunya Rafael Tristany. Borges derrotà la columna de López Clarós, però la persecució de les columnes governamentals, dirigida pel mariscal de camp Joaquim Bassols, i sostinguda per la milícia nacional, l'actuació de la qual fou decisiva, obligà els carlins a dispersar-se i a retirar-se a França després d'una sèrie de desfetes: Gonfaus, fet presoner a Orriols, fou afusellat a Girona (8 de novembre de 1855); Rafael Tristany, derrotat a Castellfollit de Riubregós (on entre els morts hi hagué el seu germà Antoni), es retirà a França el 14 d'abril de 1856.
L'Ortegada
Nom amb què és conegut l'aixecament carlí del 1860 dirigit pel general Jaime Ortega y Olleta.

El carlisme en el segle XX.

El carlisme en el segle XX
Mort Cándido Nocedal (1885), el carlisme sofrí la dissidència dels elements anomenats integristes (1888), dirigits pel fill d'aquell, Ramón Nocedal, tendència d'extrema dreta que proclamà el regnat de Crist i prescindí del rei. Als Països Catalans augmentà la tendència autonomista, que culminà en la participació al moviment de Solidaritat Catalana (1906). Carles VII fou succeït (1909) pel seu fill Jaume de Borbó i de Parma, duc de Madrid, en temps del qual es produí una escissió encapçalada per Juan Vázquez de Mella, orador de gran prestigi, que concentrà el sector més reaccionari del partit, d'actitud germanòfila durant la guerra dels anys 1914-18, i que adoptà el nom de partit tradicionalista (agost del 1919). Aquest grup manifestà la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30). La mort de Jaume (1931) i l'adveniment de la Segona República facilitaren la unió de les tres branques carlines: l'ortodoxa, la integrista i la mellista, en un partit que prengué el nom de Comunió Tradicionalista Carlina. Al mateix temps, la pretensió dinàstica recaigué sobre Alfons Carles de Borbó i d'Àustria-Este (1849-1936), germà de Carles VII, home de mentalitat integrista, que donà pas a un nou grup de «nous carlins» en l'administració del partit, dirigida per l'advocat sevillà Manuel Fal Conde, que participà activament en la conspiració contra la República, sobretot organitzant requetès (força de xoc carlina, nascuda a Catalunya per a lluitar contra els Jóvenes Bárbaros d'Alejandro Lerroux), que actuaren a Navarra i a Catalunya. La participació dels requetès navarresos a la guerra civil de 1936-39 fou important i potser decisiva al nord de la Península Ibèrica. El decret d'Unificació del 19 d'abril de 1937 fongué el partit carlí amb els altres de l'Espanya nacionalista en un moviment polític únic sota la denominació de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. La resistència a acceptar aquesta decisió produí l'exili a Portugal del dirigent Fal Conde. D'altra banda, mort Alfons Carles I sense descendència, el plet successori tornà a obrir-se. Designat regent el príncep Xavier de Parma, la majoria s'hi adherí; un sector minoritari es decidí pels drets de Joan de Borbó i Battenberg, fill d'Alfons III; un altre sector, igualment restringit, s'inclinà per un nét de Carles VII, que prengué el nom de Carles VIII.
El 1952, el "regent" Xavier fou proclamat rei pels seus seguidors, i el sector del carlisme vinculat als Parma emprengué un important viatge organitzatiu i ideològic que el portaria a constituir el (1965), a definir-se com a socialista i a enfrontar-se obertament amb el règim de Franco. Per altra part, i deixant de banda l'apropiació de la simbologia carlina per part d'organitzacions d'ultradreta com Fuerza Nueva, els antics col·laboracionistes amb el franquisme s'aplegaven (1974) en la Hermandad del Maestrazgo —amb centre a Ulldecona (Montsià). i, presidits per Ramon Forcadell, donarien suport a la monarquía de Joan CarlesI des de posicions catòlico-conservadores. Un nucli integrista centrat a Catalunya, que des del 1958 i per iniciativa de Maurici de Sivatte i de Bobadilla rebutjà l'autoritat de Xavier de Parma, havia creat la Regencia Nacional y Carlista d'Estella i, el 1978, es reorganitzà sota el nom d'Unión Carlista. En fi, cal esmentar la Comunió Tradicionalista, fracció extremista encapçalada per Sixt de Parma, que adquirí trista noterietat en promoure els sagnants fets de Montejurra del 1976. Havent gaudit, sota la direcció de Carles Hug, d'una certa presència pública durant la transició a la democràcia, el Partit Carlí entrà el 1980 en una crisi irreversible, que ha possibilitat (1984-85) el reagrupament de les restes de les diverses famílies carlines sota pautes més tradicionals (catolicisme, foralisme, corporativisme, etc).

Maria Cristina de Borbó-Nàpols (1806-1878)
També Maria Cristina de les Dues Sicílies. Reina d'Espanya. Filla de Francesc I de les Dues Sicílies i de la infanta Maria Isabel d'Espanya. Fou casada amb el seu oncle el rei Ferran VII d'Espanya (1829), vidu sense fills, al qual inclinà a poc a poc cap a un cert liberalisme en oposició al partit apostòlic. Actuà, amb el títol de reina governadora, com a regent de la seva filla la reina Isabel II del 1833 al 1840, que fou obligada a renunciar-hi. Durant la seva regència tingué el suport dels polítics liberals i del sector de l'exèrcit que defensà el tron d'Isabel II contra els partidaris de l'infant Carles Maria Isidre (primera guerra Carlina). Promulgà l'Estatut Reial del 1834 i jurà la Constitució del 1837. Autoritzà la desamortització inspirada per Mendizábal. Casada secretament en segones noces (1833), amb Agustín Fernando Muñoz (fet, el 1483, duc de Riansares), tingué set fills d'aquest, i amb ell residí llargues temporades fora d'Espanya, especialment des que foren expulsats per l'alçament progressista del 1854, sense deixar mai d'intrigar políticament, primer contra Espartero i després contra els règims sorgits de la revolució del 1868.

Isabel II d'Espanya (1830-1904)
Reina d'Espanya (1833-68), primer monarca espanyol que utilitzà aquest títol, filla de Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies. Proclamada reina a tres anys, fou declarada major d'edat a tretze. Durant la seva minoritat actuà de regent —reina governadora— Maria Cristina, fins el 1840, i del 1840 al 1843 el general Espartero. La primera regència coincideix amb la primera guerra Carlina, motivada precisament pel fet que l'oncle d'Isabel, Carles Maria Isidre, pretenia el tron. En aquest període liberal se succeïren la Dècada Moderada (1844-54), representada per Narváez, i, després de la Vicalvarada, el Bienni Progressista (1854-56), la reacció moderada (1858-64) i una altra vegada Narváez i González Bravo. El govern d'aquest darrer, d'un autoritarisme ultrancer, precipità la revolució de setembre del 1868, que destronà Isabel, la qual s'exilià a París. Casada a setze anys amb el seu cosí Francesc d'Assís de Borbó, el matrimoni fou un fracàs. Jove frívola i d'una gran vitalitat, hom li atribuí diversos amants (el general Serrano, el comandant Puig Moltó, els cantants Mirall i Frontera de Valldemosa, el compositor Arrieta, Ruiz de Arana, Carles Marfori, etc). Tingué vuit fills, entre els quals Alfons (Alfons XII), Maria de la Pau (1862-1946) i Eulàlia (1864-1958). Més que a la influència dels favorits, estigué sotmesa a la de la camarilla de què formaven part sor Patrocinio, la monja miraclera de les nafres, i el pare Fulgencio, la qual cosa la féu molt impopular, malgrat que era una dona deseixida i no gens engavanyada. El pare Antoni Maria Claret, que fou confessor seu els darrers anys del regnat, combaté la camarilla.

Amadeu I d'Espanya (1845-1890)
Duc d'Aosta i rei d'Espanya (1871-73), de la casa de Savoia, fill de Víctor Manuel II d'Itàlia. Fou elegit rei per les corts (16 de novembre de 1870) i proclamat el 2 de gener de 1871. Amb aquest acte s'acabà el període d'interinitat obert amb la revolució del 1868. Durant el seu breu regnat hagué d'enfrontar-se amb una gran part de les forces polítiques, sense que els seus partidaris arribessin a constituir un bloc capaç d'estabilitzar la nova dinastia. Molt aviat es trencà la coalició governamental entre els progressistes democràtics i la Unión Liberal de Francisco Serrano. Posteriorment es produïren les rivalitats entre Práxedes Mateo Sagasta i Manuel Ruiz Zorrilla, que de fet encapçalaren dues noves formacions polítiques (constitucionalistes i radicals), i el resultat fou una gran inestabilitat, que aprofità l'oposició. A la política d'aïllament i de ridiculització de la nova dinastia practicada des dels primers moments per alfonsins, carlins i republicans, cal afegir els intents d'aixecament armat (començament de la Tercera Guerra Carlina, revolta federalista del 1872) i les primeres manifestacions del moviment obrer organitzat (Primera Internacional). Davant aquestes dificultats, agreujades pel conflicte amb els artillers, Amadeu I, que s'havia mantingut sempre dins les prerrogatives que li concedia la constitució, abdicà (11 de febrer de 1873) i retornà a Itàlia.
Alfons XII d'Espanya (1857-1885)
Rei d'Espanya (1875-85), fill d'Isabel II. A causa de la revolució liberal del setembre de 1868 hagué de fugir a França amb la resta de la família reial. L'any 1870 rebé els drets a la corona gràcies a la renúncia d'Isabel II, mentre Cánovas del Castillo organitzava el partit alfonsí amb elements moderats i unionistes, que s'oposaven a la monarquia d'Amadeu I. En ésser proclamada la República, tots els monàrquics, llevat dels carlins, passaren a les files alfonsines. El cop d'estat de Pavía (gener del 1874) acabà, de fet, amb la República, i el pronunciament de Martínez Campos (Sagunt, desembre del 1874) permeté la restauració monàrquica. Cánovas es féu càrrec del govern, i Alfons XII tornà a la cort. El rei presidí la vida política sense immiscir-s'hi, amb la qual cosa aconseguí de refer, en part, el prestigi de la monarquia. Hom posà fi a la guerra carlina (1876) i a la insurrecció cubana (1878), i fou promulgada una nova constitució (1876), molt més moderada que la del 1869. Sota la direcció de Cánovas (que presidí quatre dels vuit governs d'aquesta etapa), foren establertes les bases del futur sistema de torn en el poder entre els partits conservador i liberal. Poc abans de la seva mort li fou presentat el Memorial de Greuges (març del 1885), que rebé amb simpatia, però l'actitud intransigent de Cánovas féu que aquestes reivindicacions catalanes no fossin tingudes en compte. La seva primera muller, María de las Mercedes d'Orleans, morí poc després de les noces, i la segona, Maria Cristina d'Àustria, exercí la regència durant la minoritat del fill d'ambdós, Alfons XIII.

Pretendents carlins del segle XIX.

Carles Maria Isidre de Borbó (Carles V) (1788-1855)
Pretendent carlí a la corona d'Espanya amb el nom de Carles V. Fill de Carles IV i germà de Ferran VII. Durant la Guerra del Francès residí a Valençay fins el 1814, que retornà a la Península Ibèrica i fou nomenat general de brigada de carrabiners. El 1823 començà d'agrupar els elements absolutistes més radicals (apostòlics), descontents de l'actitud moderada de Ferran VII després del Trienni Liberal, i tres anys després ja era cap visible d'aquesta fracció. El 1830 reconegué la Pragmàtica Sanció, però la reacció dels seus partidaris determinà el govern d'obligar-lo a marxar a Portugal. Mort Ferran VII, no reconegué Isabel II i llançà un manifest (1 d'octubre de 1833), pel qual s'intitulava rei, i immediatament esclatà la Primera Guerra Carlina (1833-40). L'entrada de les tropes isabelines l'obligà a anar-se'n a Anglaterra (tractat d'Évora-Monte, 1834); el mateix any aconseguí de tornar a la Península Ibèrica (juliol del 1834) i residí a Navarra durant la guerra (en maig-juliol del 1837 féu una expedició a Catalunya amb el seu exèrcit, i a Solsona fou rebut pels bisbes de Lleida i Solsona). El conveni de Bergara (1839) l'obligà a anar a França; residí a Bourges, on abdicà a favor de Carles Lluís, comte de Montemolín (1845); utilitzà des d'aleshores el títol de comte de Molina.
Carles Lluís de Borbó i de Bragança (Carles VI) (1818-1861)
Comte de Montemolín, pretendent carlí a la corona d'Espanya (1845) amb el nom de Carles VI. Era fill de l'infant Carles (-Maria Isidre), fundador del carlisme. Estava disposat a pactar amb el liberalisme, i hom intentà el seu casament amb la reina Isabel II. Jaume Balmes prestà suport a aquest projecte. Durant els seus anys de rei pretendent tingué lloc a Catalunya la Segona Guerra Carlina, i el 1860 portà a terme una rebel·lió militar des de Sant Carles de la Ràpita. Fet aleshores presoner i condemnat a mort, renuncià al tron (Tortosa, 23 abril 1860) i fou indultat, però davant les pretensions del seu germà Joan Carles, invalidà la renúncia.

Carles (-Maria dels Dolors) de Borbó i d'Àustria-Este (Carles VII) (1848-1909)
Pretendent carlí a la corona d'Espanya amb el nom de Carles VII. Duc de Madrid. Nét de Carles Maria Isidre de Borbó i nebot del comte de Montemolín. El 1866 es casà amb Margarida de Borbó, filla del duc de Parma, i reorganitzà el carlisme. En el seu primer manifest polític (1869) prometé la defensa de la unitat religiosa, la descentralització política i el proteccionisme econòmic. El mateix 1869 féu un intent militar a favor de la causa carlina i disposà de la col·laboració de Ramon Cabrera. El 1872 impulsà la lluita carlina que s'estenia a Catalunya —on prometé derogar el decret de Nova Planta—, al País Basc i a Navarra, lluita que continuà després de la proclamació d'Alfons XII (1874) i s'acabà el 1876. Un any després reorganitzà de nou el partit. El 1900 tingué lloc un nou petit intent militar a Badalona en defensa de la seva causa. El succeí com a prentendent el seu fill Jaume de Borbó i de Borbó-Parma.

Alfons Carles de Borbó i d'Àustria-Este (1849-1936)
Anomenat duc de San Jaime. Pretendent carlí a la corona d'Espanya, amb el nom d'Alfons Carles I, germà de Carles VII. El 1871 es casà amb Maria de les Neus de Bragança, infanta de Portugal, que l'acompanyà quan fou designat general en cap de les forces de Catalunya (1872-76) en el curs de la Tercera Guerra Carlina. El 1931, en morir sense fills el seu nebot Jaume, es convertí al seu torn en pretendent. Trencà les negociacions que aquell havia iniciat amb el destronat Alfons XIII i es mostrà d'acord amb l'entrada dels carlins a l'alçament del 1936. En morir sense fills, deixà per resoldre l'afer de la seva successió.

Militars carlins.

Cabrera i Grinyó, Ramon (1806-1877)
Cap militar carlí. Fill d'un patró de cabotatge, mort el 1812, i de Maria Grinyó. Deixà el seminari per incorporar-se als partidaris de l'infant Carles-Maria Isidre, que s'aplegaven a Morella al voltant del baró d'Herbers. Derrotat i afusellat aquest (1833), Cabrera es destacà per la seva gosadia i els dots de comandament (viatge a Navarra a través de territori governamental, gener-febrer del 1835). Afusellat Manuel Carnicer (abril del 1835), Cabrera el substituí al capdavant de les forces carlines d'Aragó i del País Valencià (Maestrat, Ports, Baix Ebre, Matarranya i Baix Aragó) i donà un gran impuls a la guerra (sobretot per la seva extraordinària mobilitat). En represàlies per la mort dels alcaldes de Valdealgorfa i Torrecilla, a la comarca d'Alcanyís, el general Agustí Nogueras obtingué del capità general de Catalunya, Espoz y Mina, l'afusellament de Maria Grinyó, mare de Cabrera. L'execució, a la Suda de Tortosa (16 de febrer de 1836), tingué una gran repercussió a Europa i contribuí a endurir encara més la guerra al Maestrat. Pel setembre-novembre de l'any 1836 acompanyà el general Miguel Gómez en la seva expedició per La Mancha, Andalusia i Extremadura; però Gómez, envejós, l'obligà arterosament a abandonar-la. Amb forces reclutades al país, menà una campanya agilíssima per La Mancha, La Alcarria i terres de Sòria, fins que fou derrotat i ferit a Rincón de Soto (Rioja) i Arévalo de la Sierra (Sòria). El 1837, després del combat del Pla del Pou i dels afusellaments de Burjassot, restablí la situació del Maestrat prenent de nou Cantavella i guanyant Sant Mateu. El 29 de juny protegí el pas de l'Ebre de l'expedició reial; comandant l'avantguarda carlina acampà a les envistes de Madrid i demanà, endebades, que la capital fos assaltada. De tornada, s'apoderà per sorpresa de Morella (gener del 1838) gràcies a un audaç cop de mà del tinent Pau Alió, i féu fracassar l'intent del general Oraa de recobrar aquesta plaça forta. Nomenat comte de Morella i tinent general després de la victòria de Maella (octubre del 1838), obtinguda contra el general Ramón Pardiñas, organitzà un petit estat amb capital a Morella, que fou el centre de l'activitat carlina el 1838, amb serveis a Cantavella, Mirambell i Beseit. Cabrera no acceptà el conveni de Bergara (1839) i, malalt, es retirà cap a la Catalunya Vella (1840). Després de fer una darrera resistència a Berga, passà a França (juliol del 1840), fet que clogué la Guerra dels Set Anys. El 1848 entrà novament al Principat des d'Osseja (Alta Cerdanya) com a cap suprem de les forces montemolinistes de Catalunya, d'Aragó i del País Valencià, i organitzà un exèrcit de deu mil homes. Guanyà el títol de marquès del Ter en els combats d'Amer i del Pasteral (gener del 1849), on fou ferit; operà en combinació amb els republicans del brigadier Victorià Ametller. Però la gran superioritat de les forces governamentals i el fet que la guerra no arrelés fora de Catalunya l'obligaren a refugiar-se a França (abril del 1849) i, més tard, a Anglaterra. En aquesta Segona Guerra Carlina o dels Matiners inicià la seva evolució ideològica: els manifests eren moderats, i hi adoptà una actitud dúctil. Condemnà la guerra civil, les divisions i els odis i afirmà que sostindria les noves institucions promeses per Montemolín. El seu casament (1850) amb Marian Katherine Richards, dama anglesa i anglicana de l'alta societat, i el fet de residir a Anglaterra l'allunyaren del carlisme i l'acostaren a conviccions liberals, o potser simplement el convertiren en un escèptic. Quan Carles-Maria dels Dolors de Borbó i d'Àustria-Este, el nét de Carles-Maria Isidre, volgué posar-lo al capdavant d'un tercer aixecament carlí i li concedí el títol de duc del Maestrat, Cabrera s'hi negà i rompé amb ell. El 1875 reconegué per rei legítim Alfons XII, i aquest el confirmà en el càrrec de capità general i en els seus títols nobiliaris, mentre Carles de Borbó li llevava graus, títols i honors. Cabrera ha estat presentat com un sàdic (el Tigre del Maestrat) i com un traïdor, bé que darrerament la tendència dels autors carlins ha estat d'integrar-lo entre els seus herois. Féu del terror una arma en la guerra, però la propaganda liberal el denigrà sistemàticament. Tampoc no li faltaren enemics en el camp carlí, a causa de la seva crítica oberta del propi partit i pel fet de no ésser considerat prou devot. Els caps aragonesos Quílez i Cabañero l'acusaren, sense fonament seriós, d'afavorir els catalans en detriment dels aragonesos. Hom el considera, amb Zumalacárregui, el més destacat general del carlisme, i, amb Prim, la màxima figura militar catalana del s XIX.

Díaz de Cevallos, Hermenegildo (1814-1891)
Militar carlí. El 1833 s'uní a les forces de Zumalacárregui, i el 1839, a les de Ramon Cabrera. Acabada la guerra, passà a França. El 1847 participà en la guerra dels Matiners i fou secretari de la Junta Superior carlina a Catalunya. Durant l'intent d'alçament carlí del 1860 fou nomenat comandant general de València, càrrec que no exercí pel fracàs de l'acció. Fou secretari del pretendent Carles VII (1868) i, amb el grau de tinent general, comandant general de les forces carlines de Catalunya (1869). Participà en la tercera guerra Carlina com a cap d'estat major (1872), i després fou comandant general d'Aragó i de Guipúscoa. Es mostrà contrari a la tendència futurista dins el carlisme. Exiliat a París, tornà a Madrid després de la Restauració.

Díaz de Rada, Eustaquio (1815-1874)
Militar carlí. Prengué part en la primera guerra Carlina, que acabà essent capità. Passà a l'exèrcit isabelí, ascendí a coronel, a ajudant del general Joan Prim i a brigadier el 1868. Conspirà a favor del pretendent Carles VII, que el destinà a l'exèrcit de Catalunya (1872) en substitució del general Díaz de Cevallos, durant la Tercera Guerra Carlina, però pel seu prestigi entre els navarresos fou traslladat a Navarra. Morí en el combat de San Pedro Abanto.

Maroto, Rafael (1783-1847)
Militar castellà. Ascendí a general durant la guerra contra els independentistes xilens. En esclatar la primera guerra Carlina prengué partit per Carles Maria Isidre de Borbó, bé que sempre figurà entre els moderats. Comandant general de Biscaia (1835) i comandant en cap de l'exèrcit reial (1838), féu afusellar alguns caps destacats de la fracció apostòlica (Estella, 1838) i inicià tractes per a la pau amb Espartero. Tots dos signaren el conveni de Bergara l'any 1839. Per l'agost del 1836 havia estat nomenat comandant general de l'exèrcit carlí de Catalunya, en substitució d'Ignasi Brujó. El 4 d'octubre de 1836 fugí a França, després de la derrota i mort, a mans dels cristins, del baró d'Ortafà.

Ortega y Olleta, Jaime (1816-1860)
Militar. Relacionat amb el partit moderat, prengué part el 1843 en l'aixecament contra Espartero a Saragossa i posteriorment amb una carrera brillant aviat fou general. En 1857-58 s'uní secretament al carlisme i nomenat capità general de les Balears el maig del 1859 fou el cap visible del pronunciament carlista d'abril del 1860 (dit l'Ortegada). Aquest, amb una gestació no aclarida, sembla que comptà amb el suport del partit moderat i del financer Salamanca per a enderrocar O'Donnell. L'u d'abril, després de l'anada secreta del comte de Montemolín, del seu germà Fernando i del general carlí Joaquín Elío a Palma de Mallorca, Ortega embarcà en cinc vapors (entre altres el Rey D. Jaime II) les tropes de la guarnició de les Illes (en especial el Batalló Provincial de Mallorca, part del Regiment d'Astúries i una secció de cavalleria, amb un total d'uns tres mil homes). Anà als Alfacs, prop de Sant Carles de la Ràpita, i el dia 2 intentà dirigir-se cap a Ulldecona, però en no produir-se com esperava el pronunciament de València i en ésser descobert per alguns oficials, hagué de fugir (dia 3). Fou trobat a Calanda, conduït a Tortosa, jutjat i afusellat (el 18 d'abril). D'altra banda, el comte de Montemolín i el seu germà, també detinguts, foren indultats després de signar la renúncia a les seves pretensions envers el tron d'Espanya.

Ros d'Eroles, el (1796-1847)
Nom amb què era conegut Nom amb què era conegut Nom amb què era conegut Nom amb què era conegut Bartomeu Porredon, militar carlí. Durant la primera guerra Carlina lluità a les ordres d'A.Urbiztondo; més tard actuà a la ratlla d'Aragó i assolí el grau de brigadier dins l'exèrcit regular carlí. Durant la guerra dels matiners reprengué les armes. Col·laborà sovint amb Benet Tristany, amb el qual entrà a Cervera (febrer del 1847) i s'apoderà de 90 000 rals de l'administració de rendes. Sorpresos a Llanera, pogué fugir (mentre el seu gendre, Valeri Roca, i Tristany, capturats, eren afusellats), però, refugiat en una masia i malalt, fou capturat i assassinat.

Savalls i Massot, Francesc (1817-1885?)
Militar carlí. Baró de Vidrà (1872) i marquès d'Alpens (1873). És el més conegut i discutit dels qui lluitaren a Catalunya durant la tercera guerra Carlina. Havia participat en les dues anteriors i serví successivament a l'exèrcit del duc de Mòdena i al pontifici. El 1872 s'incorporà a les forces carlines amb el grau de capità i com a segon cap de les forces de Girona, a les ordres del primer cap, Josep Estartús i Aiguabella. La facilitat amb què el suplantà i l'eclipsi i la desgràcia d'Estartús han estat atribuïts a les seves intrigues. La polèmica entorn de Savalls ha sorgit arran del seu enfrontament amb Alfons Carles de Borbó i, de retop, amb altres caps carlins catalans —llevat de Francesc Huguet, que li fou un segon fidelíssim i eficaç—. Savalls fou l'home de confiança dels propietaris rurals de les comarques gironines, suport del carlisme, i suplí la seva indisciplina amb la seva intel·ligència. El 1874 era mariscal de camp, i fou confirmat, en la reorganització carlina d'aquell any, com a cap de la Divisió Girona-Barcelona a les ordres de Rafael Tristany; quan aquest fou substituït per Antonio Lizárraga (desembre del 1874), Savalls exercí, de fet, el comandament de l'exèrcit carlí de Catalunya. El seu historial militar és dens: acció de Vidrà (juliol del 1872), victòria de Mata i Borgonyà i preses de Ripoll i Berga (març de 1873), atac fracassat a Puigcerdà (abril), foc d'Alpens (juliol del 1873 —acció en la qual fou derrotat i mort el brigadier Cabrinetty, gran perseguidor de Savalls—), incendi de Tortellà i combat d'Argelaguer (agost) —dirigit per Huguet i que ha estat descrit per Marià Vayreda, que hi participà— i d'altres que foren més obra de Martí Miret que no pas d'ell, però que s'atribuí Savalls; el 1874, l'expedició victoriosa per la Selva i el Baix Empordà (primavera), assalt fracassat a Puigcerdà (agost), foc de Prats de Lluçanès (setembre), intent frustrat de recuperar Vic (octubre) i derrota de la columna Moya a Castelló d'Empúries; pel març del 1875, pèrdua d'Olot davant l'escomesa de Martínez de Campos, després de la qual tingué lloc l'entrevista a l'hostal de la Corda. Pel juliol del 1875 Savalls fracassà novament en un atac a Puigcerdà, i a l'agost participà en les operacions infructuoses de socors a la Seu d'Urgell assetjada. Poc després abandonà les seves tropes i es retirà a Camprodon, i d'allí a França. Se sotmeté a un consell de guerra, que l'absolgué del delicte de traïció que hom li havia imputat. En acabar la guerra s'establí a Niça.

Urbiztondo y Eguía, Antonio de (1794-1866)
Militar basc. Fou comandant general de Catalunya en el bàndol carlí (1837). Anà a França uns quants anys, i en tornar-ne es passà a l'exèrcit isabel·lí. Fou governador de les Filipines i capità general (1850-53) i finalment ministre de la guerra (1856) a l'època de Narváez.

Zumalacárregui y de Imaz, Tomás de (1788-1835)
Militar carlí. Lluità durant la invasió napoleònica en els dos setges de Saragossa, en la batalla de Tudela i en altres accions, i fou lloctinent i secretari del guerriller basc Gaspar Jáuregui. Igualment participà, amb els absolutistes, en la guerra contra els liberals, els anys 1822 i 1823. El 1829 Ferran VII l'ascendí a coronel i l'envià de governador al Ferrol. Destituït pel govern d'aquest comandament en circumstàncies no prou ben aclarides, es retirà a Pamplona. Quan esclatà la primera guerra Carlina (1833) fou nomenat general en cap de l'exèrcit reial de Navarra. Home molt actiu i amb una gran capacitat d'organització, es lliurà a la tasca de formar un exèrcit, i ben aviat pogué combatre victoriosament els cristins amb la tàctica de guerrilles. Més tard s'arriscà a plantejar accions importants, i derrotà successivament diversos generals liberals dels més prestigiosos (a Viana, Eraul, Alegría, Doña María, Deskarga, etc). També sofrí algunes derrotes, que no feren minvar, però, la seva anomenada, gairebé mítica. El 1834 acceptà la humanització de la guerra —que havia estat d'una inaudita crueltat— i les proposicions del diplomàtic i militar anglès Edward Granville Elliot (conveni d'Elliot), pacte que en altres escenaris de la guerra (Catalunya, el Maestrat, el Baix Aragó) fou aplicat més tard. L'any 1835, quan ja semblava invencible al País Basc, el pretendent i la cort li imposaren el setge de Bilbao: el carlisme necessitava prendre una ciutat important per tal d'obtenir crèdits i una més alta consideració diplomàtica. Zumalacárregui preferia atacar Vitòria i entrar per terres de Castella, però obeí. Derrotà Espartero a Durango, i formalitzà el setge de la capital de Biscaia. Al cap de pocs dies, quan observava les posicions enemigues des del santuari de Begoña, fou ferit a la cama per una bala perduda. La ferida no era greu, però ell s'entestà a fer-se portar a Cegama, on hi havia un sanador de la seva confiança. El llarg trasllat, i la intervenció del sanador i de tres metges, amb mètodes diferents, endanyaren la ferida, que al capdavall li provocà la mort, probablement a causa d'una septicèmia. Fou molt popular (era anomenat el tío Tomás) i un cap militar excepcional, per la perícia i la serenitat, com ja no en tingueren d'altre els carlins bascs.

Guerrillers carlins.

Tristany, Benet (1794-1847)
Guerriller carlí. Descendia d'una família pagesa, la pairalia de la qual era can Tristany, a Ardèvol. Fou conegut com a Mossèn Tristany, perquè era prevere —havia estudiat a Solsona— i fou canonge de la col·legiata de Guissona, primerament, i més tard de la catedral de Girona (1826). Durant el Trienni Constitucional havia actuat al capdavant d'una partida reialista, amb la qual havia ocupat Solsona (17 de maig de 1822). L'any 1833 es declarà partidari de Carles Maria Isidre de Borbó i alçà una partida que el 1836 era de 1 500 homes i era una de les més actives de Catalunya. Derrotà la legió belga al Bruc (març del 1836) i la columna Oliver a la Panadella (febrer del 1837), amb la captura de més de 700 homes. Els dies 20-21 d'abril de 1837 s'apoderà de Solsona, que esdevingué des d'aleshores la capital del carlisme català fins que la Junta passà a Berga (juliol del 1837). Mentre l'Expedició Reial entrava al Principat (primavera del 1837), Tristany, al davant de 3 500 infants i 100 cavalls, féu una incursió pel Baix Llobregat; poc després fou ascendit al grau de mariscal de camp i pel setembre fou nomenat segon cap carlí de Catalunya, a les ordres del capità general Antonio de Urbiztondo, i tot seguit dirigí una incursió per l'Empordà que Pirala ha qualificat de vandàlica. En ésser destituït Urbiztondo, Tristany deixà el comandament directe de tropes. Estigué agregat al quarter general del pretendent (1838); tornà a Catalunya (cap a la fi del 1839) i passà al Maestrat, on s'uní a Cabrera, i quan aquest passà a França intentà debades de prolongar la guerra. El 1846 tornà de l'exili, aplegà gent i reprengué la lluita. Ocupà Guissona, Vicfred i Calaf i parà una emboscada al coronel Manzano dins Terrassa. Derrotat per Baixeras a Santpedor i Súria i, perseguit, fou fet presoner prop de Llanera de Solsonès i executat en públic amb altres caps carlins.

Tristany i Parera, Rafael (1814-1899)
Guerriller carlí. Nebot de Benet Tristany. A dinou anys s'incorporà als rengles carlins. Durant la primera guerra Carlina participà en un gran nombre de combats, com els del Bruc, Calaf, Tona, l'assalt a Solsona i d'altres, i assolí el grau de tinent coronel. Fou ferit al combat de Biosca (abril del 1840) i, acabada la guerra, restà amagat —probablement convalescent—. Lluità novament a la segona guerra Carlina i arribà a comandar una brigada de 3 000 homes, amb el grau de brigadier (1849); prengué Berga i Sallent, féu presonera la guarnició d'Igualada, rendí el fort de Prades i a Avinyó, juntament amb Cabrera, derrotà i féu presoner el brigadier Manzano i 700 isabelins (novembre del 1848); entrà per sorpresa a Cardona i lliurà el combat de Pinós. Però, perduda la guerra, hagué d'exiliar-se a França (maig del 1849). Al juliol del 1855 entrà novament a Catalunya i s'hi mantingué prop d'un any amb un escamot de 200 homes. El 1861 oferí els seus serveis a Francesc II de Nàpols, a favor del qual lluità; caigué presoner i fou deportat a França. Al maig del 1872 tornà a entrar al Principat, en esclatar la tercera guerra Carlina, i fou comandant general de Catalunya. Vencé en diversos combats, obligà les guarnicions de Sant Feliu de Pallerols, Sant Hilari Sacalm, Taradell i Salelles a rendir-se; derrotà els voluntaris de la llibertat a la Llacuna i desféu a Sanaüja una columna de la guàrdia civil. Quan l'infant Alfons de Borbó prengué el comandament general de Catalunya (1873), fou nomenat comandant general de les províncies de Lleida i Tarragona i obtingué victòries a la Pobla de Segur, Gerri de la Sal, on obtingué la rendició de la guarnició, i altre cop a Sanaüja, on féu presoner un esquadró de llancers de Calatrava i més de cent voluntaris. Participà en l'assalt i la presa d'Igualada, a la victòria de Casserres i derrotà el coronel Maturana —que morí en el combat— i féu 300 presoners. El 1874 assaltà Vic, prengué Manresa i el Vendrell, i quan Alfons de Borbó passà al centre, esdevingué cap dels carlins de Catalunya, amb 12 000 infants i 500 cavalls. Al març del 1875 passà al nord de la Península com a cap de la casa militar del pretendent Carles Maria dels Dolors de Borbó i assistí al setge de Getaria. Fou nomenat capità general de Catalunya (1875) en un darrer intent de reviscolar-hi la causa carlina, però la guerra ja era perduda. Poc després passà a Lorda, on s'establí. Les seves restes foren traslladades a Ardèvol el 1913. Com a militar, es distingí pel seu humanitarisme. Heretà del seu pare, Joan Tristany, el títol de baró d'Altet; Carles Lluís de Borbó li atorgà el de comte d'Avinyó, i Carles Maria dels Dolors de Borbó el de marquès de Casa Tristany.

Dirigents carlins.

Mestre i Tudela, Joan (?-1889)
Dirigent carlí. D'una família de terratinents, estudià dret i exercí d'advocat a Lleida, on fou el darrer alcalde del regnat d'Isabel II. Destituït el 1868, es passà al bàndol carlí i presidí (1870 i 1871) la junta provincial del partit. En crear-se la Diputació General de Catalunya (1874), en fou vicepresident —bé que hom el coneixia com el President— i hagué de defensar l'autonomia de la Diputació davant l'autoritat militar carlina. Ferit al setge de la Seu d'Urgell, fou empresonat. Alliberat, el 1888 s'adherí a l'integrisme i esdevingué l'inspirador doctrinal del "Diario de Lérida".

Vázquez de Mella y Fanjul, Juan (1861-1928)
Polític asturià, una de les figures principals del tradicionalisme. Diputat des del 1893 i orador grandiloqüent, fou un dels portaveus del seu credo a les corts. Durant la Primera Guerra Mundial es declarà germanòfil, la qual cosa provocà el trencament amb Jaume de Borbó, que era partidari dels aliats. Fundà el partit tradicionalista i "El Pensamiento Español" (1919). Per a ell, els tres puntals del tradicionalisme són: la unitat catòlica, la monarquia cristiana i la llibertat municipal. Propugnava una representació corporativista i, en política internacional, era partidari de la federació amb Portugal i de l'acostament a l'Amèrica Llatina. Els seus escrits i discursos foren publicats en les seves Obras completas (a partir del 1933).

Militars liberals.

Alaix, Isidre (1790-1853)
Militar d'origen català. Participà en la primera guerra Carlina (1833-40). Fou ministre de la guerra (1838-39), durant la regència de Maria Cristina i sota la presidència d'Evaristo Pérez de Castro. Durant la seva gestió es produí el tractat de Bergara que posava terme a la primera guerra Carlina al nord. Per aquest motiu li fou concedit el títol de comte de Bergara.

Dulce y Garay, Domingo (1808-1869)
Militar castellà. Lluità (1826-27) a Catalunya contra els malcontents i en 1839-40 contra els carlins (preses de Morella i Berga). El 1841, a Madrid, la seva defensa del palau reial impedí el rapte d'Isabel II pels moderats. A la segona guerra Carlina destacà a la presa de Castelflorite (1849) i fou ascendit a mariscal de camp. Fou governador militar de Lleida (1849-51) i dos cops capità general de Catalunya (1854 i 1858-62); el segon desféu el desembarcament carlí a Sant Carles de la Ràpita (1860) i capturà el pretendent Carles. L'èxit li valgué el marquesat de Castelflorite. El seu mandat a Catalunya fou més benèvol que els anteriors; protegí Narcís Monturiol i afavorí la reconstrucció del Liceu incendiat (1861). Nomenat capità general de Cuba (1862-66), perseguí el tràfic d'esclaus i permeté una liberalització malvista pel govern. En tornar a Madrid, conspirà per substituir Isabel II pel duc de Montpensier, però, desterrat a les Canàries (1868), no pogué prendre part en la Revolució de Setembre. Novament destinat a Cuba (1869), no pogué sufocar la revolta separatista i es retirà.

Espartero, Baldomero (1793-1879)
Nom amb què era conegut Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, militar i polític. Ingressà al seminari d'Almagro, però el deixà per prendre les armes contra Napoleó, a quinze anys. El 1815 passà a Amèrica, on lluità contra els independentistes del Perú. Enviat a Madrid en missió especial (1824), no participà en el fracàs d'Ayacucho, però els seus enemics l'hi atribuïren. Tornat a Espanya, fou destinat a Pamplona (1825). Passà a Barcelona i a Palma de Mallorca; en morir Ferran VII es posà al servei d'Isabel II per tal de combatre els carlins; es destacà aviat, i, ascendit a general, assolí la victòria de Luchana (1836), base de la seva fama. El 1837 fou creat per Maria Cristina comte de Luchana i duc de la Victòria o de Morella. Fomentà la dissensió entre els militars carlins i assolí de captar-se l'ala més moderada de l'exèrcit carlí, estratègia que culminà en el conveni de Bergara. Els carlins dels Països Catalans no reconegueren el conveni, i Espartero, en una expedició pel Maestrat, obligà Cabrera i els seus homes a passar al Principat i a l'exili (1840). L'èxit l'ensuperbí, i provocà un conflicte entre les seves idees progressistes i les tendències moderades de la reina regent, Maria Cristina de Borbó. La desavinença, iniciada durant la visita reial a Barcelona, culminà en la dimissió de Maria Cristina a València (octubre del 1840) i el nomenament d'Espartero com a regent. La victòria progressista no significà, però, cap èxit popular: l'enderrocament de la Ciutadella, símbol de la tirania de Felip V, emprès per la Junta de Barcelona, fou desaprovat pel govern, i el general Van Halen destituí la Junta i perseguí els qui havien iniciat l'enderrocament. La política lliurecanvista d'Espartero acabà de provocar el descontentament pel tractat comercial que projectava amb Anglaterra (hom digué que a sou d'aquest país), fet que amenaçava la indústria catalana naixent; a això s'afegí l'exigència de les quintes regulars per a reclutar soldats. La revolta esclatà a Barcelona (1842), i fou sufocada pel bombardeig, ordenat per Espartero, des de Montjuïc. La ciutat fou ocupada militarment i sotmesa a una multa crescuda. Però el descontentament general a tot l'estat espanyol posà fi al govern d'Espartero, que, després d'haver intentat de reprimir-lo, hagué d'exiliar-se a Anglaterra. Havent tornat a Castella (1849), fou cridat al govern per Isabel II, davant la revolta progressista (1854); la seva gestió durant el Bienni Progressista (1854-56) fou ineficaç i permeté la gradual recuperació de les forces moderades. Retirat en caure el seu govern (1856), després de la revolució de setembre del 1868, refusà la proposta d'esdevenir candidat al tron. Amadeu de Savoia li concedí (1872) el títol de príncep de Bergara. Pòstumament han estat publicades les seves Confesiones (1996), on revela aspectes interessants de la seva vida privada i de la seva actuació pública.

Espoz e Ilundain, Francisco (1781-1836)
Militar navarrès, conegut per Francisco Espoz y Mina, cognoms del seu pare que adoptà durant la guerra contra Napoleó. Nomenat cap de les partides de Navarra, assolí esclatants victòries damunt els francesos i conquerí Tafalla (1813). En tornar Ferran VII, encapçalà una conspiració liberal a Pamplona (1814) i s'hagué d'exiliar. Tornà en triomfar la rebel·lió liberal de Riego (1820); el 1822 eliminà la Regència d'Urgell, absolutista, després de destruir bàrbarament Castellfollit de Riubregós. Nomenat capità general de Catalunya (1823), resistí a Barcelona la invasió francesa absolutista, però hagué de capitular i passà a França. El 1830 intentà una penetració al País Basc contra el règim de Ferran VII, però hagué de tornar ràpidament a França. Amnistiat per Maria Cristina de Borbó, fou virrei de Navarra (1834-35) i capità general de Catalunya (1835-36); en la lluita contra els carlins es destacà perquè féu executar la mare de Ramon Cabrera, fet que despertà la repulsa general.

Lacy, Evans George de (1787-1870)
Militar britànic. Després d'haver lluitat a l'Índia, a Espanya (amb Wellington), als EUA (conquesta de Washington) i a Waterloo, comandà, en la primera guerra Carlina, 10 000 voluntaris liberals britànics a favor d'Isabel II. Ajudà Espartero en la defensa de Bilbao, però fou vençut pels carlins a Oriamendi (1837). Lluità també a Crimea (1854-56) i fou ascendit a general (1861).

Meer y Kindelán, Ramón de (segle XVIII-segleXIX)
Militar d'origen flamenc. Baró de Meer i primer comte de Gra (1845). Vers el 1830 serví, a Barcelona, a les ordres del comte d'Espanya. Liberal, lluità contra els carlins a Navarra, i el 1837 fou nomenat capità general de Catalunya; durant el seu mandat es decantà a favor dels moderats i reprimí amb duresa els progressistes; reorganitzà l'administració militar, protegí l'activitat econòmica i tendí a considerar el Principat com una unitat administrativa (fet que molestà el govern de Madrid, que s'esforçava a fer efectiva la recent divisió en províncies). Dugué a terme campanyes victorioses contra els carlins: batalla de Gra (1837) i recuperació de Solsona (1838) i d'Àger (1839). Rellevat del càrrec, el 1839, tornà a ésser capità general de Catalunya en 1843-45. Fou nomenat diputat i senador per Isabel II.

Pavía y de Lacy, Manuel (1814-1896)
Militar. Primer marquès de Novaliches (1840). Intervingué en la primera guerra Carlina al capdavant de les tropes d'IsabelII. Moderat, sota el govern d'Espartero emigrà a França; amnistiat, tornà de l'exili (1843) i lluità contra les tropes d'Espartero a València, en les operacions del nord i contra la insurrecció de Barcelona. Fou ministre de la guerra (1847). Capità general de Catalunya el mateix any, combaté i destruí els guerrillers carlins de Tristany i de Ros d'Eroles. El 1854 era capità general de les Filipines. El 1858, a la caiguda de Narváez, fou encarregat de formar govern, sense prendre possessió. El 1868 comandà les forces reialistes que s'oposaren als revolucionaris i participà en la batalla d'Alcolea, on fou derrotat i ferit. Emigrat, tornà a Espanya després de la Restauració i es mantingué retirat de la política. És autor de Memorias de la guerra de Cataluña... (1851).

Serrano y Domínguez, Francisco (1810-1885)
Militar i polític andalús. Duc de la Torre. Es distingí durant la primera guerra Carlina (que féu, en part, a Catalunya); el 1840 ja era mariscal de camp. Espartero l'envià a Barcelona (1842) per sotmetre la ciutat, però pocs mesos després Serrano s'afegí al pronunciament moderat-progressista de Prim, Narváez i altres que enderrocà el regent. Fou nomenat ministre universal per la junta revolucionària de Barcelona. Després d'un seguit de vicissituds, facilità l'adveniment al poder dels moderats (maig del 1844), és a dir de Narváez. Del 1846 al 1848 fou el favorit d'Isabel II, però el príncep consort reeixí a allunyar-lo de Madrid. Capità general de Granada, dirigí una expedició contra els pirates rifenys de les illes Chafarinas. Fins el 1854, que signà amb O'Donnell i Cánovas del Castillo el manifest de Manzanares, visqué allunyat de la política a les seves terres d'Arjonilla (Jaén). Després d'un retorn d'Espartero, el 1856 secundà el cop d'estat de Leopoldo O'Donnell. El 1859 fou enviat a Cuba com a capità general; d'allí estant entrebancà els plans de Prim durant l'expedició d'aquest a Mèxic. Malgrat haver col·laborat en la repressió de la rebel·lió dels sergents de San Gil, dos anys després, quan ja era cap de la Unión Liberal, participà en la conspiració prèvia a la revolució de setembre de 1868, de la qual fou, amb Prim, el cap més destacat. Derrotà les forces de la reina al pont d'Alcolea (28 de setembre) i fou nomenat president del govern provisional, i després regent del regne. President del primer consell de ministres d'Amadeu I, el 1872 derrotà els carlins i firmà l'efímer conveni d'Amorebieta. Conspirà contra la República i hagué d'exiliar-se uns quants mesos. Ja de retorn a Espanya, el cop d'estat de Pavía el convertí en president del poder executiu, el darrer de la República. Atengué més a la lluita contra els carlins que als afers polítics i no féu cap oposició a la Restauració, sota la qual tingué un paper polític secundari. Influí molt en ell la seva muller i cosina, Antonia Domínguez Borrell.

Pretendents carlins del
segle XX.

Carles d'Habsburg-Lorena i de Borbó (1909-1953)
Fill petit de l'arxiduc Leopold Salvador d'Àustria-Toscana i de Blanca de Borbó, filla del pretendent carlí Carles de Borbó i d'Àustria-Este, duc de Madrid. Després de la Primera Guerra Mundial es traslladà a Barcelona. El 1931 tornà a Àustria, on participà en la Heimwehr. Després de l'Anschluss, residí a Itàlia. El 1938 es casà morganàticament i perdé el títol d'arxiduc d'Àustria. Naturalitzat espanyol, el 1945 encapçalà els carlins que rebutjaven Xavier de Parma i reivindicà, en contra de la llei sàlica, la corona espanyola amb el nom de Carles VIII, intitulant-se, a més, duc de Madrid. Li foren tolerades activitats polítiques, principalment a Catalunya, organitzades pels seus seguidors, (octavistes o carlesoctavistes). Fou enterrat a Poblet.

Carles Hug de Borbó-Parma (1930)
Pretendent carlí al tron espanyol. Fill gran de Xavier de Borbó-Parma. S'establí a Espanya el 1957, participà en les concentracions anuals de Montejurra i fou expulsat per les autoritats franquistes el 1968, a causa de la seva activitat política. El 1975 rebé la successió dinàstica del seu pare; dos anys després esdevingué cap de la casa ducal de Parma i, retornat legalment a l'estat espanyol el 1977, encapçalà la renovació del Partit Carlí, però els repetits fracassos electorals d'aquest el mogueren, el 1980, a apartar-se'n. És autor de La vía carlista al socialismo autogestionario (1977). El 1981 es divorcià de la princesa Irene dels Països Baixos, amb la qual s'havia casat el 1964. El seu germà Sixt de Borbó-Parma (1940) pretengué (1976) la successió i s'enfrontà amb ell en els fets de Montejurra.

Jaume de Borbó i de Borbó-Parma (1870-1931)
Duc de Madrid. Pretendent carlí a la corona d'Espanya amb el nom de Jaume III, fill del pretendent carlí Carles VII. Féu estudis militars a Àustria i ingressà a l'exèrcit rus, amb el qual participà en la guerra russo-japonesa (1904). A la mort de Carles VII (1909), proclamà els seus drets a la corona d'Espanya i reorganitzà el carlisme. Als Països Catalans, especialment al Principat, tingué nombrosos partidaris, anomenats jaumins. Durant la Primera Guerra Mundial fou partidari dels aliats i estigué confinat a Àustria. El 1918 publicà un manifest en el qual desautoritzava els carlins que s'havien declarat partidaris dels alemanys. Aquest fet motivà una escissió del carlisme, dirigida per Juan Vázquez de Mella, que, amb el nom de tradicionalisme, se separà de l'obediència al pretendent. No contragué matrimoni. El 1931, proclamada la República Espanyola, féu un pacte amb Alfons XIII per traspassar la solució del plet dinàstic a la decisió d'unes corts representatives.

Xavier de Borbó-Parma (1889-1977)
Duc de Parma (1974-77). Fill del duc Robert I i de la seva segona muller, Maria Antònia de Portugal. Succeí el seu nebot Robert II com a duc de Parma i cap d'aquesta casa ducal. Durant la Primera Guerra Mundial fou oficial d'artilleria de l'exèrcit belga, i participà amb el seu germà Sixt en les negociacions secretes entre el seu cunyat, l'emperador Carles I d'Àustria, i els aliats. Pretengué durant un quant temps el tron de França i escriví articles i algun llibre fent valer els orígens francesos de la seva família. El 1936, en morir Alfons Carles de Borbó, darrer representant de la dinastia carlina espanyola, que era casat amb una germana de la seva mare, el nomenà regent de la Comunió Tradicionalista, per tal que en el termini més curt de temps nomenés la persona amb més drets a la corona espanyola. Durant la guerra civil espanyola, com a cap de la junta militar carlina, s'adherí a l'alzamiento nacional del 1936, i el 1937 manifestà la seva adhesió a Franco, però el 1945 signà un manifest demanant-li que es retirès. A la Segona Guerra Mundial organitzà a França un nucli de resistència antialemanya, i fou deportat a camps de concentració. El 1952 fou proclamat rei a Barcelona per un grup de partidaris seus. El 1972 delegà les seves funcions de la causa carlina en el seu fill gran, Carles Hug, en favor del qual renuncià el 1975 els seus pretesos drets a la corona espanyola.

Carles Hug de Borbó-Parma (1930)
Pretendent carlí al tron espanyol. Fill gran de Xavier de Borbó-Parma. S'establí a Espanya el 1957, participà en les concentracions anuals de Montejurra i fou expulsat per les autoritats franquistes el 1968, a causa de la seva activitat política. El 1975 rebé la successió dinàstica del seu pare; dos anys després esdevingué cap de la casa ducal de Parma i, retornat legalment a l'estat espanyol el 1977, encapçalà la renovació del Partit Carlí, però els repetits fracassos electorals d'aquest el mogueren, el 1980, a apartar-se'n. És autor de La vía carlista al socialismo autogestionario (1977). El 1981 es divorcià de la princesa Irene dels Països Baixos, amb la qual s'havia casat el 1964. El seu germà Sixt de Borbó-Parma (Pau 1940) pretengué (1976) la successió i s'enfrontà amb ell en els fets de Montejurra.

CRONOLOGIA

1814

Tornada de Ferran VII (regna fins al 1833). Manifest dels Perses i retorn a l'absolutisme. Cop d'estat absolutista. Període de la Restauració absolutista (fins al 1820).

1820

Pronunciament de Riego. Trienni Liberal (fins al 1823). Retorn a la Constitució de 1812.

1822

Cop d'estat monàrquic fracassat. Regència reialista d'Urgell.

1823

Intervenció dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Fi del Trienni Liberal. Retorn a l'absolutisme (fins al 1833) (Dècada Ominosa).

1826

Publicació del Manifest dels Reialistes purs.

1827

Guerra dels Agraviats o dels Malcontents.

1830

Publicació de la Pragmàtica Sanció. Naixement d'Isabel II.

1833

Mor Ferran VII. Regència de Maria Cristina (fins al 1840). Comença la Primera Guerra Carlina, que enfronta liberals i absolutistes.

1835

Aixecaments progressistes a les ciutats. Mendizábal, cap de govern.

1837

Els carlistes arriben a les portes de Madrid.

1838

Cabrera ocupa Morella.

1839

Conveni de Bergara.

1840

Fi de la Guerra Carlina a Catalunya.

1841

Abolició dels furs bascos.

1843

Isabel II, declarada major d'edat, reina (fins al 1868).

1844

Comença la Dècada Moderada (fins al 1854).

1846

Segona Guerra Carlina: Guerra dels Matiners (fins al 1849): carlins i republicans federals contra liberals unitaristes. Sublevació del canonge Tristany (setembre).

1848

Partides republicanes i progressistes.

1849

Fi de la Guerra dels Matiners.

1860

Fracàs del pronunciament carlí de Sant Carles de la Ràpita.

1868

Pronunciament a Cadis de l'almirall Topete. Revolució de Setembre, que suprimí la monarquia borbònica (caiguda d'Isabel II). Comença l'etapa democràtica del Sexenni Revolucionari (fins al 1874).

1869

Pacte de Tortosa: republicans federals catalans propugnen el retorn de la Confederació catalano-aragonesa sota un estat republicà de caire federal (aixecament federal: els republicans dels antics territoris de la Corona d'Aragó s'autoorganitzen en confederació d'acord amb els principis federals).

1870

Amadeu de Savoia, rei (monarquia parlamentària).

1872

Tercera Guerra Carlina (fins al 1876). Partides federals. Carles VII promet restaurar els furs de Catalunya.

1873

Abdicació d'Amadeu I. Proclamació de la Primera República espanyola. Els carlins ocupen Berga.

1874

Cop d'Estat de Pavía. Dissolució de les Corts. Pronunciament de Martínez Campos. Restauració dels Borbons. Els carlins ocupen Olot i Vic.

1875

Alfons XII arriba a Espanya. Rei d'Espanya fins al 1885. Fi de la Tercera Guerra Carlina a Catalunya.

1876

Fi de la Tercera Guerra Carlina.

 

Tertúlies