El barri del Call conserva el nom de quan era el barri dels jueus de Barcelona, presents a la ciutat des d'antic i amb un paper molt actiu en la comunitat urbana de l'Edat Mitjana. Del Call medieval se'n manté la traça en els carrers i se'n conserva una documentació abundant als arxius de la ciutat. La seu del Museu d'Història de Barcelona al Call, situat on hi havia la casa de Jucef Bonhiac, teixidor de vels, aborda trajectòria deis jueus en la història de la ciutat i l'esplendor del seu llegat cultural, que ha perdurat fins els nostres dies i que té un valor universal.
LA HISTÒRIA DEL CALL.
Els jueus són documentats a la ciutat des deis segles IX-X, però probablement devien haver-s'hi establert des dels primers segles de l'era cristiana. Cap al final del segle XI, el barri del Call ja era delimitat i la població jueva s'hi va agrupar definitivament. La comunitat jueva de Barcelona fou molt activa i desplegà una esplendorosa activitat cultural, fins al terrible avalot del 1391. Desfeta l'aljama, van romandre a la ciutat els convertits al cristianisme, per bé que molts van marxar quan el 1487 es va implantar la nova Inquisició.
LA FORMACIÓ DE L'ALJAMA
"Des del segle X fins a mitjan segle XIII, la comunitat jueva de Barcelona va seguir les mateixes vicissituds de la ciutat i va viure un procés de consolidació. Va créixer en habitants, es va concentrar al Call i va passar a tenir un paper rellevant en la vida econòmica de Barcelona, mentre que alguns membres de les famílies benestants accedien a càrrecs prop de la cort. El 1241, després d'un període d'enfrontaments socials al si de la comunitat, el rei Jaume I va atorgar a l'aljama el privilegi d'elegir prohoms per impartir justícia entre jueus. Era l'embrió d'un govern propi.
VERS L'ANY 1000
Una petita població jueva viu des de fa segles a l'interior de les antigues muralles romanes de Barcelona i a la rodalia de la ciutat.
No hi ha diferències notables entre els cristians i els jueus pel que fa al seu paper econòmic, l'organització social i el lloc de residència.
El domini de la ciutat de Barcelona és a les mans de llinatges nobiliaris de grans propietaris cristians. Els nessiim, membres d'antigues famílies poderoses, lideren la població jueva.
985: Almansor pren la ciutat. Malgrat la destrucció, que afecta tant cristians com jueus, la població urbana es recupera i comença a créixer.
1025: el comte Berenguer Ramon I confirma els drets dels habitants del comtat de Barcelona, però no reconeix privilegis especials ni a la comunitat urbana ni a la jueva.
1079: en els documents per repartir la ciutat entre els comtes Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II s'esmenten 54 jueus i 285 cristians, probablement tots ells caps de casa.
1079-1111: amb un mas a Montjuïc, propietats i tractament de «cavaller», Abraham Cavaller, fill del rabí Jucef , és un bon exemple dels nessiim de l'època.
1083: primer esment del Call. Els jueus s'hi concentren les propietats jueves en altres zones de la ciutat i extramurs disminueixen ràpidament.
VERS L'ANY 1100
El creixement de la ciutat depèn dels mercats locals i del cobrament de paries, és a dir, dels tributs imposats a les taifes o regnes musulmans sorgits del desmembrament del califat de Còrdova. La conquesta almoràvit arriba al límit septentrional de l'Àndalus a principis del segle XII. Amenaça els comtats catalans i posa fi al cobrament de pàries. L'economia urbana entra en crisi.
Barcelona comença a créixer una altra vegada després del 1140 i tant els cristians corn els jueus es beneficien de les noves possibilitats en el comerç i en la producció artesanal.
1105: el comte Ramon Berenguer III concedeix als jueus Mossé, Jafia, Bonén i Abotaib el monopoli del transport cap a l'Àndalus dels captius sarraïns redimits.
1149: primera menció deis costums i usatges deis jueus de Barcelona en la carta de població que Ramon Berenguer III atorga als jueus de Tortosa.
1163: s'esmenta per primer cop els Usatges de Barcelona en la carta de població concedida a Agramunt.
1183: es documenten per primer cop els cònsols de Barcelona, que constitueixen un embrió de govern municipal.
VERS L'ANY 1200
L'expansió del comerç internacional i dels mercats interiors fa emergir nous grups socials, tant entre cristians com entre jueus. El seu poder prové de l'activitat mercantil i financera.
L'activitat financera deis jueus s'orienta sobretot al préstec a curt termini, mentre que els cristians inverteixen en préstecs a llarg termini en el comerç, la construcció naval i el merca immobiliari.
En aquest context, a través de pactes amb la monarquia, a mitjans del segle XIII neixen tant el govern intern de la comunitat jueva com el regiment municipal de la ciutat de Barcelona.
Vers el 1210: se sufoca la revolta de Samuel ben Benvenist contra els nessiim de Barcelona.
1230-1240: noves revoltes al Call que desafien amb èxit el domini dels nessiim i que s'emmarquen en la controvèrsia maimonidiana que divideix el judaisme europeu.
1235: a les Corts de Tarragona, Jaume I fixa un interès del 12 % anual per al préstec cristià i del 20 % anual per al préstec jueu, que és reduït cinc anys més tard al 16,6 % anual.
1241: Jaume I autoritza a elegir els primers prohoms de la comunitat jueva i estableix la base de l'autogovern jueu del Call.
1249: Jaume I designa els primers paers de la ciutat de Barcelona, que finalment donen lloc a la figura dels consellers i a la constitució del Consell de Cent.
L'UNIVERS DEL CALL ALS SEGLES XIII-XIV
La comunitat jueva de Barcelona era la més important i nombrosa de Catalunya i de tota la Corona catalanoaragonesa. La relació de les seves elits amb la monarquia, el seu sistema d'autogovern, el paper en les finances i les activitats urbanes, els contactes internacionals, els centres d'estudi on acudien juristes, filòsofs i cirurgians, i els vincles amb altres jueries van fer de l'aljama de Barcelona als segles XIII-XIV la més gran i coneguda del judaisme català.
Cases i carrers
La majoria de cases del Call eren les típiques de la ciutat medieval, d'una sola crugia, per bé que les famílies benestants vivien en edificacions més grans. Hi havia també alfòndecs, una pia almoina, escoles talmúdiques, sinagogues, banys freds, comerços i tavernes, una carnisseria i, davant d'un dels portals, el forn. Com que era un recinte tancat, el creixement de la població va fer-ne un barri molt dens i amb carrerons estrets. El 1257 es va crear el Call Menor. Barcelona va ser una de les poques ciutats d'Europa amb dos barris jueus. Fora ciutat, a Montjuïc, hi havia el fossar de la comunitat.
El treball i l'activitat econòmica.
Els jueus de Barcelona van participar de manera rellevant en el creixement econòmic de la ciutat. Als segles XIII i XIV es van dedicar de manera generalitzada al préstec. Van tenir un paper important en l'arrencada del gran comerç mediterrani al segle XIII, mentre que les seves activitats artesanals destacaren sobretot al segle XIV. Les elits del Call també van servir a la cort i a l'administració reial com a metges, batlles, administradors, ambaixadors i intèrprets, especialment en els regnats de Jaume I, el seu fill Pere II i el seu nét Alfons II.
La llengua i l'impuls cultural.
La llengua deis jueus de Barcelona era el català, i l'hebreu es reservava per a la litúrgia, l'estudi i el contacte amb jueus estrangers. Però Barcelona va ser un dels primers nuclis d'Europa on l'hebreu va prendre una nova dimensió com a llengua literària, filosòfica i científica. Des del final del segle XI, el Call es convertí en un focus d'atracció intel·lectual on es van escriure obres de valor universal. Aquest ambient erudit no era alié a l'escolarització, necessària per poder llegir la Torà i el Talmud. A diferencia de la resta de la ciutat, l'analfabetisme masculí era rar al Call.
La regulació de l'aljama.
La comunitat jueva de Barcelona i els seus béns eren considerats possessió i propietat del rei. Els pactes amb el monarca van fer possible, a canvi d'assegurar la recaptació dels impostos destinats a les arques reials, el desenvolupament d'institucions de govern intern i la regulació de la vida quotidiana i de l'administració de justícia a l'empara del dret hebraic. A partir de mitjan segle XIII, l'aljama va començar a ser regida pels berurim, secretaris elegits per un consell i que tenien el suport d'altres càrrecs o oficials.
La Torà i el Talmud són les fonts del dret hebraic. Una amplia jurisprudència pràctica, establerta a través dels "responsa" o aclariments deis estudiosos als llibres sagrats, permetia la seva adequació als problemes que es presentaven a cada moment.
Esquema d'orgatització de l'aljama
L'aljama tenia un consell restringit, uns càrrecs i oficials executius i un tribunal rabínic. Les ordinacions de l'aljama de Barcelona del 1327, aprovades pel rei Jaume II, establiren la formació d'un consell de trenta notables, els quals eren els encarregats de nomenar els secretaris de l'aljama.
Els vincles de Barcelona amb altres calls catalans eren estrets, especialment amb aquells amb els quals es repartien i es recaptaven els impostos establerts pel rei. Barcelona era la capital d'un districte fiscal o col·lecta que incidia nombrosos calls, a més de les subcol·lectes de Tarragona, Vilafranca del Penedès, Cervera, Manresa i Montblanc.
ELS RITMES DE LA VIDA QUOTIDIANA
El calendari jueu marcava el ritme de la vida al Call, igual que el calendar cristià marcava el de la ciutat. Els jueus observaven el dissabte o xabbat com a dia de pregària i descans i celebraven les seves festivitats. El calendar jueu és lunisolar, una mica més curt que el solar, amb dotze mesos, als quals, en l'any anomenat embolismal, s'afegeix un altre mes, radarxeni. L'any nou jueu és l'1 de tixrí (entre setembre i octubre). Al mes de nissan (entre maç i abril) és quan se celebra la Pésah o Pasqua jueva.
EL CALENDARI JUEU
1.Tixrí (setembre i octubre). Festivitats: Roix ha-Xanà (Any Nou), Yom Kippur (dia de l’Expiació), Sukkot (festa de les Cabanyelles o dels Tabernacles) i Simkhat Torà (festa de la Torà)
2.Heixvan o marheixvan (octubre i novembre)
3.Quisleu (novembre i desembre). Festivitats: Hanukkà (festa de les Llums o de la Dedicació)
4.Tevet (desembre i gener)
5.Xevat (gener i febrer)
6.Adar (febrer i març). Festivitats: Purim (festa dels Sorts o de la reina Ester)
7.Nissan (març i abril). Festivitats: Pésah (Pasqua)
8.Iar (abril i maig)
9.Sivan (maig i juny). Festivitats: Xavuot (Pentecosta o la festa de les Setmanes)
10.Tamuz (juny i juliol)
11.Av (juliol i agost). Festivitats: 9 d’av (dol per les Destruccions del Temple) 12.Elul (agost i setembre)
La festa més important de l'any.
El ritual més important de l'any El ritual de la Pasqua jueva consisteix en un sopar solemne -el séder- que rememora l'alliberament del poble d'Israel de l'esclavatge a Egipte. Al llarg del sopar es llegeix el llibret de l'hagadà, que indica l'ordre estricte dels aliments que han de ser ingerits i els textos, les pregàries i les cançons que els comensals han de recitar i cantar. El terme hagadà (en plural, hagadàs) significa literalment «narració» o «llegenda» i es refereix al relat de l'alliberament dels antics israelites segons el llibre bíblic de l'Èxode.
L'EXPLENDOR DEL GÒTIC AL CALL
Les catorze hagadàs il·luminades fetes a Catalunya que es conserven són un magnífic testimoni del llegat artístic medieval. En la seva majoria es van confegir al Call de Barcelona durant el segle XIV i entre els seus promotors hi havia persones properes a la cort reial. Algunes contenen cicles d'il·luminacions figuratives a pàgina sencera que precedeixen el text, de manera semblant a alguns saltiris i bíblies llatines. Les seves miniatures mostren que la iconografia i les tècniques d'il·luminació pròpies de l'art gòtic català es van adaptar a la tradició jueva.
LES HAGADÀS
S'han conservat catorze manuscrits dels segles XIV-XV provinents de la corona catalanoaragonesa que contenen el text del ritual de l'hagadà que es llegeix durant el sopar pasqual o séder. Molts d'aquests llibres varen ser elaborats al Call de Barcelona o en obradors de la ciutat. Es tracta d'un conjunt de manuscrits de gran valor històric i artístic, que els seus propietaris s'enportàren quan es van veure obligats a abandonar la ciutat.
EL FINAL DEL CALL
Si bé les violències contra els jueus que les croades van propiciar des del final del segle XI al centre i el nord d'Europa no van arribar a terres catalanes, la condició dels jueus va esdevenir més fràgil al llarg del segle XIII. Moltes comunitats vivien llavors un període d'esplendor, però la segregació i la pressió cristianitzadora augmentaven, estimulades per l'Església. S'obligava els jueus a escoltar sermons i a participar en disputes. Aquesta intimidació verbal va crear un clima propici als episodis de violència, sobretot quan, entrat el segle XIV, vingueren temps de crisi. A Barcelona, l'assalt al Call del 1391 va posar fi a l'aljama.
El creixement de les tensions
Des del darrer terç del segle XII, l'Església inicia una ofensiva contra les heretgies que acabà afectant les comunitats jueves a tot Europa. El III i el IV concilis del Laterà (Livorno), del 1179 i el 1215, i altres concilis i sínodes posteriors van marcar un punt d'inflexió, ja que van establir que els jueus havien de viure obligatòriament als calls, identificar-se en el vestit i no ocupar càrrecs públics.
Aquestes disposicions van tenir un impacte variable segons els països. A la Corona catalanoaragonesa s'aplicaren tardanament. Els dominics van ser els capdavanters en el combat de l'Església per al control religiós i van promoure les polèmiques teològiques publiques entre cristians i jueus.
LES DISPUTES TEOLÒGIQUES ENTRE CRISTIANS I JUEUS
La disputa de Barcelona del 1263
A la disputa de Barcelona, convocada pel rei Jaume I, s'enfrontaren rabí Mossé ben Nahman de Girona i el convers Pau Cristià, frare dominic. Es reuniren al Palau Reial en quatre sessions entre el 20 i el 27 de juliol del 1263. Va ser la primera vegada en què els dominics, havent estudiat els textos hebreus, no van argumentar en contra de la tradició rabínica i del Talmud, sinó que n'utilitzaren fragments a "El juny del 1391", un sermó incendiari de l'ardiaca Ferran Martínez a Sevilla va incentivar una onada d'atacs a les jueries que, traspassant els límits de Castella, es va estendre a València, Xàtiva, Mallorca, Lleida, Barcelona, Girona i altres poblacions. Cada localitat presentava un cúmul de tensions propi, si bé amb el tret comú que la ira social acumulada s'acaba dirigint contra els calls, malgrat l'intent de la monarquia per evitar-ho. L'atac més greu va ser el de Barcelona, on van morir uns tres-cents jueus i jueves. Els culpables van ser ajusticiats.
ELS AVALOTS CONTRA ELS CALLS DE 1391
10 d'octubre de 1391
RABÍ HASDAY CRESQUES ESCRIU UNA CARTA A LA COMUNITAT JUEVA D'AVINYÓ EN QUÈ NARRA L'ASSALT AL CALL DE BARCELONA EL MES D'AGOST DEL 1391
El dissabte vinent [5 d'agost del 1391, el SENYOR vessà la seva ira com foc, menyspreà el seu temple, profana la corona de la seva Torà, la comunitat de Barcelona, rompent-la en escruix. Aquell dia hi hagué uns dos-cents cinquanta morts. La resta de la comunitat fugi cap al castell i se salva. L'enemic saquejà els carrers deis jueus i cala foc en alguns. Però el veguer de la ciutat no hi va tenir part, sinó que es va esforçar tant com va poder per salvar-los, i els va fornir menjar i beguda. També van deliberar de castigar els autors de les malifetes; però llavors s'alçà en avalot la pleballa, una gran multitud, contra els prohoms de la ciutat i atacaren els jueus que hi havia al castell amb arcs i ballestes; els escometeren i arremeteren contra ells allà al castell. Molts hi van patir martiri, entre ells el meu fill únic, que estava a punt de casar-se. [...] La resta es va convertir. Només poquíssims aconseguiren de trobar refugi a les ciutats deis eclesiàstics; un noi podria escriure'n els noms. Eren gent important, això sí. Per culpa dels nostres nombrosos pecats, no hi ha avui a Barcelona ningú que es pugui anomenar israelita.
Traducció d'Eduard Feliu
L'assalt al Call del 1391
A partir del segon terç del segle XIV, les fams, els brots de pesta, la crisi econòmica, la forta pressió fiscal i l'endeutament general creaven molt malestar. En aquesta situació enrarida, les tensions es projectaven sovint contra les comunitats jueves. L'arribada de la pesta va propiciar els atacs del 1348, però molt pitjor va ser l'avalot del 1391. A Barcelona, l'assalt al Call va començar el dia 5 d'agost i fou devastador. Els jueus que no pogueren fugir i no es convertiren van ser assassinats. L'aljama no se'n va recuperar, malgrat alguns intents per restablir-la.
DESPRÉS DEL 1391, ELS CONVERSOS
Hasday Cresques tenia el suport del rei Joan I per reconstruir l'aljama, però fou impossible. Uns quants anys després, a petició del Consell de Cent, la monarquia va suprimir el Call definitivament. Els conversos s'instal·laren sobretot a l'antic Call Menor i la seva sinagoga es transformà en església de la Trinitat. Es dedicaven al comerç i a l'artesanat i no ho tenien fàcil, mal vistos per jueus i cristians al-hora. En aquest ambient va florir, tanmateix, el taller del cartògraf mallorquí Jafudà Cresques, convers al cristianisme amb el nom de Jaume Ribes. La situació dels conversos empitjorà quan la nova Inquisició va començar a perseguir-los el 1487 i molts deixaren la ciutat.
Amb l'arribada dels nous models italians, el segle XIV es va formar a Ciutat de Mallorca un dels nuclis més importants de la cartografia medieval europea. L'autor de l'Atlas català, Cresques Abraham, i altres jueus hi van participar decisivament . Però l'assalt del 1391 va deixar malparada la jueria mallorquina i el fill de Cresques, Abraham Jafudà, ja convertit al cristianisme, trasllada el seu taller cartogràfic a Barcelona.
A l'encreuament de rutes mediterrànies de Ciutat de Mallorca, i amb la participació clau d'alguns jueus, les cartes portolanes van ser una aportació decisiva de la cultura tècnica catalana a la innovació medieval. La seva confecció seriada en tallers familiars permetia exportar-ne a punts tan distants corn ara Alexandria i Flandes. El cim d'aquesta producció va ser l'Àtlas català, del jueu Cresques Abraham, del 1375, que fou propietat de l'infant Joan i que aquest va regalar a Caries VI de França, i cosí seu. Després de la convulsió del 1391, que va afectar molt el call mallorquí, el fill de Cresques Abraham, Jafudà, convers, va aprofitar una comanda reial per demanar llicencia al monarca i traslladar el seu taller a Barcelona.
El fossar del jueus a Montjuïc
Els jueus de Barcelona tenien el seu fossar a Montjuïc, que significa «mont judaic": la necròpolis va donar nom a la muntanya. S'hi van fer enterraments des del segle IX fins al segle XIV. Una part del cementiri va rebre el nom de Fossar Vell, per diferenciar-lo del sector més nou, on es van fer les inhumacions deis segles XIII i XIV. Es conserva un conjunt notable d'epigrafia provinent de la necròpolis, que ha estat recuperada i estudiada en la seva major part a partir deis fragments reutilitzats de làpides.
EL LLEGAT CULTURAL DEL CALL
Barcelona tenia a l'edat mitjana la comunitat jueva més gran de tots els països de la Corona d'Aragó. Seu d'una acadèmia rabínica de renom internacional que atreia estudiants jueus d'arreu, va ser un important centre irradiant de cultura jueva. Entre els seus savis i erudits emergiren figures preeminents en àmbits com la teologia, la ciència, la filosofia, la poesia i la càbala, entre les quals destaquen tres noms decisius en la història intel·lectual i religiosa del judaisme català i europeu: el científic i traductor Abraham bar Hiyya, el jurista i teòleg Salomó ben Adret i el filòsof Hasday Cresques.
ABRAHAM BAR HIYYA, vers 1065 - 1137
Abraham bar Hiyya el Barceloní, matemàtic, astrònom, astròleg i filòsof, va ser una de les primeres grans personalitats de la cultura hebraicocatalana i de la història de la ciència europea. Compilador i traductor, va ser baula de transmissió del llegat cultural i científic del món àrab als savis í erudits jueus i cristians i va contribuir a l'anomenat renaixement del segle XII. Es el responsable d'introduir a Europa nocions d'àlgebra com l'equació de segon grau. També va ser un gran forja d'or de vocabulari científic en hebreu i molts mots nous que ell forjà formen part avui de l'hebreu modern.
Un jueu andalusí de Barcelona Abraham bar Hiyya va néixer vers el 1065, probablement en un regne de taifa sota el domini dels Banu Hud. Coneixia perfectament la llengua i la cultura aràbigues. Potser arran de la invasió almoràvit va emigrar i s'establí a Barcelona, on devia entrar al servei dels comtes de Barcelona com a astròleg i matemàtic. Ostenta la consideració de nassí, «príncep», i va formar part de l'elit intel·lectual I de poder de la comunitat jueva de la ciutat. Va viatjar pel Llenguadoc, la Provença i altres indrets I hi va transmetre els seus coneixements científics.
Conèixer el món, renovar la llengua.
L'obra de Bar Hiyya abraça moltes disciplines: l'astronomia, l'astrologia, la cosmologia, la geometria, la matemàtica, la filosofia, l'escatologia, l'òptica i la música.
Moltes de les seves obres tenen caràcter enciclopèdic o les va escriure amb finalitats pràctiques —per mesurar correctament els terrenys o per fixar amb exactitud el calendar litúrgic. Va fer servir un hebreu senzill i clar per parlar en prosa per primer cop de filosofia, de teologia i del calendar. També va ser un gran forjador de vocabulari científic, pràcticament inexistent fins aleshores en hebreu.
De la geometria pràctica al moviment dels astres. L'obra científica
La activitat científica de Bar Hiyya va ser basta i innovadora. Compren des de tractats de caràcter enciclopèdic que recullen tots els sabers de la seva època —de la geometria a l'òptica i la música— fins a altres de purament astronòmics o matemàtics.
LES MATEMÀTIQUES DE BAR HIYYA
Pont entre mons des de Barcelona
Bar Hiyya va vehicular bona part del saber arribat via l'Àndalus vers Europa del seu temps. Cotraduí al llatí clàssics grecs que només es coneixien en àrab í obres seves escrites en hebreu. Va deixar petja en molts pensadors medievals, jueus i cristians, com ara els astrònoms Abraham ben Meir ibn Ezra de Tudela (vers 1089-1167) i Jacob ben Mahir ibn Tibbon (1236 1304), el filòsof i talmudista Mossé ben Nahman de Girona (1194-vers 1270) i el matemàtic Leonardo Fibonacci (vers 1170-1250), i també en erudits del Renaixement com ara l'italià Giovanni Pico della Mirandola (1463-1494) i l'alemany Johann Reuchlin (1455-1522).
SALOMÓ BEN ADRET, 1235-1310
Salomó ben Adret era fill d'una família benestant del Call. Es dedicà inicialment al negoci familiar del préstec bancari, però aviat s'interessà pets estudis religiosos i esdevingué jurista talmudista. Contemporani de Ramon Llull i d'Arnau de Vilanova, va ser rabí de Barcelona durant més de quaranta anys i conseller reial per a afers jueus. Va ser el líder indiscutible del judaisme català del final del segle XIII i la més alta autoritat en jurisprudència rabínica de l'Europa del seu temps. Els seus més de tres mil dictàmens sobre com calla aplicar les lleis religioses a la vida quotidiana són encara consultats avui dia.
L'opció per una ortodòxia prudent
Ben Adret va tenir per mestres Mossé ben Nahman de Girona (Nahmánides, 1194-1270) i
Jonà ben Abraham el Gironí (1200-1263) i enmig de la gran polèmica entre raó i tradició en la lectura dels textos sagrats, que des de Maimònides incentivava una greu polèmica especialment entre jueus occitanocatalans, va optar per una ortodòxia prudent i pragmàtica quan va fundar a Barcelona la seva pròpia acadèmia talmúdica. Rebutjá tant els postulats deis racionalistes seguidors de Maimònides com les especulacions i les practiques deis místics cabalistes, alhora que adaptava la tradició talmúdica a les noves realitats del segle XIII.
Per a Ben Adret, la tradició talmúdica prevalia per damunt de qualsevol estudi filosòfic o científic. S'oposà a la interpretació al·legòrica de les Escriptures deis racionalistes maimonidians i a la negació de l'origen diví de la Tora. Va ser un dels rabins barcelonins que van proclamar l'Anatema o excomunió de Barcelona del 1305, que va restringir l'estudi i la difusió dels "libres «dels grecs" sobre física i metafísica.
La prevalença de la raó pràctica
L'aportació fonamental de Salomó ben Adret són els seus més de tres mil dictàmens o "responsa" que ens han pervingut a qüestions sovint de tipus pràctic que Ii adreçaren diferents comunitats jueves. Hi dóna la seva opinió sobre corn calia interpretar els textos sagrats i com calla aplicar la tradició jurídica del Talmud. Els "responsa" conformen un veritable corpus de jurisprudència que ha estat adult durant segles i fins avui dia. Ben Adret també va escriure comentant al Talmud i obres de caràcter general que tractaven de la regulació de la vida diària de la comunitat jueva.
L'empremta perdurable de Ben Adret.
El compendi general deis seus "responsa" s'ha editat al llarg de la història en diversos volums a Roma abans del 1480 i a Constantinoble el 1516 i, a partir del 1539, reimprès volum a volum a Bolonya, a Liorna (1657), a Tessalònica (1803), encara a Liorna (1825) i a Varsòvia (1908). Els seus comentaris a tractats del Talmud han estat publicats en diverses ocasions des del 1523. Ben Adret va ser una de les fonts principals en què s'inspirà Yossef ben EfraYm Caro (1499 1575), el darrer gran codificador de la llei jueva.
HASDAY CRESQUES, vers 1340 - 1411
Hasday Cresques està considerat el filòsof jueu medieval més important després de Maimònides. La seva obra fonamental, La llum del Senyor, és una crítica severa a la ciència aristotèlica que va fer possible, amb el temps, una reformulació de la filosofia i la física. Idees corn la possibilitat del buit o d'un univers infinit s'anticiparen tres-cents anys a la revolució científica del segle XVII. Cresques va tenir una gran implicació en la vida de la seva època: veritable líder dels jueus de la Corona catalanoaragonesa, el 1391 va reeixir a salvaguardar les jueries d'Aragó, però no va poder evitar la destrucció del Call de Barcelona.
Entre les jueries i la cort. Pensador i polític.
Hasday Cresques va néixer a Barcelona vers el 1340 en una família de mercaders i de rabins. Talmudista i jutge de prestigi, va ser deixeble de Nissim ben Rovén el Gironí. El 1389 va acceptar el càrrec de rabí de Saragossa i es va establir a l'Aragó. Va ser un hàbil cortesà, amb accés directe als monarques. Després dels avalots del 1391, a ell es deuen les mesures de Joan I per protegir les comunitats jueves i restaurar els calls de Barcelona, València, Mallorca i Lleida, en molts casos sense èxit. També va negociar l'establiment al regne de Navarra, a Avinyó i a Palestina de jueus supervivents dels atacs del 1391.
L'originalitat de Cresques en el combat contra Maimònides.
Obres primerenques de Hasday Cresques són un petit comentari a la pregària del qaddix i un tractat sobre els miracles. Del 1398 és el Llibre de la refutació dels dogmes cristians, en defensa del judaisme, en què demostra un profund coneixement deis fonaments teològics cristians. La seva obra clau és La llum del Senyor, tractat filosòfic emmarcat dins alguns corrents antiracionalistes del segle XIV, en què contradiu els principis d'arrel aristotèlica sobre espai, temps, moviment, matèria i forma i els arguments de Maimònides a "La guia dels perplexos", tot obrint portes per deixar enrere la concepció medieval de l'home i el món.
La noció d'infinit. De Cresques a Spinoza
La difusió del llegat intel·lectual de Cresques va topar amb moltes dificultats. Les seves obres no foren traduïdes al llatí i tampoc no sorgí una escola filosòfica continuadora del seu pensament. La transmissió de les seves idees es va produir a través de l'influx de "La llum del Senyor" sobre pensadors com els italians Giovanni Pico della Miarandola (1463 1494), Giordano Bruno (1548-1600) i l'holandès d'origen sefardita Baruch Spinoza (1632-1677). Cresques és present en Spinoza en les seves reflexions sobre la llei natural i el lliure albir.
Referència: Llibret de sala del MUHBA Els jueus a la Barcelona.
FI
Visites culturals
Afegeix un nou comentari