Monestir de Santa Maria de Pedralbes

Santa Maria de Pedralba / Sancta Maria de Petra Alb

El monestir de Pedralbes es va crear amb la intervenció de la reina Elisenda de Montcada (1292-1364) esposa de Jaume II el Just, que el 1322 ja havia manifestat la voluntat de fundar un monestir de clarisses. L'operació va començar amb l'obtenció de l'oportuna llicència del papa Joan XXII, després es va fer la donació d'una finca a Valldaura, però l'Elisenda va adquirir el 1326 uns terrenys al lloc de Pedralbes, on ara s'aixeca el monestir. Segurament el canvi es va fer per donar més seguretat a la comunitat en un lloc que, tot i estar apartat de la ciutat, era proper a Sarrià i no tan aïllat.
 

Es va posar la primera pedra aquell mateix any i el 1327 ja es va poder inaugurar. Tot i no estar acabat, en cosa d'un any de feines el lloc ja era habitable i els espais disponibles per a la primera comunitat que estava formada per catorze religioses que procedien del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona. A finals del 1327 la reina va quedar vídua i a principis del 1328 es va retirar al monestir que havia fundat, on tenia una residència privada o palau. Des d'aquí va continuar amb la seva tasca reglamentadora i protectora del lloc, amb disposicions i donacions a favor seu. Va morir al monestir anys després, el 1364, on va ser sepultada. La comunitat ja arribava aleshores a quaranta monges. La reina havia atorgat testament a favor del monestir, cosa que va consolidar la seva bona posició econòmica.

Amb el pas del temps el monestir va anar guanyant prestigi, influència i poder econòmic en bona part gràcies a la protecció de les cases senyorials que van intervenir en el projecte monàstic amb l'ingrés de les filles a la comunitat, sense oblidar les altres instàncies de poder, la casa reial i la ciutat de Barcelona. A partir del segle XVI, la influència dels poders de Castella es va anar incrementant alhora que es reformaven els costums d'acord amb els nous temps. Amb el pas dels anys la casa va anar perdent protagonisme i poder econòmic.

 

 

Amb la guerra del francès, la comunitat va haver d'abandonar la clausura en algunes ocasions, mentre que en altres també va servir de refugi a religioses de diverses comunitats que havien estat expulsades dels seus convents de la ciutat. El 1835, amb la desamortització, es va clausurar el monestir, però les monges van poder tornar amb certa rapidesa (1838). A diferència d'altres comunitats, aquests allunyaments del monestir no van significar cap pèrdua notable de patrimoni mobiliari. El canvi de segle va quedar marcat per la presència d'Eulàlia Anzizu (1868-1916) dins de la comunitat, que va donar un nou impuls al monestir.

Actualment una part de les antigues dependències es poden visitar com a museu depenent de l'Ajuntament de Barcelona i l'actual comunitat ocupa unes noves instal·lacions al costat de les dependències de l'antic monestir. A causa de la ràpida construcció del mateix conserva una gran unitat, encara que es van anar duent a terme "obres menors” en èpoques posteriors. Anteriorment el conjunt monàstic era molt més gran i comprenia altres edificis que després van passar a mans particulars, a més d'espais propis que ara són públics i oberts, com la Plaça del Monestir.

 

 

El claustre és de la primera època constructiva. En una segona etapa (1415-1419), es va construir la sala capitular (segurament renovació d'una construcció anterior) i el segon pis del claustre. Al costat del monestir de clarisses es va instituir un convent de frares franciscans per al seu servei, la seva tasca era atendre espiritualment les monges, a més de resar pels fundadors, el lloc que ocupaven és conegut com el Conventet . Una de les darreres intervencions ha estat la rehabilitació de l'antic dormitori i part del palau de la reina com a sala d'exposició de diverses obres de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, que més endavant es van desplaçar al MNAC i que ara està ocupada pel museu del monestir.

 

 

 

 

 

 

 

La pintura mural de la capella de Sant Miquel

La decoració mural de la capella de Sant Miquel, oberta al claustre, fou contractada entre l'abadessa Francesca de Saportella i el pintor Ferrer Bassa. L'obra es va fer entre els anys 1343 i 1346, i es representen escenes dels Goigs de la Verge i de la Passió, a més de figures aïllades de diversos personatges.

 

 

El sepulcre d'Elisenda de Montcada
El sepulcre de la fundadora del monestir té la particularitat de ser doble; és a dir, amb una cara que dóna a l'església i una segona al claustre. Són molt similars, però l'estàtua jacent de l'església la representa com a reina, mentre que al costat del claustre es veu amb l'hàbit de clarissa. Segons el que es manifesta al testament de la difunta, l'obra ja estava acabada el 1364, quan va morir.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Visites culturals