Els almogàvers

LA PROBLEMÀTICA ALMOGÀVER A L’IMPERI ROMÀ D’ORIENT
 guerra després del combat i la consolidació de Gallípoli com el gran centre almogàver.

Tot i això, encara van haver-hi més noticies pels almogàvers ja que Ferran Eiximenis d’Arenós torna a la companyia. Eiximenis va abandonar la companyia a Cízic per desavinences amb l’antic cap de la companyia Roger de Flor i pels diferents abusos realitzats a la població autòctona. Un cop els almogàvers han vençut a Andrònic II, ara iniciaran tot un període de saqueig i ocupacions pels diferents pobles de la Tràcia amb diferents escamots almogàvers. És aquest el període més cruent del que s’anomena “venjança catalana” on cremen cases, assassinen, violen i deixen sortir tota la seva fúria. A tall d’exemple, Ramón Muntaner explica així l’ocupació de Raidestós: “la companyia se meté en cor que anés a barrejar la ciutat del Rodristó, [...] I anaran allà, i prenguren en alba de dia aquella ciutat, i de totes quantes persones hi trobaren (homes i fembres i infants) ne feren això que ells havien fet dels missatgers, que mai per home del món se’n volgueren estar. I fou per cert gran crueltat, però ne feren aquesta venjança.”.
Però la gran “venjança” seria la campanya contra els alans, els assassins de l’antic cap dels almogàvers. A inicis de l’estiu del 1306 la companyia va decidir emprendre una campanya contra els alans, Rocafort reuneix a totes les tropes en front de Gallípoli per marxar cap a la frontera amb els búlgars. Muntaner es quedaria de nou per defensar la ciutat de Gallípoli amb molt poques unitats i plena de dones i infants. El 6 de juliol del 1306, es preparen per atacar a les tropes alanes de Gircon i s’inicia el combat. De nou els almogàvers tornaran a vèncer tot i ser en inferioritat numèrica i, fins i tot, venjaran la mort de Roger de Flor amb la mort de Gircon en combat. Durant aquest conflicte, Ramón Muntaner a Gallípoli es va haver d’encarregar de defensar la ciutat. Andrònic II, qui va oferir en diverses ocasions la retirada dels almogàvers del seu territori, va aprofitar la debilitat de Gallípoli per atacar-la. L’emperador contractarà a una flota genovesa amb Antonio Spinola al capdavant. Muntaner, amb gran inferioritat numèrica aconsegueix aguantar el setge de Spinola i venç a camp obert als genovesos.
Les victòries contra els alans i genovesos van contribuir a pujar la moral dels almogàver. Però internament la companyia estava en tensió, especialment amb els seu líders. Ferran Eixemenis no acceptava a Rocafort com a líder, ja que aquest només mirava pel seu interès i no pel de la companyia. A més, el sorprenent retorn d’Entença encara contribuiria a fomentar més desequilibris dins la companyia mercenària. Berenguer d’Entença va tornar amb la companyia al novembre del 1306, després de que el rei Jaume II negocies amb Gènova l’alliberació d’Entença. Al tornar Ferran Eiximenis proposa com a cap Entença, però Rocafort no l’acceptava ja que ell es considerava com a gran cap de la companyia amb les seves victòries (Brankhiàlion, Apros i l’atac als alans). A més, gràcies a ell, contingents de turcs i turcoples es van integrar a la companyia. Finalment, per tal d’evitar un greu conflicte intern dins de la companyia, es va decidir que els membres dels consells actuessin con a “frares”, és a dir com amb igualtat de drets i obligacions. Ara cada cap almogàver amb les seves pròpies tropes es dedicarien al saqueig i atacs de viles per la Tràcia amb absoluta independència. Mentre tots els caps realitzen els pillatges independentment, la companyia almogàver aconsegueix un acord de vassallatge amb Frederic III de Sicília amb el pacte de Milazzo (10 de març del 1307). En aquest acord s’aprova que l’infant Ferran de Mallorca sigui el sobirà de la companyia. El monarca sicilià va decidir acceptar l’acord de vassallatge ja que li interessava atribuir-se tots els “triomfs” que els almogàvers estaven aconseguint a la Tràcia.
Al poc de l’arribada de l’infant Ferran, el consell almogàver decideix abandonar la Tràcia i Gallípoli, ja que els continuats saquejos de la zona van deixar una terra pobre en recursos. Per aquesta raó decideixen anar direcció Critòpolis. La companyia es divideix en diferents grups: Rocafort serà el primer en partir per terra i, al dia següent, marxaran Entença, Eiximenis i l’infant Ferran. Muntaner partirà per mar cap a Cristòpolis portant tots els documents i recursos de la companyia i, a més, les dones i els infants. Durant el trajecte les tropes de Rocafort, que partien amb un dia d’avantatge respecte els demés, van descasar més del compte a un paratge prop la ciutat de Xanthi.
Mentre encara eren allà, arribaren la resta de la host almogàver que anava a la reraguarda. Els dos exèrcits es van començar a enfrontar entre ells, ja que els homes de Rocafort van interpretar que les tropes d’Etença i Eiximenis els volien atacar40. Enteça va voler aturar el conflicte, però dos homes de Rocafort, entre ells els seu germà Humbert, van atacar a Entença i el van ferir de mort clavant-li dos llances al pit. La mort d’Entença va desencadenar una matança entre els almogàvers, havia esclatat ja el conflicte intern. Eiximenis va decidir fugir a la vila de Xanthi on va ser acollit per un dignatari imperial. Va ser finalment l’infant Ferran qui aturà el conflicte i es reprèn la marxa. Ara Rocafort aprofitarà per esdevenir com l’únic cap de la companyia, ja que Bernat de Rocafort no acceptava a l’infant Ferran com a representant de Frederic III de Sicília, però si la de la seva pròpia persona. Veient Ferran que no acceptaria la seva condició decideix abandonar la companyia almogàver. Ramón Muntaner coneixerà tota la situació quan vegi la naus de l’infant Ferran a Tasos, qui li informa de la mort d’Entença i la nova situació de la companyia. Muntaner també decidirà abandonar la companyia, ja que no pot contemplar una traïció a la Corona. Durant el trajecte de tornada, les naus on viatjaven l’infant Ferran i Muntaner van aturar-se a Negrepont, sota control de Venècia. Allà son detinguts per una flota veneciana capitanejada per Thibaut de Chepoy, ambaixador de Carles de Valois. Ferran de Mallorca serà traslladat a Nàpols, on serà fet presoner, mentre que Muntaner serà portat de nou a la companyia per iniciativa del propi Chepoy qui havia sigut informat de que Muntaner havia estat acusat de traïció. Muntaner, quan arriba a l’encontre amb Rocafort, es rebut per tota la companyia amb honors i molt desig, fins i tot Rocafort insta a Muntaner a replantejar-se la seva decisió d’abandonar la companyia. Però Chepoy no només es va dirigir a la Companyia per retornar a Muntaner, sinó també per oferir un acord de vassallatge de la companyia mercenària amb Carles de Valois, qui pretenia ocupar Constantinoble i governar l’Imperi Romà d’Orient42. A finals del 1307 s’arriba a l’acord final i, durant el temps que estan sota vassallatge de Carles de Valois, s’estableixen a Cassàndria (situada a la Península de la Calcídica) i continuen les seves activitats de pillatge a la zona. Sota el vassallatge de Carles de Valois són dos els actes que destaquen, deixant de banda els continuats saquejos de pobles, per part de la companyia: l’atac a Tessalònica i les seves expedicions pel Mont Athos.
L’atac a Tessalònica es deu als acords de vassallatge amb Carles de Valois, però Rocafort planeja l’atac a Tessalònica per aconseguir ser el seu sobirà i, fins i tot, arriba a demanar matrimoni amb la filla del duc d’Atenes Guy II. L’ofensiva a aquesta vila serà un gran fracàs, els almogàvers seran incapaços de mantenir el setge a la ciutat i el general Khandrenós farà una gran defensa de la ciutat repel·lint tant el setge de Rocafort com les naus de Chepoy qui, a la primavera del 1309, dóna per perduda la conquesta de Tessalònica i es conscient de la dificultat que té l’empresa de crear un nou Imperi Llatí.
Respecte el Mont Athos, en aquell període la península de l’Athos era el gran centre vida ascètica i, en el mont d’aquella península, es trobava replegada de monestirs amb grans riqueses i donacions dels regnes de la zona dels Balcans i de l’Imperi Romà d’Orient. Si parlem d’una zona plena de riqueses, i que a més havia sigut objecte d’atacs d’anteriors invasors, no és d’estranyar que els Almogàvers dirigissin la seva atenció vers el Mont Athos. Els almogàvers van atacar monestirs importants com el Castamontú, Cutlumusiu, Cokhliarà i, a més, saquejaren la capital administrativa de l’Athos Caryés. Tota la problemàtica del Mont Athos va desencadenar grans problemes a nivell internacional, on fins i tot Jaume II va tenir que adreçar-se a la Companyia demanant que aturessin els seus atacs als monestirs. Un clar exemple d’aquesta problemàtica és quan dos monjos del monestir de la Gran Lavra acudeixen a la cort del papat d’Avinyó, implorant l’ajuda del pontífex i dels monarques europeus pels atacs dels almogàvers. També es pot destacar l’acció del monjo serbi Danil, abat del monestir de Khilandar. L’abat Danil va decidir emprendre un viatge per reunir-se amb el rei de Sèrbia per demanar ajut en la defensa del seu monestir vers els almogàvers, que estaven assetjant el monestir. Finalment, es reuní amb el rei Stefan Uros II a Skopje qui va donar l’ajut a Danil i va poder defensar el monestir de Khilandar. Tal i com es pot veure, tota la problemàtica de l’Athos va desencadenar intervencions a nivell internacional, ja que els atacs contra aquest monestirs catòlics es van considerar sacrilegis. D’aquí va venir la intervenció del rei Jaume II demanat als almogàvers que cessessin tot atac als monestirs i monjos del Mont Athos.
A la tardor del 1309, Chepoy veia com havia contractat pel seu rei un grup de mercenaris que no feien res més que actes del·lictius i el seu líder, Bernat de Rocafort, només cercava el seu propi interès. A més, Rocafort cada vegada es mostra ambactituds més despòtiques i cruentes, com les de tota la Companyia. Per aquesta raó, Chepoy planteja un canvi de líder dins dels Almogàvers i, així, s’arriba a la fi de Bernat de Rocafort com a cap de la Companyia, qui serà arrestat juntament amb el seu germà per la mort de Bernat d’Entença. Chepoy ara passarà a ser el nou líder dels almogàvers, però no trigarà massa temps en abandonar la companyia ja que no aguanta més la actitud dels almogàvers i la seva missió, aconseguir una host per Carles de Valois per conquerir Constinoble, ha fracassat.
De nou la companyia es trobava desemparada, però el nou duc d’Atenes Gualtier V de Brienne decideix contractar a la companyia, ja que no disposava d’un bon exèrcit. Roger Desllaur, ambaixador del duc d’Atenes, serà l’encarregat de contactar amb els almogàvers i oferir-lis el contracte de vassallatge. A la primavera del 1310 la host es rebuda a Atenes i, més endavant, s’instal·laran a Tebes però, ràpidament, hauran d’anar a fer front als enemics. Però l’exèrcit almogàver són una despesa molt elevada pel duc d’Atenes i, tenint en compte la difícil situació econòmica del seu ducat, decideix decretar l’abandonament dels almogàvers de les seves terres. Aquesta noticia no agradarà als almogàvers i es retiren a la zona de Tessàlia amb l’objectiu de preparar el combat vers el duc d’Atenes. El març del 1311 tot esta preparat pel combat al riu Cefis i allà esdevindrà la batalla de Cefis, també coneguda com la batalla d’Halmyros, on el almogàvers aconsegueixen la victòria front Gualtier V i, d’aquesta manera, conquereixen el ducat d’Atenes. S’inicià així el període on es pot parlar de la creació d’un estat català a Orient.

3.3 Els almogàvers en el ducat d’Atenes i Neopàtria fins la seva expulsió
Tal i com s’ha dit anteriorment, la batalla de Cefis va permetre la conquesta del Ducat d’Atenes per part dels almogàvers. Ara els Almogàvers es trobaven en una nova situació: governar un territori. Per aquesta raó, una de les primeres decisions que va prendre la companyia va ser buscar un nou líder que s’adeqüés a les noves necessitats de la companyia. En un primer moment, van oferir la tasca del govern a Bonifaci de Verona però rebutjà l’oferta. Finalment, va ser a Roger Desllaur, l’antic ambaixador de Gualtier V de Brienne, qui va ser el nou governador del ducat d’Atenes46. L’elecció de Roger Desllaur té la seva lògica per diverses raons: en primer lloc és coneixedor del territori que s’ha de governar, en segon lloc coneix el català ja que és originari del Rosselló i, en tercer lloc, al haver establiert contacte anteriorment amb la companyia coneix els seus homes. Tot i això, el seu govern va ser purament de transició i va durar
no més d’un any (1311-1312). En el mateix 1312 es va pactar amb Frederic III de Sicília la protecció del ducat d’Atenes, a canvi havien d’acceptar l’autoritat reial i d’aquesta manera la companyia dels m almogàvers perdia la seva total independència.
Una de les primeres decisions que es pren sota la protecció de Frederic III de Sicília és enviar un representant de la monarquia com a valedor del ducat. El rei decideix donar el càrrec de governador al seu fill menor Manfred, però com era menor d’edat s’envia a Berenguer Estanyol. Però Estanyol només durarà quatre anys en el seu càrrec ja que morirà prematurament. Amb tot això, Manfred encara no té l’edat suficient per exercir un govern i Frederic III decideix enviar al seu fill il·legítim Alfons-Frederic.
Es durant el govern d’Alfons-Frederic quan s’aconsegueix més expansió territorial incorporant la Tessàlia i la seva capital Neopàtria (1319). Després de les conquestes, Alfons-Frederic decideix unificar totes les ciutats sota una nou ducat: el Ducat de Neopàtria. Tot i això, un dels greus problemes que dificultarà el manteniment del ducats serà que molts dels ducs no exerciran una bona tasca de govern i, fins i tot, alguns arriben a no presentar-se mai al territori dels ducats d’Atenes i Neopàtria.
Tot i això, dins els ducats d’Atenes i Neopàtria es va fer una reforma política interna, deixant de banda i oblidant la política anterior dels francs. Las lleis dels francs són substituïts pels Usatges de la Corona d’Aragó i del Comtat de Barcelona. La distribució interna del territori es fa mitjançant cinc províncies: Tebes (que serà la capital), Atenes, Siderocastron, Levadia i Neopàtria. La màxima autoritat dins el govern dels ducats recau sobre el vicari general, qui es responsable de dirigir el govern i controlar les rentes dels ducats. Sota d’ell hi ha responsabilitats menors com la del veguer, capità i castellà. El veguer és l’encarregat de resoldre els conflictes de jurisdicció civil i criminal, mentre que el capità només s’encarrega en casos criminals.
Val a dir però, que molt sovint es troba que, en el cas dels Ducats d’Atenes i Neopàtria, els càrrecs de veguer i capità són ocupats per la mateixa persona. El castellà és l’encarregat de la defensa d’un castell i és el màxim responsable de la seva guarnició.
A nivell social cal destacar l’encontre entre la Companyia i els autòctons grecs. El nou ordre social es va establir mitjançant la identitat d’afil.liació política i religiosa. Tots aquells d’origen llatí o franc que reconeixien l’autoritat papal formaven la classe social superior i van poder ocupar càrrecs de govern més alts. Mentre que els governants grecs i vinculats amb l’Església Ortodoxa van quedar relegats a càrrecs de govern de segon ordre. Tot i això la companyia, després de la conquesta del 1311, van ser molt conscients de la difícil situació que tenien ja que eren una minoria en el territori. Per aquesta raó van decidir tot un seguit de barreres legals per tal d’impedir l’ascens social de la població grega i es va establir que un grec només pogués adquirir la categoria social de llatí mitjançant un privilegi especial.
D’altra banda, cal destacar que la llengua catalana, juntament amb el llatí, es va establir com a llengua oficial. Tot i això, la llengua catalana només va ser present en l’àmbit burocràtic i administratiu dels ducats d’Atenes i Neopàtria. Va ser el grec la llengua que va continuar com a principal.
Seguint l’anàlisi de l’evolució cronològica dels ducats, Alfons Frederic va ser un dels vicaris generals més destacats ja que, a part de la seva annexió del ducat de Neopàtria, va arribar a controlar una gran quantitat de castells del territori per concessions del rei Frederic III. Cal destacar però, que van haver-hi altres famílies que van tenir feus a les terres gregues, un exemple seria la família dels Novelles. Però a la dècada del 1350, es va començar a fer palpable la situació de conflictes entre les classes nobiliàries. Són dos revoltes les que destaquen principalment: la primer és la de l’any 1354 dirigida per Ermengol Novelles contra el governador. Finalment però, aquesta revolta no va triomfar i es va portar una nou vicari general: Pere Pou. Durant el 1361- 1362, Pere Pou va fer servir mesures administratives i judicials per tal de limitar el poder de les famílies nobiliàries. Tota aquesta situació, va portar a Roger de Llúria (membre d’una de les famílies nobliaries) a revelar-se vers Pere Pou. Aquesta lluita va acabar amb el triomf de Roger de Llúria, qui va tenir el suport d’alguns municipis i de mercenaris turcs que va contractar. Ara Roger de Llúria era el nou governador dels ducats. El nou govern, va presentar a l’any 1367 una sèrie de reformes al rei Frederic III que aspiraven a reduir el seu control sobre els ducats. Com era d’esperar, el rei va rebutjar aquestes reformes i no els va concedir el control sobre els castells. Entre els anys 1373-1378 es van donar nous conflictes entre faccions de nobles i prelats. Amb tot això el consell de la Companyia, format pels diferents municipis, va decidir de nomenar a Lluïs Frederic d’Aragó com a nou governador dels ducats. Al 1379, descontents amb la tasca del nou governador i aprofitant la mort de Frederic III de Sicília, el consell va demanar a Pere III el Cerimoniós que governés els ducats sota el seu regne. Però des de fa molt temps, els ducats són uns territoris desunits on tothom fa allò que li plau i, d’aquesta manera, els ducats ja estaven en procés de desintegració. La conquesta de Tebes per la Companyia Navarresa, només va fer que començar un procés que feia temps havia arrancat.
La Companyia Navarresa era una host mercenària capitanejada per Juan de Urtubia i Mahiot de Coquerel. En el 1376, la Companyia Navarresa es trobava a Durazzo ja que van ser contractats per iniciar un atac vers el regne d’Albiana. A l’estiu 1378, l’ordre de l’Hospital va decidir contractar a la Companyia Navarresa i es van traslladar a Morea, molt a prop dels ducats catalans. Un cop instal·lats a Morea, Juan de Uturbia i els seus es van unir a Nerio Acciaiuoli que, juntament amb altres grups de mercenaris, va decidir atacar la ciutat de Tebes al maig 1379. La gran debilitat dels catalans va permetre una conquesta fàcil de la capital del Ducat d’Atenes (Tebes) i no només això, sinó que a finals del 1380 i inicis del 1381 la Companyia Navarresa va conquerir Livàdia als catalans. Al 1380, Pere III el Cerimoniós va acusar a l’ordre hospitalera d’haver col·laborat en l’atac dels ducats catalans a Grècia. Cal recordar, que l’ordre de l’Hospital té com a norma que no pot atacar a cap poble cristià. És probable, com assenyala Luttrell, que alguns membres de l’ordre tinguessin contacte amb Nerio Acciaiuoli i, fins i tot, haguessin arribat a participar en l’atac de les possessions catalanes a Grècia. Finalment, Pere III decideix enviar a Felip Dalmau, vescomte de Rocabertí, com a nou vicari general per tal de defensar Atenes i els pocs territoris que hi havia sota control català a Grècia. El nou vicari general va aconseguir el seu objectiu de salvar mitjançant un pacte amb la Companyia Navarresa i Nerio Acciaiuoli. A finals delmes d’abril del 1381, la companyia abandona els territoris ocupats i són cedits Nerio Acciaiuoli. Ara els ducats catalans quedaven concentrats en Neopàtria, Atenes i Salona.
Tot i que la Companyia no va tornar esdevenir un perill pels Ducats Catalans, però si ho continuaria sent Nerio Acciaiuoli. Tot i aquests pactes, els ducats grecs continuen sent difícils de governar, Dalmau de Rocabertí marxa al 1382 deixant a Ramón de Vilanova com lloctinent. Però la dificultat de govern dels ducats a causa de la pressió de Nerio fa que continuament Vilanova reclami el retorn del vicari general. Pere III el Cerimoniós, és conscient de que el florentí Nerio no és de fiar i ordena al vescomte de Rocabertí tornar els ducats. Però el seu retorn no es farà efectiu ja que cau malalt al 1386.
Els problemes definitius venen quan Nerio Acciaiuoli es desentén dels pactes d’abril del 1381 i decideix atacar la ciutat d’Atenes. Al 15 de gener del 1387 ja ha ocupat la part baixa de la ciutat d’Atenes, quan Vilanova i Dalmau de Rocabertí arriben veuen a Pereu de Pau fent una defensa aferrissada de la ciutat, però la debilitat dels ducats impedeix fer front al setge de Nerio. Els emissaris Boil i Rondonella parteixen destí Barcelona per demanar ajut, però Pere III mor el 5 de gener del 1387 i la sol·licitud d’auxili trigarà a realitzar-se. Ja sota el govern de Joan I el Caçador es veu la impossibilitat d’enviar ajut i, malgrat la defensa continuada per part de Pere de Pau, el de 2 de maig de 1388 la ciutat d’Atenes caurà sota les mans del florentí Nerio. Però les conquestes de Nerio no s’aturen, al 1390 ocupa la ciutat de Neopatria sense a penes oposició ja que els ducats catalans cada cop eren més dèbils. Val a dir però, que la conquesta i control del ducat de Neopàtria no durarà molt sota Nerio Acciaiuoli, ja que el soldà turc Baizat I ocuparà Neopatria, Levaida i el comtat de Salona al 1393. És aquí,amb l’ambició personal del florentí Nerio i la debilitat cada cop més notable dels ducatscatalans a Grècia, que s’arriba a la fi de la presència catalana a les terres d’Orient durant quasi un segle.
Per concloure aquest apartat, crec que és interessant parlar de les relacions a nivell internacional que van tenir els ducats catalans. Són especialment destacables les relacions amb dos col·lectius: els turcs i els venecians. Les relacions amb els turcs venien de lluny, ja que des de l’arribada dels catalans a les terres d’Orient sempre s’havien mantingut contactes amb els turcs. Un exemple és, quan després de la victòria d’Aprós, un escamot de tourkopouloi (turcs convertits al cristianisme que servien a l’emperador d’Orient) van decidir formar de la Companyia Almogàver.
Un cop ja conquerit el ducat d’Atenes, és durant el govern d’Alfons Frederic que les relacions amb turcs es fan més notables, ja que hi ha una voluntat expansionista per part d’aquest vicari general. Tot això inquietarà a la resta de territoris cristians pròxims als ducats catalans: com poden ser els francesos de Brienne, els comtes de Lecce , els angevins de Nàpols i, especialment, als venecians situats al Negroponte.
Amb Venècia van esclatar els problemes quan els ducats catalans es van plantejar la conquesta de territoris com Eubea i el Negroponte. A Venècia aquesta voluntat expansionista dels ducats catalans no va agradar gens, ja que Negroponte era un enclavament molt important pel comerç de la zona. Tot això Venècia ho va aconseguir aturar amb un primer tractat amb els ducats als anys 1316-1317. Però la voluntat expansionista d’Alfons Frederic encara era present i, mitjançant una aliança amb turcs, decideix atacar les illes de Santorini (Thera) i Kàrpatos properes a Negropont. De nou Venècia va decidir establir un nou tractat amb els ducats catalans, on es va establir que la flota catalana s’havia de desarmar i només podia tenir vaixells al golf de Corint.
Alfons Frederic va prometre no tornar a cercar l’ajut dels turcs, només podia mantenir els tractats fets fins el moment amb aquest poble però no podia fer-ne de nous. A més, estava obligat a avisar a Venècia en cas de que els turcs preparessin algun atac contra territoris venecians. D’altra banda, Venècia reconeixia l’ocupació de Kàristos i, d’aquesta manera, els ducats catalans aconseguien dominis dins de l’illa de Negropont53. D’aquesta manera Venècia aconseguia els seus objectius: mantenir els territoris que li interessaven sota el seu control i tenir a una distància als turcs i catalans, que eren una autèntica amenaça per la seva voluntat expansionista.
Però tota aquesta situació preocupava especialment al Papa Joan XXII, qui era partidari d’iniciar una croada contra turcs i catalans amb la participació dels angevins i venecians. Però tot això al final no va acabar esdevenint, ja que al 1329 les relacions entre turcs i catalans es van trencar, fins i tot els turcs van portar a terme un atac contra els ducats catalans tot i que aquest va fracassar. Ara s’entrava en un nou període on els turcs van decidir fer la guerra pel seu compte sense considerar cap tipus d’aliança. Ara els turcs van esdevenir superiors, especialment numèricament. Per aquesta raó els ducats catalans van cercar un nou tractat amb Venècia al 1331. En aquest tractat ja es tancava definitivament la qüestió del Negropont, on Alfons Frederic va assumir que només podia tenir el control de la fortalesa de Kàristos. Al poc temps, Alfons Frederic va ser destituït com vicari general dels ducats i la seva política expansionista mitjançant l’aliança amb els turcs va fracassar. No només va fracassar, sinó que el seu aliat va acabar esdevenint un perill pels seus territoris i va generar la indignació de diferents territoris cristians propers als ducats d’Atenes i Neopàtria.

4. Les fonts documentals: Muntaner i els historiadors Bizantins.
Després d’analitzar el període on la Companyia catalana va estar a terres d’Orient, crec que és interessant fer una breu anàlisi sobre la informació que ens aporten les fonts documentals, tant les catalanes amb el cronista Ramon Muntaner com la visió dels diferents historiadors bizantins. Començant pel punt de vista català, el cronista que ens narra l’expedició almogàver a l’orient és Ramon Muntaner (Peralada 1265 – Eivissa 1336), un home d’un origen social incert - possiblement de la baixa noblesa - va participar en algunes de les campanyes de l’expansió de la Corona d’Aragó. Tal i com
s’ha vist anteriorment, Muntaner va ser membre de la companyia mercenària des del 1303 fins al 1307. Un cop el cronista abandona la companyia ocuparà entre 1309 i 1315 el càrrec de governador de Gerba, d’allà marxarà a València on escriurà la seva crònica del 1325 al 1328. Abandonarà València al 1332 ja que es posarà al servei del rei Jaume III de Mallorca, finalment morirà a Eivissa al 1336. La Crónica de Ramon Muntaner compren des del naixement de Jaume I (1208) fins la Coronació de Alfons III (1328) i ens narra els fets més importants dels monarques compresos en aquest període. Ramon Muntaner quan escriu l’obra té la voluntat, segons Coia Cabré: “de rememorar una vida consagrada a la defensa de la seva terra, la seva llengua i els seus reis [...]. I amb una finalitat molt concreta: que els descendents d’aquesta dinastia comuna, així com els seus súbdits, s’esforcessin a mantenir-ne la unitat [...] i ampliar-ne els dominis [...]. 
Quan s’analitza la Crònica de Ramon Muntaner es pot observar l’ús d’un llenguatge èpic i, sovint, compara els personatges amb herois mítics de la tradició cavalleresca, a més de dotar la seva narració d’una forta càrrega fantasiosa. D’altra banda, la narració de Ramon Muntaner té també una forta influencia de la religió, segons Stefano Maria Cingolani, per les obres de Ramon Llull i la Bíblia. Aquesta influència de la religió a la Crònica de Muntaner es pot deure a la voluntat de donar credibilitat allò que el narrador (el propi Muntaner) ens explica en el decurs de l’obra. És per això que al inici de la seva obra comença narrant un somni on un home vestit de blanc li ordena que escrigui tot allò que ha vist: “E dorment en mon llit, a mi venc en visió un prohom vell vestit de blan qui em dix: Muntaner, lleva sus e pensa de fer un llibre de les grans meravelles que has vistes que Déus ha fetes en les guerres on tu és estat, com a Déu plau que per tu sia manifestat”. A més, la presència d’aquest somni, permet atorgar-se a l’autor el seu rol com a narrador i donar un punt de credibilitat al que diu, ja que és Déu qui li encarrega de realitzar aquesta obra. També és destacable com amb la barreja d’un llenguatge col·loquial, juntament amb el to èpic citat anteriorment, amb una sintaxis oral i recursos de la narració breu - com per exemple expressions com “Que us diré?” - dóna una visió més literària que no pas històrica dels fets.
Sobre l’expedició d’Orient, tal i com s’ha dit anteriorment, Ramon Muntaner va ser-hi present i moltes de les seves narracions las va viure personalment. No hi ha cap mena de dubte que l’expedició a Orient és la gran aventura de la vida de Ramon Muntaner i, possiblement, sigui el gran motiu que li impulsi a escriure aquesta crònica, tot i la seva predilecció per als monarques del Regne d’Aragó. Quan ens narra les aventures dels almogàvers per l’Orient, mostra una gran estima a la figura de Roger de Flor i constantment ofereix una visió heroica sobre els almogàvers. Tot i això, si es calcula el total de morts que dóna la Crònica de Muntaner, sense tenir en compte civils i la destrucció de ciutats, aquesta és de 180.650 persones. To i que aquestes xifres poden estar exagerades pel propi cronista, deixa constància de la brutalitat a la companyia mercenària. Però, Ramon Muntaner no pot fer que la gran aventura de la
seva vida es mostri com un fet tràgic pel poble de l’Imperi Romà d’Orient i, per tant, va concebre la seva obra amb personatges heroics i no com uns mercenaris cruels i sense escrúpols que varen devastar part d’Anatòlia i Grècia. Pel que fa als historiadors bizantins, l’autor més destacat i amb qui més s’ha
comparat amb Muntaner és Geórgios Paquimeres (1242-1310). Paquimeres, sacerdot i historiador, és l’autor de Historia byzantinza que es composa en 13 llibres on explica els regnats de Miquel Paleòleg i Andrònic Paleòleg. La seva obra és de les més detallades i completes sobre l’estada dels almogàvers a Orient, és per això que contínuament es compara la seva versió dels fets amb la versió de la Crònica de Ramon Muntaner. Tot i que, com ens diu Rubió i Lluch, Paquimeres es vulgui presentar amb un esperit d’imparcialitat en front els fets dels Almogàvers, és evident que interpreta d’una forma totalment oposada respecte a Muntaner. Un gran exemple és com inicia la seva narració sobre els Almogàvers: “En el mes de Gamelión de la segona indiccií (setembre de 1303) la ciutat de Constantí va veure arribar el llatí Roger amb set naus pròpies i una nombrosa flota aliada de catalans i almogàvers: tant de bo no hagués estat així”. En aquest fragment de la seva obra deixa clara l’opinió i visió que té sobre la companyia dels Almogàvers, qui sovint els compara amb els efectes nocius d’una forta calamarsada i, fins i tot, els arriba anomenar com “la tempesta caiguda sobre l’Occident, més terrible i funesta que anteriorment havia descarregat sobre l’Orient” (aquesta última referint-se a la presència turca). Però, s’ha d’assenyalar que també emet judicis on reconeix les virtuts d’alguns dels almogàvers, com per exemple amb la figura de Roger de Flor. Així el defineix quan arriba al Palau de Blanquerna: “Es trobava en el punt més florit de la seva edat. Era de terrible aspecte, ràpid en ses decisions i actiu en l’obrar quan es llençava a fer-ho. Era de cor noble i bel·licós, hàbil a saber governar gents indisciplinades i a tenir-les incondicionalment addictes, amb admirable indústria i permanent esperit”. I sobre el seu assassinat ens diu: “Així caigué aquell home injust i insolent, però ardent i intrèpid”.
Tot i que la principal font d’estudi sobre l’expedició almogàver a l’Orient des del punt de vista grec és Paquimeres, cal destacar les aportacions d’altres historiadors que d’alguna manera han contribuït també a conèixer millor la història dels Almogàvers. Un d’ells és Nicéforo Gregoras qui també és sacerdot i historiador, com Paquimeres. En la seva obra Historia Bizantina de 38 llibres dedica alguns passatges sobre els Almogàvers. Són sobretot de gran valor els capítols 6 i 7 del llibre VII ja que informa de manera molt acurada des de que la companyia abandona Galípoli fins que conquereixen el ducat d’Atenes. A més, dóna molts detalls de la batalla de Cefís que porta a la Companyia a la conquesta del ducat d’Atenes. Els textos de Gregoras tenen una gran càrrega filosòfica possiblement per la seva influència religiosa, ja que atribueix certs actes a la providència divina. Un exemple seria la seva opinió respecte la mort de Roger de Flor: “ [...] El poc que hem exposat de tan immensos mals és suficient per a qui el jutgi rectament i sense passió a posar en clar la còlera divina i el càstig moderat de crims immoderats. Prova evident d’això és la mort del cèsar Roger. Els romans, que es penedien d’haver-lo cridat, com que volien remeiar el seu malestar, van causar-li a la fi la mort, ja que creien que seria l’alliberament dels seus mals. Però aquest fet, com veurem en el decurs de la història, tan sols va ser l’origen d’altres mals majors i més greus. Sempre que la Providència no les afavoreix, les accions i els consells humans tenen resultat trist i molt contrari”66. Es veu clarament com al final d’aquest fragment, Gregoras es refereix a la “venjança catalana” i, per tant, vincula aquest fet com un càstig diví per l’assassinat de Roger de Flor.
Altre historiador destacable és l’emperador i historiador Juan Cantacuzeno, qui ens aporta bona informació sobre el ducat d’Atenes sota control català. A més, també aporta interessants dades sobre els esdeveniments de Tessàlia per part dels almogàvers. Val a dir, que de tots els autors bizantins, és el que es mostra menys crític i dur sobre els afers dels almogàvers. Segons Rubió i Lluch, això es déu per la seva voluntat d’unir les dues Esglésies cristianes.
Altres historiadors bizantins destacats són Chalcocondylas; tot i que segons Rubió i Lluch és el més inexacte sobre l’afer dels almogàvers68. Jorje Pharantzés és dels darrers historiadors en mostrar-se crític amb els catalans, ja que va caure presoner en mans de catalans. Per últim cal destacar a Teòdul Magister o el Retòric qui va ser un monjo bizantí i conseller de Andrònic II. Tot i no ser historiador, ens ofereix un text on denuncia les atrocitats realitzades pels catalans a Tessàlia. Val a dir que en aquest text,
Tèodul el Retòric fa gala d’un gran estil i lluïment acadèmic alhora d’explicar els fets, on demostra les seves grans dots d’escriptura que li permeten donar un panorama obscur i temible.


5. Conclusions
Abans de presentar les conclusions finals del treball, crec convenient comentar breument un fenomen que diversos historiadors han analitzat: el record dels catalans i aragonesos a la tradició grega. Un estudi breu sobre tota aquesta qüestió, és l’article d’Eusebi Ayensa a la revista Avenç. L’autor, en el seu escrit, presenta algunes dites populars de zones gregues controlades pels almogàvers; com per exemple “Que et vegisota l’espasa d’un català”. Aquesta dita és un exemple que remarca la duresa dels actes dels catalans sobre la població autòctona ja que, com s’ha vist al llarg del treball, actes com saquejos, violacions o assassinats eren molt comuns entre els almogàvers. Altres tipus de dites que trobem són algunes com “Això no ho fan ni els catalans”, “Quin català”, “Ala!, fes via, gos català!” mostrant així la mala imatge que van deixar els almogàvers a la societat grega, una imatge gens bona com es pot veure.
En conclusió, es pot veure com l’Expedició dels Almogàvers a l’Imperi Romà d’Orient té algunes connotacions desconegudes per part del públic en general. L’aura d’heroïcitat i patriotisme que s’ha generat al voltant de la companyia mercenària, d’alguna manera, ha camuflat la imatge del que eren veritablement els almogàvers. Des dels seus orígens s’ha pogut veure com els almogàvers no eren més que un col·lectiu d’individus que es dedicaven al pillatge i a les ràtzies de poblacions sarraïnes i cristianes. En el moment de l’expansió de la Corona d’Aragó, els almogàvers van aprofitar per oferir-se com mercenaris, d’aquesta manera, buscar una nova forma de vida i supervivència. Dins la guerra de Sicilià, Frederic II els va contractar per tal de poder resoldre el conflicte a favor seu. Però un cop aquest es va solucionar, va permetre la marxa dels almogàvers cap a Constantinoble sense cap tipus de remordiment ja que aquests començaven a esdevenir un problema per a ell.
De la mateixa manera, també van esdevenir un greu problema per a l’emperador Andrònic II. El seu Imperi es trobava en una difícil situació, amb la presència turca cada cop més forta i més present al seu territori. És cert que els almogàvers van fer retrocedir als turcs i van recuperar importants ciutats d’Anatòlia com Filadèlfia, però el preu va ser una activitat delictiva continua mitjançant el saqueig, assassinat i violacions de dones dels pobles autòctons de l’Imperi. A més, la Companyia Catalana d’Orient va volercobrar més diners a part de tot el que ja havien robat i saquejat. Era evident, els almogàvers en comptes de ser un remei per un mal (l’amenaça turca) es presentaven com un problema més per a l’Imperi Romà d’Orient. Per aquesta raó, Andrònic II i Miquel IX voldran acabar amb els almogàvers amb l’assassinat del seu cap Roger de Flor. Però l’efecte que aconseguiran serà el contrari, ja que es quan s’inicia l’època de la “venjança catalana”, on la companyia mercenària iniciarà tot un seguit d’atacs cruents contra pobles de la Tràcia i, més endavant, a la Península Calcídica. Finalment, amb la creació dels dos ducats catalans d’Atenes (1311) i Neopàtria (1319) es va instaurar un estat català a Orient, que Frederic III de Sicília se’ls va vincular i, més endavant, Pere III el Cerimoniós. Tot i això, podem veure com la convivència entre catalans i autòcton a resultar difícil, ja que la legislació implantada marcava clarament la superioritat dels catalans respecte els grecs. A més, els catalans van arribar a ser vistos com un problema a nivell internacional, especialment per Venècia que temia perdre la seva posició comercial a la Mediterrània Oriental i temia les aliances entre turcs i catalans.
Per concloure, crec que les paraules de Paquimeres quan comença a parlar sobre l’expedició dels Almogàvers, citada anteriorment: “En el mes de Gamelión de la segona indiccií (setembre de 1303) la ciutat de Constantí va veure arribar el llatí Roger amb set naus pròpies i una nombrosa flota aliada de catalans i almogàvers: tant de bo no hagués estat així”. No és d’estranyar que Paquimeres desitgés que els almogàvers mai haguessin vingut a la seva terra. Un exèrcit que, en comptes d’exercir com a tal, es vadedicar a saquejar i abusar a la població amb un únic objectiu: el benefici personal. Si hom es para a reflexionar, es pot concloure que els almogàvers varen ser una veritable problemàtica per Andrònic II i l’Imperi Romà d’Orient.

Tertúlies