Crisi de l’Antic Règim

Carles IV (1788-1808).

La Crisi de l’Antic Règim s’origina a França amb la Revolució Francesa (1789): comença un nou món = època liberal

Les conseqüències de la guerra:

- Els emigrants busquen refugi a Catalunya i Espanya. Són les classes perjudicades (noblesa, clergat)

- El govern espanyol pren mesures perquè això no passi a aquí: es tanquen les fronteres, es prohibeix parlar del succés, s’acullen aquests emigrants. El Tribunal de la Inquisició també persegueix aquestes idees liberals, i tot i això s’aconsegueixen passar fulletons, llibres,...

- Però la massa de la població està en contra de la revolució, només uns pocs hi estan a favor.

- 1793: Guerra contra la Revolució Francesa. Catalunya és l’afectada d’aquesta guerra (“Guerra Gran, 1793-1795)

- 1ra etapa: Tropes espanyoles dirigides pel general català Ricardós va ocupar una part important del Rosselló. Algunes poblacions es lliuren voluntàriament. 

- 2na etapa: Contraatac francès: fan fora les tropes del Rosselló i entraran a Catalunya. Això afectarà directament a les zones directes a la frontera  INVASIÓ - La gent privilegiada marxa - Les classes populars resisteixen: 1795: els francesos abandonen l’Empordà.

- S’arriba a plantejar l’annexió de Catalunya a França

- 1795: Pau de Basilea: fi de la Guerra Gran--> Les tropes franceses abandonen les terres espanyoles a canvi de la meitat de l’illa de Santo Domingo.

- Les comarques del nord n’han patit les conseqüències.

Registres parroquials de mortalitat
Anys	Girona	Palamós	Olot
1791	249	55	387
1792	220	36	598
1793	294	70	761
1794	512	74	863
1795	743	154	507
1796	225	38	395

A finals de segle comença la guerra amb Anglaterra (1796- 1801/1805). - 1796: Godoy, un dels ministres de Carles IV, firma un pacte amb França per anar contra Anglaterra.

- Això perjudica el comerç amb Amèrica fins el 1808, i la indústria catalana ha de tancar: atur i misèria.

- Pau momentània durant 2 anys. Però el 1805 es produeix la derrota de la flota espanyola i la ruta amb Amèrica torna a quedar tancada i això incideix amb el comerç de la indústria catalana.

Una altre guerra és la Guerra del Francès (Guerra de la Independència).

- 1807: es signa el Tractat de Fontaineblau entre Espanya i França. Es podran repartir Portugal (aliat d’Anglaterra). - 1808: un exèrcit francès entra a Espanya per atacar Portugal, sota la direcció de Duhesme ocupen el territori amb el gran descontentament popular.

- Això provoca el Botí de Aranjuez: la gent s’aixeca contra els francesos: provoca la caiguda del ministre Godoy i l’abdicació de Carles IV.

- Napoleó aprofita per nomenar el seu germà Josep (Josep I, Bonaparte) rei d’Espanya, mentre s’emporta Ferran (Ferran VII), fill de Carles IV, presoner cap a Baiona.

- El 2 de maig hi ha un gran aixecament popular a Madrid contra els francesos, perquè amb el pretext d’anar a ocupar Portugal, es queden amb les autoritats del país.

- 1808: a Lleida es crea la Junta Superior de Catalunya. El poder està fraccionat. Es prenen iniciatives per treure l’exèrcit francès. Durarà fins el 1812, amb l’aprovació de la Constitució. També es van creant juntes de caire més local, s’executen els traïdors i s’expulsen autoritats.

- Al mes de juny (Timbaler del Bruc), els francesos queden reclosos a Barcelona, ja que és l’única ciutat que controlen. Necessiten el camí lliure per arribar a França, i això vol dir que han de controlar les comarques de Girona. - Girona: Junta de Defensa expulsen les autoritats, gran resistència, està emmurallada, i es donen armes al poble. - Pateix 3 setges per entrar a la ciutat: - 1r: 20 i 21 de juny de 1808 - 2n: el 20 de juliol s’ajunten els soldats de Reylle, però el 20 d’agost aixequen els setge, perquè arriba la Junta Superior de Catalunya.

- 3r: maig de 1809. -->Gran Setge de Girona: Álvarez de Castro resisteix contra els francesos, però també hi ha gent a favor. El setge és molt llarg, durarà fins el desembre, amb la rendició quan Álvarez de Castro cau malalt.

1812: Catalunya queda annexada a França i es divideix en departaments:

- departament de Montserrat (cap.: Barcelona)

- departament del Segre (cap.: Puigcerdà)

- departament de Boques de l’Ebre (cap.: Lleida)

- departament del Ter (cap.: Girona) - La Vall d’Aran entra al departament francès del Garona. És un domini breu que durarà fins el 1814.

Per governar el territori necessiten ajuda dels afrancesats, gent autòctona de la zona catalana o espanyola. Són professionals, gent de classe mitja. Tot i que hi havia molta oposició als francesos, hi ha afrancesats de convicció, com Tomàs Puig de l’Empordà, partidari de l’annexió. És corregidor de Girona. O també Josep Garriga de St. Pere Pescador, que és metge. També hi havia afrancesats oportunistes, com Josep Pujol, que comença sent un guerriller patriota, però el 1810 canvia al bàndol dels francesos, però el 1811 vol tornar a canviar de bàndol, l’enganxen i intenta exiliar-se, però el deporten i es penjat. Ramirez de Arellano, recomana obeir a Josep I.

La Junta Central fa una convocatòria perquè es reuneixin tots els representants a una assemblea el 1810 a Cadis (primeres Corts), d’on en sortirà la Constitució de 1812 (primera constitució espanyola) provocant la separació de poders i posarà fi a l’Antic Règim. Reconeix les llibertats bàsiques i el rei no té el poder absolut (poder legislatiu: Les Corts; poder executiu: el rei; poder judicial: tribunals). Admeten que Ferran VII és rei d’Espanya. Hi assisteix Antoni de Capmany i Llàtzer Dou (primer president de les Corts).

La desfeta de Napoleó a Rússia provoca que retiri les tropes de la península i el 1813 es retira Josep I. El 1814 es firma el Tractat de Valençay com a fi de la guerra i entra a Espanya Ferran VII. Allà on hi va haver més morts va ser als setges, no als combats directes. I es pot seguir en els registres parroquials: Registres parroquials de mortaldat: Anys Olot Palamós Berga 1807 451 57 125 1808 522 59 170 1809 1237 133 444 1810 423 60 158 1811 382 51 165 1812 544 51 294 1813 382 49 96 1814 377 54 106 L’any 1809 afecta de manera generalitzada a la mortaldat. El cost de l’exèrcit era el doble del que recollien les autoritats. Saquejos, aliments pel poble,... La Catalunya rural va ser afectada pels dos bàndols de la guerra. Ferran VII va ser molt ben acollit, però ajorna el jurament de la Constitució i signa un decret que anul·la tota l’obra liberal, es restableix tot l’anterior. Així segueixen uns anys dolents. Les colònies americanes també es revolucionen i provoquen problemes d’hisenda, polítics,... buscant la independència de la metròpoli. Algunes pronunciacions a favor de la Constitució, com la de Lacy el 1817 acaben amb execució. Aquests moviments militars són progressistes, en contra de la situació que es viu. El 1820, el Coronel Riego es pronuncia a Cabezas de San Juan (Cadis) a favor de la Constitució i es van repetint per tota la península durant tot l’any. Així, obliguen al rei a jurar la Constitució.

Trienni Liberal (1820-1823)

Es posen en funcionament les reformes de la Constitució de 1812 i surten a la llum els problemes de la revolució liberal. Aplicar un model de sistema capitalista respectant els drets de les velles classes dominants, adaptant-se a l’actual situació liberal. També els petits comerciants se’n beneficien, igual que els treballadors i les masses populars. Els qui s’hi oposen són el clero (l’Inquisició) i els gremis.

Oposició eclesiàstica i pagesa: perquè fan mesures que decreten les reformes dels convents: supressió de convents on hi viuen pocs monjos (de 176 convents que hi ha a Catalunya, en queden només 90); a més de la desamortització de béns de l’Església -->proporcionaria diners a hisenda i desenvolupament capitalista, beneficiaria a les classes riques, que són les que poden comprar terres. Els pagesos deixen de pagar el delma a l’Església, però es troben amb impostos que poden arribar a ser més cars. El 1822 hi ha males collites i els pagesos es posen en contra del sistema liberal.

A favor s’hi troba tota la burgesia, que troba una solució a la crisi de les colònies en un bon sistema capitalista.

S’intenta una divisió territorial de l’Estat per províncies a mans de Felip Banzà. El 1813 divideix Catalunya en 3 “governacions”: Barcelona, Tarragona i la Seu d’Urgell. Girona quedava dins de la governació de Barcelona. El 1821 fa una nova proposta de 4 províncies: Girona, Tarragona, Barcelona i la Seu d’Urgell. Són molt diferents a les actuals: el Ripollès i la Cerdanya pertanyien a la Seu i Tordera a Girona, per exemple.

Es fan eleccions cada any, al desembre i l’1 de gener es canvia d’ajuntament. El poble elegia compromissaris i aquests elegien l’ajuntament nou (eleccions indirectes).

Alguns volen que Ferran VII sigui monarca absolut. El final del període es dóna per part de l’exèrcit francès: les potències europees absolutistes decideixen al Tractat de Verona de 1822 (després de la derrota de Napoleó Bonaparte) que s’ha de posar fi al Trienni Liberal que viu Espanya. El 1813, doncs, entra un exèrcit que posa fi al Trienni Liberal sense cap problema. La gent que estava a favor de la Constitució marxa de les ciutats (a Girona 130 persones): militars, comerciants, professions liberals, estudiants i algun capellà.

Es restableix l’Antic Règim.

Dècada Ominosa (1823-133)

Tornar a la situació anterior a l’any 1820 amb repressió i Ferran VII com a monarca absolut. Hi ha gent que el consideren massa liberal i proclamen el seu germà Carles Maria Isidre com a rei. El 1827 hi ha l’Insurrecció dels Malcontents que consideren que Ferran és massa liberal, és un aixecament de pagesos i eclesiàstics. Hi ha un setge a Girona que dura un mes. Són ultrareialistes.

El 1830 Ferran VII aboleix la Llei Sàlica, que impedia que les dones poguessin regnar. Així el mateix any neix Isabel II, filla única de Ferran VII. Comencen a formar-se dos bàndols: isabelins i carlins.

Mor Ferran VII el 1833.

La reina regent Maria Cristina atorga amnistia a la gent que havia fugit i dóna pas als liberals més moderats.

Els canvis comencen a partir de la mort de Ferran VII. Comença una guerra protagonitzada pels carlins. I Maria Cristina comença tímides reformes entre liberals i absolutistes.

FASES:

1. setembre de 1833 – setembre de 1835.

La reina fa que Martínez de la Rosa (moderat) pugi al poder com a primer ministre. Comença a elaborar una nova constitució anomenada “Estatut Reial de 1834”. Molt conservador, però amb Corts formades per 2 estaments: aristòcrates i procuradors elegits per un nombre limitat d’electors (depenen de qui manava). La majoria de liberals no ho va acceptar. A més, tot es radicalitza quant comença la Primera Guerra Carlina, per fer pujar Carles Maria Isidre al poder (1833-1835). A Reus s’indignen perquè havien executat cinc milicians en contra dels carlins i l’indignació s’estén i s’arriben a incendiar dos convents i 20 frares són executats. També 13 convents de Barcelona són atacats i cremats i 16 frares executats. L’Església és un símbol carlí. És una acció espontània tan l’inici com el final. S’Arriba a incendiar la fàbrica Bonaplata de Barcelona. També s’instauren unes juntes el 1835, per abolir el règim senyorial amb mesures avançades que a Madrid no es podien acceptar.

2. setembre de 1835 – agost de 1837.

Juan Álvarez Mendizábal és cridat per la reina per ocupar el lloc de De la Rosa. És un home més avançat. La Junta es dilueix perquè creuen que ell pot portar a terme les lleis més liberals. Vol guanyar la Guerra Carlina i fer una associació d’empresaris pel canvi. Hi comença a haver idees revolucionaries que demanen canvis més profunds. Hi ha molta repressió. El juliol de 1836 fa la Llei de Desamortització: supressió de convents que no arribaven al mínim de monjos i es posen en venda els béns de l’Església. Aquesta desamortització té molta més transcendència que les anteriors. Un exemple és Girona (veure mapa). La majoria de convents se’ls queda l’Estat per albergar els seus serveis. Així St. Pere de Galligans es converteix en museu d’antiguitats, St. Domènec en dependències militars, convents de carmelites hi posen el govern civil i la diputació a més de les oficines d’hisenda, el convent de la Mercè es converteix en hospital militar, el convent dels caputxins s’instal·la l’institut de Girona i la biblioteca provincial, St. Agustí es tira a terra i se’n fa una plaça, St. Francesc de Paula també hi ha una caserna militar, St. Francesc d’Assís es tira a terra i hi fan passar un carrer (Carrer del progrés, actual Carrer Nou) i es ven. Surten a subhasta cap a 5.000 terres de Girona i només el 35% van ser comprades per gent amb diners. S’han fet molts estudis notarials per estudiar les desamortitzacions. A Tarragona hi ha grans propietaris de Madrid, Barcelona i Tarragona amb propietats afectades. Però també hi ha molta gent que se n’aprofita i la gent dels pobles en surten perjudicats i acaben donant suport als carlins. Així doncs, el 1837 fan una nova constitució més progressista però amb similituds amb la de 1812.

3. agost de 1837 – setembre de 1840.

Caiguda de Mendizábal i arriben al poder els moderats. Noves revoltes urbanes neutralitzades pels generals que també han derrotat els carlins. Les revoltes i bullangues es van repetint i fa que Barcelona es consideri una societat conflictiva a l’Europa de l’època. Coincideixen les guerres carlines amb el moviment obrer de Barcelona. La Guerra Carlina és la resposta dels partidaris de Carles Maria Isidre perquè Isabel II és l’hereva al tro. Carles representa l’Antic Règim i Isabel el liberalisme. Així doncs, no és només una guerra de successió, sinó també de ideologia. Té una durada de 7 anys i pretenen proclamar Carles rei d’Espanya. Té partidaris a diversos llocs de la península. A Catalunya hi ha molts seguidors de Carles, ocupant ciutats amb el seu propi exèrcit. Els liberals es concentren més a la costa i els carlins més a l’interior. Tenen el suport de l’Església i la pagesia. És una guerra civil amb accions molt violentes. Acaba el 1839 amb el Conveni de Bergara del País Basc, però a Catalunya continua fins el 1840 capitanejats per Ramon Cabrera.

4. setembre de 1840 – maig de 1843.

Els moderats intenten canviar les reformes que havien fet els progressistes. Però ells s’hi oposen (començant pel general Espartero) i hi ha noves revoltes a les grans ciutats per un canvi de govern. Els moderats dimiteixen i Mª Cristina s’exilia. Espartero puja al govern com a regent fins a la majoria d’edat d’Isabel II el 1843. la seva política, però, divideix els progressistes amb problemes d’hisenda i decideix per un préstec a Gran Bretanya a canvi d’un pacte comercial: deixar entrar productes anglesos al país. Això perjudica molt a la indústria catalana que comença a demanar mesures proteccionistes. El novembre de 1842, a Barcelona hi ha una revolta de caire popular contra Espartero. Barcelona és bombardejada des de Montjuïc i s’obliga a pagar una multa a més d’imposar molta repressió. Això fa que minvi el seu prestigi. El maig de 1843 hi ha nous aixecaments a altres ciutats i, entre els mateixos progressistes i moderats, fan dimitir Espartero. Es forma un nou govern entre progressistes contraris a Espartero i moderats. Moltes promeses no es compleixen i la Junta de Catalunya (formada contra Espartero) es separa del govern de Madrid. La Junta de Catalunya no es vol dissoldre i encapçala un aixecament o bullanga contra el govern de Madrid (Jamància). L’exèrcit lluita contra milícies armades i classes urbanes. El general Prim és l’encarregat de reprimir la revolta. A Girona es divideixen les autoritats internes de la ciutat i es produeix un setge (Prim). A més hi ha un gran aiguat del riu Galligans que provoca més de 100 morts. Prim bombardeja la ciutat i es rendeixen. L’última resistència és al Castell de Figueres (gener de 1844). Hi ha molta gent que passa la frontera per salvar-se. Isabel II és proclamada major d’edat el desembre de 1843. A les eleccions tornen a guanyar els moderats, que governaran durant deu anys (1844- 1854). Dècada Moderada.

Diferències entre Moderats i Progressistes

Diferències entre Moderats i Progressistes
	Moderats	Progressistes
Llibertat d'expressió	Censura prèvia	Responsabilitats posteriors
Participació a les eleccions	Més restringit (no sufragi universal)	Més gent (no sufragi universal)
Llei d'ajuntaments (alcalde)	Elegit per una autoritat	Persona més votada

Moderats Progressistes Llibertat d’expressió Censura prèvia Responsabilitats posteriors Participació a les eleccions Més restringit (no sufragi universal) Més gent (no sufragi universal) Llei d’ajuntaments (alcalde) Elegit per una autoritat Persona més votada

Orígens del republicanisme català

Defensen un sistema diferent. Teòricament se’n comença a parlar el 1832, quant es publiquen les bases d’un sistema republicà a l’exili per Xaudaró (afusellat el 1837). Però hi ha més gent que defensa aquestes idees, com per exemple gent de Figueres com Narcís Montoriol, Abdó Terrades (desterrat), Joan Tutau, Francesc Sunyer i Capdevila,... Pi i Margall funda, més endavant el primer partit republicà.

Dècada Moderada (1844-1854)

Dirigida per Narváez. Fan la constitució de 1845 i fixa el principi de sobirania compartida, el sufragi restringit i la no llibertat d’impremta. Mesures centralitzadores: creació de la Guàrdia Civil (1844) que s’estenen per tot el territori. Reforma tributària del ministre Mon. I la llei d’ajuntaments. Totes dues del 1845. Apareix també el “Jefe Político” (o Governador Civil) que elegeix l’alcalde de municipis més petits. Als pobles o ciutats grans, l’alcalde és elegit pel rei. El nombre d’habitants marca el nombre màxim d’electors. La majoria de càrrecs tenen una durada de 2 anys, menys la de conseller que és de 4 anys. També hi ha una reconciliació entre Espanya i la Santa Seu el 1851 (Concordat), on es reconeix la desamortització, però s’obtenen concessions (privilegis a l’educació, religió oficial, culte, capellans que rebran un sou,...). Fins als nous concordats que es van signant posteriorment. Es reprèn el nomenament de bisbes nous, ja que a molts llocs, el bisbe havia mort i no se n’havia anomenat cap altre (ex. Girona). El govern nomena els bisbes. Fins a la 2a República.

A Catalunya esclata la 2a Guerra Carlina (1846-1849), anomenada també Guerra dels Matiners. Les causes són l’oposició al règim moderat per la reforma tributària i la crisi econòmica. A Espanya no té més importància. Guanya l’exèrcit dels moderats, però s’hi afegeixen progressistes i republicans en contra. Així, Tomàs Bertran Soler proposa un govern català amb caràcter catalanista. Es vol restablir la Generalitat (Diputació del General) i crear un nou estat per a la Corona d’Aragó. Afirma que Catalunya és una nació i que la monarquia és intolerant. El caràcter català és molt diferent de la de la resta de l’Estat. Cal una reforma. Intenta connectar amb els carlins i fer sortir les seves idees. Després de la guerra, el govern dóna amnistia a la gent que s’acull a l’indult, que havia estat rebel. (1686 persones de la província de Girona, la majoria era gent jove menor de 30 anys de la Garrotxa i l’Alt Empordà,... jornalers, brasers, teixidors, treballadors, llauradors, tapers,...) Mitjan s. XIX a Olot es pateix una crisi industrial per les guerres. Moderats: finals de juny de 1854 amb la intervenció del general O’Donnell: moviment antigovernamental progressista. Revolta: dóna pas al Bienni Progressista.

Bienni Progressista (1854-1856). 

Torna Espartero i es posen en vigència lleis paralitzades i la Constitució de 1837. estudi d’una nova constitució, però no es va aprovar només redactada.

Mesures econòmiques: 1855, desamortització del ministre Madoz, que té vinculacions amb la indústria catalana. Continua i amplia els béns per desamortitzar (béns comunals del municipi, + Església, + beneficència) i passen a hisendats i gent rica.

Madoz fa una enciclopèdia amb l’índex alfabètic de tots els pobles d’Espanya amb totes les seves característiques.

Altres mesures: Llei de Ferrocarrils, bancs i crèdits que posen les bases del sistema capitalista (1848: Barcelona - Mataró). A Madrid es planifica una xarxa radial de ferrocarrils posant facilitats perquè privats construeixin a més, amb capital estranger (1862 a Girona).

Embranzida del moviment obrer: manifestacions (1855, Primera Vaga General). Especialment de Catalunya.

1856: intervenció d’O’Donnell: govern moderat + nou partit que s’ha format durant el bienni (Unió Liberal, dirigida per O’Donnell).

Industrialització Moderna

Al s. XVIII a Catalunya s’havia iniciat l’industrialització amb l’expansió demogràfica agrícola,... S’inicia perquè falta carbó, ferro i cotó. Basada en les colònies, interromput per les guerres. Després de la Guerra del Francès s’ha de fixar pel mercat espanyol, però es recupera. Cap el 1820 es torna als nivells anteriors a l’etapa de crisi (1792). Recuperació gràcies a la mecanització amb capitals repatriats. 1835- 1861 adopta una estructura moderna amb empresari dinàmic: Catalunya contrasta a Espanya. Tot és industrial, però globalment es depèn de l’agricultura.

Indústria localitzada als voltants de Barcelona, comarques veïnes a Barcelona, conques de rius (Ter, Llobregat + Cardener i Anoia). Indústria tèxtil (cotó d’Amèrica, Egipte,...) a través del mar (carbó anglès), que fa que s’encareixin les despeses del producte pel transport. S’aprofita molt l’energia hidràulica (rius) al curs alt amb corrent estable (sèquia del Ter).

En un principi queden restes de treball a domicili, però s’acaba aviat. Sorgeixen concentracions de fàbriques amb colònies industrials per viure els treballadors amb església, escola,...

Hi treballen, a partir de s. XIX (estadístiques):

			1841	1850	1861
	Homes	1670
Filatura	Dones	19.284	31.284	18.263	14.000
	Nens	10330
	Homes	26.995
Teixits	Dones	12.336	44.400	54.805	80.095
	Nens	5.069
	Homes	3.205
Acabats	Dones	332	5.485	2.368	18.650
	Nens	1.948
Total			81.168	75.436	112.745

S’utilitza molta mà d’obra femenina i infantil. (Quant arribaven els inspectors, amagaven els nens). Això va lligat al salari, que cobren menys. A la filatura hi ha més gent, però va disminuint perquè es va mecanitzant més ràpid que el teixit. Aquesta gent que treballa a les fàbriques podien ser persones expulsades del camp, sense feina, pobres i captaires, que viuen a la ciutat,... Però no tot són avantatges en una fàbrica (horaris, disciplina, seguretat, legislació que els protegeix nul·la). Predominen immigracions de distància curta --> gent de la mateixa Catalunya: mateixa comarca o veïnes, no immigració de ponen massiva. Es troba gent de zona ja industrialitzada (fàbriques que desapareixen o canvien de zona. Ex. Banyoles a Salt). Solen ser filadors, teixidors i pagesos. “España Industrial” (Barcelona). Indústria (1847-1857) en què els treballadors venien de zones ja industrialitzades com l’Anoia, el Vallès i algun de la Cerdanya, també de comarques agrícoles com el Penedès.

L’horari de treball, sense reglamentació estatal, a Barcelona era de 12h. al dia, dissabtes 9h. i diumenge festa. Els dies de festivitats religiosa no es cobraven i n’hi havia 100 a l’any.

A l’interior, al Bages, per exemple, es feien 15 o 16h. diàries. No hi havia cap norma.

Amb abusos molt freqüents. 1870, a una fàbrica de Salt es feia de 5 del matí a 9 del vespre. Els salaris eren baixos i tendien a baixar: substitució de mà masculina per femenina. A més, els preus d’aliments de primera necessitat pujaven.

Ildefons Cerdà (1856): Eixample de Barcelona.

Homes: 10,7 rals

Dones: 4,6 rals (sempre la meitat dels homes)

Nens: 3 rals

Molta explotació de dones i nens. També hi havia fàbriques que no pagaven amb diners, sinó amb gènere de la fàbrica (Vic) o tiquets per bescanviar a la botiga de la colònia.

L’alimentació dels obrers era deficient, incompleta i monòtona. També a vegades adulterada. Menjaven: patates, fruites i verdures, pa i vi, bacallà... Falta de carn.

L’habitatge de l’obrer: creixement important de la ciutat. La gent amb calers se’n va a llocs millors i els obrers viuen als pitjors llocs i amb poques condicions higièniques (nucli antic o afores).

1837-1847: Ildefons Cerdà constata que la mortalitat de Barcelona variava segons la classe social. Els assalariats viuen 1/3 menys que els rics.

Esperances de vida:

Rics: 33,9 anys

Menestrals: 25,1 anys

Pobres i jornalers: 23,5 anys

A Barcelona comencen a néixer reivindicacions, lluita obrera organitzada que intenta millorar les seves condicions de vida. Les primeres mostres de descontentament és la destrucció de màquines: LUDISME (Ned Ludd). Es dóna la culpa a la màquina dels seus problemes. 1824: ministeri d’Hisenda fa un decret contra el Ludisme i demana la col·laboració de tothom (bisbes, autoritats,...) 1840: Associació obrera (1a a Espanya, Barcelona) amb el govern progressista d’Espartero a Madrid. Mútua de caràcter assistencial: ajuda i sindicat. “Associació de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó”. Creix i el 1842 ja té 50.000 afiliats. L’idea s’estén pels principals nuclis fabrils de Catalunya. Joan Muns és un dels líders obrers més importants.

Comencen a tenir problemes. Més societats de filadors, impressors, tintorers, espardenyers, etc. A la llarga s’intenten unir totes i el 1841 funden la Confederació Obrera, amb Joan Muns com a dirigent. Fins el 1843 van apareixent reivindicacions i conflictes, especialment a Olot. És una època de revoltes urbanes on s’hi afegeixen obrers, republicans i progressistes contra Espartero.

Quant els moderats tornen al poder, imposen limitacions i es prohibeixen les associacions, però continuen els conflictes fins el 1854 (gran vaga del tèxtil reclamant millores de treball, hores i salaris i el dret a l’associacionisme. Però les autoritats responen amb duresa.)

1854 els progressistes radicalitzen el moviment obrer, lligat al liberalisme, però també a la Guerra de Crimea i l’abastiment de blat. Reivindicacions en forma de vagues, destruccions de màquines... Repressió afusellant a tres obrers. El problema és que militaritzen un problema civil, proclamant l’estat de guerra i utilitzant el codi militar.

També apareix conflicte amb el sector de la construcció perquè volen rebaixar els salaris. Es funda la Junta Central de la Societat Obrera (80.000 afiliats).

1855 Josep Barceló (líder dels filadors) és executat per un assassinat, es prohibeixen les associacions i els contractes col·lectius queden anul·lats pel ministre Zapatero.

El 2 de juliol apareix la 1a Vaga General espanyola. S’estén de Barcelona per totes les ciutats fabrils de Catalunya amb violència, destrucció,... I s’assassinen a dos representants de la patronal. Es crea una comissió d’obrers per entrevistar-se amb el govern i arreglar el conflicte. El govern va a Barcelona amb promeses, però amb represàlies i empresonaments. Així, fan un projecte per regular les normes de treball, però els obrers no s’acontenten. 22.000 catalans i 33.000 espanyols es presenten a Madrid i fan exposició de firmes a davant d’Espartero. Però s’acaba el bienni progressista i no es tira endavant el projecte perquè tornen els moderats (limitacions). 1856 – 1868 Neix la Unión Liberal de mà de O’Donnell. Els carlins queden fora del govern i protagonitzen un aixecament armat. S’accentua el centralisme amb lleis: 1857: Ensenyament. Ministre Moyano. Es prohibeix el català. 1862-1863:

Notariat i Registre d’Hipoteques. Es prohibeix el català. 1857: Les obres de teatre no poden ser totalment en català, han de tenir, com a mínim, un personatge que parli castellà. 1857: Es prohibeixen les associacions, però s’introdueixen les cartilles amb la qualificació de bona conducta per poder anar a treballar i ser admès a una fàbrica. El 1860 hi torna a haver associacions, però es tornen a prohibir el 1861. Tot i això, sorgeixen per tot arreu. Apareixen ateneus d’obrers que faciliten ajudes pels dies de festa, a l’educació i donen empenta a l’esperit d’associació --> moviment polític republicà (però no hi ha representació a Madrid). 1864-1866: Apareixen cooperatives, també de caire republicà i d’ajuda mútua. Sorgeixen també diaris, com “El Obrero” (1864-1866) o “La Asociación” (1866) 1865 es fa un Congrés Obrer a Barcelona on assisteixen 300 delegats de 22 societats i s’acorda impulsar la llibertat d’associació i promoure una federació conjunta. Els progressistes veuen que amb aquest mètode d’eleccions no arribaran mai al poder (1863/1864-1868) i intenten provocar aixecaments militars per canviar el govern de Madrid. El General Prim impulsa molts moviments amb bandes armades.

Sexenni Democràtic (1868-1874)

Gloriosa Revolució de Setembre: 17 de setembre la marina es sublima a Cadis i s’aixequen també a altres llocs de la península derrotant les tropes governamentals. El 29 de setembre la reina Isabel II ha d’abandonar el país.

En aquesta proclama denuncien el règim d’Isabel II i declaren millores com el sufragi universal masculí. Compten amb els liberals progressistes, classes acomodades, militars, eclesiàstics, el poble, etc; és a dir, tothom. Criden: “¡Viva España con honra!”

A Catalunya no es fa ressò fins el 30 de setembre, ja que en altres ocasions en què hi havia hagut intents de cop d’Estat, sempre els havien deixat a l’estacada, i per això aquesta vegada s’hi apunten més tard. Neix un sentiment antiborbònic a tot Espanya i antimonàrquic també a Catalunya. (“¡Abajo los Borbones!”).

Calen foc a les cases de contribució. Es funden Juntes Revolucionàries a cada població principal i a cada província. En formen part les persones que no havien participat en el règim moderat ni a la Unión Liberal, per tant, només republicans i progressistes. Comencen a aprovar les llibertats bàsiques: llibertat de reunió, de culte, d’expressió, sufragi universal masculí, contra les quintes, contra la contribució de consum, abolició de la pena de mort... Són reivindicacions d’una burgesia avançada, però tot i que la classe obrera en surti beneficiada en alguns aspectes, no es parla de reduccions d’hores de treball ni de millores en el salari, ja que no formen part d’aquestes juntes. A alguns llocs, fins i tot es demanen la substitució de capellans. A Lleida, per exemple, demanen que es suprimeixin les dues diòcesis i que només en quedi una. També es demana l’aprovació del matrimoni civil i la separació de la religió de l’estat. Puigcerdà demana separar-se de la província de Girona per agregar-se a la de Barcelona. A Barcelona es comença a enderrocar la Ciutadella.

Els dirigents de Madrid creuen que s’ha de començar a posar ordre i límits que assegurin la viabilitat del projecte. Comencen a tornar exiliats de França, ja que veuen que s’obre un període de llibertats. Noves proclames a favor d’una República Federal Espanyola, a favor de Catalunya com a estat.

Es decideix formar un govern provisional amb els polítics i militars que havien participat a l’aixecament i/o proclama inicial. No accepten cap republicà. Entre ells hi ha tres catalans, un d’ells és Laureano Figuerola, un advocat barceloní que viu a Madrid i quant és Ministre d’Hisenda introdueix la pesseta.

Accepten les llibertats formals i ordenen la dissolució de les Juntes Revolucionàries. També es convoquen eleccions municipals per canviar ajuntaments i eleccions generals per formar les Corts. Les eleccions es celebren per sufragi universal masculí (+25 anys), i és per primera vegada a l’Estat Espanyol. Algunes Juntes oposen resistència a la dissolució, però de seguida es van encarrilant reformes des de Madrid i es dissolen. A Catalunya, molts ajuntaments són ocupats per republicans (eleccions municipals del desembre).

S’aprova la llibertat d’expressió: aparició de multitud de premsa amb el reflex de les tendències polítiques. Algun diari republicà diu que de revolució no n’hi ha hagut cap, ja que els dirigents només volien un canvi de govern i només s’han produït petits canvis.

El pròxim pas és elegir les Corts per fer una nova constitució. Al preàmbul de la convocatòria per les eleccions ja es preveuen els resultats: majoria partit monàrquic (govern provisional). Queden fora del govern els republicans i els carlins, però tenen dret a presentar-se a les eleccions. Eleccions del gener de 1869 amb un percentatge de participació alt (a Catalunya un 75%). Es celebren per circumscripcions (a Catalunya 9, dos per província i a Barcelona tres).

Predomini de la coalició monàrquica i amb això ja es preveu quin tipus de constitució sorgirà. Es denota la diferència de Catalunya amb la resta de l’Estat. Pi i Margall (republicà), és diputat al govern de Madrid.

Al mes de febrer hi ha molt de debat sobre la constitució de 1869, sobre els temes més excitants (mmm...): el culte, forma de govern, l’exèrcit (professional o quintes?),... La majoria imposa els seus criteris i s’acaba aprovant al juny una constitució monàrquica i democràtica amb 214 vots a favor, 55 en contra, però molta abstenció (carlins i altres). Si és una constitució monàrquica cal un rei, però no pot ser un Borbó.

Els republicans s’organitzen com a partit, segons afinitats regionals (per exemple, els territoris que havien format la Corona d’Aragó firmen un pacte a Tortosa) i amb un pacte final a Madrid. És organitzat per crear una xarxa política.

Durant l’estiu de 1869, els carlins intenten contestar en contra del procés, s’insurreccionen, es mobilitzen. I el govern dóna ordres per mantenir l’ordre contra les revoltes carlines o republicanes. A Tarragona és assassinat el governador civil i el govern de Madrid ordena el desarmament, persecució de republicans.

Els republicans intenten per la via revolucionària si les llibertats són privades s’aixequen a continuar la revolució armada que no fan acabar el setembre de 1868. L’octubre de 1869 els mateixos diputats republicans es posen al capdavant de la revolució amb noves Juntes Revolucionàries per província en contra d’una constitució que no la senten seva. A Girona es fa una proclama perquè s’aixequin a les armes i agrupar gent per instaurar una Junta Revolucionària.

L’aixecament Republicà Federal fracassa perquè es troben amb l’exèrcit governamental que els dissol (Foc de la Bisbal: intenten un parlament, però detenen el diputat republicà). El diputat Sunyer i Capdevila passa la frontera. El govern de Madrid dóna indult als revoltats si s’entreguen. Olot també es rendeix, però detenen el diputat, al qual processen, juntament amb el diputat de la Bisbal, els imposen pena de mort, però els indulten amb la condició de l’exili.

1 Progressistes, unionistes, demòcrates i monàrquics

2 Republicans federals

3 Carlins, neocatòlics o tradicionalistes

Resultats a Catalunya Republicans: 21 Partit monàrquic: 13 Carlins: 3 Queden difuminats pels resultats de tot l’Estat 73 230 20 + 3 eclesiàstics.

Així doncs, ni per la via parlamentaria ni per la violència, els republicans no poden imposar les seves idees (40.000 afiliats a tot l’Estat, 8.000 a Catalunya). És un gran xoc pel partit. Tot això provoca desconfiança a la gent de Catalunya i de tot l’Estat.

Una altre promesa trencada és l’abolició de les quintes. Es continua el servei militar obligatori. Aquesta decisió provoca, el març de 1870, un aixecament a Barcelona que acaba amb bombardejos a algun barri.

El problema ara és buscar un cap monàrquic, ja que de moment hi ha el regent General Serrano. La gent, però, està decebuda perquè no es compleixen les promeses de llibertat. La persona encarregada de trobar un rei és el General Prim (ministre de guerra i President del Govern). El troba a Itàlia amb el nom d’Amadeu de Savoia i aconsegueix el vist-i-plau de les Corts. Amadeu és un noi jove i desconeix el país. Però el 27 de desembre de 1870, abans de l’arribada d’Amadeu a Espanya, Prim és assassinat, així doncs, Amadeu arriba sense el suport de qui l’havia triat.

Amadeu I és passejat per tot el país per tenir contacte amb els homes de cada terra. Arriba a Catalunya el 1871 amb entusiasme, simplement perquè és una persona de fora i se li demana proteccionisme econòmic. Però hi ha llocs on governen ajuntaments republicans que no el van a rebre, i altres llocs on l’Església tampoc s’hi presenta. Intenten presentar-lo com una persona neutral, però a Catalunya s’endú molts desaires.

Jamància

La Jamància o Camància fou una revolta progressista de caràcter federalista i democràtic que tingué lloc a Barcelona entre setembre i el novembre de 1843, contra el govern de Joaquín María López, que havia incomplert els acords amb la Junta Central per al derrocament del govern d'Espartero, produïda unes setmanes abans i la violació de diverses disposicions en la constitució de 1837. El nom de jamància (del caló jamar, menjar al·ludia despectivament als membres dels batallons de voluntaris (batallons de la brusa) que probablement s'hi havien apuntat per menjar de franc i cobrar els cinc rals diaris de paga. Fou la darrera de les bullangues produïdes a Barcelona entre el 1836 al 1843. La Jamància representà el primer aixecament nítidament popular contra l'Estat liberal a Espanya. La rendició comportà la submissió definitiva de Barcelona al govern espanyol i la fi d'una oposició organitzada a la centralització de les decisions polítiques endegada pel Partit Moderat.
La revolta va començar el 13 d'agost i anava adreçada contra el govern. Després de la caiguda del govern d'Espartero i la institució d'un nou govern encapçalat per Joaquín María López, es girà contra el govern de Madrid i la Junta Suprema va fer una crida a convocar Corts constituents. Això provocaria la insurrecció centralista iniciada formalment l'1 de setembre a Barcelona, replicada en diversos llocs de Catalunya i algunes províncies d'Espanya, que conduí a la intervenció militar que comportà el bombardeig de la ciutat, especialment des del castell de Montjuïc i des de la Ciutadella, dirigit pel brigadier Prim i centrat contra les drassanes i les muralles,el qual obligà la Junta Suprema a capitular davant el capità general, Laureano Sanz, el 19 de novembre.

Precedents

Essent encara recent el record del bombardeig de Barcelona (1842) no es pot entendre la Jamància sense tenir en compte les dues revoltes produïdes aquell mateix any. La primera iniciada al 3 de juny per a promoure l'enderrocament del govern de regència d'Espartero i després a mitjans d'agost en contra del govern resultant per l'incompliment dels acords assumits per a secundar l'enderrocament d'Espartero. La Junta Central constituïda per a atacar el govern d'Espartero, va ser començada a retirar-li poder executiu i legislatiu. El fet de convertir la Junta Central en un òrgan consultiu més que governatiu enardí els ànims a Catalunya. Tot i la destitució d'Espartero, la convocatòria d'eleccions a les Corts i la dissolució del Senat Espanyol (una clara violació de la Constitució del 1837 i de fet un “cop d'estat” civil) fou percebuda en l'àmbit català com una traïció a la confiança dipositada en el nou govern d'Espanya, sota els lemes “Constitució de 1837, Isabel II i Junta Central” que pactaren amb Francisco Serrano i que el seu successor Joaquín María López López no volgué respectar.
El capità General de Catalunya interí, Jaime Arbuthnot, s'havia refugiat a la Ciutadella, abandonant la ciutat i el fort de Drassanes, ple d'armament. La junta popular havia armat el batalló 1r de voluntaris de Barcelona, dit el Batalló de la brusa sota les ordres de Juan Castells, vocal de la junta, que ocupà el fort de les Drassanes, nomenant governador a Francisco Torras y Riera. L'arribada a la ciutat del governador Joan Prim semblà que posaria fi a les tensions creixents.

Esclat de la violència

La nit de l'1 al 2 de setembre entrà per una bretxa de la muralla a la ciutat el batalló 3r de voluntaris de Catalunya, comandada per Francisco Riera, declarant-se la rebel·lió. Atrinxerant-se durant la nit i la matinada a la plaça de Sant Jaume. El dia 3 Barcelona estava pronunciada, molts disconformes callaven o marxaven de la ciutat. Els sublevats de la junta seguiren fortificant-se al centre de la ciutat, armant-se amb artilleria tretes de les Drassanes. La junta decidí que eren el representant popular, constituint-se com la Junta Suprema Provisional de la Província de Barcelona aquesta la formaven el coronel Antoni Baiges, José Maria Bosch, Vicente Soler, Rafael Degollada, José Vergés, José Massanet, Juan Castells, Agustín Reverter i José Maria Montañá. Dirigiren un discurs a la plaça Sant Jaume sol·licitant en que deien que aviat la resta de províncies d'Espanya els seguirien en la revolta i que cadascun dels districtes judicials enviessin dos comissionats per a representar-los a la junta. Les forces legítimes de la ciutat no feren oir la seva veu: El cap superior polític Joaquín Maximiliano Gibert, es reuní amb el capità general Jaime Arbuthnot. El governador de la Ciutadella Joan Prim s'hi refugià la mateixa nit que el batalló de voluntaris entrà a la ciutat. La Diputació Provincial no donava senyals d'activitat. L'ajuntament reuní molt pocs dels seus individus que manifestaren mantenir-se neutrals. El capità general Jacobo Gil de Aballe restava tancat a la Ciutadella on amb prou feines disposava de tropes per a la seva defensa.
Aquell dia van arribar dos batallons del Regiment de la Constitució a la vila de Gràcia i el vapor el Mallorquín arribava de Tarragona. L'arribada d'aquest buc al Port de Barcelona desencadenà els primers enfrontaments. Els sublevats alertats de la seva arribada es determinaren a impedir el desembarcament de les tropes ocupant el moll. Les tropes de la Ciutadella feren una sortida pel fort de San Carlos, que prengueren el fort de la llanterna. Tanmateix els sublevats protegits pel foc creuat de les Drassanes i les muralles retingueren el poder del moll i feren retrocedir el desembarcament. El vapor sortí del port i procedí al desembarcament a les platges de la Barceloneta allunyat del port a recer del fort de San Carlos. La metralla de la Ciutadella provocà una vintena de baixes entre els sublevats que es refugiaren al baluard de Migdia, davant de la Ciutadella. Aprofitaren l'ocasió les tropes regulars per a ocupar la Barceloneta parapetant-s'hi per tal de consolidar el control sobre el port.

El 4 de setembre la junta publicà un decret per tal de consolidar la seva autoritat proclamant l'execució per tot aquell enxampat in fraganti en la comissió d'un robatori o altres danys a la seguretat de les persones. El coronel Antoni Baiges, president de la junta i cap principal de les forces revoltades és mort d'un tret al pit davant de la muralla de Mar. El seu cadàver és exposat al Palau de la Diputació durant 24 hores. Rafael Degollada substituí a Antoni Baiges com a president de la junta. Creient molta gent que Degollada no era a la ciutat, aquest fa un passeig a cavall per les muralles arengant als membres de la Milícia Nacional i altres combatents. El diari El Imparcial havia d'editar un pamflet dictat per Joan Prim, sabent-ho els centralistes els comminaren a no fer-ho, i els seus propietaris tractaren de traslladar la impremta fora de la ciutat. Els quatre carros on estaven carregant-les foren enviats a Drassanes i les impremtes requisades. El governador Joan Prim i Llorenç Milans del Bosch sortiren a la tarda cap a Gràcia, instal·lant-se amb un batalló de voluntaris al vapor de Francisco Puigmartí, amb una escaramussa amb els revoltats. El dia 4 es comptaren tres morts i sis ferits. Els membres de l'Ajuntament sol·liciten al capità general a la Ciutadella que cessi els atacs a la ciutat, respon aquest que quan cessi el foc provinent de Barcelona farà ell el mateix amb la fortalesa. Per causa dels projectils d'artilleria crema un magatzem de corderia que hi ha fora muralla entre el Portal de Mar i la Ciutadella.
El dia 5 es comptaren dos morts i dotze ferits, deu dels quals foren conduïts a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona. La nit del dia 5 els sublevats una cinquantena d'homes armats fan una sortida fins a Sarrià per tal de fer presoners gent contrària als centralistes, essent rebutjats pels seus veïns i deixant dues víctimes mortals: Ramon Valejo, teixidor de vels de Barcelona i José Margenat, farmacèutic de Sarrià. El castell de Montjuïc estava a càrrec del governador Bernardo Echalecu que fou rellevat pel coronel del Regiment d'Amèrica Fernando Sayas.

Montjuïc entra en joc

S'havien instal·lat bateries a les Drassanes, al punt de la muralla de Hostallers (carrer. Tallers), una altra a Canaletes, i una altra entre Junqueres i la Porta Nova. El dia 7 el castell de Montjuïc trencà el seu silenci, efectuant dos tirs de fogueig a les vuit del matí, aturant-se tot seguit el bombardeig procedent de la Ciutadella. De quatre a set de la tarda els canons de Montjuïc inicià un intens bombardeig contra les Drassanes. Disparant 102 bales, 52 de les quals foren recollides dins del mateix fort. El capità general donà l'ordre al governador de Montjuïc que suspengués el bombardeig. Inicialment, davant d'aquell bombardeig Francisco Torras y Riera governador de les Drassanes lliga la seva corbata negra a la punta d'un drap enarborant aquesta ensenya la resolució de lluitar a mort. Tanmateix poc després fugí de la ciutat.
El dia 8 un repic de campanes iniciat a les onze del matí anuncià que a Girona s'hi havia format una junta de pronunciament composta per Ramon Cabrera, Francesc Maranges, Martin Parelols i Lorenzo Autet. Aquesta nomenà a Francisco Ballera comandant general de la província. Figueres secundà també el moviment feta pel batalló de Milícia Nacional i la companyia de sapadors. Tement una incursió des de la Ciutadella a la ciutat els sublevats ocuparen el Passeig de Sant Joan (espai que separava les cases de la Ciutadella), que després de la fustigació de fuselleria efectuades des de la Ciutadella, hagueren d'abandonar després de la mort d'un sergent i alguns ferits (quatre entraren a l'hospital, havent-ne mort un). Aquella nit els pronunciats feren una sortida per la Porta de Sant Antoni una sortida intentant de nou un cop de mà sobre Sarrià o Gràcia, però batuts per les granades llançades des de Montjuïc i el tiroteig de les avançades lleials al govern junt amb un xàfec intens, entraren de nou a la ciutat.
A la una de la tarda del dia 9 el coronel Joan Martell entrà a la ciutat acompanyat dels seus "edecanes" i cavalleria, entrant a galop cap a la plaça de Sant Jaume (o de la Constitució), amb el sabre a la mà i cridant "Viva la unión y la libertad". Després de reunir-se amb la junta anà a la fonda de les Quatre Nacions de la Rambla on hi hagué un banquet amb brindis i sortint tot seguit al balcó per a pronunciar un discurs a la concurrència donant visques a la junta central, a la independència nacional, a la reina i al poble sobirà, davant d'una multitud. Després del dinar Martell acompanyat d'alguns membres de la junta i una vintena d'homes de l'esquadró de Milícia Nacional fins al poble de Sants on reuní una vuitantena d'homes que l'acompanyaren de nou dins de la ciutat.
El dia 10 Ametller arribà a Sants comandant una divisió. En aquell moment revelà als seus comandants la intenció de posar-se del costat dels sublevats i aquests no hi estigueren d'acord, abandonant-lo i enduent-se els respectius batallons. Així doncs, Ametller, només l'acompanyaren dos batallons de Francs, i uns dos-cents homes de l'exèrcit (entre 1.000 i 1.500 homes) a l'interior de Barcelona. Ametller anà a la plaça de la Constitució on junta al palau de la diputació, seu de la junta central, sortí al balcó acompanyat de Martell i altres capitostos revolucionaris, Rafael Degollada feu un discurs justificatiu de l'alçament contra el centralisme, que Hostalric s'havia pronunciat, en el seu nom el coronel Juan Pablo Par. Ametller afirmà que "no hi havia més que dos partits els liberal i els servil" que els centralistes pertanyien al primer i que abans de consentir el triomf dels servils preferia sepultar-se amb els seus camarades entre les enderrocs de la ciutat, concloent amb els crits de “mori Cristina, morin els Narváez, morin els Conchas, morin els tirans”. La Junta Central decretà aquell mateix dia que Joan Prim era traïdor i nomenà a Ametller mariscal de camp i capità general de Catalunya.
Durant aquells dies es seguia publicant a Barcelona El Constitucional (diari prorevoltats que a voltes exagerava les possibilitats de la revolta), també hi havia actiu el diario de avisos. La tropa que s'havia separat d'Ametller, el primer batalló de Zamora, es va dirigir al Castell de Montjuïc. El governador del castell no permeté que aquests entressin al castell i en fer-se de nit es dirigí a Gràcia passant després a la Ciutadella. Aquell dia s'embarcaren molt súbdits francesos per intercessió del cònsol francès que els hi proporcionà els bucs. Per ordres de la junta s'obrí la taula de comuns dipòsits extraient-se'n 26.819 rals de billó.

Combat de Sant Andreu

La nit de l'11 al 12 de setembre enmig d'una forta tempesta sortí de Barcelona una columna de més de 2.500 o 2.000 homes segons les fonts, entre francs, milícia i uns 200 de tropa, amb Ametller al seu front, travessant entre Gràcia i el Clot on la tropa es replegava de nit passaren inadvertits rodejant Sant Andreu de Palomar poble a una hora de Barcelona. Allí hi havia restes d'oficials i soldadesca sobrers de la Ciutadella que traslladats allà no hi havien establert guàrdies. Sorpresos molts foren capturats una vuitantena d'oficials i un altre tant de soldats, que foren desarmats. Obligats els primers per la seva paraula d'honor, foren comminats a anar fins a Mataró, ciutat que s'havia alçat del costat de Barcelona. En aquesta maniobra fou afusellat el capità Juan Cadena, per tenir comissió contrària al pronunciament, i un altre fou mort per voler robar alguns cabals quan les tropes d'Ametller les carregaven per a dur-los a Mataró. Després de tres dies a Sant Andreu Ametller partí capa a Mataró, deixant a Martell amb un destacament d'uns mil homes a Sant Andreu. Al pas d'Ametller anava pronunciant els pobles per on passava. Entre l'11 i el 23 només hi hagué 5 baixes entre morts i ferits a Barcelona.
El capità general Miguel de Araoz relleva al capità general el 16 de setembre, i afirma que disposava de forces suficients per a escanyar la rebel·lió. El dia 18 es decidí a prendre l'ofensiva. L'endemà una columna de 3.000 homes dirigida per Joan Prim es dirigí a atacar les forces de Sant Andreu. Aquell dia la pluja havia parat, tot i així Ametller tan bon punt conegué els moviments de Prim creuà el Besòs improvisant un pont amb carros. A les forces d'Ametller que havia arribat a Mataró se li havien unit 800 homes comandats per Francisco Ballera procedents de la província de Girona. Del costat sud del Besós s'establí un combat entre les tropes d'Ametller i Prim, però mancat de cavalleria i artilleria el primer i impedit per un terreny enfangat i l'atac d'artilleria de Prim hagué de tornar a creuar el Besós. Les forces de Prim també tractaren d'atacar Sant Andreu essent rebutjades, resultant en vuitanta baixes entre morts i ferits i 21 presoners entre les tropes del govern de Madrid i 20 baixes entre les files dels pronunciats.
El brigadier Joan Prim tornà a atacar Sant Andreu el dia 22 que pres a l'assalt en un combat de tres hores deixà un balanç de posar en fuita els 1.500 homes manats per Martell, 200 presoners, havent tingut la pèrdua de sis morts (entre ells el comandant de Guias Juan Siscle), 39 ferits (entre ells Llorenç Milans del Bosch) i 22 contusionats. En aquesta acció Ametller no intervingué directament sinó que auxilià la fugida de les tropes sublevades de Sant Andreu. Així mateix des de Barcelona una sortida de 400 homes propicia una maniobra de distracció per tal d'auxiliar els combats de Sant Andreu. No obstant, foren contrarestats pel bombardeig i tiroteig des de la Ciutadella i per un batalló de la Constitució que sortí d'aquesta.
Després d'aquesta acció es dirigiren tres columnes una cap a Girona al càrrec d'Ametller amb mil homes, una altra de 700 homes comandada per Martell dirigida cap al Camp de Tarragona i una altra al càrrec de Riera que intentà progressar cap a Barcelona per Sant Cugat del Vallès. Aquesta columna fou rebutjada per un destacament avançat de les tropes fidels estacades a Gràcia. Al càrrec de José Maria Montañá y Romá, secretari de la Junta havia sortit una columna d'un 150 homes que es dirigiren a Martorell a propagar el moviment, entrant-hi el dia 18. El dia 21 havent-se organitzat el sometent amb veïns de Martorell i dels pobles del voltant. Aquest dirigit per Antonio Baixeras que comandava una seixantena d'homes els obligà a fugir, capturant el mateix Montañá i una cinquantena d'homes. Pel que fa a la columna de Martell quedà desemparada de l'ajut de la ciutat de Reus que estant en poder dels pronunciats havia caigut en un cop de mà dut a terme pel comandant general de la província de Tarragona Cristóbal Linares amb dos batallons i sis peces d'artilleria. Martell mancat de forces de suport la seva columna sofrí la deserció de cinquanta homes que fugiren a Tarragona i en darrer terme s'entregà tota la columna fugint Martell amb vuit dels capitostos.
El 24 de setembre arribà a més del pronunciament de Saragossa, les de les d'Osca, Barbastre, tres províncies de Galícia, i Cadis i Granada. Aquell dia també es feu públic que Ametller es dirigia des de la província de Girona amb forces de l'Empordà amb artilleria i dues columnes una dirigida per Francisco Fort i l'altra per Martell. També es produeix el desallotjament de Sabadell dels centralistes per part de les tropes encapçalades per Prim essent capturat Francisco Riera que havia entrat a Barcelona el primer de setembre. Els centralistes també són desallotjats de Sant Boi de Llobregat. Per ordre del govern fou rellevat Araoz i substituït pel tinent general Laureano Sanz, qui rebé el comandament el dia 25 dirigint un discurs als catalans manifestant els seus desitjos de pau i reconciliació que la constitució de 1837 seria observada amb tota exactitud.
El 26 de setembre les forces de Prim prengueren Mataró, on Ametller en la seva fugida cap a Girona havia deixat un destacament d'un batalló de la milícia de Barcelona. El tiroteig es perllongà des de la matinada fins a les 6 de la tarda quan es rendí el darrer reducte atrinxerat en un convent de monges, on hi havia el governador Ramon Herbella amb més de dos-cents homes, En total es feren uns 500 presoners i més de 150 morts. Per aquesta acció Prim és guardonat amb la Gran Creu de Sant Ferran.
El dia 26 la junta excarcerà els presidiaris amb delictes de port d'armes il·legals i deserció amb la promesa de redimir-ne les penes si s'incloïen en la Companyia de Salvaguardias de la libertad a càrrec del capità Ildefonso Vargas, que arribà als 150 homes armats i uniformats perfectament i aquarterats a la Llotja de Barcelona. En aquesta data la Junta comença a repartir sopa i pa als pobres.
La nit del 27 al 28 fugiren de la ciutat Francisco Torres y Riera governador de les Drassanes, el seu germà José, president de la junta d'armament i defensa i comandant del 7é batalló de Milícia Nacional i Juan Nogués, secretari privat de la Junta Suprema. El dia 29 la Junta Suprema ordena l'adscripció a la Milícia Nacional a tots els solters i vidus sense fills entre 17 i 40 anys.[9]
Del 23 al 30 de setembre es produïren 4 morts i sis ferits i el tiroteig havia prosseguit.

Bloqueig de Barcelona i repressió dels pronunciaments

L'1 d'octubre el General Sanz publicà un ban prohibint l'entrada de persones a l'interior de la ciutat, sota pena de mort a aquell que es trobés a la línia intentant entrar-hi queviures. Això provocà un encariment dels aliments peribles. L'alba del dia 4 entra el sometent a Olot desallotjant els centralistes que s'havien pronunciat en aquesta ciutat el 9 de setembre anterior sotmetent-se al govern provisional de Madrid. Penetren les tropes a Almeria que s'havia adherit al pronunciament l'anterior 29 de setembre. A Granada fracassa també aquell dia l'intent de pronunciament que és sufocat per les tropes del Govern. Girona comença a ser atacada per la columna de Prim. Començaren a escassejar a Barcelona la majoria de productes de consum: carn, l'arròs, la llenya, llegums, sal...
El dia 6 d'octubre els pronunciats projectaren assaltar la Ciutadella. El pla involucrava una força d'assalt formada per uns 400 homes de la companyia de presidiaris, la companyia de Milícia Nacional voluntària i l'altra del poble de Sant Martí de Provençals, deixant-se una força de mil homes en reserva al pla de Palau per donar suport a l'atac. Previnguda la tropa durant tota la nit aquest assalt s'intentà a les quatre de la matinada del dia 7 avançant sense cap problema fins als fossats col·locant escales assaltant un dels seu baluard. En arribar a dalt el primer home començaren a disparar des de les troneres de la Ciutadella. El batalló d'Amèrica i les bateries del Príncep i de Don Fernando causaren la desbandada de l'intent d'assalt deixant més d'un centenar de morts en els assaltant entre aquests el vicepresident de la junta José Maria Bosch, i amb prou feines dos soldats i un oficial ferits en la guarnició del fort. El mateix dia 7 també resultà ferit mortalment José Lugar, governador del baluard de Migdia, contra el que havia disparat fortament la Ciutadella. El baluard de Migdia va quedar derruït i les bales disparades des de la Ciutadella impactaven contra els edificis de primera línia, entre ells l'edifici de la Llotja.
El dia 8 a cap a les nou de la nit, després d'un dia sense trets artilleria, la Ciutadella començà a disparar bales rases i granades contra les barricades al seu davant, i la plaça de Sant Jaume; per la seva part des del Castell de Montjuïc es dispararen dues granades a la plaça de Sant Jaume amb una separació d'un quart d'hora entre elles. D'11 a 12 cessà el foc d'artilleria de la Ciutadella i d'aquesta hora fins a l'alba disparà alguns tirs esporàdics. El coronel Francisco Palmés de les Esquadres de Catalunya desarma la Milícia Nacional de l'Hospitalet de Llobregat, conduint les armes a la Ciutadella.
El dia 9 es rebé la notícies d'Ametller i Bellera, dient que Prim havia intentat prendre el Castell de Sant Ferran amb dos batallons, una bateria de muntanya i seixanta cavalls, però que la guarnició formada per 800 nacionals (paisans) no havia volgut rendir-se. Prim es retirà cap a Girona, que gaudia d'una guarnició de 2.800-2.500 homes i havia de ser protegida per columnes estacionades prop de Torroella (1.400 homes) i altres punts (200 homes). A la tarda Montjuïc feu alguns trets i a les deu de la nit la Ciutadella tornà a disparar bales i granades.
El dia 10, aniversari de la reina Isabel II d'Espanya feren els forts les salves d'honor, aprofitant-les nogensmenys per a fer-ho la majoria amb bales. En resposta a això la junta també una salva d'honor des de les bateries de la ciutat també carregades. Aquell dia arribà la notícia del pronunciament d'Almeria, cosa que fou celebrada amb repics de campanes. Tanmateix ja feia cinc dies que aquella revolta havia estat sufocada.
El dia 11 els Salvaguardia amb alguns nacionals feren una sortida seguida d'una escaramussa prop de la Creu Coberta, amb dues baixes i diverses desercions entre els centralistes. La Ciutadella i Montjuïc amb prou feines disparen dotze o quinze trets en aquest dia.
El dia 12 es produí un intercanvi de trets entre la guarnició de la muralla contra una partida de francs que defenien el bloqueig a la falda de Montjuïc. Per tal de donar-los suport feu foc amb dos o tres trets la bateria instal·lada al portal de Sant Antoni, cosa a la qual respongué Montjuïc contra la bateria que es generalitzà a la resta de la ciutat. Cauen uns 400 projectils sobre la ciutat entre ells una granada cau i explota a l'hospital militar de Junqueres.
S'ocupen i expropien per part de la Junta Suprema un magatzem propietat de José Lines, amb diversos quintars de lingots de coure que són usats per a batre moneda menuda que diàriament ascendeixen a un valor 20.000 rals en peces de tres i sis quartos.
El dia 13 és deposada i desarmada la Milícia Nacional de Sant Andreu. La nit d'aquell dia hi ha una escaramussa iniciada per una sortida de centralistes davant de la Ciutadella en els jardins de l'Esplanada. En resposta a aquest apropament hi ha una sortida de soldats de la Ciutadella per a repel·lir aquesta avançada. Tots dos bàndols reben el suport d'alguns trets de les seves bateries d'artilleria. Tot plegat es contagia arreu especialment als sectors de la Porta de Sant Antoni i la Ciutadella, acabant el rebombori a les vuit del matí de l'endemà. El dia 14, a causa de l'escassedat de pólvora, la junta ordenà que no s'efectuessin trets excepte en cas d'atac. La Junta Suprema expropia allò que li convé: cansalada, teles... aportant als propietaris un document justificatiu de l'acte.
La matinada del dia 15 (diumenge) José Buxó capità dels nacionals fa una sortida cap a una avançada de la línia de bloqueig amb una trentena d'homes i capturen algunes motxilles i útils militars prop del pont dit de les Bigues. A dos quarts de tres el Fort Pius (fort Pienc) dispara tres bales contra el baluard de Sant Pere, a les tres la Ciutadella disparà un tret de bala i cap a les set una vintena de canonades contra el baluard de Migdia i la bateria de Sant Sebastià.
El 18 d'octubre es disparen 91 bales i 43 granades des de Montjuïc, 4 granades i 5 bales des de la Ciutadella, una granada des del Fort Pius, fets que es perllonguen entre dos quarts de deu del matí al llarg de tot el dia. La Junta Suprema s'apropia de la caixa del Col·legi de Medicina i Cirurgia amb un contingut de 250.000 rals de billó (rs. vn.), l'endemà fa el mateix amb la del Col·legi de Farmacèutics apoderant-se d'uns 130.000 rs. vn.[15]
El dia 20 plou i fa fred, la Ciutadella envia 372 bales i 14 granades contra Barcelona, Montjuïc "només" en dispara 4 bales i 3 granades i el Fort Pius tres bales i dues granades.
La matinada del 22 hi ha una sortida de Barcelona per fustigar els sometents de Berga i Sarrià instal·lats al peu de Montjuïc. Hi intervingueren les Salvaguardies i una nova companyia dita dels "Vigilantes del Llano" formada de nou sota comandament de Gregorio de Alba. La sortida no és gaire fructífera, ja que la pólvora fabricada a Barcelona és de mala qualitat. Són morts 3 salvaguardies i cinc deserten al bàndol governamental.
Entre els dies 22 i 24 hi hagué un fort bombardeig d'artilleria sobre Barcelona des de totes les posicions artilleres governamentals: Montjuïc, la Ciutadella, Fort Pius i Fort San Carlos. Es llançaren 1.351 projectils el primer dia, 644 el segon i 2.830 el tercer, provocant una matança considerable, ja que entre els projectils s'hi contaren uns 829 projectils buits (granades i bombes) només el dimarts 24. Molts dels comerços estaven tancats pel que els transeünts no s'hi podien refugiar en sentir caure els projectils. Aquell dia la Junta Suprema ordena que s'obrin a tota hora les portes dels comerços. Durant el mes d'octubre hi hagué una trentena de morts i més d'un centenar de ferits, només entre els personal armat de Barcelona.
Rendició de Barcelona
A principis de novembre es calculava que la població de Barcelona era d'uns 50.000 habitants una quarta part de la seva població normal. A més els diversos hospitals presidis i cases de caritat hi havia pràcticament 3.600 persones, i cada dia 17.000 persones rebien la sopa dels pobres.
El vuit de novembre les Corts Espanyoles declaren major d'edat a la reina Isabel II per 193 vots a favor i 16 en contra. El dia 9 de novembre Montjuïc disparà 32 bales i 39 granades, la Ciutadella 50 bales i 24 granades i el fort de Don Carlos 11 bales i 8 granades. Aquell dia a Girona es decidí enviar comissionats José Soler y Matas i José Oriol Ronquillo, que l'endemà es reuniren amb Prim a Gràcia. Durant aquests dies es realitzen diverses reunions per pactar les condicions de la rendició. Tot i les negociacions Montjuïc llança 15 granades i 10 bales contra Drassanes el dia 15, i 6 bales i 8 granades el dia 16.
El dia 17 la junta resolgué enviar cinc comissionats a la Ciutadella a negociar la capitulació de la ciutat: aquests foren Caralt, Prats, Parreño, Montoto i Balzo. Aquests l'endemà passaren a la Ciutadella al matí sortint-ne a les tres de la tarda deixant acordada un conveni de pau. El dia 19 fart de reunions infructuoses amb els sublevats el capità general comunicà un ultimàtum per a les 12 de la nit d'aquell dia pel qual si no confirmaven el conveni no acceptaria cap més acord que la rendició incondicional i que al matí reiniciaria els atacs a Barcelona. A les deu de la nit sortien els comissionats cap a la Ciutadella confirmant la capitulació. A les dotze del migdia entrà un regiment a la ciutat rellevant tots els punts de la plaça. A la una entrà el general amb uns 6.000 homes, que feu un discurs a la Rambla que exhortà a la unió. Les pèrdues per part dels pronunciats al novembre fou de 5 morts i 20 ferits. El nombre total de projectils llançats sobre Barcelona fou de 12.000. Per ordre del capità general es lliuraren passaports cap a Portvendres per als membres de la Junta Suprema que s'embarquen a les onze de la nit del dia 20 al vapor de guerra francès Papin.

Tertúlies