L' Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, està situat en un conjunt d'edificis ubicats a Barcelona, projectats per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, un de els principals representants del modernisme català. Va ser construït entre 1902 i 1930 en dues fases: la primera pel propi Domènech, entre 1902 i 1913 , consta de tretze edificis modernistes; la segona, realitzada pel seu fill Pere Domènech i Roura a partir del 1920 , consta de sis edificis més d'un modernisme moderat i d'altres edificacions posteriors. Amb el seu edifici principal i els seus nombrosos pavellons, l'Hospital de Sant Pau és, juntament amb l'Institut Pere Mata de Reus (també del mateix arquitecte), un dels conjunts més grans de l'arquitectura modernista catalana. Tot i que no es va aconseguir construir tot el projecte original, la notorietat del mateix va ser reconeguda amb diversos premis i el nomenament com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1990. També és Bé d'interès cultural amb el número RI-51-0000419 3.

En verd els pavellons modernistes de Domènech i Montaner; groc i marró, els pavellons de Domènech i Roura; en vermell el nou hospital.

Història
L'Hospital es va fundar el 1401 , per la fusió de sis hospitals que aleshores existien a Barcelona i que arran de la pesta de 1348 i la crisi demogràfica posterior van entrar en una profunda crisi econòmica. El nom de la nova institució va ser Hospital de la Santa Creu. La MIA (Molt Il·lustre Administració) es componia de dos canonges de la Catedral de Barcelona i dos membres del Consell de Cent (òrgan de govern de la ciutat de Barcelona). La gestió estava a càrrec d'un Prior, que sempre era un sacerdot. Fins al 1904, fou la principal institució assistencial del principat de Catalunya i, amb els hospitals de Gràcia de Saragossa i General de València, les tres peces clau del dispositiu d‟acció social de la Corona d‟Aragó. Situat al Raval de Barcelona (actualment l'edifici és la seu de la Biblioteca de Catalunya) el creixement urbanístic de la ciutat durant el segle XVIII el va envoltar. Si fins a 1714

l'hegemonia a la MIA la va tenir el braç civil, durant el període borbònic, va haver-hi una evident desafecció dels regidors a favor d'un poder creixent del braç religiós de la Junta que va conduir a percebre el que era un hospital civil com un hospital religiós. Aquest fet va motivar que el paper dels metges fos subaltern. Els canvis en la formació mèdica durant el XIX van moure molts metges a efectuar crítiques molt acerbes relatives al funcionament de l'Hospital, ia la seva subordinació als interessos religiosos. Per això, inspeccions municipals com la del 1847 i nombrosos escrits a la premsa qüestionen la política assistencial de la institució, i per això els metges van lluitar perquè la facultat de medicina i l'hospital universitari es traslladessin a una altra institució (el Clínic).

Des de principis del segle XIX sovintegen les queixes sobre la antiguitat de l'edifici i la impossibilitat de garantir la seva ampliació en un context de creixent urbanització i demanda assistencial, així com crítiques acerbes davant del model de gestió de la institució, defensada per la MIA com de beneficència de manera que Barcelona no va disposar d'un hospital de gestió pública fins a l'aparició del Clínic. L'aplicació de la Llei de Beneficència de 1849 i del Reglament del 1852, i sobretot la desamortització de bona part del seu patrimoni rústic i urbà mitjançant les lleis de Mádoz, van posar en qüestió l'autonomia de l'Hospital dels poders públics i la necessitat d'adaptar-se a la legislació. Per tal de mantenir la seva independència, l'Administració va instar la seva conversió a l'hospital de beneficència privada, estatut que va mantenir fins als acords entre la MIA i la Generalitat Provisional el 1978 i que van suposar l'entrada a l'Administració de la Generalitat de Catalunya i el nomenament per aquesta del President. Des de llavors, l‟hospital actua com a proveïdor de serveis de l ‟Institut Català de la Salut en el marc de la Xarxa Hospitalària d‟Utilitat Pública.

 

El llegat de Pau Gil i Serra

Pau Gil i Serra (Barcelona, 30 de desembre de 1816 – París, 30 d'abril de 1896) va ser un banquer i mecenes català. Era un dels onze fills del comerciant i banquer Pere Gil i Babot i de la baronessa Josefa Serra i Cabañes. Va ser batejat a l'església dels Sants Just i Pastor. Als 17 anys va traslladar-se a París, on va viure durant 62 anys. Es dedicà amb èxit a les finances juntament amb el seu germà Pere (1814-1867), que havia fundat la Banca Gil l'any 1846 a París. L'any 1867, Pau Gil substituí el seu germà al capdavant de la Banca Gil, que gestionà personalment amb meticulositat.Com que els seus germans Pere, Josep i Claudi eren enginyers, en Pau va invertir principalment en mineria i ferrocarrils, com per exemple en la construcció del primer tren miner d'Astúries. A més de la banca, també va heretar la flota de 28 vaixells del seu pare, que li proporcionaren molts beneficis.

A més de ric, Pau Gil tenia habilitat per establir relacions personals, i va arribar a ser conseller i amic de la reina Isabel II i d'Eugènia de Montijo.

Pau Gil morí el 1896 a la seva residència del bulevard des Capucines, 6, a París. Al seu funeral a l'església de la Madeleine hi varen assistir un gran nombre de personalitats de la societat parisenca. Era solter i en el seu testament va disposar ser enterrat a Barcelona, junt amb els seus pares, liquidar la banca, i que la meitat dels béns resultants de la liquidació de la banca fossin pels seus nebots i l'altra meitat es destinessin a la construcció d'un hospital a Barcelona amb el nom de Sant Pau, per assistir als pobres. [Gràcies a aquesta donació, de 3.060.000 pessetes, l'any 1902 començaren les obres de l'Hospital de Sant Pau, obra de Lluís Domènech i Montaner.

Pau Gil deixà per escrit les instruccions per a la construcció civil de l’Hospital de Sant Pau. Aquestes establien d'una banda, la creació d’una comissió nomenada pels seus marmessors, Josep Ferrer i Vidal i Edmond Sivatte, que s'encarregaria de la direcció dels treballs. I de l'altra, el projecte sortiria a concurs, amb un  premi de dues mil cinc-centes pessetes per al guanyador. A més a més, va disposar que les instal·lacions del nou hospital havien d'incorporar totes les millores dels hospitals de París.

L'Estructura
El conjunt va ser projectat per ocupar una superfície de 9 pomes del Districte de l'Eixample , en un quadrat de 300 per 300 metres. Consta d'un edifici principal dedicat a l'administració, i de 27 pavellons on es desenvolupen les tasques mèdiques i d'infermeria. Tots els edificis estan units mitjançant galeries subterrànies, aptes per al trasllat de malalts. Les instal·lacions tècniques es troben a l'aire lliure, per facilitar-ne el manteniment.

Entre tots els edificis destaca el principal, de l'administració, on s'accedeix per una àmplia escalinata. A banda i banda es troben les sales de la biblioteca i de la secretaria. En un espai separat hi ha l'església, que és impressionant. Tanmateix, els pavellons són també de gran interès, especialment perquè cadascun és diferent dels altres.

L'arquitecte Domènech va tenir diversos artistes que hi van col·laborar en el projecte. Els principals van ser Pablo Gargallo i Eusebio Arnau, que van realitzar les nombroses escultures del conjunt, Francesc Labarta , qui va dissenyar les pintures i mosaics, i Josep Perpinyà, que es va fer càrrec dels elements de ferro forjat.

Amb el pas del temps, la necessitat d'ampliació s'ha tornat a posar de manifest, tant pel nombre de pacients, com pels avenços tecnològics de la medicina i per la creixent activitat docent, ja que l'hospital té avui dia caràcter universitari. Durant la segona meitat del segle passat ja s'hi van incorporar alguns nous edificis, el més important dels quals és l' Institut d'Urologia (Fundació Puigvert), un hospital privat dedicat íntegrament a aquesta especialitat.

L'hospital va ser concebut per disposar de tots els serveis dins d'aquest i així aïllar-lo de la ciutat. Al disseny es van projectar carrers, jardins, edificis amb subministrament d'aigua, una església i fins i tot un convent.

L'entrada principal està orientada quaranta-cinc graus respecte a l' Eixample mirant cap a la Sagrada Família . El motiu d'aquesta orientació es creu que Domènech i Montaner volia aprofitar el vent procedent del mar per ventilar l'hospital i salvaguardar-lo de malalties. També es creu que Montaner orienta aquesta entrada per trencar amb l'estructura quadriculada del districte de l'Eixample, que no li agradava.

El pavelló d'accés està construït per maó de cara vista com la majoria del conjunt. Domènech i Montaner utilitza diversos estils arquitectònics de forma magistral i molt ordenada com podem observar en aquest pavelló principal on trobem elements gòtics, neogòtics, bizantins i estils arquitectònics germànics com la torre del rellotge. Hi ha dues xifres que indiquen les dates d‟inici i de finalització d‟aquest edifici principal (1905 la data d‟inici que es representa amb la lletra grega alfa i, la data de finalització, 1910, representada per la lletra omega). A la façana principal hi ha quatre escultures d'un jove Pablo Gargalloque representen les tres virtuts teologals (fe, esperança i caritat) més una quarta, l'obra, ja que Domènech i Montaner pensava que l'home havia de demostrar aquestes tres virtuts mitjançant les seves accions o obres.

Dins el pavelló principal hi ha una estructura d'arcs i columnes que representa un jardí de plantes medicinals, ja que antigament als hospitals es cultivaven aquest tipus de plantes per crear les seves pròpies medicines. L'hospital de Sant Pau també es va pensar per tenir un jardí medicinal darrere de l'entrada principal, tot i que finalment no es va construir.

Una altra característica important és que l'hospital estava pensat per diferenciar els pacients entre homes i dones. A la part dreta hi ha els pavellons dels homes que tenen noms de sants, ia la part esquerra els pavellons de les dones amb noms de santes o verges. De fet, a l'entrada principal hi havia una porta a l'ala dreta per als homes i una porta a l'ala dreta per a les dones.

Una curiositat més en què es reflecteix la preocupació de l'arquitecte per l'harmonia i la simetria és que els pavellons que són a prop de l'entrada principal són els més petits i van creixent en funció que ens endinsem a l'hospital formant una perspectiva agradable a la vista. Així mateix, els pavellons que es troben a la mateixa altura són iguals, i l'única diferència és que un està dedicat a un sant i un altre a una santa o verge en funció si era un pavelló d'homes o dones (dreta homes i esquerra dones).

 L'hospital
Amb l'entrada del segle XXI, l'Hospital Santa Creu i Sant Pau va iniciar un important procés que va culminar en el que és avui el tercer emplaçament des del seu naixement fa més de 600 anys. El nou Hospital es va començar a construir l'any 2000 a la part nord del recinte de Sant Pau, a la cantonada dels carrers Mas Casanovas i Sant Quintí, per donar resposta a les noves necessitats sanitàries. Aquest edifici està format per un bloc principal que acull bàsicament l'activitat ambulatòria (36.022 m²) del qual es despleguen quatre blocs d'hospitalització (46.878 m²).

L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va inaugurar el 2009 la seva nova seu, un complex sanitari situat a l'extrem nord-est del conjunt modernista i separat. El trasllat de l'activitat hospitalària va permetre iniciar el procés de rehabilitació dels pavellons modernistes per dotar-los d'altres usos vinculats a un nou projecte. L'Hospital està format actualment per cinc cossos, gairebé independents que s'uneixen en un gran vestíbul que redistribueix la circulació i relaciona tot el complex hospitalari.

En la funció assistencial destaquen múltiples activitats, algunes considerades de referència en el seu àmbit d'actuació. Anualment s'atenen més de 35.000 malalts ingressats i més de 145.000 urgències. A les consultes externes es reben cada any unes 350.000 visites i a l'Hospital de Dia s'atenen més de 75.000 usuaris. Disposa de 136 punts de l'Hospital de Dia, 644 llits i 21 quiròfans.

El Patronat de la Fundació de Gestió Sanitària de l'Hospital Santa Creu i Sant Pau és el màxim òrgan de govern de l'Hospital i està format paritàriament per l'Ajuntament de Barcelona, ​​el Capítol Catedralici i la Generalitat de Catalunya. Avui l'Hospital està integrat a la Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública de Catalunya.

La Fundació Privada Hospital de Santa Creu i Sant Pau és la institució encarregada de gestionar i vetllar pel manteniment i la conservació del conjunt monumental i artístic del seu recinte modernista, i duu a terme la seva activitat beneficoa-assistencial.

L'Heliport
Al sostre del bloc E del nou hospital hi ha una pista d'aterratge d' helicòpters medicalitzats que va ser inaugurada el 15 de juliol del 2010 i està dotada dels sistemes de seguretat necessaris, complint amb les normatives internacionals. Compte amb equipament per a operacions amb condicions de visibilitat diürnes i nocturnes. Des de l'heliport s'accedeix directament a l' UCI , urgències o quiròfans mitjançant un ascensor, sense necessitat d'un altre vehicle terrestre (com era el cas de l'heliport anterior). La pista és òptima tant per als helicòpters del SEM , com per als aparells que realitzen operacions sanitàries a Espanya i Europa, podent suportar aparells de fins a 5500 kg.

L'antiga helisuperfície es troba a la cantonada dels carrers Mas Casanovas amb Cartagena, i avui dia està en desús.

Distincions
El 1997 la UNESCO va declarar l'Hospital de Sant Pau Patrimoni de la Humanitat.
El 2001 va rebre la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Lluís Domènech i Montaner

Biografia
Naixement:  30 desembre 1849
Mort: 27 desembre 1923
Sepultura: Cementiri de Sant Gervasi (mur perimetral, nínxol 240)
Director de l'ETSAB

Diputat al Congrés dels Diputats
5 juny 1901 – 17 agost 190

Obres destacables
(1888) Castell dels Tres Dragons
(1905) Palau de la Música Catalana
(1905) Casa Lleó Morera
(1905) Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
Projectes principals: Estudis sobre el romànic català i l'art hispànic.
Premis
Concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona dels anys (1903, 1905 i 1912).

Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 30 de desembre de 1849 – 27 de desembre de 1923) fou un arquitecte, historiador, humanista i polític català, dissenyador de tipografies i enquadernacions de llibres i il·lustrador. Fou un dels principals protagonistes del Modernisme català. Com a arquitecte, es va avançar a les propostes arquitectòniques europees, amb un llenguatge innovador i una arquitectura fonamentada en un nou concepte integrador de totes les arts. Algunes de les seves obres són Patrimoni de la Humanitat.

Des de la docència, va formar deixebles com Gaudí, Puig i Cadafalch, Raspall, Oms, Falguera o Jujol. Compromès políticament amb el catalanisme va ser un impulsor polític del catalanisme, ja que impulsà la Lliga Regionalista que seria en pocs anys força hegemònica a Catalunya. Alhora arribà a ser diputat a les corts espanyoles amb la candidatura dels quatre presidents en uns moments molt complexos derivats del marasme polític espanyol vora el 1898. Va combinar la seva professió amb els estudis d'heràldica i art romànic, estudis que realitzà en gran part als darrers anys de la seva vida al seu estudi de la Masia Rocosa, antic mas del segle xvii, propietat de la família Montaner i situada al costat de la Casa Domènech, residència familiar dels Domènech i Montaner a la vila de Canet de Mar i actual seu de la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner.

Estudis i docència
Nascut al carrer Avinyó de Barcelona,[ era el segon fill de Pere Domènech i Saló, un editor i enquadernador de prestigi i de Maria Montaner Vila, que pertanyia a una família acomodada de Canet de Mar, població on va residir freqüentment a la seva casa-estudi avui convertida en museu. Després d'estudiar ciències fisicomatemàtiques, va estudiar la carrera d'arquitectura a Barcelona i a l'escola d'arquitectura de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, on es titulà el 13 de desembre de 1873.

Quan va acabar els estudis, viatjà juntament amb el seu amic Josep Vilaseca per França, Suïssa, Itàlia, Alemanya i Àustria, per conèixer les tendències arquitectòniques.

El 1875, només crear-se l'escola d'arquitectura de Barcelona, s'hi incorporà, junt amb el seu amic Josep Vilaseca, com a professor de topografia i mineralogia. El 1877 va obtenir la càtedra de "Coneixement de materials i aplicació de les ciències fisicoquímiques a l'arquitectura". El 1899 fou nomenat catedràtic de "Composició d'edificis" i professor de projectes. El 1900 fou director de l'escola d'arquitectura, i entre 1901-1905 fou substituït per Joan Torras i Guardiola, període en què Domènech va estar a Madrid com a diputat. Va tornar a ocupar el càrrec entre 1905-1920. La seva tasca docent va durar 45 anys, des d'on va exercir una influència considerable sobre com havia de ser el modernisme a Catalunya. Amb el seu company Antoni Maria Gallissà hi instal·là després un taller de perfeccionament de les arts decoratives aplicades a l'arquitectura.

El Modernisme

El Modernisme va ser un moviment cultural, literari i artístic produït a Occident a la fi del segle xix i al començament del segle xx. El Modernisme es coneix en altres països com a Art Nouveau (a França i a Bèlgica), Modern Style (a Anglaterra), Tiffany (als EUA), Jugendstil (a Alemanya), Sezessionstil o Wiener Sezession (a Àustria), Stile '900, Floreale o Liberty (a Itàlia). En art, tot i que a Catalunya té un sentit molt més ampli (vegeu modernisme català), va tenir incidència sobretot en l'arquitectura i les arts decoratives. Si bé existeix certa relació que fa recognoscibles aquests estils com a part del mateix corrent, en cada país el seu desenvolupament es va expressar amb característiques distintives.

Característiques reconegudes

Les característiques que, en general, permeten reconèixer l'art nouveau decoratiu pròpiament dit són:

    La inspiració en la naturalesa i l'ús profús d'elements d'origen natural, però amb preferència en els vegetals i les formes arrodonides de tipus orgànic entrellaçant-se amb el motiu central.
    L'ús de la línia corbada i l'asimetria, tant en les plantes i alçats dels edificis com en la decoració. En aquesta última, és molt freqüent l'ús de l'anomenada «línia fuet». Una derivació d'aquest estil en la dècada del 1920 és el denominat art déco, que alguns confonen amb l'art nouveau.
    Hi ha també una tendència a l'estilització dels motius, i és menys freqüent la representació estrictament realista d'aquests.
    Una forta tendència a l'ús d'imatges femenines, les quals es mostren en actituds delicades i gràcils, amb un aprofitament generós de les ones en els cabells i els plecs de les vestimentes.
    Una actitud que tendeix a la sensualitat i a la complaença dels sentits, amb una picada d'ullet cap a l'erotisme en alguns casos.
    La llibertat en l'ús de motius de tipus exòtic, siguin aquests de pura fantasia o amb inspiració en diferents cultures llunyanes o antigues (Japó, antic Egipte, la cultura clàssica grecoromana).
    L'aplicació envolupant del motiu, prenent alguna de les característiques anteriorment esmentades en contraposició amb les característiques habituals de l'objecte a decorar. Això es pot observar en l'aplicació en el mobiliari, en arquitectura, en els cartells o pel modernisme català va ser un moviment politicocultural que anhelava transformar la societat catalana. Els modernistes, de final del xix i principi del xx, van maldar per aconseguir una cultura moderna i nacional. Es desenvolupà a Catalunya, i de forma especial a Barcelona, al llarg d'unes tres dècades, entre aproximadament 1885 i 1920.

Modernisme català

Va ser un moviment molt eclèctic que va destacar sobretot per la seva arquitectura, que es va caracteritzar per una renovació formal, un sentit nacional i l'ús de materials innovadors. Els arquitectes modernistes construiran, amb una gran creativitat i profusió de detalls, els edificis d'una Catalunya moderna.

Tot i això, el modernisme català no va ser tan sols un estil arquitectònic i decoratiu caracteritzat per les formes curvilínies, extretes de la flora i en general de la natura. En realitat aquest modernisme és només una part del significat del nom, coneguda fora de Catalunya com a Art Nouveau, Modern Style o Glasgow Style, Jugendstil, Sezession, Liberty, etc. El que va començar-se a anomenar modernisme, a Catalunya, eren les arts –incloses literatura i música– més noves, més modernes, que van aparèixer al final del segle xix i van continuar els primers anys del segle xx. Era l'art més semblant a les tendències més modernes aparegudes a Europa. Així, tan modernista era un pintor que s'acostava al simbolisme com un altre que seguia l'impressionisme o un escriptor seduït pel naturalisme. Si sonaven a modern eren, en conseqüència, modernistes. òsters promocionals o en objectes d'ús quotidià en què l'element destacat de tipus orgànic embolica o s'uneix amb l'objecte que decora.

Taula històrica

1. A mitjans del segle IX, Guitart baró de bona memòria que se suposa fou Vescomte de Barcelona, ​​funda sota les muralles de la ciutat l'hospital, anomenat despres de la Santa Creu i de Santa Eulàlia.

2. A V de juliol de l'any del Senyor MXIV el Comte de Barcelona Ramon Berenguer I i la seva esposa Isabel disposen la restauració del primer hospital amb la invocació de la Santa Creu i de Santa Eulàlia construït sota les muralles de la ciutat.

3. A mitjans de juliol de l'any del Senyor MCXXXI, el Comte de Barcelona Ramon Berenguer III el Gran, es fa dur a l'I hospital de la Santa Creu per morir en mig dels pobres.

4. A l'any del Senyor MCCXXIX, el canonge Colom, de l'Església de Barcelona, ​​funda l'hospital predecessor de l'II de la Santa Creu, deixant renda per al seu manteniment i la Santedat del Papa Honori III el posa sota la protecció de la Seu Apostòlica.

5. A XV de mars de MCCCCI, el Consell de Cent de la ciutat de Barcelona, ​​el Bisbe Armengol i els canonges convenen la fusió dels hospitals d'En Vilar, d'En Marcus i d'En Colom, als quals s'ajunten després de Santa Margarida i de Santa Eulàlia, per constituir el II hospital de la Santa Creu amb l'aprovació del Papa Benet XIII.

6. A XVII d'abril de l'any del Senyor MCCCCI, el Senyor Rei d'Aragó i comte de Barcelona, ​​en Martí I, va posar la primera pedra del II hospital de la Santa Creu.

7. A XVII d'abril de l'any del Senyor MCCCCI, la senyora Reina Dona Maria de Luna, esposa del Rei en Martí I, va posar una de les primeres pedres del II hospital de la Santa Creu.

8. A XVII d'abril de l'any del Senyor MCCCCI, infant d'Aragó, Jaume, Comte de Prades, a nom del senyor Rei de Sicília, en Martí, fill del Senyor Rei d'Arago, del mateix nom, va posar una de les primeres pedres del II hospital de la Santa Creu.

9. A XVII d'abril de l'any del Sr MCCCCI el Sr Bisbe D.Johan Armengol i els consellers de la ciutat, els honorables a R.Cavall, a Ferrer de Marimon, a A Bucot, a M Roure et L. de Gualbes posessin a una de les primeres pedres del II hospital de la Santa Creu.

10. A IV de maig de l´any del Senyor MDCXXXVIII s'incendia el II Hospital de la Santa Creu. Els ciutadans de Barcelona hi acudeixen a socórrer-lo i abans de l'any amb la caritat van aconseguir la seva completa reedificació.

11. Els consellers, els regidors i els ciutadans de Barcelona dels segles XVIII i XIX, acudeixen al sosteniment del secular hospital de la Santa Creu amb quantiosos arribats i donatius, el surten d'abundants aigües i institueixen el sorteigs d'una rifa i altres recursos populars pera el seu perpetu manteniment.

12. A XVII de setembre de MDCCCXCII, el barceloní Don Pau Gil i Serra, resident a París, disposa a son testament la construcció del present hospital de Sant Pau.

13. A XIX de juny de MCMI, per mediació del Dr. Robert i del Sr. Leopold Gil i Llopart, els marmesons de l'arribada Gil, Sr. Manel Mª Sivatte i Sr. Joan Ferrer Vidal, acorden amb la Junta de l'Hospital de la Santa Creu fer en comú el present hospital.

14. A XV de gener de MCMII els administradors de l'Hospital de la Sta. Creu, els marmesons i la Junta d'Obres de l'arribada del Sr. Pau Gil acompanyats de les delegacions de les autoritats i corporacions locals posen la primera pedra del present Hospital de Sant Pau.

15. A la vigília de Nadal del Senyor de l'any MCMIX es va rematar amb la Santa Creu al cim de la construcció del present Hospital de St. Pau.

16. A XI de mars de l'any MCMXXIII, el Bisbe de Barcelona, ​​Il·lm Ramon Guillamet posa la primera pedra de l'Església d'aquest Hospital sent administradors els il·lustres Senyors Jaume Cararach, canonge, Carles de Fortuny, Sebastia Puig, canonge i J. Josep Rotxa.

Ceràmiques

Voltes

Pavellons

 Els usos dels pavellons de l'Hospital
(1916-2009)
Quan, el 1901, la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona i els marmessors de Pau Gil acorden desenvolupar un projecte conjunt que reunís en un mateix espai l’Hospital de la Santa Creu i l’Hospital de Sant Pau, se n’encomanà el disseny a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, reconeixent-li així la seva experiència en edificacions d’aquestes característiques. Un any més tard, després d’estudiar les innovacions més modernes en arquitectura hospitalària i multitud d’hospitals europeus i nord-americans, Domènech presentà un projecte complet que integrava els dos hospitals en una ciutat jardí de 145.500 m², amb capacitat per a 1.000 malalts. El conjunt projectat constava de 48 pavellons comunicats entre sí per galeries subterrànies.

Diverses causes, però, motivaren el progressiu abandó d’aquest pla tan ambiciós, fins al punt que, de tots els pavellons que s’acabaren constituint, només dotze s’edificaren seguint el projecte original. El mateix arquitecte, amb el seu fill Pere Domènech i Roura, arribà a projectar abans de morir diversos pavellons que ignoraven directament les disposicions del seu pla inicial.

La primera fase de l’Hospital, sufragada pel llegat de Pau Gil, s’enllestí el 1912, malgrat que no fou lliurada a Santa Creu fins el 1913. Els edificis de Sant Pau estaven buits i sense habilitar, i Santa Creu es veié amb la càrrega de construir la seva part a la vegada que equipava pavellons ja edificats.

A principis de 1915 començaren les obres d’habilitació del Pavelló de Sant Salvador, anomenat inicialment del Sagrat Cor, que es destinà al Servei de Medicina de dones. El 30 de juny de 1916 sis malaltes pioneres van ser les primeres en traslladar-se del vell Hospital de la Santa Creu al nou Hospital modernista.

El 1917, a Sant Salvador el seguí el seu veí, Sant Leopold, també destinat a malaltes de medicina. Curiosament, aquests dos pavellons amb noms de Sants es projectaren per a ser ocupats per homes, però les necessitats de Santa Creu eren prioritàries en aquells moments.

A partir del 1914 (quan s’inicià la segona fase de construcció a càrrec de Santa Creu) i fins l’any 1929 (amb el trasllat definitiu del vell hospital) no es concretaren els usos definitius de cada pavelló. Quan Alfons XIII l’inaugurà oficialment el 16 de gener de 1930, del projecte inicial de 48 pavellons només n’estaven acabats i funcionant 27, dotze dels qual integren l’actual recinte modernista.

Destinació dels pavellons

El Pavelló de l’Administració, que dóna entrada al recinte, conté un gran vestíbul que separa dues grans ales. El 1929, les estances de l’ala esquerra es destinaren a Sala de Juntes, Secretaria, Comptadoria, Caixa i Arxiu; i les de l’ala dreta a habitacions dels Metges de guàrdia, Reconeixement de malalts, Comissaria d’entrades i Biblioteca mèdica. Al centre, entre les dues ales, es trobava la magnífica Sala d’Actes.

Igual que els d’infermeria, aquest pavelló patí grans canvis a finals dels anys 50. Les seves estances es dividiren en pisos per a col·locar-hi diferents serveis administratius. Amb la inauguració del Servei d’Urgències l’any 1967, aquest ocupà part de l’ala de llevant de la planta baixa, i a principis de la dècada dels 90 es va ampliar també a l’ala de ponent.

Un cop ja a l’interior del pati, a banda i banda del Pavelló de l’Administració, es troben dos petits pavellons, la finalitat original dels quals era l’admissió, desinfecció i aïllament de malalts, el de llevant per a homes i el de ponent per a dones. Els anys 1956 i 1957, tots dos patiren grans transformacions que en canviaren la fisonomia. El de dones, anomenat Santa Madrona, passà a acollir el Servei d’Odontologia i perdé el seu nom original a favor de Santa Apol·lònia, patrona dels dentistes. El mateix succeí amb el d’homes, Sant Josep Oriol, que es transformà en Sant Jordi quan s’hi instal·là el Dispensari d’Asma i Malalties Al·lèrgiques. Anys més tard, amb l’ampliació del Servei d’Urgències, Sant Jordi passà a allotjar les urgències pediàtriques.

Els vuit pavellons d’infermeria es destinaren a homes els de llevant, i a dones els de ponent. Els tres primers pavellons de cada costat eren d’una planta, i els dos darrers, de dues. La Puríssima i Sant Salvador, d’un pis, i Montserrat i Sant Manuel, de dos pisos, es dedicaren a Cirurgia de dones i d’homes. La Mercè va assumir l’especialitat de Ginecologia i Obstetrícia, i Sant Rafael la de Traumatologia. Medicina General, i Vies Digestives en especial, ocuparen el Carme. Sant Leopold es dedicà a les malalties del cor.

Les grans transformacions de les sales d’infermeria, amb la compartimentació de les estances i la creació d’habitacions sense massificació, féu que els pavellons assumissin diferents especialitats sense separació de sexes, a diferència de com havia estat en els seus inicis. Serveis com Cures Intensives, Medicina Interna, Hematologia Clínica, Cirurgia General, Cirurgia Vascular, Oftalmologia, Patologia Digestiva, Ginecologia i Obstetrícia, i Laboratoris en foren els darrers ocupants fins a la restauració del recinte.

Totes les intervencions quirúrgiques, excepte les d’infància, es duien a terme al Pavelló Central Quirúrgic dedicat a Sant Cosme i Sant Damià. L’edifici consta de tres plantes i soterrani, on es trobaven els vestuaris dels metges, el magatzem de material i les sales d’espera dels malalts que havien de ser intervinguts, que hi accedien a través de les galeries que l’uneixen amb la resta de pavellons.

Al primer pis hi havia el quiròfan o amfiteatre operatori, tot revestit de marbre, amb llum natural i artificial. Al seu voltant comptava amb petites estances per a anestèsia i infermeries dels malalts acabats d’operar. El segon pis es completava amb dos quiròfans més, una sala per enguixats, una d’esterilització de material i instrumental, i l’arsenal quirúrgic. La tercera planta l’ocupava un laboratori d’urgència, dues sales per la càmera fotogràfica i tots els generadors del pavelló. Era, sens dubte, un dels pavellons per a cirurgia més complets i millor equipats. Els anys 80 es transformà profundament a fi d’adaptar-se a les necessitats de la cirurgia moderna.

Malgrat que no formen part del conjunt modernista, hi ha altres pavellons que han estat molt importants per a la vida hospitalària, com el Central o pavelló de serveis. Aquest comptava amb el convent que albergava a la Comunitat de Germanes Hospitalàries de la Santa Creu; la cuina, on es preparava el menjar pels malalts i empleats; i la Farmàcia, que elaborava els seus propis medicaments continuant la tradició de l’antic Hospital de la Santa Creu.

Altres serveis s’instal·laren en pavellons sufragats per la caritat de benefactors, com el pavelló de l’Assumpció, de Medicina General femenina (que mes tard passaria a ser l'Institut d'Urologia), Sant Frederic i Santa Victòria, per a nens i nenes; Sant Carles i Santa Francesca, per a malalties del cor i respiratòries; Santa Faustina, per a malalts tuberculosos; o Sant Antoni, per a Cirurgia Ortopèdica i Traumatològica.

La Casa de Convalescència, continuació de la de Santa Creu, avui acull la Universitat Autònoma de Barcelona; i de la bonica església en destaquen els seus magnífics púlpits representant Sant Lluc i Sant Marc.

El 2009 els vells pavellons es van buidar per a traslladar-ne els malalts a un hospital més modern, i així poder començar l’habilitació del recinte amb l’objectiu d’obrir-lo com a monument a la ciutat. Malgrat tot, i la bellesa que respira, molts nostàlgics recordem les anades i vingudes de personal i malalts per jardins i passadissos, que al llarg de gairebé noranta anys van donar vida a aquesta gran ciutat de la medicina.

 

 

 

Escuts

 

 Visites culturals