Des que els nord-americans van entrar a la segona guerra mundial, només era qüestió de temps que els aliats assaltessin el continent europeu per lluitar contra els alemanys.
El lloc on s'havia de produir el desembarcament era clau perquè els nazis tenien clar que la millor manera de parar-lo seria a les platges.
Els serveis d'espionatge i de contraespionatge dels dos bàndols van iniciar una competició mortífera al voltant d'aquest gran secret militar.
L’agent Arabel per part dels alemanys i l’agent Garbo per part dels aliats van ser els dos espies més importants.
El que no sabien els alemanys és que Arabel i Garbo eren una mateixa persona, l'espia català Joan Pujol i García.
Un agent dels serveis secrets britànics va batejar Joan Pujol com Garbo pels seus grans dots interpretatius. De fet, Garbo va actuar tan bé que el mateix Hitler va morir quan les tropes aliades havien desembarcat a Normandia i no a Calais, molt més al nord, per un canvi de plans d'última hora.
Tant s'ho va pensar Hitler que abans de suïcidar-se va condecorar l’agent català amb la creu de ferro, la segona medalla més important, l'escalfor militar alemany.
Pujol també va rebre la creu de membre de l'imperi britànic, o sigui que va ser l'única persona condecorada pels dos bàndols.
La seva carrera com a espia va ser ben original des d'un bon començament. Un cop acabada la guerra civil Joan Pujol es va proposar servir a Anglaterra com espia
Pujol va fer servir Anglaterra com a espia. La idea semblava molt esbojarrada i, de fet, l'ambaixada britànica no li va fer cap cas.
Llavors va canviar d'estratègia i es va oferir als alemanys.
A l'ambaixada alemanya el van preparar a l'art de l'espionatge.
Pujol els va fer creure que els passava informes des d'Anglaterra quan realment es trobava a Lisboa.
Aquells comunicats falsos van arribar als serveis britànics i l'espionatge espanyol, que realment els intentava ajudar, el van convidar a anar a Londres.
Va arribar a la capital anglesa sense saber res d'anglès ni pràcticament res d'espionatge, però amb una imaginació prodigiosa va aconseguir engalipar els serveis secrets nazis.
El desembarcament de la Normandia és tan clau i tan important saber on desembarcar o no.
He vist moltes pel·lícules, "el Día más largo"," el soldador Ryan", totes aquestes.
Sembla que l'empenta dels aliats era més que suficient per aconseguir derrotar els nazis.
Els aliats es posaven d'una superioritat demogràfica, industrial i armamentística, indubtable.
El que passa és que no n'hi ha prou amb tenir superioritat demogràfica, industrial i armamentística perquè cal tenir-la en el lloc adequat.
I una cosa és tenir-la en les fàbriques nord-americanes o tenir-la en les divisions que estaven disponibles a la Gran Bretanya o tenir-les en forma de divisions d'infanteria soviètica i l'altra és tenir-la en el lloc precís.
I el lloc precís és que molt probablement hi hagués un segon front perquè des del 1941 existia un primer front que era el front de l'est, el front que enfrontava en els alemanys contra els soviètics.
Però els soviètics que havien patit molt i que ara ja estaven d'ofensiva, diguem-ne, ja estaven guanyant terreny, feia molt de temps que demanaven aquest segon front perquè sabien que si hi existia un front a l'oest d'Europa, és a dir, un front a França, a Itàlia, en algun lloc d'aquests, els nazis no podrien guanyar el segon front.
Hi havia un segon front, era el front italià.
Hi havia un desembarcament a Sicília després d'haver conquerit els aliats al nord d'Àfrica, després a Calàbria, estaven pujant, estaven a Monte Cassino, diguéssim, arribant a Roma, perquè segon front ja n'hi havia.
El segon front, si mirem...
Primer, diverses reflexions.
Una, els americans des del principi de la guerra havien prioritzat l'espai europeu, que era més urgent, derrotant els alemanys que els japonesos.
Per tant, havien decidit prioritzar Europa, però en aquesta priorització d'Europa, els nord-americans havien fet, primer, tot un seguit d'operacions prèvies per assegurar-se les bases necessàries per fer la sala Europa, i havien retrassat molt aquest assalt a Europa.
Per exemple,
-primer havien fet una gran concentració de forces a la Gran Bretanya.
-segon havien desembarcat el nord d'Àfrica i havien ocupat el nord d'Àfrica.
-tercer havien desembarcat a Sicília.
-quart havien desembarcat al sud d'Itàlia. Però si mirem un mapa italià però si mirem un mapa d'Europa, veurem que Itàlia és relativament estreta.
Aquesta península italiana és relativament estreta. És molt difícil desbordar per un espai tant estret com Itàlia.
Almenys estreta pel concepte contemporani de la guerra, i d'una guerra tan gran com la Segona Guerra Mundial, on la disponibilitat d'efectius, infanteria, tancs, aviació, etcètera, fa que sigui molt difícil per poder perforar les línies defensives alemanyes.
De fet, els alemanys aconseguiran resistir en sol italià fins a l'abril de 1945, i per tant, durant molts i molts i molts mesos.
I per tant, l'obertura d'aquest segon front a Europa en versió italiana era clarament insuficient per representar un gravíssim mal de cap pels alemanys.
El front italià representava un mal de cap pels alemanys, però un mal de cap relativament petit.
I calia un segon gran front, és a dir, un segon front que fos molt gran.
I aquest segon front molt gran podia arribar o sortint des del nord d'Àfrica aprofitant que tenien molts material i molts soldats posats al nord ,d'Àfrica, punxant al sud de França, per entendre'ns, desembarcant a la Provença, per posar un exemple, o a Narbona, etcètera, etcètera, o punxant a Iugoslàvia i Grècia, era una opció.
I l'altra gran opció, la més temptadora des d'un punt de vista important, i pels seus aliats, etcètera, etcètera, era desembarcar al nord de França.
Per què? Perquè la immensa majoria de les reserves militars britàniques i nord-americanes estaven concentrades a la Gran Bretanya.
I perquè la distància marítima que separa les costes de la Gran Bretanya de les costes continentals europees és molt petiteta. Per tant, on tenien més tropes...
Hi havia una altra possibilitat que desembarcar a Bèlgica, al port d'Amberes, el problema de fons és que la distància marítima era entre el cor d'Alemanya.
Allí les defenses eren tremendes.
Eren tan brutals que ni els mateixos alemanys podien desembarcar molts llocs, però a Amberes i la seva regió, impossible.
Hi havia un càlcul que feia tant els aliats com els alemanys, diguem-ne, els nazis, que consistia en dir quantes tropes tinc, quina distància he de recórrer i quina oposició m'oposarà el meu enemic, diguem-ne.
Perquè, malgrat ser més properes i potser disposar de més tropes per desembarcar-hi estava molt bé protegida el cas d'Amberes eres, el cas de tota la costa holandesa, que era molt difícil de transitar perquè estava plena de "pòlders" inundables, etcètera, que els alemanys podien aprofitar per frenar l'avançada aliada. De fet, una operació d'aquest tipus es va arribar a intentar aerotransportada a la batalla d'Arhem, la batalla del pont llunyà, era una operació fatal, diguem-ne.
Per tant, és obvi que, tenint en compte com els va sortir aquesta famosa operació del pont llunyà d'Arhem, l'opció de desembarcar directament a Holanda era descartable i per tant buscaven una alternativa.
L'alternativa era el Pas a Calais, davant de Dunkerque, que era molt temptador.
Allà havien fet un intent al 1942 una mica fallit. I era el més proper, és des d'on s'havia retirat l'exèrcit britànic, al començament de la Segona Guerra de la fugida de Dunkerque.
L'altre era Normandia i n'hi havia d'altres.
Des de la basant Africana, per exemple...
La Bretanya també. També s'havia parlat de la Bretanya. O fins i tot donar una mica la volta a la Bretanya i atacar algun punt de la costa oest francesa, la zona de Nantes, de Bordeus, etcètera.
Quin problema era la distància. I després, en el front mediterrani, abans hem dit Provença, Narbone, Grècia i tot això, però no ens hem de considerar, diguem-ne, sobre això també és difícil arribar a un consens que era desembarcar, per exemple, posats a fer a Catalunya.
I alguna vegada s'ha dit que els nord-americans es van plantejar la possibilitat de desembarcar, per exemple, a Roses, com grecs del segle V, o com els romans del 218 abans de Crist, desembarcar Roses. Amb quins arguments?
Un, de bo, és relativament proper, encara que és distant, de les bases nord-africanes que en aquell moment tenien els Estats Units, etcètera, fugia, i l'altre no trobarien gaires obstacles, perquè és evident que l'exèrcit franquista no estava en les mateixes condicions tècniques i humanes que l'exèrcit nazi. I, per tant, hi hauria menys resistència de si desembarcaven Roses que si desembarcaven a qualsevol punt controlat pels alemanys, i després que el golf de Roses era relativament ample, etcètera. Hi havia alguns arguments que donen una certa versemblança en aquesta hipòtesi de l'exèrcit nazi. A la meva companya, el periodista Jordi Finestres, ha escrit moltes coses sobre temes històrics, però una de les coses que ha escrit i que ha investigat ha estat precisament el tema que ens ocupa avui, l'apassionant vida, com a mínim aquest període de la seva vida, de Joan Pujol, el famós i mític Garbo, l'espia Garbo.
Parlem d'en Garbo.
On neix? D'on és?
Neix a Barcelona. Neix a l'Eixample, al carrer Montaner. Neix el dia dels enamorats, això és el que es diu, el 14 de febrer del 1912.
Persona, doncs, una família, no diria que benestant, però si en tot cas acomodada a l'Eixample de Barcelona.
Amb un currículum, podríem dir, d'infantesa i de joventut que no ens fa pensar que després pugui ser una espia mític o ser espia. No hi ha una universitat ni acadèmia.
De petit t'imagines que seré espia, però quan creixes ja veus que és un camí complicat.
Sí, sí. Realment en el perfil de la majoria d'espies trobem aquesta paraula que es diu autodidacta ser 100%, perquè evidentment l'aprenentatge de l'espionatge, almenys com suposo que tots ens ho imaginem per les pel·lícules i tot plegat, doncs és això, són persones a mig perfil entre l'aventura, són persones evidentment a mig perfil, però és clar, com et deia fins a la joventut, doncs aquest noi és una persona normal i corrent, fa estudis, imagina't, avícoles, a Mataró, per tant és una persona que es vol dedicar al tema del comerç del món dels pollastres, per tant, imagina't que lluny que està d'aquest tipus clar, que ara parlant fa un moment de Normandia.
Tot canviarà però a partir del 1936.
Ell és una persona que abans tingui alguna implicació política o no se'l coneix. No se'l coneix, ni de fet les memòries que va escriure poc abans de morir el 1984 no ho explica, per tant ens hem d'imaginar que el punt de partida de tota aquesta gran història arrenca precisament el 1936 amb la guerra.
Per què? Doncs perquè allà la guerra ja començarà a fer coses, "estranyes", perquè el 1936 detenen als pares de la seva companya, els detenen els republicans, anarquistes en aquest cas i després ell s'ha d'amagar perquè té por que també el detinguin. El que passa és que és una persona jove i diu escolta, a més d'estar amagat el que has de fer és anar a lluitar i després estarà com el voluntari per anar a la guerra. Estarà al front de l'Ebre, estarà per la zona de Flix, però compte que al cap de 15 dies... Durant l'ofensiu?
Al cap d'uns mesos es canvia de bàndol.
Primera temeritat de la seva vida, això que ja explicarem del doble joc, alemanys i els aliats ja té una mena de bateig de foc i més ben dit a la guerra civil.
Passarà de ser un soldat de la república a ser un soldat dels rebels.
En tot cas, ja explicarà, si ho diu a les memòries, que ell no es va sentir mai franquista ni pensava poder tenir una mena d'avantatge en acabar la guerra en cas com va passar que guanyessin els franquistes.
Senzillament, va explicar que se sentia més còmode al costat dels guanyadors.
És un personatge que ja ho anirem veient, la seva bibliografia i sempre s'apunta o mira d'apuntar-se al cavall que veu que pot guanyar.
En aquest sentit és un personatge intel·ligent, una mica cínic, però...
S'ha de dir que durant la batalla de l'Ebre les desercions dels republicans van ser moltes per raons tan simples com que molta gent suposo que va veure clar allà que allò no hi havia possibilitats de sobreviure i per una qüestió de supervivència personal.
Sobretot a partir del 30 de setembre de la conferència de Munich i quan arriba la notícia que no esclatarà la guerra a Europa i que els britànics i els francesos han cedit als soldats xecs els catalans que estan a l'Ebre se n'adonen que si allò fins aquell moment tenia un sentit discutible o escàs fins i tot a partir d'aquell moment tenia un sentit pràcticament inexistent i llavors hi ha soldats que s'adapten a la nova circumstància passant-se de bàndol.
Hi ha molts que moren amb l'intent.
Passar de bàndol era molt difícil perquè et disparaven els teus per l'esquena i els exèrcits aprofitaven el creuament de bàndols per creuar una espia, per creuar algú, dir que em canvio de bàndol i prendre una posició per sorpresa, per tant és obvi que el que et veia venir sovint et disparava i després si de cas ja et preguntaria, el que passa és que a vegades tu no tenies opció de contestar un cop t'havien disparat però per tant les desercions són relativament habituals en general a la guerra i a l'Ebre en particular i després aquest xicot d'esquena, perquè té por que aquests anarquistes o en aquesta borratxera de sang que es viuen arreu arreu a republicans en el matí i ens passa dos anys amagats, protegit pel que s'anomenava els socors blancs, segur que algun tipus de preferència ideològica, molt conscient o no gaire conscient, però algun tipus de preferència ideològica té a favor del bàndol no republicà, per entendre'ns.
Lluita llavors amb els nacionals?
Sí, lluita llavors amb la guerra i llavors és quan comença la gran aventura del nostre personatge d'en Garbo perquè el trobem l'any 1939, al final de la guerra, a Madrid.
Es passa de viure a Barcelona i a Madrid.
Treballa a l'Hotel Majéstic a la capital de l'Estat on coneix o n'havia conegut ja una setmana abans en la que seria la seva esposa Araceli i allà compta que comença a escoltar per la BBC el començament de la guerra mundial.
Llavors ell parlava anglès? Si escoltava la BBC?
Escoltava la BBC però compta que no parlava anglès.
Més o menys l'entenia.
Possiblement hi havia alguna persona que el podia ajudar perquè quan Garbo se'n va, ja m'avanço ara una mica expressament a Londres i tal, no sap parlar anglès.
Però compta que de poc sabia parlar alemany.
Per tant, estem parlant d'un espia dels nazis i d'un espia dels alemanys.
Ni l'idioma dels alemanys ni l'anglès en aquest cas.
En tot cas, estem a Madrid al final de la guerra civil i al començament ja de la segona guerra mundial. I aquest home que ja ha fet aquest canvi estrany durant la guerra també té ganes d'intervenir en el gran conflicte europeu.
És un aventurer.
M'imagino que els estudis ni les seves experiències ni com a concerje al Majéstic ja el que volia és un espia.
Aquest home volia experiències realment intenses. Llavors, el que farà és presentar-se a l’ambaixada alemanya i oferir-se com a espia. Així, directament. Jo no sé que és la cosa ben bé com devia anar el diàleg.
Si voleu us faig d'espia. És a dir, ell ofereix als alemanys d'infiltrar-se amb els britànics per fer d'espia els alemanys. És a dir, Garbo en cap moment té cap mena de simpatia pel nazisme, pel feixisme i sí que se sent més proper a la ideologia de les democràcies occidentals. Garbo, el que vol fer és intervenir en aquesta guerra a favor dels aliats i pensa que la millor manera de fer-ho davant de la impossibilitat d'anar al front de ser soldat, etc, és fer d'espia. I, per tant, el que volem és posar-nos a la pell, encara que sempre costa, de l'oficial alemany castellà i li ve un senyor que no parla alemany, que no parla anglès, li diu, escolta, sap què? Aniré espia a l'altra banda al seu favor, digueu-ho clar, és un eixelebrat, diguéssim. Evidentment, i si no tens una constància del perfil del personatge i de qui és. En tu cas, els alemanys, deixem-ho que ja tirem d'acord amb l'oficial alemany.
El que farà és, a continuació, anar a veure evidentment els britànics per dir-los, escolta, m'acabo d'anar a veure els alemanys.
He anat a veure els alemanys, s'ho estan pensant. Jo, si voleu, us explico el meu pla, jo més, els hi dic, i s'empassaran que treballaré per ells, però, realment, em contracteu vosaltres i faig de doble espia. I els britànics em van dir que aquest tio té una cara que, en fi, és un personatge amb poca vergonya de marca, no? Més segurament els alemanys estaven més desesperats per obtenir informació que no els britànics.
Encara que era més fàcil infiltrar espies alemanys segurament a la Gran Bretanya que no passin a infiltrar espies britànics alemanya per qüestions de seguretat, etcètera, etcètera.
Però, els britànics disposaven pràcticament des del principi de la guerra dels codis alemanys, el famós codi enigma, els alemanys tenien un sistema de codificació.
Gràcies als polonesos, que això no s'ha dit moltes vegades, però hi van ser els polonesos que hi van capturar el primer enigma i gràcies a aquesta investigació, que el van canviar els alemanys, però gràcies a aquesta investigació inicial dels polonesos després acabarien aconseguint l'enigma bo, diguéssim.
I per tant, els britànics disposaven d'un sistema que no exigia espies per saber coses dels alemanys.
Els alemanys creien que el seu codi, enigma, el codi estrictament era pràcticament impenetrable.
La qüestió on van intervenir els britànics, és a la gràcia del tema, no era en el codi que es canviava cada dia, sinó en la màquina que generava el codi.
Aquesta és la gran diferència.
Els alemanys de tant en tant esbrinaven un codi dels aliats, però ja està.
Però, en canvi, els alemanys havien imitat un sistema que cada dia es canviava el codi perquè la màquina era la gran habilitat dels britànics.
Primer dels polonesos, després dels britànics, va ser saber com funcionava aquella màquina i entendre com canviava el codi.
A partir d'aquí, cada dia era un codi nou, però era desxifrable, òbviament.
I per tant, els alemanys, segurament més desesperats que no pas els britànics, potser van ser més receptius a la oferta del nostre protagonista.
I ho van ser a la primavera del 1941.
A partir de llavors, deu fer aquesta mena de contactes i deu començar-se a preparar, si és que una persona es pot arribar a preparar, per si et diuen que sí.
I finalment, serà la primavera del 41, quan els alemanys, no sé, potser per insistència, el final li diuen al Garbo, doncs escolta, infiltra't, ens passes informació, vés-te'n a Londres, a més, el Garbo diu no, no, és que jo ja vull anar a Anglaterra, perquè jo no vull anar a Anglaterra.
I, segons ens explica el Garbo, ho dic amb aquest circ condicional, no perquè no me'l cregui, perquè tots aviam, ens l'hem tret a creure i, de fet, els documents que adormen avui els arxius britànics ens demostren que va tenir aquesta intervenció tan important a la guerra.
Però sí que, evidentment, els diàlegs, els mecanismes de com entra a fer d'espions finalment accepten i li donen diners, i ara sí, com les pel·lícules del James Bond, un pot de tinta invisible i una sèrie de codis per quan envia els missatges amb codis, i ben xifrats perquè només ho sàpiguen els alemanys.
Garbo està molt content i llavors torna a veure...
Diuen el nom d'Arabel.
Efectivament, perdona, és veritat.
A partir d'ara, ets Arabel.
Evidentment, abans de marxar d'Espanya, em van preguntar de com cal actuar un espia alemany.
Em sembla que hi havia una mena de llibre, un codi, com ser espia.
En tot cas, Garbo ha aconseguit el que volia, que era aconseguir la confiança dels alemanys.
Torna a veure els britànics i els diu no, ara ja no vinc com abans que he anat a veure els alemanys.
Ja m'han acceptat, ara soc espia alemany.
Per tant, ara vosaltres m'heu de contractar perquè faré de doble espia.
I ja està. I Garbo pensa, escolta'm, mentre aquest s'ho pensa, jo el que haig de fer m'imagino és demostrar que puc ser un bon espia. I el que fa és anar-se no a Londres, com havia promès els alemanys, sinó que se'n va a Lisboa.
Per tant, estem davant d'un personatge que ha enganyat els alemanys perquè no anirà mai a Londres o no anirà immediatament a Londres, no havia estat mai a Anglaterra, no s'havien conegut els punts, els mapes, els plànols de Londres i de les grans ciutats i sobretot del port.
I des de Lisboa comença a enviar missatges als alemanys de coses que poden passar a Anglaterra que no van passar, de moviments de vaixells, els ports més importants, Bristel, tal, tal, de coses que és als diaris, que escolta i d'alguna manera s'inventa unes històries.
En tot cas, més o menys els alemanys se'l van creient perquè ja tenen un nou agent, perquè en van tenir uns quants més, en cas, un agent de l'àmbit del Servei d'Intel·ligència Alemany Anglaterra.
Pujol enviava cartes als alemanys pel correu ordinari des de Lisboa, encara que teòricament vivia Anglaterra, com dèiem.
L'excusa era que tenia un agent que volava sovint a Portugal i des d'allí podia posar la carta al correu.
Els seus missatges eren molt ben rebuts a l'ambaixada nazi.
Sí? Endavant.
Ah, és vostè, frau Elga.
Ha arribat la carta que esperava des de Lisboa.
No l'ha vist ningú més, oi?
I tant que no. No es preocupi.
A veure què diu.
No sorprengui...
No sorprengui si no escric constantment.
Només ho faré quan tingui informació interessant.
Prefereixo espaiar els enviaments.
Fins al moment he cultivat amistat amb l'objectiu de crear una xarxa.
Les següents persones ja estan treballant per mi.
Un portuguès anomenat Carballo, a Newport, que vigila tot el districte i especialment Cardiff, on cobreix el moviment de vaixells que transporta material de guerra a través del canal de Bristol.
Un suïs anomenat Gerberts és a Butler, Liverpool,per cobrir aquest important districte.
Els vaig prometre 25 dòlars per cada informació interessant i també 2 dòlars diaris per les seves despeses.
Encara no he fixat residència, ja que la meva prioritat actual és distribuir possibles col·laboradors en les més importants regions d'Anglaterra.
Segons informació fiable, el lloc on està arribant la major part de l'ajuda americana és Escòcia.
A més, diverses indústries de guerra s'han traslladat allà per evitar els atacs aeris.
Jo sóc a Olham, però demà sortiré cap a Glasgow i després aniré a Londres a enviar la carta.
Necessitaria una tinta especial per posar-me d'acord.
Pots subministrar-me'n?
Tinc una curta llista de canvis d'ubicació de diverses factories, però haig de confirmar-los abans de final de mes.
Escriuré de nou.
Encara em queden diners.
Ja parlarem d'això en la propera carta.
A veure, per què ens aclarim?
En aquests moments tenim en Joan Pujol a Lisboa.
És oficialment agent dels alemanys, però als alemanys els he dit que està a Anglaterra i té una xarxa d'espies que està captant que només existeix a la seva imaginació.
Els alemanys s'ho estan creient, això li estan passant diners.
Els anglesos, mentrestant, no se'l creuen que vol ser espia anglès i per tant el tenen allà abandonat.
O sigui, en aquests moments, perdona, és un estafador Joan Pujol estafant diners als alemanys i vivint a Lisboa de l'estafa que fa als nazis.
En 3.000 dòlars, que déu-n'hi-do, 3.000 dòlars a l'època.
Per això dic que com a estafa és bastant bona, però encara no veig altres sentències del matí.
És un dels millors guionistes, és un dels guionistes més ben pagats a la història, perquè escriu uns guions fabulosos.
El que explicava, que tu has dit, que té a la seva ment una xarxa teranyina immensa de persones de la seva confiança, que evidentment no van existir mai, n'arriba a tenir tant com 27.
I cadascun, això és com un col·laborat de la tele, cadascun ha de tenir una història, una muller, una família, un vi, una feina.
Està malalt, a qui li passa el campió, es mor un amb un accident de cotxe o de tren, no sé què.
A més, té uns personatges realment increïbles, des d'un personatge de la Índia que està a favor de la raça ària, té coses una mica estranyes.
Fins i tot assegura amb una carta que té relacions sentimentals, amoroses, que es deixen així amb una agent britànica, cosa que evidentment és mentida.
És com James Bond, perdut des de Lisboa, diguéssim.
És sense haver trepitjat mai Londres, és fantàstic.
I compta que als alemanys m'encantaria poder tenir aquest document.
No ho vaig trobar quan vaig estar a Londres buscant tota la documentació de Garbo li envien un manual de com seduir una dona.
Fins i tot mai es pot saber si la vida pot servir aviat.
Aleshores, com acaba d'espiar anglès de debò?
Perquè és clar, ara només és espiar alemanya.
És un estafador dels alemanys.
Però es clar, els britànics, els serveis d'intel·ligència, de contra-intel·ligència, de l'MI5, evidentment que paren antenes i veuen que hi ha un personatge, no saben ni el nom ni qui és, que suposadament està a Londres i que té una xarxa de 27 agents i que estan enviant informació a Berlín via Madrid, una cosa molt estranya, i comencen a investigar i finalment el troben.
El troben a l'ambaixada britànica a Madrid i pensen que si aquest home ha aconseguit enganyar els alemanys i muntar aquesta estructura mental, potser ens pot servir.
I llavors se l'emporten, ara sí, realment a Anglaterra, se l'emporten a Londres i diuen ara faràs de doble gent, ara ja veiem que tu val, no?
Llavors és quan comença la història de Garbo.
Perquè llavors l'anomenen Garbo.
Fins ara era només Arabel i ara serà Arabel pels alemanys i Garbo pels aliats.
Doncs com ja has dit al principi és perquè veuen que aquest tio és un actor i en aquests moments la creen Garbo, que és un actriu que està de moda, que té un públic entusiasta.
Diuen Garbo, perquè ara ets Garbo.
I començarà a treballar ara sí de forma professional pels serveis d'intel·ligència britànics.
Obro parèntesi, aquest senyor tindrà final de mes un sou que ve des de Berlín o des d'on sigui en tot cas dels alemanys i el dels britànics.
És el que té a ser un doble espia.
Un doble empleat, és el que es diu tècnicament.
Però clar, la situació, aviam, evidentment que és perillosa, però jo sospito que per en Joan Pujol no devia ser tan perillosa perquè estava protegit en tot moment pels britànics.
I menys ara.
A Lisboa encara el podien pelar si els alemanys s'haguessin assabentat que les estaven estafant, tal com les gastaven, no crec que hagués sobreviscut a l'experiència.
Però ara sí que ho tenia la mar de bé.
Sí, sí, ara et disposa per entendre la seguretat pròpia d'un espia a sou dels serveis anglesos.
Fins al punt que, per exemple, en alguns moments els anglesos li facilitaran ja no només informació falsa o quin tipus d'informació, o informació falsa dins d'alguna informació que sigui veritat, perquè és clar, també ha d'anar molt en compte a fer coses mentides, per coses òbvies, no?
Però si, per exemple, hi ha algun problema, els serveis anglesos no tenen cap problema en fer veure que el detenen perquè el Garbo ho pugui explicar, doncs escolta, que ara durant uns dies no us puc enviar informació, perquè els britànics sé que em persegueixen o m'estan a punt de descobrir, és a dir, aniran fent el doble joc, és a dir, tota aquesta inventiva del Garbo i dels agents, d'alguna manera, es professionalitza i l'imperi britànic es posa als seus peus, no, per entendre'ns?
Suposo que segur que hi havia altres espies alemanyes a la Gran Bretanya que devien controlar-se entre ells per veure si un era traïdor o era lleial i suposo que el mateix Garbo devia tenir algú que de tant en tant era el seu contacte a Anglaterra.
Sí, el que passa que el Garbo, com ja anem dient, era una persona molt astuta i quan, diguéssim, hi havia una pífia, és a dir, donava alguna informació que llavors, per raons òbvies, no es complia perquè els alemanys veien això, sempre el Garbo deia que el meu super-agent, un d'aquests de la xarxa dels 27, o s'ho ha inventat, o ara que és un traïdor però ja l'hem fet fora, sempre tindrà una excusa.
Es clar, algú pot pensar, home, un tercer rei es pot arribar a creure tanta mentida, clar, la prova és que, fins i tot després de Normandia, algú en decoren, per tant, hem d'entendre que aquest gest, si simbòlic, si es vol, demostra l'evidencia que els alemanys se'l van creure fins al darrer moment i que les pífies eren atribuïbles a les serrades, a la falta d'aptitud d'uns dels seus suposats super-agents.
Els britànics eren molt sofisticats i molt eficaços i això vol dir molt cruels amb la gestió de la informació.
Molt cruel vol dir que el servei d'informació britànic, a vegades sabia, a través del codi, del codi enigma,que hi havia un vaixell que seria torpedinat pels submarins alemanys i no l'avisaven en aquell vaixell, perquè si l'haguessin avisat els alemanys ja haurien acabat sospitant que algú sabia el que anaven a fer.
Per tant, els britànics, a consciència, amb una demostració, no sé si de cinisme o de sang freda extraordinària, de disciplina militar brutal, van estar disposats a sacrificar ciutats, barris, vaixells, unitats militars per tal de mantenir el secret i per tant estaven disposats a córrer aquest tipus de costos tan elevats per mantenir la capacitat de seducció que Garbo exercia sobre els serveis secrets alemanys.
És clar, els devia engalipar, suposo, de manera molt controlada pels britànics i devia fer que atacs que havien de ser terribles es convertíssim en atacs de "filfa, que operacions britàniques...
Hi ha molta informació que tu la pots donar sense que representi un gran cos.
Per exemple, sé que ve un gran comboi i va escoltadíssim pels americans.
Bé, clar, els submarins alemanys ja no s'arriscaran perquè això no és veritat.
I això no és veritat i llavors quan arriba el gran comboi i altres espies ho confirmen, diuen, veus el Garbo?
Ho sabia una setmana abans, però tampoc no els he servit de res.
Per tant, hi ha molta informació que tu pots gestionar sense que representi un risc encara que aparentment sigui molt bona.
Sí, sí, inclús informacions com desastres militars, que van tenir bastants els aliats quan la preparació del Berlor, els avançaments i això.
Si no recordo malament, en Garbo això ho va passar perquè en definitiva tampoc no passava res, diguéssim.
Crec que, diguéssim, que la gràcia d'aquestes històries que Garbo, evidentment, amb l'assessorament dels britànics de tant en tant havien de "col·lar" una notícia que fos certa, com dieu els dos, evidentment, que no sempre havia de ser una informació que pogués ser transcendental pel curs de la guerra, però es clar que havia de donar...
Penseu que el Garbo, tot i que és conegut, evidentment, pels missatges previs i dels dies del... ara ja arribarem del desembarcament de Normandia, evidentment, ja arriba a enviar 1.500 missatges als alemanys.
Molts missatges, per tant, evidentment, hi haurà de tot, hi haurà missatges que no tenen cap mena d'importància i una que en tenen menys, però dona la sensació que tot plegat és per tot el que fa Garbo des que arriba a Londres, als alemanys perquè tinguin com una persona ja de referència i creïble, tot això per arribar al juny del 1944.
Arribem al juny del 1944.
Què passa, des de quan es preparava aquesta operació?
Suposo que devia ser... estem parlant de milers i milers de soldats, centenars de baixes, acumulats més o menys al sud d'Anglaterra, per tant, això no calia ser gaire espia per saber que estaven a punt que la preparació es feia com a mínim mentalment gairebé des de l'any 1942, és a dir, des de l'any 1942, recordeu que la guerra mundial ha començat el 1939, que efectivament en el front occidental ha començat el maig del 1940, que els americans s'han incorporat a la guerra el desembre del 1941, doncs més o menys des del 1942 s'està planificant el futur desembarcament a Europa i l'està planificant el general Eisenhower, que ha fet una preparació brutal perquè són conscients que han d'acumular la capacitat necessària per desembarcar centenars de milers d'homes, que poca broma, diguem-ne, amb tot l'equipament, tot el material necessari, tota la cobertura aèria necessària, blindats,
aliments, gasolina, cigars, bales, etcètera, recordeu que els nord-americans per poder gestionar tot això inventaran el que nosaltres anomenem informàtica, alimentar totes aquestes tropes que tenen acumulades o que van acumulant a la Gran Bretanya durant un any i mig,durant dos anys perquè no causar incidents amb la població civil i això és una gestió molt complexa, diguem-ne, i per tant és una preparació extraordinària.
De fet, els aliats explicaven o s'explicaven ells mateixos que si el desembarcament de Normandia, el desembarcament famós del dia D, el dia del desembarcament, fallava, l'operació es podia retardar i retardant-la diversos mesos s'havien d'assumir molts riscos, com per exemple que els soviètics flaquegessin amb les seves ofensives divers sobre els alemanys, que Hitler tingués temps d'arribar a posseir la bomba atòmica, etcètera, i per tant per als nord-americans era una decisió complexíssima.
Aleshores, arribem a aquest moment i suposo que impliquen a Garbo immediatament amb tot el tema d'emmascarar aquesta operació.
Hi ha unes setmanes abans del dia D, del 6 de juny del 1944, Garbo, la majoria ja de missatges tan escrits com de ràdio, ja tots fan referència al desembarcament aliat.
Ell va dient que es prepara el desembarcament aliat.
De fet, tothom sabia que es prepararia un desembarcament i va donant més informació del moviment de tropes, de vaixells, material, etcètera,i comença a parlar fins on a quins punts de França poden ser.
És a dir, va creant una atmosfera de tensió, és a dir, prepareu-vos que això està a punt.
Evidentment, en cap moment informarà fins pràcticament unes hores abans, és a dir, ara és el moment.
El missatge clau que envia els alemanys dient el desembarcament ha començat, l'envia unes hores abans del desembarcament real.
Doncs perquè Garbo sempre argumenta que hi ha molts moments de vaixells, etcètera, però que és una decisió secreta per als altres comandaments aliats.
I els alemanys s'ho van creient, van preparant i diuen, ja ens dirà fins a l'últim moment on és el punt.
I l'estratègia és com que els alemanys tampoc, independentment del Garbo, tampoc tenen clar en quin punt de la costa francesa arribaran o desembarcaran els aliats.
No concentren les tropes a cap punt en concret, però sí que compta que hi ha un dels missatges claus de la història del nostre home d'avui, del Garbo, el pas de Calais.
Tot i que diu, però a Normandia també hi haurà un desembarcament.
El que passa que serà un desembarcament a nord del que llavors seria una maniobra de distracció, però el gruix de les tropes aliades serà pel pas de Calais.
Això serà clau.
Pujol, en la seva personalitat d'Arabel, va informar als alemanys del desembarcament a Normandia, però ho va fer prou tard,com deien, perquè no tingués poder de reacció.
Tot i així, les divisions Panzer van defensar-se amb èxit i les baixes aliades eren espantosament altes.
L'èxit de l'invasió penjava d'un fil.
Era el moment de fer arribar als nazis un missatge transcendental que potser salvaria l'operació.
És perfectament clar que l'actual atac és una operació a gran escala, però amb caràcter de divergència, amb la finalitat de distreure el màxim de les nostres reserves a l'àrea d'acció i retenir-les allà amb la finalitat de donar el cop en un altre lloc amb èxit assegurat.
Per tant, no tinc raons de pes que justifiquen les meves asseguracions.
Així doncs, el fet que les concentracions del sud-est i est d'Anglaterra estiguin inactives deu ser perquè les tenen reservades per realitzar amb elles altres operacions importants.
Els constants bombardeig que pateix el Pas de Calais i la situació estratègica d'aquestes forces fan que sospiti d'un atac a aquella regió francesa, que d'altra banda és la ruta més curta per l’agent J5.
Vaig saber ahir que existien 75 divisions a l'illa abans de començar l'actual assalt.
Suposant que utilitzin un màxim de 20 a 25 divisions, quedarien unes 50 divisions per intentar un segon cop.
Espero que sotmetin al nostre el comandament tots aquests informes i estudis, ja que en aquests instants un moment d'indecisió pot ser decisiu i abans de donar un pas en fals per falta de coneixements precisos tinguin tota la informació que els transmeto basada en la creença que tot aquest actual atac és una trampa de l'enemic per fer-los moure totes les nostres reserves en una precipitat de disposició estratègica de la qual ens lamentaríem més endavant.
75 divisions els diu que té Garbo, l'Arabel.
Com s'ho podien creure els alemanys?
És que és obvi que no hi havia tanta gent.
Home, de fet, els aliats tenien moltes divisions.
Pensem que en el desembarcament de Normandia i participen la 82, la 101, etc. vol dir que la numeració en aquell moment de la segona guerra mundial era força correlativa i cada divisió tenia assignació, cosa que no passa ara en el exèrcit dels Estats Units.
Per tant, disposaven de moltes divisions.
A més a més, una altra qüestió clau per enganyar els alemanys és que els nord-americans agafen el millor general que tenen en les operacions de blindats, és a dir el millor general per penetrar en profunditat en territori enemic que és Patton, a Sicília, i l'envien a Dover, que és just davant del Pas de Calais.
I per tant, és el lloc on a Garbol es diuen els alemanys que els aliats desembarcaran i els aliats saben que Patton està allà.
El general a qui més pot tenen.
El passeja. És que el passeja va fent discursos,va fent el fatxenda, digues.
Exacte, que ja ho era molt.
Per tant, no li costa gaire fer el xulo.
Però a més a més...
Perdoneu, només un detall.
El seu ídol era Mussolini i ell intentava vestir-se, de debò, de Mussolini sempre que podia.
O sigui, imagineu-vos el personatge.
També creia que era la reencarnació d'un general romà que havia participat en la guerra d'Àfrica contra els cartaginesos i per tant, en la batalla d'Àfrica es negava a preparar-se les batalles perquè deia que ell ja coneixia el terreny de sobres.
Sí, li faltava un bull.
Està claríssim. No ens enganyarem.
Tot i així, era un general espectacular i molt decidit.
A més a més a més, es van deixar fer fotos aèries per part dels avions espies alemanys que fotografiaven les divisions de Patton.
El que estava fotografiant eren divisions de fusta, de plàstic i de paper.
Tancs de paper, vaixells de goma...
Des de dalt en distància semblaven reals.
Exacte.
I per tant, tot això donava credibilitat a la versió del nostre espia.
Aleshores, es clar, aquí sí que teòricament el que has explicat és mentida.
Aquí no desembarca ningú més.
Però, en tot cas, fins a l'últim moment li fan cas i tot i que hi ha algun militar alemany, algun alt comandament que veu que les coses no són com ens han informat.
El cert és que les divisions alemanyes, els faxes que estaven a la zona nord-oest de París, es desvien cap al Pas de Calais i es tenen a Normandia.
Per tant, fins a aquest punt, o dos o tres dies després del 6 de juny, els alemanys tenen clar que en un moment o alt arribarà el gran desembarcament aliat al Pas de Calais.
No sé, és molt difícil, ara, de respondre com és que, realment, en una situació clau a la guerra, els alemanys no van tenir més proves o més evidències que podia ser tot plegat una enganya.
En tot cas, la realitat és que el moviment de tropes es va desviar amb bona part cap al Pas de Calais.
I l'important era guanyar hores.
I guanyar-los durant gaires dies.
De fet, Garbo va acabar dient no, no, ara sí que desembarcant a Normandia.
Va en sèrio, el de Normandia.
El dia 9, crec que ja ho va dir, al cap de tres dies.
Per tant, guanyar unes hores era decisiu per donar espai suficient perquè els aliats consolessin les platges i perquè poguessin arrossegar, enrere ells, els mulberris.
Els mulberris eren uns ports artificials flotants que havien estat construïts a Gran Bretanya, que havien de ser arrossegats a través del canal de la Mànega a Normandia i que havien de ser la clau pel subministre constant de tropes, de municions, etcètera, etcètera, que l'exercit aliat necessitava per anar-se desplegant per territori francès.
Per tant, hi havia unes hores que eren decisives, les primeres hores.
De fet, els aliats van tenir problemes monumentals.
Diguem, la bona part de la 82 i de les 100 hores transportades van caure als pantans de la península de Content on i es van perdre, van morir, en els pantans, d'altres unitats de paracaigudes i els metrallaven mentre queien.
Per tant, els aliats van tenir molts problemes.
Imagineu si...
Com a detall, teníem previst conquerir la península de Normandia en menys de cinc dies i van trigar un mes i mig.
Això ja revela que...
Una baixa immensa de personal.
El mar de color vermell, no només que ho han vist a les pel·lícules, sinó que realment ho han vist en fotografies autèntiques, etcètera.
La gran cosa vol dir que 12 divisions Panzer allà, en el moment, probablement haguessin fet fracassar el desembarcament.
Vull dir que el paper de Joan Pujol va ser absolutament clau.
I a més a més, hi ha un altre aspecte que és molt important.
És cert que en aquest punt de la història a Normandia, al desembarcament, doncs Garbo tindrà un paper clau, però també n'hi ha un altre que més o menys serà per aquests dies que són el tema dels bombardejos alemanys a Londres, les famoses bombes, les V-1, les V-2, que aquest és un dels aspectes que tampoc s'havien de fer, perquè els alemanys des de feia temps que li demanaven punts estratègics a un bombardejar i al final donaven punts estratègics que no eren exactament el que volien els alemanys, sinó que evidentment eren solament descampats o zones errònies.
Per tant, a banda de les vides militars, de molts militars aliats que va salvar Garbo, perquè evidentment si haguessin anat tots els "panzers" a Normandia des del primer moment, jo hauria estat una carnisseria més salvatge de la que ja va ser, una raó més que explicaria per què va ser justament, evidentment, condecorat per l'exèrcit britànic.
Pujol ha passat a la història com l'únic agent condecorat pels dos bàndols.
Garbo va confessar anys més tard que els serveis secrets britànics es van fer un far de riure quan els va dir que se li havia atorgat el segon reconeixement militar més alt d'Alemanya.
Amb el seu amic espia, Tomàs Harris!
Tomàs!
Vine, corre!
Què passa? Ens han descobert o què?
No t'ho creuràs, però m'acaben de comunicar que els alemanys m'han concedit la creu de ferro.
No fotis!
Tinc la creu de ferro!
És increïble!
Això és boníssim, Joan!
Els hem de fer una bona carta d'agraïment.
Tens raó, que els he educat i agraït sempre una condecoració.
Sí, sí, que comenci així.
En aquests moments, quan m'embarga l'emoció, no puc expressar amb paraules el meu agraïment per la condecoració concedida pel nostre Führer.
Mira, posaré que no he fet altra cosa que complir el meu deure i que em sento indigne de tal distinció.
I tan indigne!
El meu desig és lluitar encara més ardidament per ser mereixedor d'aquesta medalla concedida exclusivament a aquells herois, els meus companys d'honor, que lluiten en el front de batalla.
Em moro de ganes de veure la cara dels del MI5 quan els ho expliquem.
Jordi Finestres, en Garbo suposo que a partir del final de la guerra devia ser aclamat, rebut pel rei en aquests moments, després per la reina, no ho sé, que el van fer l'hort, què va passar?
Viatjarà molt, també és condecorat als Estats Units, fins i tot visita a la FBI, estarà a Cuba, a Mèjic i durant una temporada, l'any 48, estarà a Mallorca, on serà el seu bon amic, Thomas Harris, una de les persones que a més el va ajudar al seu pas a Anglaterra, ja no només en l'aprenentatge de l'idioma de l'anglès, sinó una mica en conèixer més a fons com eren els herois d'intel·ligència britànics.
L'any 1948, però, li diuen compte que la guerra ha acabat, tu ets un heroi, però millor que desaparèixis del mapa.
Si Arabel ja s'havia mort, amb el final de la derrota alemanya, és el moment de posar punt final a la història del Garbo.
L'any 1948, Joan Pujol, Garbo, oficialment,mort a Angola, en un viatge a Angola, i s'ha acabat.
Per si de cas, els alemanys que encara hi poden haver-hi escampats, a Europa i sobretot a Sud-amèrica, que evidentment aniran a descobert el pastís, Garbo, oblideu-vos-en tots.
Ha mort.
Llàstima.
No va morir, va morir amb la família, va refer la seva vida, va deixar enrere tot el seu passat per 70 anys sense poder explicar ni a la seva dona tot el que havia fet.
Era evidentment un dels pactes, m'imagino, d'aquest departament.
Però és tradicional no explicar a la dona el que has fet a la vida.
Vull dir que això també, en aquest sentit, en Joan Pujol va seguir una tradició històrica.
Tots estem entrenats, diguem-ne.
No malpenseu, eh, ara.
I deixa'm dir només que l'any 84, un periodista anglès especialitzat en temes d'això d'espionatge, el Garbo, seguint pistes i més pistes i m'imagino com un confident, doncs el troba a Venezuela.
Llavors ja es descobreix la història, s'entén que han passat molts anys, es publica la biografia del Garbo, se l'emporta a Europa, ve a Barcelona, ve a Catalunya, coneix precisament l'altre Pujol de Catalunya, el president de la Generalitat, que el vol conèixer, visita els cementiris de Normandia, s'emociona, dona moltes entrevistes a la tele, hi ha una deontològica que en un programa TV3 amb en Joan Maria Espinàs, li donava a tothom, també ara a la seva dona el que havia estat i mort l'any l'octubre del 1988.
Després d'una vida realment apassionant, una vida de pel·lícula, pràcticament.
Tertúlies
Afegeix un nou comentari