El vi laietà

 

PERSONATGES DE BARCINO I EL VI LAIETÁ

Localització d'un fundus dels Pedanii Clementes a Teià (El Maresme) a partir de la troballa d'un signaculum de plom amb inscripció (segle II dC)    

Aquest estudi s'articula a partir d'una troballa excepcional, un segell de plom, signaculum, amb una

inscripció en relleu, documentada al jaciment arqueològic de Veral de Vallmora (Teià, El Maresme) durant les intervencions arqueològiques preventives que es va dur a terme els anys 2003-2004 amb motiu de l'execució del Projecte Cella Vinaria, impulsat des de l'Ajuntament de Teià, i de les obres d'urbanització dels terrenys, contemplades dins del Text Refós del Pla Parcial Rials-Garrofers de Teià.
1. Els Pedaniii i la colònia de Barcino
Dins de les famílies de Barcino, una de les més nombroses, extenses i significatives fou, sens dubte, la gens Pedania, que dugué un nomen ben poc freqüent a la resta de l'Imperi roma (Rodà, 1975). Fins al punt, que el mateix R. Syme, en el seu Tacitus (Syme, 1967) i també d'altres autors després d'ell (Rodà, 1975), consideren de Barcino, Pedanius Secundus i els  Pedanii Fusci Salinatores influent família senatorial del final del segle I dC i mitjans  segle II dC. Però a Barcino, el primer Pedanius que tenim testimoniat és un enigmàtic Lucius Pedanius Secundus Julius Persicus, del qual sabem tan sols el nom, i que ens apareix homenatjat en un estret pedestal de calcària de Santa Tecla, datable de l'època flàvia (IRC IV, 37). Sembla que es podria tractar d'un membre vinculat a l'ordo senatorial, descendent de, o tal vegada adoptat per, Lucius Pedanius Secundus, consul suffectus de l'any 43 dC, procònsol d'Àsia entre el 50 i el 54 i mort el 61 dC. A partir d'aquest personatge s'originaria la nissaga dels Pedanii a Barcino, la major part deis quals foren lliberts o bé ciutadans inscrits en la tribu Palatina, la qual cosa ens indicaria un assoliment recent de l'estatus d'homes lliures dins d'aquesta família. Hem de pensar que un cinc per cent de les inscripcions de Barcino corresponen a membres de la gens Pedania, una dada que per si mateixa fa palesa la seva notòria presència a la colònia, en contrast amb la poca incidència a la resta d' Hispània  (IRC IV).

En el mateix moment en què trobem a Barcino Lucius Pedanius Secundus Julius Persicus, hem de situar el servir augustal anomenat Lucius Pedanius Euphron (IRC IV, 107-108), que hem documentat com el primer d'una llarga llista de lliberts, puix que el seu cognomen fou posteriorment llatinitzat en la forma de Clemens, molt freqüent en aquesta família, branca a la qual farem referencia a propòsit del signaculum localitzat al jaciment de Veral de Vallmora de Teià.
Durant la primera meitat del segle II dC podem situar una nova generació de Pedanii, quatre dels quals ostentaren càrrecs dins del govern municipal. Un pedestal de llarg text (IRC IV, 69) esmenta el magistrat barceloní i duovir quinquennal de Tarraco, L. Pedanius Clemens Senior, pertanyent a la tribu Palatina, fet que sembla assenyalar-lo com a fill d'un llibert i ell mateix pare de Pedania Clementiane i, en bona lògica, d'un L. Pedanius Clemens Junior  En una altra inscripció és homenatjat el decurió L. Pedanius Ussus (IRC IV, 70), per part de la seva mare, Pedania Dyonisia. L'homonímia entre fill i mare i el cognomen grec d'aquesta darrera, permeten suposar que fou una lliberta o colliberta amb el seu marit, un nou Pedanius per a nosaltres desconegut. També el fet que a la inscripció s'hagi deixat en blanc l'espai que havia d'ocupar la tribu, que potser es podia haver especificat amb lletres pintades, fa evident la recent llibertat del personatge que és recordat només com a decurió, sense cap altre càrrec, indici d'una probable entrada directa a l'ordo i del desig de desenvolupar un càrrecs municipal amb vista a una promoció personal i familiar.
Un tercer magistrat seria el duovir i flamen del culte imperial, Pedanius Aemilianus (IRC IV, 67), recordat per seva mare, Aemilia Furiana en un monument datable en època de Trajà o d'Adrià.
Per últim, tenim un L. Pedanius Atilianus (IRC IV, 68), edil, a qui el seu pare, L. Pedanius Paternus, volia erigir una estàtua, desig que acompliren la seva esposa i els seus hereus lliberts.
Una darrera etapa de la historia dels Pedanii de Barcino s'inicià a partir de mitjan segle II dC i es perllongà fins a les darreries del mateix segle, tant mitjançant pedestals públics, com el que dedicà Lucius Pedanius Narcissus al seu fill, Lucius Pedanius Narcissianus (1RC IV, 132), mort prematurament, com mitjançant monuments funeraris trobats en llocs indeterminats (IRC IV, 198-199), a la placa de la Villa de Madrid (IRC IV, 163), o a l'interior de la muralla (IRC IV, 204). Podríem destacar que tots aquests personatges de la darrera etapa pertanyen a un nivell social poc elevar, ja que en la major part es tracta de lliberts, i en cap cas tenim un magistrat documentat.
Respecte als monuments públics en honor deis membres de la família dels Pedanii, voldríem insistir en una dada topogràfica rellevant: sis foren trobats reaprofitats al subsol de la placa de Sant Iu (IRC IV, 67, 69, 70, 107, 123), procedents d'una ubicació primera al fòrum. El fet que es trobessin aplegats fa suposar que originàriament devien ocupar una mateixa zona de la placa pública de Barcino, en la qual serien homenatjats, l'un al costat de l'altre, els diversos membres d'aquesta família, de nom tant poc comú, però ben arrelat a la nostra ciutat en època romana. Com hem pogut comprovar, la presència dels Pedanii en l'epigrafia de Barcino és ben palesa entre mitjan segle I dC i durant tot el segle II dC. Una de les característiques comunes d'aquests personatges és la seva notòria presencia en la vida pública de Barcino desenvolupant diversos càrrecs, majoritàriament com a sevirs augustals, com correspon, en molts casos, a la seva condició de lliberts i al seu origen esclau, com el cas que ens ocupa. Hom reconeix que la promoció social d'aquests personatges anava lligada, necessàriament, a una puixança econòmica manifesta que els permetia assolir una certa rellevància en la societat.

I. Cella Vinaria és un projecte sociocultural articulat a partir del Pla Director 2003-2007 per a la creació d'un futur Centre d'Interpretació museístic entorn del jaciment arqueològic de Veral de Vallmora (Vinya del Sr. Mas), (Teià, El Maresme); per tal d'explicar, mitjançant la dinamització, posada en valor i museïtzació, el fenomen històric de l'origen, desenvolupament i expansió de la producció vitivinícola a la Laietània i el comerç del vi tarraconense en època romana, que inclou, entre d'altres aspectes, la reintegració parcial i la restauració de les diverses estructures arquitectòniques que configuren el centre de producció vitivinícola romà datat en els segles I - II dC, (teulades, murs. revestiments, paviments, dipòsits, magatzems, etc.), la restitució mitjançant rèpliques de les premses localitzades al jaciment i la recreació d'una vinya romana.

El que es desconeix en la majoria dels casos és la provinença d'aquesta fortuna.
La importància de la troballa del signaculum de plom al jaciment arqueològic de Veral de Vallmora de Teià rau, precisament, en la possibilitat de situar l'origen d'una d'aquestes fortunes en relació amb una activitat econòmica molt concreta, vinculada, sobretot pel que fa a la branca deis Pedanii Clementes, a la producció tal vegada, a la comercialització intensiva del vi laietà.
El centre de producció vitivinícola romà documentat al jaciment de Veral de Vallmora de Teià es constitueix, doncs, com un exemple únic, fins avui, en aquest camp, que ens permet constatar històricament aquesta relació.

2. El jaciment: situació, antecedents i estat actual de les intervencions arqueològiques.
Des d'un punt de vista geogràfic i administratiu actual, el jaciment arqueològic de Veral de Vallmora està situat al terme municipal de Teià, en una àrea aturonada, a 93 m sobre el nivell del mar, a ponent del Torrent de Vallmora, per sobre d'una àrea de descans de l'Autopista C-32 (Palafolls-Barcelona) al vessant de muntanya, molt a prop de la confluència amb els termes municipals del Masnou al sud i d'Alella a ponent, en l'anomenada sub-comarca del Baix Maresme, a uns 10 km tant de la capital comarcal, Mataró (Iluro), com de la ciutat de Badalona (Baetulo), ja uns 20 km de Barcelona (Barcino).
El jaciment arqueològic de Veral de Vallmora, també conegut corn a Vinya del Sr. Mas, està catalogat dins l'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya (IPA 1987:23 i 24) i actualment es troba en procés d'excavació en extensió. La situació topogràfica segons el sistema de coordenades pel sistema de coordenades de Greenwich és 2° 18" 45" / 41° 29 28".
Des d'un punt de vista històric, en època romana aquest assentament es trobava al bell mig de la Laietània, regió coneguda per la gran abundància i capacitat de producció de vins. Les fonts escrites (Estrabó,  Geographia III, 4, 8; Plini el Vell, Naturalis Historia III, 21; Ptolomeu II, 6, 18, ill 6, 72) esmenten aquest territori en descriure els diferents pobles ibers que els romans varen trobar a la seva arribada. Segons aquestes descripcions i  la historiografia al respecte, els límits naturals del territori laietà, tot i les contradiccions que presenten pel que fa al límit septentrional, abastarien des del massís del Garraf fins a la Tordera seguint la línia costanera i fins a la serralada prelitoral vers l'interior, és a dir, engloba, si fa no fa, les actuals comarques del Barcelonès, gran part del Baix Llobregat, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental (Prevostí et ahí. 1995: 20-22).2
El jaciment fou descobert el 1966 per Lluís Galera amb motiu de l'esllavissada d'un marge que posà al descobert les restes d'un mur i un paviment d'època romana. Entre el 1966-67 i el 1972-1973, Galera i els seus col·laboradors realitzaren tot un seguit d'intervencions arqueològiques que exhumaren unes habitacions i tota una sèrie de murs i paviments pertanyents a un assentament agrari d'època romana, que aquest autor situà cronològicament entre els segles II aC i IV dC, encara que no descarta la possibilitat d'una ocupació posterior fins a època tardana (Prevostí, 1981: 47-58).

Les primeres intervencions arqueològiques d'urgència, de prospecció, delimitació i excavació, es varen efectuar durant els mesos de maig i juny del 1999, amb motiu del projecte d'urbanització de la zona, dins del Pla Parcial d'Ordenació Rials-Garrofers." Aquests treballs varen documentar dues àrees d'estructures. L'una, situada en un nivell inferior, al sud-est de l'àrea prospectada, es va interpretar com un camp de sitges amortitzat al segle V dC. L'altra, situada en un nivell superior, a l'oest de l'àrea prospectada, presentava tota una sèrie d'habitacions de diferents fases constructives corresponents a un assentament agrari roma amb una cronologia que abastava des d'abans del segle I aC fins al segle V dC. Aquests àmbits es varen interpretar com a corresponents a un centre productor vitivinícola romà en funcionament ple durant el segle I dC.
La troballa d'aquestes restes va fer replantejar el procés d'urbanització deis terrenys, cedint-ne l'espai ocupat per les restes de més entitat a l'Ajuntament de Teià, que el requalificà com a zona d'equipaments: parcel·la E-2. Davant la impossibilitat de donar una rendibilitat immediata al jaciment, es resolgué efectuar un cobriment de les restes a fi i efecte de preservar-les. No obstant això, seguint les recomanacions de la Comissió Territorial del Patrimoni Cultural de Barcelona, el ple de l'Ajuntament de Teià va declarar Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) el conjunt arqueològic del jaciment de Veral de Vallmora (Teià), el novembre del 2001.
Des del mes de setembre del 2003, ja dins del Projecte Cella Vinaria, i durant el 2004, es van executar tota una sèrie d'intervencions arqueològiques preventives, l'objectiu de les quals fou la delimitació de tot el jaciment i l'excavació en extensió i documentació de totes les estructures susceptibles de museïtzació. Durant aquests treballs, es varen localitzar tot un seguit de noves estructures no documentades en les anteriors intervencions del 1999, les quals estan disposades en quatre terrasses a diferent nivells: T0, T-1, T-2, T-3 i T-4 (fig. 1, 3)

3. El jaciment: descripció interpretativa de les estructures documentades i fases cronològiques
Atès que totes aquestes estructures formen part del mateix conjunt, i a efectes interpretatius, n'abordarem la descripció en funció de la ubicació i de les diferents fases cronològiques d'època antiga registrades, no sense recordar abans que les conclusions reflectides en aquest article s'han de prendre a títol preliminar, car manca encara per fer l'estudi deis diferents materials arqueològics recuperats durant l'excavació, el qual, sens dubte, ens ajudarà a concretar amb més precisió aquestes hipòtesis.
El conjunt arqueològic de Veral de Vallmora es defineix per tota una sèrie d'àmbits i estructures situats a diferents nivells que de forma esglaonada s'adapten a la topografia terrassada del terreny. Aquests es distribueixen en tres ales, tot formant un edifici de dimensions considerables i de planta rectangular que presenta una orientació lleugerament esbiaixada, en sentit NO - SE, seguint les corbes de nivell descendents del turó (fig. 3); amb un gran pati central que constitueix una gran àrea d'emmagatzematge de dolia defossa a cel obert, a l'entorn de la qual es disposen i s'estructuren els diferents espais.
L'àrea que presenta un millor estat de conservació correspon a l'ala nord, situada entre les terrasses números 1 i 2, que és on s'han conservat millor els diferents àmbits i estructures. Es documenten sales de premsatge, torculares, amb les pedres de sustentació, fora, i els encaixos, foramines, per encabir els suports, arbores i stipites, de les premses i retalls per encabir els contrapesos corresponents; arae de premsatge amb canalitzacions que menen vera els diferents dipòsits de recollida del most o lacus,

àrees d'emmagatzematge o cellae vinariae amb grans tines de fermentació, dolia defossa, dependències annexes de treball i habitació de la mà d'obra i el gran pati central abans esmentat (fig. ii 2).
Cal dir que gran part d'aquestes estructures presenten un arrasament molt pronunciat en sentit N-S, com a conseqüència de les accions d'espoliació, dels rebaixos efectuats en el terreny per tal d'adequar-lo a terrasses de conreu, que en molts casos fan literalment desaparèixer la totalitat de les estructures, i deis treballs de rompiment per al conreu de la vinya en etapes posteriors. Aquest arrasament és molt més intens com més al sud. Així, les ales est i sud de l' edifici tan sols conserven parcialment les estructures excavades en el subsol: dipòsits, empremtes de fons de dolia defossa, fons de sitges, retalls, etc.; o bé aquelles estructures situades en una cota més baixa com a conseqüència del canvi de terrassa i del pendent de l'assentament.
Cal destacar que en les darreres intervencions al jaciment, els mesos d'agost i setembre del 2004, hem pogut documentar, només a nivell de delimitació, un forn quadrangular de dimensions considerables, 3 m x 2,65 m, de superfície de graella, que sembla conservar la totalitat de la cambra de combustió i el praefurnium. La funcionalitat, l'especialització i l'adscripció cronològica ens són, avui per avui, desconegudes, car en resta pendent l'excavació. No obstant això, ateses la tipologia i l'orientació, ben bé podria tractar-se d'un forn per a la fabricació d'àmfores, adscrivible a la fase 2 del jaciment Aquest es troba situat entre la terrassa núm. O i la terrassa núm. I, al nord de les sales de premsatge situades a la parcel·la E-2 (fig. 3), associat a un paquet estratigràfic on destaca la presencia de gran quantitat de cendres i terres rubefactades que semblen indicar l'existència d'una possible àrea terrissaire en aquest sector.
A nivell cronològic, totes aquestes estructures formen part d'un mateix conjunt corresponent a un assentament agrari d'època romana amb una forquilla cronològica que, segons un estudi preliminar deis materials recuperats, abastaria des del segle II aC, pel que fa als estrats de rebliment i anivellació previs a les construccions, fins al segle V dC, moment en què es documenta l'amortització de la majoria deis àmbits i les estructures de l'edifici corresponent al centre de producció vitivinícola roma, el qual presenta un període de funcionament ple durant els segles I i II dC.
Pel que fa a època antiga, hi distingim cinc fases d'ocupació amb tres moments constructius diferents.

FASE O (SEGLES II-I aC)
Correspon a una fase inicial d'ocupació que tenim documentada només a partir deis materials recuperats en els estrats d'amortització i rebliment d'una sèrie de retalls situats per sota de les construccions documentades a la T-3 (fig. 3) i que han estat interpretats com a retalls d'extracció d'argiles. Els materials de rebliment d'aquestes estructures són els que donen un material cronològicament més antic, amb presencia de ceràmica comuna i grisa ibèrica, ceràmica campaniana A, àmfora itàlica, àmfora punico-ebussitana, etc.

FASE I (SEGLE I aC)
Correspondria a un moment constructiu documentat en època tardo-republicana del qual només conservem:
A la T-0 (fora de límits de la fig. 3), un mur esbiaixat en sentit NO-SE, associat a un nivell molt poc potent amb materials molt rodats d'aquesta cronologia. Cal destacar, relativament prop d'aquest mur i cap a llevant, la presència d'un recipient semisoterrat encastat en el terreny natural amb una destral de basalt polida a l'interior. Aquesta associació l'hem interpretada a títol preliminar com una possible ofrena fundacional. Així no obstant, l'adscripció cronològica ofereix dubtes, ja que, d'una banda, la composició és clarament diacrònica respecte a la resta del jaciment, i de l'altra, aquest petit conjunt no té una relació directa amb cap altra estructura.
A la T-3 (fig. 3), una sèrie de murs que formen un àmbit quadrangular amb orientació SO-NE fonamentats per sobre deis nivells d'amortització dels retalls de la fase anterior abans esmentats. Aquests estrats d'amortització, formats principalment per una successió de capes de sauló i de llims dipositades de manera natural com a conseqüència d'avingudes d'aigua, ens donen materials residuals de la fase precedent.

Els materials associats a la construcció i al funcionament d'aquest àmbit donen una adscripció cronològica típica del segle I aC, representada principalment per la presencia de campaniana B, ceràmica de cuina itàlica, àmfora itàlica i àmfora de producció local. Cal destacar la documentació d'una reforma a l'interior d'aquesta habitació amb la construcció de dos forns de planta circular amb mur perimetral d'obra i amb la cambra de combustió excavada al marge natural que separa la T-2 de la T-3 (fig. 3), un deis quals recolza sobre el mur septentrional de l'habitació quadrangular. Aquest presenta al fons una solera a manera de graella feta amb fragments de ceràmica pertanyent a grans contenidors (amphorae i dolia) i de material constructiu (tegulae i imbrices). Caldria situar el darrer funcionament d'aquests en època de César o triumviral (cap al 40 aC), o tal vegada proper al canvi d'era. Per la tipologia i les dimensions, cal pensar que podrien estar destinats a la fabricació de pa o bé d'atuells ceràmics de petit format.
A la T-4 (fig. 3), s'ha documentat un dipòsit isolat excavat al terreny natural, amb pavimentació d'opus signinum í revestiment hidràulic a les parets que presenta una cubeta circular de neteja i dos d'accés a l'interior. Per la seva orientació, aquesta estructura s'ha adscrit en aquella fase cronològica; no obstant això, no descartem que continués en ús a inicis de la fase posterior; per tant, els estrats de rebliment i amortització es poden cronometrar dins de la primera meitat del segle I dC.

FASE 2 (SEGLE I dC)
Aquesta fase constitueix el tercer moment d'ocupació i el segon moment constructiu documentat amb el bastiment del gran edifici corresponent al centre de producció vitivinícola romà que coneixem. La seva factura se sembla, si fa no fa, en època augustal, pels vols del canvi d'era o com a molt a inicis del segle I dC, amb una nova orientació NO-SE que perdurarà en etapes posteriors i que aglutina les diverses dependències i estructures productives que esglaonadament se situen en les quatre terrasses naturals identificades.
Ala T-1 (fig. 3), trobem les estructures ja documentades el 1999, amb la presència d'una gran sala rectangular de premsatge que a efectes constructius presenta una factura unitària. D'aquesta fase es conserven un gran dipòsit o lacus de recollida del most a ponent i un paviment unitari d'opus signinum amb lleuger pendent vers el dipòsit anterior, rematat amb mitges canyes als punts de contacte amb els paraments de les parets perimetrals que presenten revestiment hidràulic i a les cantonades. Pel que fa a estructures interiors, tan sols se'n conserven un parell de petits suports quadrangulars ancorats al paviment en el cantó nord-oriental, que presenten dos encaixos rectangulars al centre, oberts pel cantó exterior.

La seva funcionalitat no ens és coneguda, car aquests estan adossats a la paret oest de l'edifici i oberts vers l'interior de l'àmbit, la qual cosa, atès el funcionament de les diferents tipologies de premses d'època romana, a priori invalida la maniobra de premsatge per manca d'espai. D'aquest mateix moment, hem de destacar, situat a la T-1, a l'extrem NO (fig. 3), un enterrament perinatal dins d'una panxa d'àmfora. Segons la tipologia d'aquesta àmfora Pascual 1, l'adscripció cronològica l'hem situada a finals del segle I aC o a inicis del segle I de; i situades a llevant, trobem una sèrie d'estructures muràries que conformen uns àmbits annexos amb funcionalitat, atesos els resultats del 1999, poc clara. Sembla que l'estanca més meridional, annexa a la gran sala de premsatge, es trobava pavimentada amb opus signinum, del qual tant sols conservem els nivells de preparació o rudus.

Encara més cap a llevant, documentem una sèrie de murs que delimiten diferents àmbits situats a l'est. Cal destacar-ne un que feria la funció de contenció de ternes entre amb dues terrasses (T1-T2) adaptant-se ala topografia natural (fig. 3). A la T-2 (fig. 3), documentem una altra sala de premsatge de dimensions més reduïdes, situada al cantó occidental de l'edifici, de la qual tan sols conservem parcialment la pavimentació d' opus signinum pel costat septentrional superior. Igual que l'anterior, presenta una línia canya en els extrems de contacte amb els murs perimetrals i un dipòsit o lacus pel cantó de ponent, una mica més petit. Una de les peculiaritats d'aquest dipòsit és que presenta una canalització de plom de desguàs lateral en el mur oest, situada, si fa no fa, a l'extrem meridional del lacus. Així mateix, l'excavació dels nivells localitzats per sota de la pavimentació desapareguda de l'àmbit ha permès identificar un retall quadrangular que ha estat interpretat com l'encaix del contrapès d'una premsa orientada en sentit NO-SE (premsa  núm. 3), la qual sembla que recolzaria el fulcre del prelum a la paret septentrional del torcularium. La longitud de la biga, alçaprem o prelum, seria de 4,5 m aproximadament.
Igualment, al cantó est de l'edifici trobem tota una sèrie d'àmbits i estructures formades per un lacus de dimensions desconegudes, amortitzat per les reformes posteriors, el qual presenta una cubeta circular de neteja a l'extrem meridional. Aquest dipòsit ha estat seccionat per aquest costat en els rebaixos posteriors. A l'extrem oriental de l'edifici i associada a aquest dipòsit, tenim una àrea coberta d'emmagatzematge amb dolia defossa, car hem localitzat tres. basaments circulars de suport de pilastres per a la sustentació del sostre.
A la T-3 (fig. 3), documentem part d'un mur perpendicular a la sala de premsatge occidental, en el mateix sentit NO-SE, que divideix aquesta àrea tot formant dos àmbits. A l'àmbit situat a ponent trobem una sèrie de dolia defossa pertanyents a una àrea d'emmagatzematge que creix vers l'oest i que va ser arrasada durant l'etapa de reformes constructives posteriors. Quatre d'aquests dolia conserven gran part de l'estructura. Durant l'excavació i l'extracció, hem pogut localitzar gran part dels perfils i de les vores esbotzades a l'interior, per la qual cosa no es descarta el remuntatge total a efectes de museïtzació. A l'àmbit situat a llevant, s'ha documentat tota una sèrie d'estructures de combustió pseudo-circulars, identificades com a petits forns metal·lúrgics de forja, pels quals reduïm que, en un moment donat d'aquesta fase, l'àmbit fou destinat a aquests tipus de treballs auxiliars. També s'han localitzat, en els nivells d'amortització d'aquest, alguns estris de ferro i grapes de plom per a la reparació dels dolia. Associada a aquesta fase o tal vegada a la precedent, cal destacar la troballa d'un fons de dolium in situ (fig. 3) situat en el pati central, que presentava a l'interior una petita destral de serpentinita polida, similar a l'anteriorment descrita de basalt. Hem interpretat aquesta associació, a títol preliminar, com una possible ofrena fundacional.
A la T-4 (fig. 3), s'ha localitzat un àmbit rectangular molt arrasat que conserva gran part de la pavimentació d'opus signinum i tres dels seus murs perimetrals, un dels quals presenta en alçat una petita part del revestiment hidràulic amb una mitja canya a la cantonada.

FASE 3 (SEGLES  II - III dC)
Correspon a una fase de grans reformes i ampliació del centre de producció vitivinícola romà, sembla que destinades a augmentar-ne la capacitat de producció. Els àmbits de la fase anterior mantenen, en general, els volums, encara que es documenta una redistribució deis espais i de les funcionalitats, amb la creació d'alguns nous àmbits i estructures. Cronològicament, el seu inici se situa al final de l'època flàvia (darrer quart del segle I dC) amb funcionament ple durant època antonina i severa (segles 11-III de). Aquesta fase correspondria, si fa no fa, a l'adscripció cronològica del signaculum de plom (fig. 6). L'amortització de gran part de les estructures d'aquesta fase se situa  grosso modo durant la primera meitat del segle IV dC.

A la T-1 (fig. 2 i 3), documentem una reforma interior de la gran sala de premsatge, la qual se subdivideix mitjançant una paret mitgera recolzada sobre el paviment de la fase anterior, en dos nous àmbits perpendiculars. Com a conseqüència d'aquesta subdivisió, es pavimenten una altra vegada les dues estances amb una nova capa d'opus signinum de 10 cm de potència a l'àmbit de ponent i de 15 cm de potència a l'àmbit de llevant. Aquestes estances estan lleugerament esglaonades vers el dipòsit o lacus situat a ponent, el qual també es torna a pavimentar. En aquests nous espais s'ubiquen dues grans premses bessones, d'uns 8,5 m de longitud de prelum, situades paral·lelament amb un lleuger desnivell, una de les quals, la que hem anomenat premsa núm. 1,

situada a llevant, conserva en el paviment la pedra rectangular o forum amb els encaixos rectangulars, foramines, on recolzarien els arbores de suport de la premsa per l'extrem superior. A la premsa núm. 2,

situada al costat de l'anterior vers ponent, aquesta pedra de suport va ser arrencada com a conseqüència d'accions d'espoliació, i en el seu espai s'ha documentat un gran forat quadrangular. Una altra de les característiques comunes d'ambdues premses, a part de les grans dimensions, és la presencia de les dues arae de premsatge circulars obrades unitàriament en la nova pavimentació d'opus signinum

i amb una canalització perimetral de recollida del most que les delimita; aquestes es presenten connectades entre si mitjançant una canal transversal, la qual desguassa en el lacus de ponent (fig. 2 i 3). Pel que fa als àmbits annexos situats a llevant, s'hi documenten igualment una sèrie de reformes, amb la construcció de nous murs de compartimentació de les diverses estances. A la T-2 (fig. 2,3), documentem la construcció de dos grans encaixos rectangulars excavats al terreny natural per a encabir-hi els grans contrapesos de les dues grans premses bessones abans esmentades. Més cap a llevant, identifiquem una sèrie de reformes que modifiquen la distribució de la fase anterior. Així s'amortitza l'antic lacia de llevant, sobre el qual se'n construeix un altre de dimensions més grans en sentit transversal i que també presenta en el paviment una cubeta circular de neteja pel cantó oriental. Igualment, l'àmbit de premsatge situat al costat, una mica més cap a ponent, es reforma, i se'n documenten noves pavimentacions. Pel que fa a l'àrea d'emmagatzematge situada a l'est, es registra un reaprofitament d'aquest àmbit amb un nou mur de compartimentació i un augment del nivell de circulació, un metre per sobre de l'anterior. Aquest nivell es presenta acabat amb un paviment de morter de calç que enllaça amb el revestiment de morter de les parets. Totes aquestes estructures estan seccionades, en el cantó meridional, pets rebaixos efectuats en èpoques posteriors (fig. 3).
A la T-3 (fig. 3), es documenta en aquesta fase una reforma que suposa l'arrasament de les estructures anteriors (arces d'emmagatzematge en dolia, àmbits annexos de treball, etc.) i l'anivellació encaminada a la construcció d'una galeria porticada en façana pet cantó meridional de l'edifici, que comunicaria totes les dependències i, alhora, les connectaria amb un gran pati central o àrea oberta, situada al sud i de dimensions considerables, que faria la funció de gran àrea d'emmagatzematge amb dolia defossa, probablement a cel obert. D'aquesta mena de galeria porticada es conserva: una gran pedra rectangular de suport a l'extrem occidental i un altre possible basament més a llevant, que n'aprofita un deis murs de la fase tardo-republicana corn a fonamentació. En l'àrea del pati trobem tota una sèrie de fosses circulars corresponents a empremtes de fons de dolia, més o menys alineades i disperses en extensió, algunes de les quals es tallen i se superposen denotant una renovació dels contenidors al llarg del temps. Moltes d'aquestes empremtes es troben malmeses per les diferents rases de conreu de vinya d'èpoques posteriors que perforen sistemàticament els terrenys. Cal destacar  també en aquesta terrassa, al cantó de llevant del pati central, a tocar de l'ala est de l'edifici, els elements següents: d'una banda, la presencia de tres retalls quadrangulars excavats al subsol, els quals, atesa l'alineació, podrien correspondre als retalls de fonamentació de tres basaments de la galeria porticada abans esmentada, i d'altra banda, la localització d'un retall corresponent a una estructura rectangular de dimensions considerables, la qual tractarem en un apartat específic, car és on es va localitzar el signaculum de plom (fig. 6).
A la T-4 (fig. 3), tan sols documentem en aquesta fase un retall, també rectangular, situat al, cantó occidental, amb una orientació NO-SE que coincideix amb la disposició de les diferents dependències de les altres ales de l'edifici. Fa de mal interpretar, car el nivell d'arrasament és molt acusat.

FASE 4 (SEGLES IV-V dC)
Es en aquesta fase, possiblement des del començament del segle IV dC, en època de Constantí I, quan es començà a denotar una etapa de decadència productiva amb l'abandó progressiu, encara que no total, dels diversos àmbits, dependències i estructures de l'edifici. Tanmateix, és en aquesta fase quan es documenten les accions d'espoliació sistemàtica d'aquestes estructures a fi de recuperar-ne i/o reaprofitar-ne els materials constructius, la qual cosa implica un arrasament i una destrucció incipients. No obstant això, curiosament, també documentem un funcionament residual d'una de les grans premses, concretament de la premsa núm. 1, la qual es torna a bastir tot mantenint a la T-1 la pedra de suport superior, forum, i construint una nova estructura de contrapès, la qual es rodeja d'un mur d'obra i un nivell de pavimentació intern amb opus signinum, del qual tan sols es conserven un fragment in situ, a la cantonada NE de l'estructura perimetral (fig. 1, 2 i 3). A efectes interpretatius, sembla que el centre encara produeix vi, si bé amb una productivitat molt inferior a la d'etapes precedents, tal vegada per una davallada de la demanda corn a conseqüència deis efectes de la crisi del segle III dC, i/o de la competència d'altres àrees productives i/o per l'envelliment de les estructures i sistemes de producció a nivell particular i/o general.

FASE 5 (SEGLES V-VII dC)
Tal corn ja hem esmentat abans, la majoria d'àmbits i d'estructures de l'edifici corresponents al centre de producció vitivinícola romà semblen estar, des d'un punt de vista funcional, totalment amortitzades en el segle V dC.
No obstant això, sembla que, a partir d'aquest moment, es podria donar una darrera fase d'ocupació d'època tardana, tal vegada representada per l'estructura rectangular que s'hi construeix per sobre de les sales de premsatge de la T-1 (fig. 1). Segons les nostres intervencions, tan sols podem apuntar-ne la cronologia a partir de la utilització de material constructiu romà de coberta (tegulae i imbrices) en la construcció dels murs, però sense poder-la precisar, car aquesta estructura va ser excavada al segle passat, concretament al final de la dècada deis anys 60 i començament deis 70 per Lluís Galera, mentre que a les intervencions del 1999 i, per descomptat, a les nostres, es trobava exempta d'estratigrafia verge associada.

Tanmateix, el desmuntatge no ha aportat cap material que ens en pogués determinar amb precisió l'adscripció cronològica de construcció, la qual tan sols podem intuir a partir d'una seqüència estratigràfica incomplerta i en termes "post quem" de cronologia relativa, és a dir, tan imprecisa com dir que és posterior a l'amortització de les estructures del centre de producció vitivinícola torna, situada, si fa no fa, en el segle V dC. En aquest sentit, ens hem de remetre a les conclusions de Galera, que la situava cronològicament en època tardana (Prevostí, 1981: 58). Dins d'aquesta fase, també hauríem d'adscriure la localització i la documentació d'una serie d'enterraments d'inhumació en fossa simple, situats a l'extrem NE (fig. 3) que, atesa la seqüència estratigràfica, la tipologia de les tombes i l'orientació, podríem situar, a títol preliminar, entre els segles  V - VII  dC.

4. Context arqueològic de la troballa del signaculum de plom
Tal com ja s'ha esmentat, la peça objecte d'aquest article fou localitzada en el rebliment d'un retall corresponent a una estructura rectangular de dimensions considerables, excavada a1 subsol i situada al cantó de llevant del pati central, a tocar de l'ala est de l'edifici i atribuïble a la fases 2 i 3 de l'assentament  (fig. 3). Ha estat interpretada com una possible bassa. Tot i l'incipient arrasament, l'únic nivell de rebliment i amortització ens ha donat, a banda del signaculum, un material molt ric pel que fa a vaixella de servei de taula (ceràmica vidriada romana, vidre, sigillata gal·lica, hispànica, africana A, etc.), gran nombre de llànties decorades, dos amforiscs i estris d'os i bronze (agulles, espàtules, etc.), amb finalitats domèstiques i/o cosmètiques. (fig. 5). Dins de la mateixa unitat estratigràfica i situada molt a prop del segell, es va localitzar també una moneda corresponent a un sesterci de bronze, emes en època de l'emperador Trajà, amb la següent llegenda a l'anvers: IMP. CAES. NERV. TRAIANO. AVG. GER. DAC. PM. TRP. COS VI. PP. Com que correspon, doncs, al sisè consolat de Trajà, la data d'emissió se situar-la entre els anys 112-114 dC (fig. 4).

5. El signaculum de plom: anàlisi epigràfica, prosopografia i valoració històrica
Dins del context precís i ben determinat que s'acaba d'exposar, aparegué aquesta peça excepcional que evidencia, una vegada més, els lligams entre Barcino i l'antic territori laietà, en concret amb la comarca del Maresme.

En efecte, els pedestals paral·lepipedics ja ens mostraven la presència de Lucius Licinius Secundus a Sant Andreu de Llavaneres (IRC I, 125) en un monument que li dedicava el seu amic Gaius Trocina Onessim.
A Torre Llauder (Mataró) (IRCI, 103), coneixem el cavaller, barcinonensis immunis, C. Marius Aemilianus, originani de Caesaraugusta, la Saragossa romana, segons fa suposar la seva adscripció a la tribu Aniensis, el qual també és homenatjat a Barcino (IRC IV, 43).
D'altra banda, podem esmentar la presència dels Herennii a Barcino, especialment C. Herenni Optat, amic al seu torn de Luci Licini Segon (/RCIV, 97); sense entrar en la qüestió del centre de producció de les teules amb la marca L(ucius). HER(ennius). OPT(atus) (IRCV, 175, 179, 187), volem deixar constància de la gran difusió d'aquestes produccions a tot el nord-est hispànic, i també al Maresme, i la presència de membres de la gens Herennia a Barcino, en relació amb el cognomen Optatus (IRCIV, 52, 61, 97). A més, cal tenir en compte que tots els lliberts influents de la Barcino de la primera meitat del segle II dC estaven relacionats entre ells i devien formar una mena de "lobby" d'influència molt notable dins de la vida ciutadana, amb el reforç important de la presencia tan reiterada de Luci Licini Segon, representant del seu poderós patró Luci Licini Sura fins a la seva mort, immediatament posterior al seu tercer consolat del 107 dC (IRC IV, 163-188).
Per acabar de completar el panorama, un sarcòfag encastat al campanar de la catedral de Gènova ens fa saber que hi era enterrat Gaius Trocina Honessim, amic incomparable de Luci Pedani Ursus (Mayer, Rodà, 1985: 195-196).
Comprovem, doncs, amb forca evidències, que Acilis, Herennis, Licinis, Pedanis, Trocines... tots eren interrelacionats. Es dins d'aquest context de lligams i relacions personals entre els personatges de Barcino i de l'antic territori laietà al primer terç del segle II dC, que cal ubicar la nova troballa que descrivim a continuació. Es tracta d'un segell rectangular (signaculum) de plom, ben conservat, amb el camp epigràfic emmarcat per un filet, amb les lletres en relleu disposades en dues línies que es llegeixen de dreta a esquerra. La part posterior és llisa, sense presència d'anell.

D'Epictetus (esclau) de Luci Pedani Clement.
Bibliografia: Butlletí Municipal Teià, 2004.
Lletres capitals quadrades; P tancades; Mi N de traços inicial i final verticals, o quasi; E de barres horitzontals iguals.
Es molt més normal que aquesta mena de segells, o similars, siguin de bronze (Castellano, Gimeno, Stylow, 1999; GIL III, 84, 1636, 1640, 3218, 6020). Dins de la mateixa comarca del Maresme, el paral·lel més semblant és el jaciment arqueològic de Cal Ros de les Cabres del Masnou (IRCV, 211). Hi ha també, però, alguns exemples més aïllats de segells de plom (GIL III, 6013).
Tenint en compte que els segells de bronze servien per gravar damunt una matèria tova, encara és més probable aquest ús en un de plom. En el cas que estem analitzant, i ateses les característiques del jaciment de Vallmora, el més lògic seria pensar que aquest signaculum fos destinat a marcar dolia abans de la cocció, sense excloure, però, la cera o el guix com a suport. Hem de confessar, tanmateix, que no tenim cap fragment de dolium segefiat amb aquesta inscripció, si bé és cert que bona part de les parets i de la part superior deis contenidors s'ha perdut. Ens ocuparem ara deis personatges en qüestió. Epictetus el trobem a Teià quan encara era esclau i l'home de confiança del seu amo per gestionar la producció vitivinícola de Vallmora. L'epigrafia de Barcino (IRC IV, 106) ens el documenta després d'haver aconseguit la llibertat i la promoció personal com a sevir augustal (fig. 7). Repassem-ne la història.
El document epigràfic barceloní d'Epictetus, l'únic que teníem fins ara, era un pedestal trobat el 1888 (juntament amb 95), al carrer de la Llibreteria de Barcelona i que actualment es conserva al Museu d'Arqueologia de Catalunya (Barcelona) (núm. inventari 9530) (fig. 7), el qual, molt probablement erigit en un lloc públic de Barcino, li havia dedicat la seva dona, Acilia Arethusa.
Malgrat les llacunes, el text es pot traduir així: «Per a Luci Pedani Epictetus, llibert de Luci (?), sevir augustal. Acília Aretusa, al seu òptim marit. En el Hoc concedit per decret deis decurions».
Tal corn ja s'ha assenyalat, la gens Pedania és ben característica de Barcino (IRC IV, 103-105; Rodà, 1975). Marit i muller pertanyien a l'ambient deis lliberts, amb cognomina de tipus grecs com en molts casos, si bé tant Epictetus com Arethusa són excepcionals a la península ibèrica.
Un altre pedestal barceloní esmenta també Acilia Arethusa. Es tracia d'/RCN, 123, que li és dedicat. Diu el següent: "Per a Acília Aretusa, la seva mare, Pedani Clement, el seu fill, i Clement Minicià, el seu net. En el lloc concedit per decret dels decurions”. D'aquesta manera, ja l'epigrafia barcelonina ens feia ben palesa la relació familiar dels Pedanii Clementes i d' Acilia Arethusa, en una cronologia que ja ubicàvem dins de la primera meitat del segle II dC, i més concretament, en època de l'emperador Trajà (IRC IV, 191), cronologia que sembla confirmar-se amb la tro-balla al jaciment de Vallmora del sesterci de Trajà associat al signaculum de plom (fig. 4).
Tal corn ja s'ha esmentat, hi ha forca homònims a l'epigrafia barcelonina, en total cinc més (IRCIV, 69, 105, 107-108, 114 (?), 123, i p. 104); d'altra banda, coneixem Pedanii de cognomina derivats de Clemens, com la Clementiane d' IRC IV, 69, 0 el Clementinus d' IRC IV, 105. De tots, l'únic ciutadà i magistrat municipal fou Lucius Pedanius Clemens Senior (IRCIV, 69), l'adscripció del qual a la tribu Palatina, tal com ja s'ha esmentat, ens fa suposar que dins de la família la tradició d'homes lliures era recent.

Dins deis nascuts esclaus, després alliberats i promocionats al càrrec de sevir augustal, el més antic seria Lucius Pedanius Euphrarz, cognomen grec aquest darrer, que troba traducció llatina en Clemens. Eufró devia haver viscut durant la segona meitat del segle I dC, en les darreries de l'època julia-claudia i durant l'època flavia, proper cronològicament al personatge que dóna origen a la nissaga barcelonina, Lucius Pedanius Secundus Julius Perilous (IRC IV, 37), relacionat possiblement amb medis senatorials.
A la primera meitat del segle II dC, el monument original aixecat a Eufró era ja malmès, per la qual cosa un Lucius Pedanius Clemens s'encarregà de refer-lo amb la corresponent autorització deis decurions (IRC IV, 107-108).
Podia ser aquest Pedani Clement el patró de l'Epictetus que ens explicita el segell de Teià? Probablement, però cal dir que es fa difícil d'identificar qui és qui dins deis nombrosos Pedanii Clementes lliberts i sevirs augustals.

Del que no hi ha dubte és que aquesta branca deis Pedanii explotava els recursos vitivinícoles de Vallmora, un dels rars jaciments dels quals coneixem qui se'n feia càrrec: Epictetus, quan encara era esclau i actuava en nom del seu amo, Luci Pedani Clement. Aquest aconseguí la llibertat, es promocionà i entra a formar part ja de la gens Pedanii es casa amb una també lliberta, en aquest cas de la gens Acilia, i el seu fill dugué el cognomen de Clemens, és a dir, es deia de la mateixa manera que l'antic amo d'Epictetus.
Així doncs, aquest signaculum de plom ens aporta unes informacions molt valuoses, no sols sobre la propietat de la cella vinaria i probablement del fundus, sinó també sobre les relacions entre amos i esclaus, les possibilitats reals i ràpides de promoció personal dins de la societat romana provincial dels segles I i II dC, i també ens perfila l'àmbit d'influència territorial de la colònia de Barcino amb interessos econòmics agrícoles i vitivinícoles a la Laietània, i en aquest cas concret en l'àrea del Maresme, fins a l'antiguitat tardana.

Autors: 

ISABEL RODA DE LLANZA (Catedràtica d'Arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona).

ANTONI MARTÍN I OLIVERAS (Arqueòleg i Gestor Cultural. Director Tècnic i Científic del Projecte Cella Vinaria).

GARLES VELASCO I FELIPE i ROSER ARCOS I LÓPEZ (Arqueòlegs de l'empresa Arqueo-ciència Servies Culturals SL i codirectors de les intervencions arqueològiques al jaciment de Veral de Vallmora [Teià, El Maresme] 2004).

Vocabulari:

Decurió: A les províncies romanes, els decurions eren membres de les assemblees municipals que s’encarregaven de l’administració a canvi d’un impost, l'aurum coronarium. No era, però, cap càrrec personal, sinó una condició social que hom adquiria per herència o fortuna, i que esdevingué obligatòria quan pertànyer al consell municipal deixà d’ésser un honor i esdevingué una càrrega

Dolia: Les dòlies eren recipients fets de fang que servien per emmagatzemar i transportar el vi a tot l'imperi romà.

Ordo senatorial:

L'Orde senatorial romà era el cos de Senadors de l'antiga Roma.

Fundus: Terra rural amb edificis.

Signaculum:

Segell de bronze o plom.

Opus signinum:

L'opus signinum és una mescla formada per calç, sorra i bocins de terrissa que, aplicada en paviments o recobriments de paret, els atorga propietats impermeables. Fou molt utilitzat en època romana, de vegades recobert de mosaics.

Visites culturals